SANT ANDREU, APÒSTOL
Festa
Parròquia de
Sant Andreu a Estanyol
Diumenge 1 de
desembre de 2024
Rm 10,9-18;
Salm 18,2-3.4-5 i Mt 4,18-22
Simó Pere i Andreu estaven com tenien costum tirant el filat a l’aigua, es disposaven a pescar com cada dia al llac de Galilea i de sobte passa un home, al qui no coneixien de res, i se’ls dirigeix ben segur del que els diu i els convida a deixar-ho tot i a seguir-lo. No havien passat més que uns minuts i aquell home repeteix l’operació i són llavors Jaume i Joan els qui també deixen la barca on estaven amb el seu pare i se’n van amb ell.
Qui és aquest home que amb una sola frase fa que la gent ho deixi tot, deixi les seves seguretats i s’endinsi en la total incertesa? Amb paràmetres racionals Simó, Andreu, Jaume i Joan cometeren una gran insensatesa, amb els ulls de la fe emprengueren l’aventura de la seva vida, potser amb un resultat incert, però no pas moguts per càlculs mundans, sinó que seguint l’impuls del cor professaren, més amb fets que amb paraules, una fe que els va du a la salvació, una fe que no els va defraudar, perquè Crist no defrauda mai, potser a vegades no acabem d’entendre’l, més vegades som nosaltres els qui dubtem i ens fem enrere o com a mínim ens aturem i deixem de seguir-lo, però tant sols Ell ens veu i ens crida, perquè ens estima.
Simó, Andreu, Jaume i Joan esdevingueren pescadors d’homes, poc s’ho podien imaginar aquell matí quan tot just sortit el sol anaven cap a les seves barques per fer com cada dia. Potser de lluny estant havien vist aquell home que vorejava el llac de Galilea on ells es guanyaven la vida amb l’esforç i la suor del seu front, però no n’havien parat atenció fins que el sentiren vora seu i escoltaren les paraules que els dirigia: «veniu amb mi.»
També nosaltres som cridats, cadascun de nosaltres a la seva vocació, uns a una i d’altres a una altra, perquè tots juntes formen la comunitat de seguidors del Crist, no n’hi de millors ni de pitjors, de més elevades ni de més baixes; totes són iguals als ulls de Déu. Aquí no hi ha diferència, ens ha dit l’apòstol sant Pau, tenim al mateix Senyor, tots invoquem i servim al mateix Senyor. Ens cal però haver-lo escoltat, creure-hi; sembla fàcil però a la pràctica no ho és tant. Al llarg de la nostra vida son moltes les dificultats en el camí de la fe, a vegades circumstancies difícils de la nostra vida com malalties, desenganys, frustracions; d’altres vegades la deixadesa, la comoditat o la mandra. Ens manca molts cops aquesta promptitud de Simó, Andreu, Jaume i Joan per deixar-ho tot i no anteposar res al Crist.
Però no tant sols se’ns crida a seguir a Jesús, se’ns crida també a anunciar-lo. A vegades silenciosament, sense paraules, sense que ningú ens senti la veu, com diu el salmista; però escampant la seva crida amb la nostra mateixa vida, vivint la nostra fe amb esperança i posant-la al ulls dels altres mitjançant la caritat. En paraules del papa Francesc: «necessitem recuperar l’alegria de viure, perquè l’ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu (cf. Gn 1,26), no es pot conformar amb sobreviure o subsistir mediocrement, emmotllant-se al moment present i deixant-se satisfer només per realitats materials.» (Spes non confundit, 9).
Andreu, com Simó Jaume i Joan, ens és un exemple d’esperança. Ell als ulls dels seus convilatans esdevingué un arrauxat, un inconscient, que abandonava les seves seguretats materials, per emprendre una aventura vers la incertesa. Però la fe, seguir a Crist, és al cap i a la fi el camí més segur. Quan clavat en una creu, com el mateix Jesús, Andreu acabava el seu pelegrinatge per la terra podria ben bé haver dit com Pau: «Qui creu de cor, rep la justícia; qui confessa amb els llavis, obté la salvació.» (Rm 10,10). Que així sigui per a tots nosaltres en aquest camí cap al nadal, que és l’Advent, que avui tot just iniciem recordant a sant Andreu, un dels primers cridats a l’esperança.