El trànsit del Nostre Pare Sant Benet, Abat

EL TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Festa

21 de març de 2017

Gn 12,1-4a; Salm 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

Fuit vir, una vegada hi havia un home, l’home de Déu Benet. La vida de sant Benet està plena d’humanitat, la seva etapa benestant a Roma se li presenta de sobte buida quan el Pare li diu com a Abram: «Vés-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré» i com Abram Benet se n’anà tal com Déu li havia dit. Encetava així un camí de conversió, cap aquella possessió que el Senyor havia escollit per a ell i poc a poc va anar descobrint el camí que el va dur a la vertadera vida, per les ferides de la pell del cos guarí la ferida de l’ànima. El seu llegat és la seva presència viva en la Regla, perquè aquest text, encara avui full de ruta de tots nosaltres monjos i monges que seguim ara i aquí cercant Déu com Benet el cercà; és fruit d’una experiència vital plena de dificultats i també de temptacions de girar la vista enrere. D’aquí l’humanisme del text que ens va deixar que el fa ben conscient de que l’home, la creatura creada per Déu a imatge seva, ha esdevingut reunió de dons i de febleses, de talents i de defectes. Sols mantenint-nos en l’amor de Déu podem arribar a donar algun fruit. 

Quan posem al Fill en el centre de les nostres vides, quan no oblidem que sols Crist és el centre, no importa qualsevol altra cosa. Sant Benet, sàviament ignorant y prudentment indocte, va comprendre que res no s’ha de preferir a l’amor de Crist. Tota la Regla traspua un ardent amor a Ell, un profund cristocentrisme que vol que els monjos visquem de cara a Crist, consagrats a Déu i al seguiment de Crist pel camí de l’obediència i de la caritat. L’essencial en la vida de sant Benet, l’essencial en la vida del monjo, és cercar Déu de debò, no anteposant mai res de res al seu amor. Però això en sant Benet té una expressió concreta, ell és l’home que prega pels seus fills a Déu, és el mestre que predica perquè abans ha practicat, ha viscut i així pot influir en el nostre cor de deixebles seus. La seva ha estat una gloria per compartir, l’amor que Déu li tingué vol que ens mogui també a nosaltres i així estimant visquem en Crist, en el Fill, amb plenitud com sant Benet hi visqué.

Sunt viri, hi pot haver, hi ha d’haver uns homes i unes dones que molts segles després de que sant Benet deixés la vida benestant però buida de la ciutat de Roma i emprengués el camí al que el Pare el cridava; segles després de que escrivís el seu llegat fruit de la seva experiència com Crist home entre els homes; intentem de viure guiats com sant Benet per l’Esperit en l’escola del servei diví, intentant d’expressar així tota la nostra humanitat assedegada de Déu, per viure una vida regida per aquesta expressió personal, vital i humana que sant Benet ens deixà plasmada en lletra. La Regla és el llegat del mestre admirable de la perfecció evangèlica que corregué cap al cim de la caritat cridat pel Pare, tenint per model al Fill i guiat per l’Esperit i sostingut fins al seu darrer alè per la pregària i pel cos i la sang de Crist.

Diumenge III de Quaresma

Diumenge III de Quaresma

L anys sacerdoci P. Alexandre Masoliver
Capella de la infermeria

19 de març de 2017

Ex 17,3-7; Salm 94,1-2.6-7.8-9; Rm 5,1-2.5-8; Jo 4,42 i 15

Déu sacia la set del poble d’Israel, el poble alliberat de l’esclavatge que travessà el desert i creia tenir set d’aigua, però era set de Déu perquè dubtava, se sentia abandonat i la temptació d’adorar altres déus el corsecava. Jesús també té set, té set de la conversió d’aquella dona en qui ha fet néixer el do de la fe i en la que alhora ha encès en el seu cor el foc de l’amor diví. Sols en Déu saciem la nostra set, sols en Ell trobem la pau i l’harmonia enmig dels nostres dubtes i desassossecs. Si sabéssim veritablement que vol donar-nos Déu, ens deliríem per tenir set i poder rebre d’aquella aigua que ens saciarà per sempre i ens farà adorar al Pare en esperit i en veritat. 

