Nadal del Senyor
Missa de la nit o del gall
Catedral de Girona
24 de desembre 2024
Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc
2,1-14
Canta la Sibil·la «un rei vindrà perpetual, vestit de nostra
carn mortal.» Rei i humil, home i Déu alhora, als nostres ulls no hi pot haver
més gran contradicció. Estem massa acostumats a que els poderosos no facin altra
cosa que mirar pels seus interessos i que algú tenint-ho tot vulgui renunciar a
tot no encaixa, com a mínim, en el nostre concepte de poder. L’escena de
Bet-Lèhem és tendra i trista alhora, aquest infant no sembla pas que porti cap
pa sota el seu braç, estem tant acostumats a veure l’escena, a reproduir-la en
els nostres pessebres que no ens n’adonem que de fet allí mateix ja s’albira el
que serà la seva vida. Al Bet-Lèhem cap posada l’ha volgut acollir i ja és ben
bé allò que dirà el mateix Jesús: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius,
però el Fill de l'home no té on reposar el cap.»
(Lc 9,58).
Aquest qui porta la insígnia de príncep, que és el conseller prodigiós,
el pare per sempre, tal com el profetitzava Isaïes, no ho aparenta pas, ans al
contrari fins i tot acabarà entregant-se ell mateix per nosaltres, per tal de rescatar-nos
de l’esclavatge. El punt culminant de la història de la salvació és ben present
aquella primera nit de Nadal. Vora l’infant una mare a qui poc després li serà
profetitzat que una espasa de dolor li traspassarà el cor. A prop uns pastors
que guarden el ramat al ras, uns pastors que saben ben bé d’ovelles perdudes i
trobades, de la dificultat de mantenir unit el ramat i d’alimentar-lo. Més
enllà un camp on el blat ni tat sols verdeja tot esperant a donar aquell fruit
que ventejat a l’era, molt i pastat donarà de menjar a una multitud i serà
convertit en el cos d’aquell qui avui encara ni balbuceja. No pas gaire lluny
unes vinyes que si avui semblen ceps morts ben aviat despuntaran de fulles i
acabaran donant un vi que esdevindrà la sang de qui ara somiqueja al jaç de
palla. Si girem la vista una mica més enllà una filadora teix el que esdevindrà
aquella túnica d’una sola peça que serà tirada a sorts al calvari i qui sap si
també donarà per confeccionar la mortalla que acompanyarà aquest nadó un dia al
sepulcre. Aquella dona que poua, potser també samaritana, no està massa lluny
de la que un dia demanarà a aquest nou nat aigua viva, aquella que qui la beu
ja no te mai més set.
La tendra escena de Bet-Lèhem ultrapassa el que veuen els nostres ulls,
a vegades només volem veure aquesta part entre nostàlgica i en certa manera
poètica; però aquella nit del primer Nadal començava una història d’amor entre
Déu i la seva criatura, una història d’amor fins a l’extrem de que el qui és
avui un nadó acabarà donant la seva vida a la creu, s’entregarà a si mateix per
nosaltres, i poc després vencent la seva mort, deixant-nos nets i fent de
nosaltres un poble seu, vencerà també la mortalitat i ens convidarà a
participar amb Ell de la filiació del Pare.
Ens ha nascut un salvador que és el
Messies, el Senyor, que ha vingut per ser aliment de salvació En aquest entorn
humil la llum resplendeix, s’alegra davant l’infant la gent com a la sega i el
món s’omple de goig. Avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el
Senyor, ens ha estat donat un fill que serà príncep de pau. Mentre un silenci
tranquil embolcalla l’univers, comença l’obra de la redempció. Déu s’ha fet
home i en fer-se home ha elevat a l’home a la dignitat de fill de Déu. No hi
pot haver amor més gran. Diu sant Agustí «Quina gràcia més gran podia concedir-nos Déu? Tenint un Fill únic el va
fer Fill de l’home, perquè el fill de l’home es fes fill de Déu.» (Sermó 185) L’obra
de la redempció s’inicia en un humil menjadora, allí hi reposa el Fill de Déu,
la misericòrdia encarnada. En paraules de sant Elred de Rievall: «Que la nostra
veu s’ompli de fervor, el cor de pau, la llum a l’ànima, l’amor en el desig, i
vegem així l’alegria que ens arriba pel naixement de Crist.» (Sermó
48). Avui ens ha nascut el
Salvador, que és el Messies, el Senyor.