Ascensió del Senyor C. Parròquia de Sant Esteve a Riudellots de la Selva

 

Ascensió del Senyor C

Aniversari de la mort del Venerable fra Dalmau, Dominic

Parròquia de Sant Esteve a Riudellots de la Selva

Dissabte 31 de maig de 2025

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; He 9,24-28;10,19-23 i Lc 24,46-53

Jesús ens va obrint camí, es feu home com nosaltres, compartint la nostra mort per tal de que nosaltres puguem compartir la seva resurrecció i la seva ascensió al cel. Poc a poc els deixebles anaren entenent que significava tot allò que havien anat escoltant dels seus llavis: que havia de patir, que havia de morir, que seria glorificat i que ressuscitaria el tercer dia. Humans com eren en un principi no entenguérem sinó allò de patir i de morir i amb lògica humana li volien evitar, no entenien que amb la seva mort no acabava res, que aquesta era tant sols un pas cap al vertader objectiu de la seva encarnació, de la seva vinguda a la terra: obrir-nos les portes de la vida eterna i del cel.

Aquells homes fins al darrer moment cregueren que Jesús havia vingut per instaurar un regne aquí en aquest món i acabaren mirant el cel bocabadats veient que un núvol s’enduia a Crist i l’anaven perdent de vista. El seu regne no era d’aquest món, però els deixebles van ser convidats a viure en l’esperança del seu retorn amb la mirada fixa al cel i els peus ben assentats sobre la terra. És així com hem de viure la nostra fe esperançats en el regne definitiu, aquell que te a Crist per centre, però vivint ara i aquí en aquesta terra, en aquesta època que ens ha tocat de viure, essent transmissors de la bona nova i practicants del manament del Senyor, el de l’amor a Déu, que mira al cel, i als nostres germans i germanes, que mira a la terra.

Ho hem escoltat en la carta als cristians hebreus, Crist ha entrat al cel mateix, aquesta és també la nostra esperança, però abans de pujar al cel va oferir-se als altres, va estimar fins a l’extrem. Els deixebles, ho hem escoltat en l’Evangeli, un cop havien vist com Jesús els beneïa i s’allunyava d’ells, se’n tornaren a Jerusalem i es dedicaren a la pregària i a predicar la conversió en nom d’Ell a tots els pobles, a això havien estat convidats des de que els va cridar a seguir-lo, ser testimonis del que havien vist i escoltat. 

El venerable Dalmau Ciurana, nascut aquí a Riudellots, a Mas Ciurana, batejat en aquesta parròquia amb el nom de Jaume, feu semblantment als apòstols, dedicà la seva vida a la pregària i a predicar la conversió i en haver iniciat el seu procés de beatificació i posterior canonització no tant sols reconeixem que la seva vida fou virtuosa, que fou un home de pregària i de fe profundament arrelada, sinó que volem mostrar al conjunt de l’Església que fra Dalmau, qui portà aquest nom en la seva vida religiosa en memòria de sant Dalmau Moner, gaudeix ja d’aquest camí que ens ha obert Crist, és a dir que ja gaudeix de la vida eterna i ha compartit amb Crist l’ascensió al cel. Les seves restes esperen aquí que aquest procés acabi, aquí on d’una manera especial des de l’any 1848 fra Dalmau torna a estar entre els seus, entre vosaltres i també d’una manera especial la presència de les seves restes aquí en aquesta parròquia son un testimoni de la seva fe entre vosaltres i enmig de tota l’Església de Girona. 

Ara fra Dalmau, ja venerable, està ben arrelat de nou en aquesta terra que el va veure néixer i segueix essent testimoni de fe, com ho foren els apòstols, com ho fou ell mateix en vida. Els testimonis dels sants o dels qui estan en camí per a ser reconeguts com a tals, ens ajuda en el nostre camí de fe. Fra Dalmau fou un sant “de la porta del costat” i mai millor emprada aquesta expressió del papa Francesc, perquè el venerable fra Dalmau fou i continua essent el vostre veí i va ser i continua essent un referent en el nostre camí de fe cap a Crist. 

Com deia fa uns dies el papa Lleó allí on cal plantar la llavor de la fe és en el nostre cor, però també és en el món, en la comunitat, en l'Església, perquè la paraula de Déu, de fet, fecunda i provoca tota realitat, arreu de la terra. (21 de maig de 2025). Que el record del venerable fra Dalmau ens ajudi en el nostre camí de fe personal i comunitari.

