Nadal del Senyor
Missa de la nit o del gall
Residència Bisbe Sivilla
24 de desembre 2024
Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc
2,1-14
El
poble avançava a les fosques i de sobte veié una gran llum que omplia a qui la
veia de goig i d’una alegria immensa. L’acompliment de les antigues profecies
no fou com molts esperaven, una gran part de la gent esperava un Messies
gloriós, un gran rei que vingués ple de gloria i de majestat, amb centenars de
soldats que marquessin el pas. Res d’això va ser el que va passar, l’amor de
Déu es revelà però d’una manera totalment diversa a com molts esperaven. Aquest
conseller prodigiós, aquest Déu heroi i pare per sempre, aquest príncep de la
pau jau en una menjadora, té per palau una establia, per guàrdia un bou i una
mula, per cort uns pastors i de fet té poca cosa més; això sí, té una mare i un
pare amatents i sol·lícits dins de les limitacions que la situació de penúria
imposa.
Tot
ha estat molt diferent a com molts ho havien imaginat i per això pocs han
reconegut els senyals que indicaven que allí embolcallat i posat en una
menjadora hi ha ni més ni menys que el rei dels reis, el Messies, el Senyor.
Quin senyoriu es pot esperar de qui ni tant sols han tingut un llit on venir a
la vida, ni tant sols un hostal que l’acceptés? Tot plegat un absurd als ulls
humans, però les coses de Déu són ben diverses a vegades a com nosaltres les
podem imaginar. I la història de la salvació protagonitzada per aquest infant
acaba tot just de començar, queden moltes sorpreses per endavant i tot plegat
acabarà en un petit turó a les afores de Jerusalem entre dos malfactors, vexat,
abandonat, traït i sol, immensament sol. Però també allí quan una creu substitueixi
com a capçal de Jesús aquesta menjadora, tampoc res no serà com sembla i
d’allí, del que als ulls humans és el més gran dels fracassos, sorgirà la gran
victòria de la vida sobre la mort.
Quan
la gran llum enlluernà als pastors, els va envair la por; quan de sobte la
gloria del Senyor els envoltà de llum i es trobaren front a front amb un àngel
que els anunciava quelcom quasi inversemblant, que un nen en bolquers era el
salvador, el Messies, el Senyor; es van esglaiar. Tampoc degué ser fàcil per a
Maria i per a Josep haver-se de posar en marxa des de Natzaret de Galilea cap a
Judea i tot per complir el que un emperador que governava des de ben lluny
ordenava. A Maria i a Josep no els degué ser tampoc gens fàcil veure’s
rebutjats arreu i haver de trobar aixopluc en un estable ja de nit i amb el nen
a punt d’arribar al món, sense cap veu ni mà amiga o familiar a la vora.
Aquí
a Betlem ja s’ensuma que aquest infant que és Déu i home alhora, no és un déu que
hagi vingut a fer la seva de voluntat i ja ni que sigui tant sols per això és
un rei atípic i sorprenent; aquest és un rei que ha vingut a fer la voluntat
del qui l’ha enviat i aquesta voluntat del seu Pare no passa per grans
manifestacions, ni passarà tampoc per camins planers, sinó que els seus camins
seran ben torts i pedregosos. Però tant sols així Déu podia acostar-se a
l’home, a aquesta nostra humanitat que s’havia allunyat del seu creador.
Aquest
Nadal a les portes d’un any jubilar que el papa Francesc ha posat sota el signe
de l’esperança el mateix papa ens diu que: «necessitem recuperar l’alegria de
viure, perquè l’ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu
(cf. Gn 1,26), no es pot conformar amb sobreviure o subsistir
mediocrement, emmotllant-se al moment present i deixant-se satisfer només per
realitats materials. Això ens tanca en l’individualisme i corroeix l’esperança,
generant una tristesa que es nia al cor, tornant-nos desagradables i
intolerants.» (Spes non confundit, 9). Que així sigui per a tots
nosaltres i que siguem capaços de fer-ho viure també així als nostres germans.