Diumenge
dins l'Octava de Nadal
Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep
/ Cicle C
Festa
Dissabte 28 de desembre de 2024
Parròquia de Sant Narcís a Girona
1S 1,20-22.24-28; Salm
83,2-3.5-6.9-10; 1Jo 3,1-2.21-24 i Lc 2,41-52
Ara ja som fills
de Déu, ens ha dit sant Joan. La família, el concepte de família és tant
important en l’Escriptura com ho és dins de l’Església. Maria, Josep i Jesús
conformen un model de família atípica en el seu moment si aprofundim en la seva
composició, però aquesta encarnació del Fill de Déu, aquest compartir en tot la
nostra naturalesa, llevat del pecat, el va fer conviure en una família semblant
en aparença a moltes altres del seu moment. Ens ho resumeix sant Lluc quan ens
parla de que Jesús vivia sotmès als seus pares i anava avançant en enteniment
mentre es guanyava el favor de Déu i el dels homes. La maternitat era viscuda
com una benedicció i l’absència de fills en un matrimoni com quelcom dolorós;
ho veiem en l’exemple d’Anna la mare de Samuel que esdevindria profeta del
Senyor Déu. Observem arreu doncs una generositat, una amplada de mires més
enllà de la comoditat personal que els nostres de temps no viuen pas amb tanta
intensitat. Una generositat que té una doble vessant, uns pares i mares que ho
donen tot per tenir descendència i per educar-la mentre que la generositat
s’estén a acceptar la crida de Déu i a posar aquest fill únic i singular al
servei del Senyor, com fou el cas de Samuel o de Joan Baptista i com és el cas
de Jesús mateix, aquell qui només podia ser a casa del seu Pare. Aquest sospir
del que ens ha parlat el salmista pels atris del Senyor, per viure a casa seva
i acollir-se als seus murs tenia la translació d’una resposta generosa a la
crida de Déu a viure la vocació cristiana en els seus diferents àmbits.
Així com Maria i
Josep tot i no comprendre avui les respostes de Jesús en trobar-lo, després de
tres dies d’angoixa, al temple del Senyor escoltant i fent preguntes als
mestres de la llei, guardaren aquestes coses en els seus cors i les meditaven;
mentre que avui els nostres cors molts cops es tanquen a qualsevol cosa que
tingui relació amb Déu i a vegades fins i tot amb el proïsme.
«Això revela que
la història no és simplement un progrés necessari cap a quelcom millor, sinó
més aviat un esdeveniment de llibertat, més encara, un combat entre llibertats
que s'oposen entre si, és a dir, segons la coneguda expressió de sant Agustí,
un conflicte entre dos amors: l'amor de Déu portat fins al menyspreu de si, i
l'amor per un mateix portat fins al menyspreu de Déu» (Familiaris Consortio,
6).
La família, com
tota institució humana, evoluciona i canvia però la seva arrel, el seu sentit
ha de seguir essent l’amor, sense aquest no hi ha base possible per al seu
desenvolupament. Els desamors evolucionen sovint en conflictes entre
generacions, entre iguals i moltes vegades, desgraciadament, en violències que
degeneren, alteren i corrompen el sentit i el concepte de família fent esclatar
qualsevol vincle d’amor preexistent i matant l’amor i fins i tot físicament a
la dona o als fills en no poques ocasions i és aquesta una de les lacres de la
nostra societat avui.
La veritable
alegria que s'experimenta en la família no és una cosa casual i fortuïta; és
fruit de l'harmonia profunda entre les persones, que posa l’accent en la
bellesa d'estar junts, de sostenir-nos mútuament en el camí de la vida. Pels
creients en la base d’aquesta joia hi ha sempre la presència de Déu, del seu
amor misericordiós i pacient cap a tots; quan la família no s’obre a la
presència de Déu i al seu amor, pot perdre l'harmonia i aleshores comporta que
s'apagui l'alegria. En canvi, la família viscuda des de l'alegria ens mou a
viure la joia de la vida i de la fe. (Cf. Audiència General del papa Francesc
pel 27 de desembre de 2015).
L’alegria no és
sinó la mostra de l’amor i «l'home no pot viure sense amor. Sense amor - roman
per a si mateix un ser incomprensible, la seva vida està privada de sentit, si
no li és revelat l'amor, si no es troba amb l'amor, si no l'experimenta i no
se’l fa propi, si no participa en ell vivament.» (Redemptor hominis,
10).
Tant de bo
fossin capaços de centralitzar la nostra vida en l’amor perquè amb ell com a
centre molts entrebancs desapareixerien, perquè tant sols l’amor pot omplir les
nostres vides de fe i d’esperança i ens mou a viure en comunió amb l’amor de
Déu viscut cap als altres (Cf. Familaris Consortio, 56).