Avui recordem especialment el do del sacerdoci concedit al nostre germà Alexandre fa 50 anys. El ministeri del prevere és el poal que permet que l’aigua viva arribi als homes; el prevere és aquell a qui Jesús envia a segar allí on el Fill de l’home ha treballat i on ja ha sembrat la llavor de la fe, com en el cor d’aquella dona samaritana. El sacerdot és el sobrevingut en el treball que Déu ha fet, és com aquesta samaritana, vertadera apòstol de la paraula, el testimoni de la qual esdevé verídic pel seu poble, perquè la seva tasca ha estar obrir l’orella dels habitants de Sicar perquè s’acostessin a Jesús, l’escoltessin i ja no creguessin sols pel que ella els havia dit sinó pel que ells mateixos sentien i aleshores reconeguessin en Jesús al Salvador del món de debò. Jesús no té por, no passa mai de llarg davant d’una persona per prejudicis. Jesús posa a la samaritana enfront de la seva realitat, no jutjant-la sinó fent-la sentir-se considerada, reconeguda, i suscitant així en ella el desig d'anar més enllà de la visita quotidiana i feixuga al pou per treure’n aigua. 

La de Jesús era una set no d'aigua, sinó de trobar una ànima assedegada. Jesús tenia necessitat de trobar a la samaritana per obrir-li el cor i li demana de beure per posar en evidència la set que hi havia en ella mateixa. El resultat d'aquell encontre, cap al migdia, al costat del pou, va ser la conversió de la samaritana, l’assedegat sacià la set de la qui tenia una aigua que sols podia satisfer per unes hores. Un altre migdia Jesús proclamarà la seva set però els homes sols podran donar-li un manat d'hisop amb una esponja xopa de vinagre, perquè tot s’acomplexi. Cada trobada amb Jesús canvia la nostra vida, sempre és un pas més endavant, un pas més prop de Déu. En la Quaresma estem cridats a redescobrir la importància i el sentit de la nostra vida cristiana, iniciada en el baptisme i com la samaritana, hem de donar testimoniatge als nostres germans de l'alegria de la trobada amb Jesús. 

El prevere, estimat P. Alexandre és aquell qui desperta en els altres la set, qui fa adonar-los d’on és la vertadera aigua de la vida, que és el bany baptismal que fa renéixer i viure en esperit i veritat. Do de Déu, que abandona a les mans d'éssers humans; que, àdhuc coneixent les seves febleses, audaçment considera capaços d'actuar i presentar-se en el seu nom. Aquesta audàcia de Déu és realment la major grandesa que s'oculta en la paraula sacerdoci (Benet XVI Homilia 11 de juny de 2010). Donem avui gràcies a Déu per l’audàcia en confiar-te aquest ministeri i el teu servei a la comunitat i a l’església aquests 50 anys.

Dimecres de Cendra

Dimecres de Cendra

1 de març de 2017

Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Sota el signe de la conversió comencem l’exercici quaresmal de la milícia cristiana. Sota el signe de la reconciliació amb Déu, per la penitència i la caritat, ens preparem a celebrar la passió de Crist, porta que ens du a la seva resurrecció i a la nostra salvació. El nostre és un Déu benigne i entranyable, ric en l’amor, a qui si ens hi acostem esquinçant-nos el cor i no els vestits, aleshores Ell es compadeix de nosaltres, esborra les nostres faltes, ens purifica i ens sosté. Perquè en l’etern present de Déu, ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació. El Fill de Déu assumint la nostra humanitat ens ofereix de vell nou la gràcia divina; si nosaltres reconeixem les nostres faltes, si tenim present el nostre pecat i ens acostem a Ell humils i penedits en l’interior del nostre cor. El nostre Pare, que veu tot allò que hi ha en el secret i a qui res del nostre cor no li és desconegut, ens recompensarà. A Ell no li plau l’anunci a toc de trompeta, sinó allò que fem en el secret; no li agrada que ens quedem palplantats a les cantonades sinó que el cerquem en els llocs més amagats; no li ve de gust el nostre posat trist i el nostre rostre desfigurat sinó la cara rentada i el cos perfumat.

El nostre és un caminar sense descans vers la conversió, sense defallir, sense aturar-nos; exercitats pel dejuni, la pregària i l’almoina. Un camí que en aquest temps, com ens diu el Papa Francesc en la seva carta de Quaresma,  és ocasió i nova oportunitat per intensificar la vida de l’Esperit, per a renovar-nos i preparar l’encontre definitiu amb Crist ressuscitat, a qui reconeixem viu en la Paraula, en l’Eucaristia i en el proïsme. 

La Quaresma és el camí de fe vers la Pasqua, seguint Jesús i guiats per l’Esperit. El temps per a centrar-nos de nou en Déu; el temps per a recordar el vertader sentit de la nostra vida com a cristians, és a dir seguidors de Crist. Perquè la credibilitat del nostre testimoni depèn de la sinceritat amb que visquem la nostra relació amb Déu, amb la seva Paraula, feta carn. Ara és de nou el temps per a la nostra conversió per renovar la nostra fe en l’Evangeli. Crist ens obre el camí, Crist ens encapçala i ens ensenya la ruta que porta vers el Pare, per tal de que puguem aconseguir aquella vida contra la qual la mort ja res no pot; la vida que Crist ens ofereix en haver vençut la creu. 

