Nadal del Senyor
Missa del dia
Catedral de Girona
25 de desembre de 2024
Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18
En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu no ha
deixat mai de buscar el moment per a parlar a l’home, per dir-li que la
salvació és al seu abast. Aquell qui és la resplendor de la gloria de Déu i
empremta del seu mateix ésser, aquell qui existeix des del principi i per qui
tot ha vingut a l’existència, s’ha fet home i ha plantat al món la seva
residència, la seva tenda, el seu tabernacle. Darrera la imatge endolcida del
Nadal, en certa manera acaramel·lada i avui en gran part dessacralitzada, hi ha
la rotunditat de l’acció de Déu, la plasmació del més gran misteri, de com Déu
es pot fer home i des de la base, des de la humanitat, des d’allò que el mateix
ha creat, ens redimeix i ens allibera.
En diverses ocasions i de moltes maneres Déu ja havia enviat missatges a la humanitat, li anava indicant el camí del retorn a Déu. No era altra cosa que això, la llei que donà a Moisès. Però la llei no fou suficient, l’entossudiment de l’home l’empenyia a fer cas omís a la llei i a tots els profetes per la boca dels quals Déu antigament havia parlat. Però l’amor de Déu no afluixa mai, Déu no deixa mai d’estimar-nos, malgrat que un cop i un altre l’home li tanqui la porta del seu cor i moltes vegades ho faci a pany i forrellat. El seu amor arriba fins a l’extrem de que qui és la Paraula, el verb de Déu es fa home per crear de nou, per establir una nova aliança amb la seva creatura.
En diverses ocasions i de moltes maneres, tal com diu el profeta Isaïes, el nostre Déu havia anunciat el seu reialme, però la seva reialesa en no ser d’aquest món sovint desconcerta perquè no actua des del poder de l’autoritat, sinó des de la legitimitat del seu amor. A Déu no l‘havia vist mai ningú, ningú el va poder mirar mai cara a cara, Moisès es va tapar la cara perquè tenia por de mirar Déu; però ara la Paraula feta carn s’ha fet un de nosaltres, ha esdevingut un company de viatge amb la intenció de mostrar-nos que fins i tot la humanitat malgrat les seves limitacions, malgrat les seves debilitats, malgrat la seva infidelitat i tebiesa en la fe, podem caminar cap al Pare, podem arribar a participar de la filiació divina, fets fills amb el Fill.
En diverses ocasions i de moltes maneres s’anunciava ja aquesta paraula feta avui carn per amor i que és paraula de vida tal com el mateix Jesús va dir: «Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m'ha enviat, tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè ja han passat de la mort a la vida.» (Jn 5,24). El verb fent-se home ha omplert de sentit la vida humana, una vida que vagava en la solitud, que un cop i un altre rebutjava la crida de Déu i s’obstinava en allunyar-se de Déu.
En diverses ocasions i de moltes maneres s’anunciava la vinguda del Fill al món una vinguda que demana de la nostra corresponsabilitat, cridats a la fe, a compartir la joia de la salvació, cal respondre-hi amb la mateixa confiança de Maria, amb la mateixa disponibilitat de Josep, amb la mateixa entrega que Joan el Baptista, aquella veu que cridava en el desert. Ens diu Jesús: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus.» (Jn 8,31). Déu ha donat el primer pas, lliurament, amorosament ens estén la mà, ens convida a rebre la salvació a canvi de la nostra fidelitat. Al pessebre hi ha molt més que un infant, al pessebre hi ha la Paraula, hi ha la font de la vida, de la vida vertadera i plena, una vida sense fi fonamentada en l’amor. En paraules del mateix Jesús: «Us ho ben asseguro: els qui guarden la meva paraula no veuran mai la mort.» (Jn 8,51). El verb fet carn és Paraula i és vida, perquè només Ell té paraules de vida eterna, només Ell és la llum que cap foscor pot apagar.