Diumenge IV d'Advent / Cicle C
Parròquia de
Sant Martí de Calonge
Dissabte 21
de desembre de 2024
Mi 5,1-4a;
Salm 79,2ac i 3b.15-16.18-19; He 10,5-10 i Lc 1,39-45
Quan surti de
Bet-Lèhem el qui ha de regir Israel vindrà la pau, perquè vindrà aquell qui és
la pau, aquell qui ha vingut a fer la voluntat del Pare que no és altre que la
de que visquem en pau interior i en pau amb els altres. Som ja ben bé a les
mateixes portes del Nadal, manquen dos dies, quasi podríem dir que unes hores i
el camí de preparació que ens hi porta, el camí de l’Advent està a punt de
concloure. Com hi arribem nosaltres, cadascun de nosaltres al Nadal? Ho fem amb
la rutina d’una celebració viscuda a mitges de tant repetida i sabuda com la
tenim? Hem cercat de trobar un accent particular en aquest nou Nadal que ens
toqui el cor? El viurem amb fe, amb esperança i amb caritat?
Mara vivia la
seva rutina aquell dia en que allò que li anuncià un àngel li canvià la vida, a
partir d’aquell moment res no seria igual; fins i tot una nova visita a
Elisabet no seria pas com les altres que li havia fet, seria ocasió de viure
una experiència diferent en saltar en les entranyes de la seva cosina l’infant
que aquesta portava en el seu ventre i escoltar aquell clam d’Elisabet que li
deia que era beneïda entre totes les dones i feliç per creure. Maria, ens ho ha
dit sant lluc, marxava decidida cap a la muntanya, ni tant sols el que acabava
de viure li impedia d’anar decidida i sol·licita a ajudar a l’anciana Elisabet
que a la seva vellesa esperava un fill.
Maria vivia d’una
banda com si res no hagués passat i per l’altra per a ella ja ni una simple
visita familiar era igual. Aquesta actitud, l’exemple de Maria ens hauria de cridar
a viure aquest proper Nadal com una experiència nova i alhora amb la
sol·licitud discreta i tranquil·la amb que ho visqué Maria. Aprofitem aquests
dies per recuperar gestos d’afecte perduts, paraules amables potser abandonades
o oblidades, aprofitem-lo per estar una mica més a prop dels que sabem que no
ho poden viure amb joia per tants i tants motius: la pobresa, la solitud, el
dolor per una absència, el neguit per no
poder fer front a la vida diària i així tantes i tantes coses de les quals la
llista seria ben llarga. Déu, ens ho ha dit l’apòstol sant Pau no vol grans
gestos, no vol moltes oblacions i sacrificis que sols cerquen quedar bé de cara
als altres; el que Déu vol de nosaltres és que fem la seva voluntat i aquesta
seva voluntat no és altra que estimar, estimar-lo a Ell i alhora estimar als
altres, perquè no hi ha un sense l’altre, un és conseqüència de l’altre, viure
un sol d’aquests amors seria viure un amor coix, seria per a nosaltres una vida
de creients incompleta.
Aquests dies els
carrers i les cases s’omplen de joia, de llums, de presses; mirem dins nostre
per no viure-ho de manera superficial, com un gest forçat, com si
representéssim una determinada obra de teatre en que un cop caigut el taló tot
torna a ser com abans i qualsevol gest d’estima és engolit de nou per la
rutina. El Nadal, pel qual ens hem preparat al llarg d’aquestes quatre setmanes
d’Advent, ha de deixar una petjada als nostres cors, en les nostres vides.
D’altra manera haurà estat un Nadal buit de contingut, un Nadal de façana, pura
aparença. Déu no estima ni ens demana una barreja d'afectes melosos i de
consols mundans, sinó que visquem la inaudita tendresa de Déu que salva el món
encarnant-se. Déu és proper, tendre i compassiu, aquesta és la manera de ser de
Déu; proper, compassiu i tendre. Que aquestes seves virtuts deixen en nosaltres
una petita petjada aquest Nadal o dit d’una altra manera que ens facin, ni que
sigui una mica, millors que avui.