Diumenge III d'Advent / Cicle C
Aplec Mare de
Déu de l 'Esperança
Santuari de
la Mare de Déu de l’Esperança a la Canya
Diumenge 15
de desembre de 2024
So 3,14-18a;
Salm Is 12,2.3-4bcd.5-6; Fl 4,4-7 i Lc 3,10-18
Aquest tercer
diumenge d’Advent ens anuncia la joia, l’alegria del Nadal, se’ns convida a l’esperança.
El Senyor és a prop, ens diu l’apòstol sant Pau, aquell a qui esperem ja és a
prop. La joia del Nadal se’ns avança, i nosaltres ens hi hem de sumar, hem de
mirar de viure aquesta joia, aquesta esperança. Un Nadal i un altre es van
succeint en les nostres vides, uns de més feliços, d’altres no tant, uns en qui
hi som tots, d’altres en que notem i patim les absències. El profeta Sofonies
ens ha dit que el goig el vivim quan ens treuen de davant dels ulls els qui ens
condemnem, quan els nostres enemics fugen, quan perdem la por i tot plegat
perquè el Senyor és dins nostre. En un món com el que vivim, les guerres i els
conflictes, la marginació i el rebuig son ben presents. També els problemes del
nostre dia a dia ens afecten i ensopeixen la nostra joia. En aquestes
circumstancies estar de festa i cridar
de goig no sembla fàcil. Però no tot està perdut, no hem de viure mai com si
tot estès perdut, com si qualsevol canvi a millor fos un impossible. El Senyor
és realment a prop nostre, aquest Déu que salva, del que ens ha parlat el
salmista, del qui ens ve la força i el triomf, és a prop nostre. Si el tenim a
Ell a prop, no hem de tenir pas por, ans al contrari ens ha d’omplir la joia.
Tenim un exemple
en Maria, ella tenia tot el dret a tenir por, la seva vida canvià en un instant
quan un àngel li anuncià que concebria un fill d’una manera que ella desconeixia,
però confià en Déu i s’obri a l’esperança. Tota vida és un regal de Déu, la
maternitat és la millor de les experiències que es poden viure al llarg de la
nostra existència aquí a la terra; però no està pas exempta de dificultats, de
pors, d’angoixes. Maria deixant actuar en ella la voluntat de Déu, esperant
fins i tot el que no podia imaginar esperar, ens és un model de vida.
Però la
proximitat amb el Senyor és exigent, significa estar a l’altura. Nosaltres som
febles, les nostres forces són limitades, per això ens cal confiar-nos a Déu
perquè nosaltres sols poc podrem aconseguir; confiar-nos-hi com ho feu Maria. El
profeta Sofonies ens ha dit que no hem de deixar caure les nostres mans, que
ens cal treballar moguts per l’amor a Déu i als altres i en primer lloc als més
propers. L’apòstol sant Pau i l’evangelista sant Lluc ens han concretat com hem
de viure aquest no deixar caure les mans, aquesta proximitat al Senyor, aquesta
joia que la seva proximitat ens dona. En primer lloc acudint a la pregària i a
la súplica, demanant-li al Senyor amb accions de gràcies allò que ens cal. Però
la pregària no queda reduïda a rebre del Senyor allò que ens cal, té una segona
part que és la que ens mou o ens ha de moure a nosaltres a ser donadors. Així
sant Lluc ens concreta el que hem de fer i ho posa en boca de Joan el Baptista,
el precursor, aquell qui obre la ruta al Senyor, aquell qui proclama la seva
arribada: Donar al qui no té, compartir amb els altres, no exigir més del que
està establert, no forçar a ningú amb amenaces o denuncies i acontentar-nos amb
el que tenim, amb la nostra soldada. No és un mal programa de vida, però no és
fàcil de dur-lo a la pràctica. Tampoc per Maria fou fàcil fer la voluntat de
Déu, concebre, gestar i criar un fill del que sabia que acabaria també portant-li
dolor; però ella no perdé mai l’esperança de que a la fi aquell infant el que
portaria seria joia, amor i vida i no sols a ella, sinó arreu i a tothom.
Si hi ha una
dona que és el model de l’esperança, aquesta és Maria. No s’espera allò en que
no es creu, però Maria creia en aquell a qui esperava. A nosaltres per a viure
la nostra fe amb plenitud ens cal com Maria la força de l’Esperit Sant, per tal
de viure l’esperança com el que és, un do que ens ve de Déu. Maria va veure i
creure, com quan veié a Joan el Batista, aquest que avui no es considera ni
tant sols digne de deslligar el calçat de Jesús, saltar de joia dins les
entranyes d’Elisabeth la seva mare. Maria ens convida a esperar la salvació, a
esperar a aquest Déu que salva, aquest Déu que és amor i ens mou a estar de
festa i a cridar de goig com en dies d’aplec. Que així sigui per a tots
nosaltres amb aquella fe i aquella serenor amb la que ho visqué Maria, la Mare de
l’esperança.