Ja en iniciar la Quaresma i sota el signe de l’esperança albirem, encara que en la llunyania, la resurrecció del nostre Salvador. Alimentats per la pregària i per la Paraula anirem comprenent el meravellós regal que Déu ens ha fet en enviar-nos al seu Fill. Ara és el temps de desvetllar-nos i de recomençar el nostre propi camí de conversió, per la fe. Convertim els nostres cors, creguem en la bona nova, en Déu fet home, que compartí els nostres sofriments i vencé la mort i vencent-la ens obri les portes de la vida eterna i ens dona la filiació divina. 

Conversió, fe i Evangeli. Avui la litúrgia ens diu: "Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli" (Mt 1, 15) per destacar quina és la condició per caminar per la via de la fe: el canvi interior sincer i l’adhesió confiada a la Paraula de Déu, Crist el nostre Salvador. Avui és l’hora favorable per a la nostra conversió, avui és el dia de la salvació que ens ha estat anunciada per la Paraula, feta carn. Adherim-nos-hi per la fe, ajustem la nostra conducta al que Crist ens ensenyà; correguem de nou cap a la meta que ens proposa. Convertim-nos, posant la nostra esperança en el Fill; creguem, guiats per l’Esperit i esguardem fixament al Pare deixant-nos endur per la seva gràcia.

Dimarts VII durant l’any Monestir de Valldonzella

Dimarts VII durant l’any

21 de febrer de 2017

Monestir de Valldonzella

Sir 2,1-13; Sir grec 2,1-11; Salm 36,3-4.18-19.27-28ab.39-40; Mc 9,30-37

El llibre del Siràcida ens parla avui de fidelitat, de perseverança i de paciència. Ens parla de posar la confiança en el Senyor, aquell qui no ha abandonat mai a ningú dels qui hi han confiat ni l’ha defraudat. Llegint-ho ens podem sentir interpel·lats directament per aquests versets de la Paraula de Déu. La nostra vocació a seguir Crist en el monestir la varem començar decidint-nos a ser-li fidels; certament al llarg de les nostres vides monàstiques, més o menys llargues, les proves no ens han mancat ni ens mancaran mai, però per damunt de les dificultats el desig de cercar a Déu és el que ens porta a ser-li fidels, a buscar-lo. 

La saviesa misteriosa i amagada de la vocació ens diu sant Bonaventura que «ningú no la coneix sinó el qui la rep, ningú no la rep sinó el qui la desitja i ningú la desitja si no està inflamat en el més íntim per l’Esperit Sant enviat per Crist.». En la nostra fragilitat és l’Esperit el qui ens dona la fortalesa suficient per acceptar tot allò que ens pugui venir, quan som provats com l’or al gresol. Mantenint-nos fidels al Senyor, confiant en Ell, no allunyant-nos-hi i sobretot estimant-lo, rebrem la seva llum que il·luminarà els nostres cors. La seva bondat i la seva misericòrdia es mostren a aquells que li encomanen el seu camí. Fidelitat i perseverança en el nostre propòsit de seguir a Crist, no abandonant aquest camí. Com ens diu sant Benet al pròleg de la Regla «no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s'eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l'amor. » (RB, pròleg 48-49). Esperança en els seus favors, en la seva salvació i en la felicitat eterna. 

També nosaltres sovint, com els apòstols no entenem el que Jesús ens vol dir i també sovint no gosem a preguntar-li i ens enredem amb discussions tant inútils com la que avui ens narra l’Evangeli de Mateu.  Jesús els acaba d’exposar el pla de salvació de Déu, que passa per la seva mort i resurrecció i ells estan atrafegats en decidir quin serà el més important. L’esperit de servei ens diu Jesús ha de ser la nostra prioritat, el que hem d’afrontar per no sentir-nos abandonats per Crist, per ser escoltats per Ell. «No decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne.» (RB, pròleg 50), com ens diu sant Benet. Déu vol fer de nosaltres els seus fills, ens cal voler-ho i deixar-lo fer, ens cal confiar en Ell. Sols Déu pot realitzar-ho, nosaltres som impotents per aconseguir-ho però estem cridats a demanar-li amb la fidelitat, la perseverança i la paciència.