Divendres de la VI setmana de Pasqua. Confirmacions

 

Divendres de la VI setmana de Pasqua

Confirmacions de les alumnes del Col·legi de les Alzines

Parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona

Fets 18,9-18; Salm 46,2-3.4-5.6-7 i Jo 16,20-23a

Alegria i tristesa, joia i plors s’alternen en les nostres vides, en les que hi ha moments per a tot. Com escriu el llibre de Cohelet «Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.» (Coh 3,1). Ho hem escoltat en l’Evangeli que hi ha qui plora i qui es dol, qui passa moments de pena i qui oblida els sofriments davant d’una gran joia. 

Ara tot això no ho entenem gaire, però arribarà un dia en que cap d’aquestes preguntes sobre el per què passen tantes coses diverses ja no ens les farem perquè no ens caldran, serà quan el nostre cor s’alegrarà amb una alegria que ningú ens podrà prendre.Hi hagué també en la vida de sant Pau moments en que les coses no eren fàcils, quan la por es presentava com una temptació i amb ella la de deixar de parlar, la de deixar de confessar i propagar la fe. No era per menys, tots els jueus a l’una contra un home sol, acusant-lo de practicar una religió il·legal; tant sols l’astúcia del procònsol Galió aconseguí arrancar-lo de les mans poc amigues i evitar una mort imminent. 

La fe, viure la fe, viure fidels a Crist no sempre és fàcil i en aquestes ocasions ens cal tenir present les paraules de sant Pere: «Cal obeir Déu abans que els homes.» (Ac 5,29) Però també a vegades conèixer o saber interpretar la voluntat de Déu no ens és fàcil perquè el nostre propi voler sovint s’interposa en el nostre camí.

Avui rebeu un sagrament important, molt important, rebeu aquella força de l’Esperit Sant que va fer que els apòstols perdessin la por i es posessin tot d’una a predicar la bona nova, a difondre les paraules que havien escoltat de Jesús. Això no els va eximir de patir encara temptacions, de tenir por o de sentir-se cansats i fins i tot de tenir encara dubtes. Tot plegat no ho entendrem fins aquell dia en que no ens caldrà fer ja preguntes, perquè entendrem fins i tot perquè el Messies havia de patir i de ressuscitar abans d’entrar a la seva gloria. 

Però per fer-hi camí, per anar endavant en el camí de la fe, per ajudar-nos en aquest camí, ens cal la força de l’Esperit Sant, la que avui rebreu. És la que va baixar sobre els apòstols en forma de llengües de foc i és aquesta una bona metàfora, imaginar la força de l’Esperit com una flama, com un foc que segurament que al llarg de les vostres vides a vegades estarà ben alta, amb flames ben visibles i que a vegades s’abaixarà en intensitat fins casi fer-se invisible, però del que en tot moment restaran unes brases que quan necessiteu de nou de la força de l’Esperit atiaran un foc que serà llum per a les vostres passes, que us il·luminarà de nou en el camí cap a Déu.

No tingueu por si a vegades us sembla que el món al vostre voltant s’alegra mentre vosaltres us entristiu i no oblideu de portar l’alegria quan la gaudiu als qui en aquell moment poden estar plorant. Portar l’alegria és possible si vivim la nostra fe amb joia, tot i que a vegades sembla que els núvols l’enfosqueixen, tot i que a vegades sembli que anem contracorrent i molta gent al nostre voltant no ens entengui o no vulgui ni tant sols escoltar-nos. Això no és pas nou, així ho visqueren els apòstols, els deixebles, el mateix sant Pau. 

El vertaderament important és que Crist és al nostre costat, que ens hi uneix un lligam immensament fort, el de l’amor, i perquè així sigui ens hi ajuda la força de l’Esperit Sant. I aquest amor que ens uneix a Crist ens ha d’unir també amb els altres. 

Ens ho deia aquest dimecres el papa Lleó que a vegades la pressa, tan present en la nostra vida, fa que moltes vegades ens oblidem de sentir compassió, perquè qui pensa que el seu viatge ha de tenir la prioritat davant del viatge dels altres, no està disposat a aturar-se per un altre i és que la compassió, l’amor que ens ve per la força de l’Esperit i que prové de l’amor que Déu ens te, s'expressa a través de gestos concrets. 

