I Aniversari de la mort del bisbe Carles Soler i Perdigó
Catedral de Girona
9 de desembre de 2024
Is 25,6a 7-9; Salm 142 i Jo 17,24-26
La nostra esperança és arribar a aquell dia en que escoltarem: «aquí teniu el nostre Déu, de qui esperàvem que ens salvaria, alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat.» Les paraules del profeta Isaïes ressonen a les nostres oïdes avui en que recordem al bisbe Carles Soler i Perdigó, pastor que fou d’aquesta església de Girona. Un cristià, un prevere, un bisbe és algú que viu amb aquesta esperança, la de ser salvat; tant més quan a aquesta seva fe cal unir-hi la responsabilitat d’evangelitzar, és a dir de transmetre i donar esperança als altres. Evangelitzar és ser missatgers d’esperança, educar en l’esperança de que després d’aquesta vida n’hi ha una de plena i eterna en la proximitat de Déu.
Aquesta fou la missió de Crist, l’objectiu de la seva
encarnació, la seva passió, la seva mort i la seva resurrecció, vèncer les
nostres limitacions humanes i fer-nos partícips de la divinitat, retornar-nos
la imatge de Déu que ens fou donada per la creació i arrabassada pel pecat. Com
escrivia l’apòstol sant Pau: «si l'esperança que tenim posada en Crist no
va més enllà d'aquesta vida, som els qui
fem més llàstima de tots els homes.» (1Co 15,19). I un
pastor sense esperança no és un pastor, un pastor creu en l’esperança per la
comunitat que li ha estat confiada i posa l’esperança en la seva mateixa
salvació, no hi pot haver una sense l’altre. Prediquem allò que creiem per
compartir-ho amb els altres, no pas per quedar-nos-ho per a nosaltres sols.
El bisbe Carles en el seu testament espiritual ens deia: «Demano, i confio obtenir del bon Déu, morir en el si de la santa Mare Església Catòlica, en l’anhel de l’abraçada de Jesucrist nostre Senyor i Salvador. Ser acollit amorosament per la benaurada santa Maria, mare de Jesús i nostra.» Això és el que demanem avui, en el primer aniversari de la seva mort, que havent mort en el sí de l’Església, havent-se mantingut fidel fins al final de la cursa, el Senyor l’hagi acollit amb una càlida abraçada i Maria amorosament.
Als cristians no ens cal res més que
saber-nos a prop del Senyor, a prop del seu amor, per poder gaudir de la gloria
eterna. El bisbe Carles va conèixer al Senyor i va fer conèixer als altres el
seu nom i el seu Regne; ara demanem doncs al Senyor que el pugui conèixer més
encara, que el pugui conèixer en plenitud compartint el seu amor allí on la
mort ha estat engolida per sempre, que el pugui gaudir contemplant-lo cara a
cara.
El bisbe Carles visqué la seva tasca de pastor amb generositat, amb esperit de col·legialitat i amb esperança. En paraules seves: «la fe cristiana és un tresor amagat, però un cop descobert ha de ser proclamat i testimoniat amb naturalitat i senzillesa, però també amb coratge i fermesa» (7 gener 2007). Aquest tresor amagat no el volgué amagar als altres, ans al contrari, volgué compartir-lo, el proclamà als quatre vents ensenyant a fer la voluntat del Senyor a aquells qui paraven l’orella a la seva veu.
El seu ministeri el visqué però amb humilitat, tal com cal viure la fe, sabedor de que tots tenim les nostres flaqueses tant físiques com espirituals que ens limiten i empresonen, que ens allunyen de Déu. Així reconeixia al final del seu pelegrinatge per la terra que tot donant gràcies a Déu pels dons amb els quals l’havia volgut afavorir en tot moment, especialment pel do de l’episcopat; reconeixent que amb sinceritat sempre havia volgut correspondre servint l’Església; a vegades no encertà sempre la manera de fer-ho, i considerava que sovint havia estat escassa la seva disponibilitat i entrega, havent deixat que s’hi barregés presumpció i vanitat.
Amb aquest bagatge el nostre germà el bisbe Carles fou cridat a la casa del Pare fa tot just un any. Però quin millor bagatge que agrair al Senyor allò que ens ha donat i reconèixer-se pobre i inútil servent en el servei encomanat? El Senyor vol que els qui li han estat donats estiguin amb Ell allí on Ell està. El Senyor sap de les nostres febleses, de les nostres mancances, però ens estima tot i això. Certs d’aquest amor seu demanem avui al Senyor, que el nostre germà el bisbe Carles estigui allí on hi ha el Senyor.
Preguem avui que havent-li
arribat al nostre germà aquell «vine amb mi» amb que volem que el Senyor ens cridi
a tots, l’hagi portat al goig etern amb el seu Senyor Jesucrist, que és també
el nostre i que li hagi recompensat abundosament la fidelitat amb el que el
serví.