Santa Llúcia
Parròquia de
Santa Anna a l’Estartit
Divendres 13
de desembre de 2024
2Co 10,
17-11, 2; Salm 30, 3c-4. 6, 7b-8a. 16bc, 17 i Mt 25,1-13
Llúcia fou una
verge prudent, una de les assenyades. Als ulls de la gent no ho semblava pas,
es resistí a contraure matrimoni amb qui volia casar-la la seva família, fins i
tot explica la seva història que s’arrancà els ulls perquè no volia veure més
que a Déu i volia fer-se atractiva als ulls del qui la pretenia. A vegades les
històries dels sants ens semblen llunyanes, una mica eixelebrades, però tenen
un fons que ens edifica. La fe es representada molts cops com una figura amb
els ulls tapats; la fe no hi veu amb els ulls corporals, els ulls que miren a Déu,
els ulls de la fe, són els ulls del cor. Qualsevol part del cos humà és un
regal de Déu, com la mateixa vida, per això és absurda una mutilació
voluntària; però hi ha coses que van més enllà de les aparences, més enllà del
que veuen els nostres ulls i la fe n’és una.
Ens ho ha dit
sant Pau, ens ha parlat de la bogeria de la fe, perquè per a molts creure és
una bogeria, una cosa d’altres temps, superada, irracional. És cert que creure
és d’altres temps, però és quelcom també dels nostres de temps i ho serà també
en el futur; és veritat que és quelcom irracional, perquè va molt més enllà del
que els nostres ulls poden veure; la fe és la nostra connexió amb Déu, el
vincle que ens hi uneix i això ni s’explica amb paraules, ni es veu amb ulls
humans. L’exemple dels sants ens mostra com viure aquesta fe, com han viscut
ells i elles aquesta folia per Déu que els va portar a postures radicals, a no
anteposar res, absolutament res, a la seva fe. Els sants no buscaven la seva
comoditat, buscaven la coherència entre allò en que creien i allò que vivien i
feien; posant sempre la seva vida en mans de Déu.
La fe és viscuda
de manera personal i intransferible, la manera en que la vivim és diferent
entre uns i altres; però també cal dir que la vivim en comunitat, no es pot
viure la fe de manera individual i aïllada, la fe és per viure-la com a poble
de Déu. De comunitats en tenim de diferents nivells i magnituds; tots junts
formen l’Església universal, vivim també la fe en la nostra Església
particular, són les diòcesis, la vivim en comunitats que es reuneixen per
celebrar els sagraments, especialment l’Eucaristia, per educar als seus membres
en la fe o ajudar-se mútuament, són les parròquies, com la vostra de la que avui conclou la celebració del primer centenari, erigida l'any 1920 la pandèmia va impedir la celebració. I hi ha a més i fonamentalment una
comunitat bàsica per viure la fe que és la família, allí on ha de néixer el
primer foc de la fe i on cal alimentar aquest foc, on cal no deixar que
s’apagui ni s’apagui la brasa de l’amor a la família i a Déu. Santa Llúcia
certament no va viure la seva fe en l’àmbit familiar, com passa a tanta gent
també avui, però va participar de la fe en comunió amb els altres cristians i
ho va fer en circumstàncies difícils, de persecució on viure i la fe eren quasi
termes contradictoris, perquè tenint fe i reconeixent-la la mort estava quasi
garantida. Avui l’exemple de santa Llúcia ens convida a viure la nostra fe amb
generositat, amb fermesa, amb esperança. En paraules del papa Francesc: «Llúcia,
màrtir de Siracusa, ens recorda amb el seu exemple que la dignitat més alta de
la persona humana consisteix a donar testimoniatge de la veritat, seguint la
pròpia consciència costi el que costi, sense duplicitats i sense acords. Això
significa estar de part de la llum, servir la llum, com evoca el nom Llúcia.
Ser persones netes, transparents, sinceres; comunicar amb els altres de manera
oberta, clara, respectuosa. Així es contribueix a difondre llum en els ambients
en els quals es viu, a fer-los més humans, més habitables.» (12 de desembre de
2022).
Siguem gent
sincera i transparent, capaços de donar llum, d’il·luminar als nostres
contemporanis, posant els ulls de la fe per davant dels ulls del cos, així
podrem veure als altres com a germans nostres i deixarem de veure les seves
imperfeccions, els seus defectes, tot allò que ens molesta i que sembla que ens
impedeixi d’estimar-los. Mirem de viure així dins de l’àmbit familiar, dins de
la nostra comunitat parroquial, com a ciutadans dels nostres pobles i viles,
com a integrants de l’Església volguda per Crist i en la que milità santa
Llúcia. Visquem en definitiva la nostra fe amb esperança, la mateixa esperança que
mogué la vida de santa Llúcia, aquesta verge prudent que volgué posar la seva de
vida en mans de Déu abans que en mans dels homes.