Com ens deia també el papa Lleó: «Resem, doncs, perquè puguem créixer en humanitat, de manera que les nostres relacions siguin més veritables i més riques en compassió.» i que a aconseguir-ho us hi ajudi la força de l’Esperit Sant que ara rebreu.

Diumenge VI de Pasqua / Cicle C. L Aniversari de la coronació canònica de la Mare de Déu del Tura a Olot

 

Diumenge VI de Pasqua / Cicle C

Santuari de la Mare de Déu del Tura

L Aniversari de la coronació canònica de la Mare de Déu del Tura

Diumenge 25 de maig de 2025

Fets 15,1-2.22-29; Salm 66,2-3.5.6 i 8; Ap 21,10-14.22-23 i Jo 14,23-29

Fa cinquanta anys el meu predecessor el bisbe Jaume Camprodon coronava aquesta imatge de la Mare de Déu del Tura, patrona d’Olot. Així es reconeixia que ella regna sobre vosaltres, però si bé la major part dels reis i reines d’aquest món acaben tard o d’hora defraudant-nos, Maria és l’única reina que ni mai ens deixa, ni mai ens negarà, la que sempre ens ajudarà i atendrà les nostres súpliques per presentar-les al seu Fill. Perquè Maria és aquella qui sempre va fer allò que Déu li demanava, aquella que mai va deixar d’estimar a Déu i a tots els homes i dones, i fer-ho amb un amor que li surt del més profund del cor, aquell cor on ella guardava els records de tot el que vivia i els meditava. 

Des de que Maria, sota l’advocació del Tura, us va sortir al pas, des de que ella es va fer la trobadissa amb els olotins; no ha deixat mai ni d’estimar-vos ni de ser la principal intercessora davant del Senyor, aquell que no és pas cap altre que el seu Fill.

Maria pot fer-ho, pot vetllar per nosaltres per múltiples raons. Ella és la més propera a Crist, com a mare i com a primera deixeble; ella ha estat ja transportada dalt d’aquesta muntanya gran i alta de la que ens ha parlat el llibre de l’Apocalipsi, ella ja gaudeix i comparteix el culte en aquesta ciutat santa, aquesta Jerusalem celestial on hi ha establerta l’Església de Crist. 

Maria va acceptar de ser mare de Crist, va acceptar complir la voluntat de Déu, sabent que aquesta acceptació li portaria moltes dificultats, molts dolors i no pocs maldecaps; i malgrat tot això va acceptar que des de la creu el seu fill li confiés al deixeble que tant estimava i amb ell ens confiés també a tots nosaltres.

En el cor de Déu sempre hi ha espai per a l'home, Déu està sempre al nostre costat, i María, unida a Déu, estant tant prop d’Ell ens és model d’esperança certa i consol del poble que camina. Si en Déu hi ha espai per a l'home; també en l'home hi d’haver espai per a Déu. N’hi havia en María, aquella dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota el seus peus i duia al cap una corona de dotze estrelles, que aquesta corona de la nostra Mare de Déu del Tura vol evocar. Ella fou l’arca santa que portà en el seu ventre Déu fet carn. 

També en nosaltres hi ha d’haver espai per a Déu, hi serà si amb la fe obrim les portes del nostre cor perquè Déu entri en nosaltres, perquè Déu pugui ser la força que ens doni la vertadera vida. Obrir-nos a Déu com María s’hi va obrir, tot dient: «Heus aquí l'esclava del Senyor, faci's en mi segons la teva Paraula». Obrint-se a Déu ella no perdé res, ans el contrari, llur vida es feu rica, gran i plena. En Maria la fe, l'esperança i l'amor s’hi combinaren. Sols en presència de Déu hi ha esperança. María ens és model; model d’alegria, model d’esperança.

Maria parla amb nosaltres, ens parla a nosaltres i parlant-nos ens convida a conèixer la paraula de Déu, que ella acollí en el seu ventre virginal, ens convida a estimar-la, a viure amb ella, a pensar des de la paraula de Déu. Qui pensa amb Déu, pensa bé; i qui parla amb Déu, parla bé, té criteris de judici vàlids per a totes les coses del món, es fa savi, prudent i, al mateix temps, bo; també es fa fort i valent, gràcies a la força de Déu, que resisteix al mal i promou el bé en el món. Qui acull la paraula de Déu i l’acompleix està en Déu i Déu està en ell, com estigué i està en Maria.

