Sant
Nicolau
Parròquia
de Sant Nicolau a Malgrat de Mar
Divendres
6 de desembre de 2024
Is
6,1-8; Salm 26 i Lc 10,1-9
Nicolau
significa protector i defensor dels pobles, molt adient doncs aquest sant
patró. Però més enllà de l’etimologia o l’origen del seu nom i també de la
tradició que el segueix vinculat al Nadal, Nicolau visqué la fe sembla ser que amb
profunditat des de petit en el si de la seva família, ja que els seus pares van
morir atenent els malalts d'una epidèmia i tot i deixar-li una bona herència
econòmica, ell va decidir repartir-la entre els pobres i entrar a un monestir
com a monjo. Quan va peregrinar a Egipte i Palestina, per conèixer la terra que
Jesús havia trepitjat, segons compte la tradició, a la ciutat de Mira, a
Turquia, els bisbes i sacerdots es trobaven en el temple reunits per a
l'elecció del nou bisbe, ja que l'anterior havia mort. Sembla que
entortolligats per les seves discussions no trobaven un candidat i a la fi es van
dir que triarem al sacerdot que a partir d’aquell moment entres primer al
temple; Nicolau sense saber-ne res del que passava va entrar i per aclamació va
ser escollit bisbe.
Un home ric que
ho deixa tot per entrar en un monestir, un home que dona tot el que te als
pobres, un home que pelegrina a Jerusalem i un home que a la fi rep un encàrrec
que no li passava ni pel cap de poder rebre. D’aquesta manera es concretà en
Nicolau el que ens diu l’Evangeli, que sense bossa, ni calçat, Déu envia als
segadors ha fer la seva tasca. Nicolau a Mira fou rebut com un home de pau i
allí es quedà, compartint el que aquella gent tenia, allí fou ben rebut i allí anuncià
que el Regne de Déu era prop seu. El Senyor disposà que aquell home que se
sabia de llavis impurs fos un instrument, un evangelitzador al servei del Regne
de Déu. Ell no s’ho havia buscat pas, fou el Senyor qui el cridà a servir-lo,
qui li anà posant al davant els moments oportuns per tal de que donés el seu sí
al seguiment de Crist, allí on el Senyor el volia en cada moment de la seva
vida, amb total disponibilitat al servei de la comunitat.
Nicolau podia
haver tingut una vida molt diferent, haver-se
acomodat a la seva riquesa i sense fer mal a ningú i vivint la seva fe, podia
haver gaudit dels plaers del món; després també podia haver viscut una vida de
pau, centrada en la pregària i el treball en un monestir o finalment haver
peregrinat a Terra Santa i gaudir de l’experiència espiritual que aquell viatge
significava de retorn al monestir. Al cap i a la fi res de tot això anà com ell
havia programat. Ell que havia demanat al Senyor, com el salmista, poder viure
a casa seva tots els dies de la vida, que desitjava això amb tota la seva ànima,
vetllà pel temple del Senyor d’altra manera a com creia que ho faria. Estar
oberts a la voluntat de Déu implica molts cops renunciar al nostre propi voler,
però això no significa pas perdre la llibertat, ans al contrari la vertadera
llibertat és la de seguir allò que Déu vol de nosaltres, escollint la millor
part de la vida i acollint-lo al nostres cors. A vegades les tradicions, de fet
molts cops, recullen quelcom més que una tendresa pueril. Aquell a qui els
temps han convertit en un portador de joia als infants i als no tant nens, fou
algú generós amb els altres, especialment amb els qui més necessitat tenien,
però sobretot fou algú generós amb el Senyor, un home que es refià del que el
Senyor li proposava a cada pas i a això sols el podia moure una cosa: l’amor a
Déu i l’amor als germans.
La vida de
cadascun de nosaltres és moltes vegades un conjunt de sorpreses; creiem
tenir-ho tot ben controlat, fins i tot a vegades volem controlar a Déu mateix,
fer-li dir allò que volem escoltar; però anem errats una cosa és la nostra de
voluntat i a vegades, bastantes vegades, una altra cosa és la voluntat de Déu
que vol que siguem generosos amb el nostre amor i que el compartim amb joia amb
els altres. Aquests dies els nostres carrers s’omplen de llum, de presses i
d’una joia aparent. Nosaltres homes i dones de fe cal que ho visquem sabedors
de que no tot és aparença, que la joia de la vinguda del Senyor arrela als
nostres cors i ens mou veritablement a la solidaritat, a l’atenció als altres. Nicolau
tenia la certesa de voler fruir en la vida eterna de la bondat que li tenia el
Senyor i pagava amb la mateixa moneda que rebia de Déu als seus germans
servint-los ara amb un ajut, ara amb la pregària i el treball en un monestir,
ara com a pastor. Una vida veritablement i enterament dedicada a portar la bona
nova als desvalguts i a proclamar a tots la llibertat de la fe.