Diumenge IV d'Advent / Cicle C
Parròquia de
Sant Pere de Begur
Diumenge 22
de desembre de 2024
Mi 5,1-4a;
Salm 79,2ac i 3b.15-16.18-19; He 10,5-10 i Lc 1,39-45
Bet-Lèhem era
una vila ben petita, tant que ni figurava entre les famílies de Judà; Elisabeth
i Maria eren dues dones com qualsevol altre als ulls de la gent, que lluitaven
per tirar endavant, Elisabeth trista per no haver tingut cap fill, Maria neguitosa
pel seu proper compromís amb un home anomenat Josep. La vida transcorre com
sempre i no hi ha cap signe visible de que Déu s’hi faci present d’una manera
diferent a la que ho ha fet fins aleshores. En certa manera podríem dir que el
poble d’Israel vivia amb una certa esperança la vinguda del Messies, però no
pas amb cap afany per la seva immediatesa, s’havien acostumat a esperar a que
aquell o l’altre semblés que podia ser el Messies, que tal o tal altre profeta
ho anunciés, però al cap i a la fi, tot seguia igual i ells després de moltes
dificultats sotmesos ara al poder de Roma.
De fet però res
era ja igual; Maria havia concebut per obra de l’Esperit Sant i esperava un
fill del qui l’àngel li havia anunciat que serà anomenat Fill de l'Altíssim, un
fill a qui el Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, i que regnarà
per sempre més sobre el poble de Jacob i el seu regnat no tindrà fi. Per la
seva part Elisabeth a les seves velleses havia concebut un fill i també de
manera singular, un àngel ho havia anunciat a Zacaries el seu home i aquell
fill tardà serà el que conduirà molts israelites cap al Senyor, el seu Déu;
anirà al davant del Senyor amb l'esperit i el poder d'Elies: farà que
els pares es reconciliïn de cor amb els fills i portarà els rebels
pels camins dels justos i així prepararà per al Senyor un poble ben disposat. No
és d’estranyar doncs que Elisabeth exclamés: «Com ha obrat amb mi el Senyor! Ha
volgut treure'm la vergonya de no tenir fills.»
Déu actua enmig
de la normalitat i en la rutina de la vida d’aquestes persones, no ho fa amb
grans terratrèmols, ni a toc de trompeta, ho fa quasi podríem dir que
discretament, sense fer soroll. Ens ho ha dit la segona lectura de la carta als cristians hebrreus recordant paraules del mateix Crist, ens ha dit que Déu no vol oblacions,
sacrificis, holocaustos o expiacions sinó una cosa més senzilla i alhora no
tant senzilla, que fem la seva voluntat. El mateix Crist ho viurà quan
reconeixerà a Getsemaní que no ha vingut a fer la seva de voluntat sinó la d’aquell
qui l’ha enviat. Ho reconeixen també Maria i Elisabet, Zacaries i Josep; uns i
altres escolten la veu de Déu, interpreten la seva voluntat i miren d’acomplir
amb allò que se’ls demana.
Amb distància,
certament, però d’alguna manera cada Nadal Déu s’apropa a nosaltres per
demanar-nos el mateix. No vol que fem grans actuacions, sinó les senzilles obres
del dia a dia. Potser quan ve cada Nadal ens troba massa ocupats, massa atrafegats
fent compres, anant amunt i avall, preparant àpats o festes. És bo tot plegat
si ens serveix per reunir les famílies o els amics, per participar tots plegats
de la joia del Nadal. Però cal que deixem un espai al centre d’aquesta festivitat,
al mateix Crist i al que Ell vol de nosaltres, al que Ell ens demana.
Estem a punt de
finalitzar el temps d’advent, el temps de preparació pel Nadal. Hem recordat al
llarg d’aquest temps als profetes, aquells que protagonitzaren el llarg advent
del poble d’Israel. Aquest temps ens hauria d’haver servit com a camí interior
cap al Nadal, cap a aquest encontre anual amb el Senyor que ve a nosaltres. L’hauríem
de rebre amb aquella humil sinceritat d’Elisabeth «qui soc jo perquè la mare
del meu Senyor vingui a visitar-me?» i l’hauríem de rebre sobretot també amb
esperança. Estem a punt de començar l’any jubilar 2025, de fet el papa Francesc
el començarà el vespre del proper dimarts 24 a Sant Pere del Vaticà i nosaltres
com a diòcesis el proper diumenge dia 29 a la catedral centre de l’Església
gironina. És aquest un any que ens ve marcat pel tema de l’esperança; així ens
diu el Papa «en l’Any jubilar estem cridats a ser signes tangibles d’esperança
per a tants germans i germanes que viuen en condicions de penúria.» Mirem que
aquest Nadal, que ja tenim a sobre, ens sigui un motiu de viure l’esperança i
de ser sembradors de la llavor de l’esperança, sobretot per a aquells a qui més
els hi costa viure-la perquè la seva vida és molt difícil; ser-ho com Maria i
Elisabeth que sense buscar-ho foren sembradores d’esperança.