La Immaculada Concepció de la Verge Maria
Catedral de Girona
8 de desembre de 2024
Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Fl 1,4-6, 8-11 i Lc 1,26-38
Quan el papa Pius IX escrivia «afirmem i definim
que ha estat revelada per Déu, i de consegüent, què ha de ser creguda ferm i
constantment per tots els fidels, la doctrina que sosté que la santíssima Mare
de Déu va ser preservada immune de tota taca de culpa original, en el primer
instant de la seva concepció, per singular gràcia i privilegi de Déu
omnipotent, en atenció als mèrits de Jesucrist, salvador del gènere humà.» (Ineffabilis
Deus, 18), concloïa un debat teològic sobre com definir que Maria, la noia
de Natzaret a la que un àngel va anunciar que concebria un fill per obra de
l’Esperit Sant, havia estat destinada des de sempre per ser la mare del fill de
Déu, per ser la Mare de Déu tal com nosaltres l’anomenem habitualment.
La concreció d’aquesta definició no fou fàcil,
una mostra és que és recent, de l’any 1854. No vol pas dir això que ningú
dubtés de la idoneïtat de Maria per acollir al fill de Déu en el seu ventre
virginal. Sant Bernat de Claravall escrivia el segle XII, per exemple, als
canonges de Lió que l’honor de la Reina exigeix ponderació, per ella tota
mortalitat emergí a la vida, fou santa abans de néixer, visqué sense pecat perquè
al donar a llum al vencedor del pecat i de la mort, aconseguia per a tots el do
de la vida i el de la justícia.
Maria és comparada sovint amb Eva. Ambdues foren
creada una i concebuda l’altra sense el pecat original, és a dir immaculades. Eva
per a ser mare de la humanitat i Maria per ser-ho de la nova humanitat un cop
redimida per Crist, el seu fill i Senyor nostre. Dues dones que partint de les
mateixes condicions una s’allunyarà de Déu i l’altre el portarà en les seves
entranyes. Eva ho tenia tot i essent conscient de tenir-ho tot, ho va perdre
tot, fins i tot la immortalitat, perquè essent imatge de Déu va renunciar a
aquesta imatge per mor de la seva ambició, per mor del pecat.
Maria en canvi no n’era pas conscient d’estar
lliure del pecat, no se sabia concebuda immaculada, però acomplint sempre la
voluntat de Déu, obrint-se en tot moment a la seva gràcia a la fi de la seva
vida terrena va rebre el premi que li corresponia. Eva passà de tenir-ho tot a
perdre-ho; Maria passà de no tenir res a tenir-ho tot; Eva passà de la vida a
la mort, Maria passà de la mortalitat a la vida eterna. Eva tenia por,
s’amagava, defugia la presència de Déu, se sentia nua davant del seu creador i
enganyada per la serp, perquè havent caigut en la temptació aquesta no li havia
donat pas allò que cercava, la igualtat amb Déu, sinó que havia perdut allò que
creia poder conservar, la imatge de Déu. Maria al contrari és convidada per
l’àngel a no tenir por, perquè el favor de Déu li havia estat concedit.
Eva i Maria foren ambdues escollides per Déu; però
no respongueren d’igual manera a la seva crida. Déu crida, ens crida a cadascun
de nosaltres a una missió, a seguir-lo d’una manera o d’una altra. La resposta
depèn de nosaltres, obrir-nos o tancar-nos a la gracia de Déu forma part de la
llibertat humana, que és volguda i és també do de Déu. Eva escoltava la veu de
Déu de manera directe, Maria ho feia a través d’un àngel; a una aquesta
proximitat no li convertí el cor; a l’altra la veu de Déu la desconcertà, la
torbà, però li arribà a les entranyes; al cap i a la fi la seduí.
Eva i Maria, com Adam i Jesús representen dues
maneres diferents, fins i tot contraposades de viure la fe, de respondre al pla
de Déu. Déu no improvisa, Déu planteja, proposa i espera la nostra resposta. De
la boca de Maria sorgí aquell fiat, aquell «que es compleixin en mi les
teves paraules», mentre que dels llavis d’Eva havia sortit l’acusació d’engany vers
la serp.