Maria mare de Déu, mare de l’Església i mare nostra, és mare d’esperança perquè el que Déu ha obrat en ella ens mostra el camí que ens porta al Pare. Per Déu tot és pur do, per a nosaltres, com per Maria, tot és gràcia. En paraules de sant Bernat: «Amb tot l'íntim, doncs, de la nostra ànima, amb tots els afectes del nostre cor i amb tots els sentiments i desitjos de la nostra voluntat, venerem a María, perquè aquesta és la voluntat d'aquell Senyor que va voler que tot ho rebéssim per María. Aquesta és, repeteixo, la seva voluntat, per a bé nostre.» 

I no hi ha millor bé nostre que el de la pau. Maria és anomenada reina de la pau, d’aquesta pau que ve de Déu i que el mon no coneix. Demanem-li que la faci regnar arreu del món i en els cors dels homes i dones que l’habiten, en tots.

Diumenge VI de Pasqua / Cicle C. Confirmacions a la Parròquia de Santa Martí de Tours de Palafrugell

 

Diumenge VI de Pasqua / Cicle C

Confirmacions a la Parròquia de Santa Martí de Tours de Palafrugell

Diumenge 25 de maig de 2025

Fets 15,1-2.22-29; Salm 66,2-3.5.6 i 8; Ap 21,10-14.22-23 i Jo 14,23-29

 

Crist ens deixa dos dons per tal de que puguem fer el nostre camí de fe: l’Esperit Sant i la pau. L’Esperit que avui rebreu és l’acompliment d’aquesta promesa que Jesús va fer als seus deixebles, és aquest Defensor que el Pare envia en el seu nom. L’altre do, el de la pau, neix del mateix Crist que ha volgut donar-nos aquesta pau que el món no coneix i que nosaltres hem de viure i ser-ne constructors també avui enmig d’aquesta nostra societat. Hi haurà un dia on no caldrà tot això, quan aquesta Jerusalem santa de la que ens ha parlat el llibre de l’Apocalipsi, sigui una realitat, i aquesta Jerusalem santa no és altra que l’Església de Crist. La nostra Església, amb la que avui vosaltres us comprometeu a formar-ne part no és sinó un anunci de l’Església santa i definitiva, per això dins d’ella sorgeixen discussions i polèmiques, com les que varen viure Pau i Bernabé, amb alguns que pertorbaven i inquietaven en lloc de treballar unànimement. L’Església santa està oberta a llevant, a ponent, al nord i al sud; oberta a tot el món, a totes les races i a totes les llengües; l’Església santa està construïda sobre el fonament dels apòstols i te a Crist per gran sacerdot i pedra angular.

Queridos hermanos y hermanas que hoy confirmáis vuestra fe, todo esto nos parece una tarea difícil, casi imposible de cumplir y es cierto con nuestras propias fuerzas nunca lo conseguiremos, solo con la ayuda del Espíritu Santo podremos alcanzarlo. Por eso es tan importante la ceremonia que hoy celebramos, pediremos al Padre, a Dios, que envíe sobre vosotros la fuerza del Espíritu Santo. Es la misma que en Pentecostés permitió a los apóstoles perder el miedo y proclamar a todo el mundo la buena nueva del Evangelio. Pero para recibir esta fuerza debemos preparar nuestro interior, nuestra alma, y por eso os pediremos que proclaméis vuestra fe i también que renunciéis a hacer el mal. A veces nos resulta más cómodo hacer el mal que el bien, nos cuesta menos hacer las cosas mal que hacerlas bien; por eso necesitamos que nos ayuden, que cuando tenemos la tentación de hacer lo más cómodo pero que no es lo más adecuado, la fuerza del Espíritu Santo nos haga vencer la tentación.

Las nuestras son muchas veces pequeñas tentaciones, pequeños pensamientos que responden sin embargo a grandes faltas contra Dios y contra nuestros hermanos. La ira, la pereza, la mentira, la envidia o la venganza; aparecen en nuestra mente como pequeñas nubes que paso a paso van formando una tormenta que si estalla acaba por causar males irreparables. Como nos dice el libro de los Proverbios hay que cuidar nuestros pensamientos porque ellos acaban por controlar nuestra vida; o como dice un pensador hindú: Cuida y vigila tus pensamientos, porque se convertirán en tus palabras. Controla y vigila tus palabras, pues se convertirán en tus actos. Considera y juzga tus actos, pues se convertirán en tus hábitos. Reconoce y vigila tus hábitos, pues se convertirán en tus valores. Vigila tus valores porqué ser convertirán en tu destino. 

