Sant Esteve
Basílica de
Sant Esteve a Olot
Dijous 26 de
desembre de 2024
Fets
6,8-10;7,54-59; Salm 30,3cd-4.6 i 8ab.16bc-17 i Mt 10,17-22
L’endemà mateix
de Nadal l’Església ens proposa de recordar al primer màrtir, a sant Esteve.
Ell fou un dels elegits per ser dels set primers diaques, ho fou perquè era un
home ple de fe i de l'Esperit Sant. Esteve no trigà a ser perseguit, detingut i
acabà donant la seva vida com a testimoni de la seva fe. La llavor dels màrtirs
fecunda l’Església, ahir i avui, perquè el martiri no és tant sols cosa del
passat sinó també del present. Tenir-lo doncs per patró d’aquesta parròquia i ara
basílica, ens enforteix i enrobusteix la nostra fe. En tenim en la primera
lectura un clar exemple de que els màrtirs, la seva sang, el seu sacrifici, és
llavor de fe, porta a d’altres a la fe. Quan tragueren a Esteve fora de la
ciutat per apedregar-lo aquella multitud deixaren els seus mantells als peus
d’un jove que es deia Saule, el cor de Saule quedà tocat i poc després anant
ell de camí cap a Damasc per detenir a més seguidors de Crist, Déu el faria
caure del cavall, el faria caure del seu error i Saule serà Pau.
Ens diu el papa
Francesc: «Pensem un moment en aquesta escena: Saule i Esteve, el perseguidor i
el perseguit. Entre ells sembla haver-hi un mur impenetrable, tan dur com el
fonamentalisme del jove fariseu i com les pedres llançades al condemnat a mort.
Malgrat això, més enllà de les aparences, hi ha una cosa més forta que els
uneix: a través del testimoniatge d'Esteve, de fet, el Senyor ja està preparant
en el cor de Saule, sense que ell ho sàpiga, la conversió que el portarà a ser
un gran apòstol. Esteve, el seu servei, la seva oració i la fe que proclama, la
seva valentia i especialment el seu perdó a punt de morir, no són en va. Es
deia, en els temps de les persecucions -i encara avui és just dir-ho- que la
sang dels màrtirs és llavor de cristians. Semblen acabar en el no-res, però en
realitat el seu sacrifici sembra una llavor que, a contra corrent de les
pedres, es planta, de manera oculta, en el pit del seu pitjor rival.» (26 de
desembre de 2023).
Anar a
contracorrent té un preu; per això el mateix Jesús ja havia previst que els
passaria a qui el seguissin, que serien portats als sanedrins, assotats a les
sinagogues i arrastrats cap als tribunals per donar testimoni de la seva fe. I
malgrat tot plegat Esteve no es feu enrere perquè els màrtirs no es fan mai
enrere, resisteixen qualsevol pressió o atac i es mantenen fidels en la seva
fe. Aquesta fortalesa els ve, ens ho ha dit el mateix Jesús, de l’Esperit Sant.
El martiri no es busca, el martiri es troba i aquesta característica és
fonamental a l’hora de donar testimoni de la fe. Jesús no vol protagonismes
forassenyats, Jesús vol fidelitat siguin quines siguin les circumstàncies, que
en el cas dels màrtirs significa arribar fins a l’extrem. Esteve era un home
ple de gracia i de poder, que feia miracles i prodigis amb una saviesa davant
la qual res podien rebatre els altres; Esteve era un home de Déu i com a tal
gaudia del favor del Senyor. Gaudir del favor del Senyor no vol pas dir que tot
i sempre anirà bé a qui el segueix, la fe no està exempta de dificultats i d’entrebancs,
també avui per a nosaltres mateixos. Però Déu ens dona la fortalesa necessària
per viure-la aquesta fe amb generositat.
De fet aquest
infant que veiem aquests dies col·locat en un pessebre és qui està al darrere
d’aquesta fortalesa, ell és la raó de ser del testimoni dels màrtirs. Per Nadal
tot ens sembla senzill, tendre i bucòlic; però darrera d’aquesta imatge hi ha
una realitat ben diversa. Jesús, Josep i Maria ja visqueren ben aviat
dificultats, exili, persecució. Però darrera el misteri del Nadal hi ha quelcom
de molt important: l’esperança. Vivim aquests dies el temps de Nadal,
visquem-lo com un moment d’aprofundiment no tant sols contemplant la tendre senzillesa
de l’escena de Bet-Lèhem, sinó també i sobretot emmirallant-nos en Maria, en
Josep i avui també en Esteve. Ell evangelitzant i fent arribar la paraula de
Déu va fer que la fe s'anés estenent mentre el nombre dels deixebles creixia
molt a Jerusalem. La fe sols es pot viure practicant la caritat i amb esperança
i «el testimoni més convincent d’aquesta esperança ens l’ofereixen els màrtirs
ferms en la fe en Crist ressuscitat la nostra esperança.» (Spes non confundit, 20)