Diumenge V durant l’any (Cicle A)

Diumenge V durant l’any (Cicle A)

5 de febrer de 2017

Is 58,7-10; Salm 111,4-5.6-7.8a. i 9; 1C 2,1-5; Lc 2,22-40

«Al principi, (...) Déu digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.» (Gn 1,1-5) 

La llum és segurament una de les realitats més vitals, ens permet veure-hi, conèixer i reconèixer; per això és també la primera de les coses que Déu creà per poder acabar amb el caos originari, com ens explica el relat del Gènesis. També en l’inici de la nostra redempció la llum hi és ben present quan «el poble que vivia en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país de mort i de tenebra.» (Mt 4,16) perquè ha nascut el Salvador, Crist el Senyor que digué d’ell mateix que era la llum del món (Cf. Jn 8,12). Ell és «el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes.» (Jn 1,9) 

Nosaltres, que hem estar cridats a ser testimonis d’aquesta llum, podem potser tancar els ulls davant d’ella, ser cecs espirituals, incapaços de copsar la llum divina. Aleshores la nostra fe esdevé insípida i apagada, perd el seu gust i no és bona per a res. Perquè la nostra sigui una fe lluminosa i salada cal que es fonamenti, no pas en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu, en el poder convincent de l’Esperit. Sols aleshores la nostra fe serà llum per al món, una llum que res, ni cap dificultat, ni cap contratemps, no podrà amagar-la i la nostra llum, que és la llum de Crist, resplendirà davant la gent. Aquesta resplendor és mostra quan esdevenim compassius i benignes, quan prestem de bon grat i disposem a consciència els nostres afers; quan vivim sense por de les males noves perquè ens sentim ferms i confiats en el Senyor; quan tenint el cor incommovible i res no temem, perquè allò que tenim ho compartim amb el qui no en té i podem alçar així el front amb la dignitat dels qui segueixen veritablement a Crist. Ens ho concreta també el profeta Isaïes: compartir el pa amb els qui passen fam, acollir als vagabunds, vestir al qui va despullat, no defugir a cap dels nostres germans ni intentar de fer-los caure.

Isaïes convida al poble d’Israel a no conformar-se amb el formalisme del culte sinó a practicar el restabliment de la justícia allí on aquesta és escarnida. Ha estat també aquesta l’experiència de l’apòstol Pau a qui el poder de Déu l’ha convertit de ferotge perseguidor fariseu en apòstol, testimoni de la llum, no volent saber res més que Crist i encara clavat en creu. La nostra llum, la nostra fe, no la podem amagar sota la mesura de la nostra comoditat; ha de resplendir davant la gent i sols podrà fer-ho si ens veuen obrar el bé. Certament no és fàcil, massa sovint els qui formem l’Església de Crist esdevenim més escandalitzadors i pedra d’ensopec que llum veritable que il·lumini el nostre món; és perquè aleshores darrera nostre no hi ha Crist, ja que sols d’Ell podem rebre la salabror i la claror.

Som testimonis de la gran novetat de la salvació, Déu ens ha enviat al seu Fill, fet home igual que nosaltres llevat del pecat. Ell patí com els homes i molt més que molts homes, morint a la creu per tal de ressuscitar vencent la mort i fer-nos a tots els homes i dones partícips de la vida eterna. Aquest és el gran misteri de la nostra fe que recordem en reunir-nos en cada assemblea dominical on Crist es fa present entre nosaltres en la Paraula, en el pa i el vi de l’Eucaristia i també ha de fer-se present en nosaltres mateixos en les nostres bones obres. Aquesta és la gran noticia que ha de transformar les nostres vides, dia rere dia, tot i que sovint ens sentim febles, esporuguits i tremolosos. Els nostres actes han d’esdevenir signes de Déu per als homes. Aprenent de vell nou a escoltar, a compartir, a perdonar, a rebre i a donar. Descobrint en els altres la imatge de Crist, però molt especialment en els més febles, ens els qui tenen gana, no tenen roba ni casa, estan tristos, decebuts de la vida, desencoratjats, desorientats. Sols així la resplendor de la llum de la nostra fe podrà il·luminar al món i tindrem per avantguarda la bondat i per reraguarda la gloria del Senyor.

Al principi Déu creà la llum per acabar amb el caos i la tenebra; ara al nostre món, on la foscor massa sovint ho envaeix tot, som nosaltres els qui hem de portar la llum que Crist ens ha confiat. Com escriu sant Joan Crisòstom en aquest dia en que la mort va ser abolida i els homes reconciliats amb Déu, és just que ho celebrem espiritualment compartint, encara que sigui petita, una part del que tenim amb els nostres germans necessitats; no limitant-nos a aprovar-ho amb lloances, sinó imitant a Crist veritable llum i sal de la terra.