Diumenge III d'Advent / Cicle C
Parròquia de
Santa Maria de la Bisbal d’Empordà
Dissabte 14
de desembre de 2024
So 3,14-18a;
Salm Is 12,2.3-4bcd.5-6; Fl 4,4-7 i Lc 3,10-18
En aquest tercer
diumenge d’Advent la litúrgia ens convida a fer un tast de la joia, de
l’alegria del Nadal. Ens hi convida l’antífona d’entrada que ens demana de
viure contents en el Senyor, perquè Ell és a prop; ens hi conviden també les
lectures i ja l’apòstol sant Pau ens repeteix que el Senyor és a prop. La joia
del Nadal se’ns avança, de fet actualment la nostra societat, no pas moguda per
interessos religiosos, ja celebra el Nadal, quasi no hem iniciat l’Advent i els
llums omplen de claror els nostres carrers, la dolcesa del infant posat al
pessebre ja és present en molts llocs i ens oblidem del temps de preparació, de
l’Advent, que és el temps de l’esperança per antonomàsia. Què és el goig? Ens
ho ha dit el profeta Sofonies, el goig és quan ens treuen de davant dels ulls
els qui ens condemnem, quan els nostres enemics fugen, quan perdem la por i tot
plegat perquè el Senyor és dins nostre. En un món com l’actual, de fet com el
de qualsevol època passada, viure sense enemics, sense por sona utòpic. Les
guerres i els conflictes, la marginació i el rebuig son ben presents en el nostre
dia a dia. En aquestes circumstancies estar de festa i cridar de goig sembla estar fora de lloc.
Però no tot està perdut, no hem de viure mai com si tot estès perdut, com si
qualsevol canvi a millor fos un impossible. El Senyor és realment a prop nostre,
aquest Déu que salva, del que ens ha parlat el salmista, del qui ens ve la
força i el triomf, és a prop nostre. Si el tenim a Ell a prop, no hem de tenir pas
por, ans al contrari hem d’estar plens de joia.
Però aquesta
proximitat del Senyor és exigent, significa estar a l’altura de la seva
proximitat. Com fer-ho amb les nostres migrades forces, amb la nostre feblesa? El
profeta Sofonies ens ha donat un primer consell: no deixar caure les mans, és a
dir no restar inactius, passius davant la proximitat del Senyor. Tant l’apòstol
sant Pau com l’evangelista sant Lluc ens han concretat encara més com hem de
viure aquest no deixar caure les mans, aquesta proximitat al Senyor, aquesta
joia que la seva proximitat ens dona. En primer lloc acudint a la pregària i a
la súplica, demanant-li al Senyor amb accions de gràcies allò que ens cal. Però
la pregària no queda reduïda a rebre del Senyor allò que ens cal, té una segona
part que és la que ens mou o ens ha de moure a nosaltres a ser donadors. Així
sant Lluc ens concreta el que hem de fer i ho posa en boca de Joan el Baptista,
el precursor, aquell qui obre la ruta al Senyor, aquell qui proclama la seva
arribada: Donar al qui no té, compartir amb els altres, no exigir més del que
està establert, no forçar a ningú amb amenaces o denuncies i acontentar-nos amb
el que tenim, amb la nostra soldada. No és un mal programa de vida, però no és
fàcil de dur-lo a la pràctica. Per això ens cal aprofitar que tenim al Senyor a
prop per agafar forces, per viure aquests dies previs al Nadal amb aquella
expectació amb que la gent vivia la possible arribada del Messies. L’Advent és
el temps de l’esperança, la mateixa litúrgia ens hi convida a partir del proper
dia 17, tot just una setmana abans de la commemoració del naixement del
Messies, ens convida a viure encara amb més intensitat aquesta esperança. Mirem
de viure’ls aquests propers dies amb més intensitat, posant una mica més
l’accent en la pregària i en el compartir amb els altres, especialment amb
aquells qui no tenen tant o no tenen res.
L’Esperança és una
virtut, una bella virtut, que com tota virtut ve de Déu. No s’espera allò en
que no es creu, no té sentit esperar si neguem la possibilitat d’aconseguir
viure allò que esperem i no ho viurem sinó ho compartim. Per a viure la nostra
fe amb plenitud tenim la força de l’Esperit Sant, aquell amb la que bateja el
mateix Crist. L’esperança és un do que ens ve de Déu i que rebem per la força
de l’Esperit. Aquell esperit que anunciava aquell qui no es considerava ni tant
sols digne de deslligar-li el calçat a Crist. A nosaltres ens ve a passar el
mateix tot i que a vegades ni ens n’adonem de que ens cal la força de l’Esperit
per viure-la amb joia aquesta esperança. Hem de ser ben conscients de que esperem
ni més ni menys a Déu que salva, del que ens parlava el Salm, un Déu que és
amor, que ens mou a estar de festa i a cridar de goig com en dies d’aplec. Que aquesta
joia no sigui no tant sols per a nosaltres, sinó que siguem capaços de
transmetre-la als qui ens envolten i a tothom amb qui tinguem tracte, perquè el
Senyor és a prop, per això ens alegrem.