Sants Innocents, màrtirs
Festa
Dissabte 28
de desembre de 2024
Catedral de
Girona
1Jo 1,5-2,2;
Salm 123,2-3.4-5.7b-8 i Mt 2,13-18
«Déu és llum i en ell no hi ha foscor de cap mena» ens ha dit la primera
carta de sant Joan. Aquesta llum és la que seguim o mirem de seguir en la
nostra vida i és la llum que guia els nostres passos. Caminem en la foscor quan
ens allunyem de qui és la llum, ens acostem de nou a la llum quan reconeixem
les nostres mancances i que no vivim sempre d’acord amb la veritat. Aquesta
llum que és Crist és la llum que està prop del Pare per això qui està en
comunió amb Crist està en comunió amb el Pare. Per acostar-nos a aquesta llum
ens cal viure la fe en comunitat, la fe no és per viure-la en solitud, la
dimensió comunitària de la vida cristiana és part insubstituïble i
indispensable de la fe. Per això ja des dels inicis ens agrupem en comunitats
parroquials, religioses, familiars o, com en aquest cas, en una comunitat de
canonges per viure la fe en plenitud.
De fa segles al voltant d’un temple emblemàtic com pot ser aquesta catedral, un grup de preveres s’hi ha reunit per pregar i per donar culte al Senyor, no es tracta doncs de que la pertinença a un capítol catedral sigui un honor buit de contingut, un títol que rebem per guardar-lo al calaix, sinó per posar-lo a treballar i contribuir en la mesura de les nostres possibilitats a donar culte al Senyor i donant-li culte fem que aquesta comunitat sigui un referent, un punt on acudir, una ajuda espiritual per al conjunt de comunitats que formen una diòcesis. És una vertadera joia que malgrat les dificultats que vivim actualment a l’Església, el culte en aquesta catedral nostra es mantingui a diari i no tant sols per la celebració de l’Eucaristia sinó molt especialment per la celebració de l’Ofici Diví. Deia sant Pau VI que «la mateixa celebració – de l’Ofici Diví-, especialment quan una comunitat es reuneix per aquest motiu, manifesta la veritable naturalesa de l'Església en oració, i apareix com el seu senyal meravellós.» (Laudis canticum; 8). Pregar en solitud quan a vegades es pot fer en comunitat no deixa de ser signe de mancança i de pobresa espiritual si ho fem per sola comoditat.
Cal que tingueu sempre present que quan vosaltres pregueu aquí, ho feu per tota l’Església i ho feu en nom de tota l’Església. Pregar no és mai en va, no és mai una pregària retòrica si hi posem el cor, si ens sentim en presència de Déu, prop d’aquesta llum que és Déu, si l’adrecem amb il·lusió al Senyor. No ens hem de sentir mai obligats únicament per una llei a observar el precepte de l’Ofici Diví, sinó, més aviat, tenir sempre present la importància de la pregària, sempre conscients de la seva utilitat, sempre conscients de que per la nostra boca ressona cada cop més esplèndida i bella la lloança divina a l'Església del nostre temps. (Cf. Laudis canticum). Pregueu aquí pel conjunt de l’Església, pel conjunt de la humanitat. Tot i que molts no en siguin conscients tothom es beneficia de la pregària que aquí es fa; de la mateixa manera que aquells nens innocents moriren per Crist sense saber-ho, sense ni tant sols conèixer-lo a Jesús. La fe supera fins i tot els límits del coneixement i va més enllà del que podem pensar o establir.
Donem gràcies avui per la incorporació d’un nou membre d’aquest Capítol Catedral, donem-li gràcies perquè malgrat les dificultats aquí se segueix lloant Déu a diari i això enllaça plenament amb el que significa l’Ofici Diví que «és, abans de res, oració de tota la família humana, que en Crist s'associa. En aquesta pregària participa cadascun, però és pròpia de tot el cos; per això expressa la veu de l'estimada Esposa de Crist, els desitjos i vots de tot el poble cristià, les súpliques i peticions per les necessitats de tots els homes.» (Laudis canticum, 8)
Hi ha moltes maneres de testimoniar la fe, una és la pregària, una altra ja de manera més sublim és el martiri, com la mort d’aquells innocents tot just nat Jesús pel caprici d’un rei i tants altres al llarg dels segles i fins i tot avui mateix molts moren de manera innocent en qualsevol moment de la seva vida, que és sempre un do de Déu.
Que per molts anys pugueu seguir donant culte al Senyor en aquesta catedral perquè,
a que en paraules de sant Agustí: «Déu va omplir als seus servents del seu
Esperit perquè el lloessin.» (Comentari al Salm 144)