Adam i Eva s’amagaven i tenien por de Déu;
Maria, tot i torbar-se, tot i preguntar-se per què l’anomenava l’àngel com a
plena de gràcia, com aquella amb qui estava el Senyor, tot i preguntar-se com podia
fer-ser realitat allò que li deia l’àngel, com acompliria aquell pla de Déu si
ella no coneixia marit; no tenia cap por de Déu, no s’amagava d’Ell, ans al
contrari se’n refiava i es confiava a les seves mans.
Maria de Natzaret és aquella dona que ens
demostra que viure sense pecat és possible, aquella que ens mostra que acomplir
la voluntat de Déu no és una quimera, aquella, a la fi, que ens obre les portes
del cel, perquè és la primera en ser-hi assumpta en cos i ànima. Ella és la
primera a ser salvada, la primera a experimentar en ella mateixa els efectes de
la redempció, la primera en participar del misteri de la salvació.
De fet Maria és la primera deixeble, perquè ja
acollint en el seu sí al Fill de Déu, fent-se fill seu al qui fou engendrat
abans de tota la creació, s’ha obert al misteri de la salvació. Ha estat
beneïda amb tota mena de benediccions espirituals des de dalt del cel i elegida
per Déu ja abans de crear el món per ser santa, sempre irreprensible als ulls
de Déu. Maria, la primera deixeble de Crist, ha estat la primera a rebre ja la
seva part en l’herència, ha estat destinada i escollida per fer-hi estada per aquell
qui tot ho duu a terme seguint la seva voluntat, que no és altra que la de
salvar a la humanitat del pecat i de la mort.
Maria esdevé així lloança vivent de la grandesa
de Crist, en ser deixeble primerenca i totalment lliurada a Crist des del
moment de l’anunciació fins a la seva assumpció al cel, passant pel dolor de la
creu i la joia de la Pasqua. Amb el fiat de Maria s’inicia la
realització del pla de salvació que Déu ofereix a l’home. Sant Bernat ens ho
mostra bellament en un dels seus sermons en que insta i apressa a Maria a dir sí
a l’àngel per tal de que tots els homes puguem ser salvats, escriu sant Bernat:
«Obriu, oh Verge benaurada, el vostre cor a la fe, els vostres llavis a la
confessió, les vostres entranyes al Creador. Mireu que el qui desitgen totes
les nacions és aquí fora i us truca a la porta. No fos cas que, si ho demoreu,
passés de llarg.» (Homilia 4, 8-9). I Maria va obrir a Déu la porta del seu cor
i digué «sí» i obrint el seu cor, obria així la porta a la nostra salvació.
Maria és la nostra porta cap a l’esperança, ella
fou i és també avui la primera a tenir posada l’esperança en Crist. Torbada en
sentir aquelles paraules que li deien que el Senyor era amb ella, pensativa de
per què la saludava un àngel així, temorosa quan l’àngel la reconegué; malgrat
la torbació, la inquietud i la por; s’obrí a fer allò que Déu li demanava, és
considerà l’esclava del Senyor i a partir d’aquell moment la seva vida no fou
altra cosa que acomplir la voluntat de Déu i créixer en la fe mentre veia
créixer al seu costat al Fill de Déu enviat per a aconseguir-nos la salvació.
Com escrivia Pius IX Maria és feu «mare, perquè
el seu unigènit Fill, fet carn d'ella, nasqués, en la feliç plenitud dels
temps, i en tant alt grau la va estimar per sobre de totes les criatures, que en
ella es va complaure amb la major benevolència. (...) La va satisfer de
l'abundància de tots els celestials carismes, treta del tresor de la divinitat,
molt per sobre de tots els àngels i sants, que Ella, absolutament sempre lliure
de tota taca de pecat i tota bella i perfecta, manifestés tal plenitud d'innocència
i santedat, que no es concep de cap manera major després de Déu i ningú pot
imaginar fora de Déu.» (Ineffabilis Deus, 1).
Per això anomenem a Maria la tota pulcra, perquè
en ella no hi ha malicia, ni rancor, ni malfiança, en ella tot és amor i
puresa. Maria és el nostre model de fe i la porta per la nostra esperança.