Aquí debe actuar el Espíritu Santo, evitando que una tentación se convierta en una acción que pueda causar mal i atentar contra el gran mandamiento de Cristo, el del amor a Dios y a los hermanos, a todos ellos, independientemente de que nuestra relación con ellos sea buena o mala, los conozcamos o no, compartamos con ellos nuestras ideas o no, hablen nuestra misma lengua o no, sean del mismo color de piel que nosotros o no; no olvidemos nunca que las puertas de la Iglesia santa están abiertas de par en par al norte, al sur, al mediodía y al ocaso.

Recibís hoy la fuerza del Espíritu Santo, confirmáis hoy vuestra fe ante esta asamblea que representa al conjunto de la Iglesia universal. Pedimos al Señor que esto se traduzca en que vuestros pensamientos y acciones estén siempre de acuerdo con lo que hemos oído de los labios de Jesús: quien le ama, el Padre le ama y hace caso de lo que Cristo nos dice y Él sólo desea que le amemos y amándole a Él amaremos a todos nuestros hermanos y hermanas y este amor nos traerá la paz, esta paz que sólo Dios puede dar y que el mundo tanto necesita.

Diumenge VI de Pasqua / Cicle C Confirmacions a la Parròquia de Santa Maria de la Bisbal d’Empordà

 

Diumenge VI de Pasqua / Cicle C

Confirmacions a la Parròquia de Santa Maria de la Bisbal d’Empordà

Dissabte 24 de maig de 2025

Fets 15,1-2.22-29; Salm 66,2-3.5.6 i 8; Ap 21,10-14.22-23 i Jo 14,23-29

Alguns de la comunitat d’Antioquia havien pertorbat amb les seves opinions i havien inquietat els esperits dels qui formaven la seva comunitat i per això Bernabé i Pau amb d’altres delegats hi foren enviats. La fe no està exempta de dificultats, viure-la no significa pas que el camí cap al regne sigui planer. La clau restà en fer cas de les paraules del Senyor que se centren en l’amor al Pare. Qui estima a Crist fa cas de les seves paraules i estima a Déu i als germans; a tots els germans, els que ens cauen bé i els que no, aquesta i no pas cap altra és la clau de la fe viscuda sempre en comunitat i aquesta és una de les quatre claus de la fe, com recordareu ara vosaltres que avui us confirmeu proclamant que creieu en Déu Pare, en el seu Fill Jesucrist, en l’Esperit Sant i en la santa Església Catòlica, santa perquè ens ve de Déu i no pas perquè nosaltres els qui en formen part la fem santa, ja que molts cops en som més destorb per a la seva santedat que ajuda. La plenitud de l’Església tant sols la viurem en aquella ciutat santa de Jerusalem, que baixa de cel, de la presència de Déu i que està envoltada de la seva gloria, com ens ha dit el llibre de l’Apocalipsi.

Creure és renunciar a l’egoisme, a l’enveja, a la venjança, a la mentida, i a tantes d’altres coses que tant blasmava el papa Francesc quant deia: «la calúmnia o el fals testimoniatge. I nosaltres sabem que la calúmnia sempre mata. Aquest “càncer diabòlic”, nascut del desig de destruir la reputació d'una persona, ataca també a la resta del cos eclesial i el danya greument quan, per interessos mesquins o per a cobrir els propis defectes, s'entra en coalició per a difamar a algú.» (25 de setembre de 2019).

Nosaltres tots sols, amb les nostres soles forces son ben poca cosa per fer camí cap al Regne, però ens ho diu Crist, els nostres cors cal que s’asserenin, no ens hem d’acovardir, tenim l’ajuda de la gràcia que ens ve per l’Esperit Sant, aquell defensor que per intercessió de Crist ens envia en nom seu. Sols així podem gaudir d’aquella pau que ens ve de Crist i que no és la que dona el món, massa sovint dominat per l’egoisme, la mentida o la calumnia que domina fins i tot les relacions internacionals i ens porta a tants conflictes, injustícies i malestar; la pau que ve de Crist, la pau que ens dona Crist, unida a la força de l’Esperit, és una pau constructiva, engrescadora, que ens fa superar tota aquesta mundanitat destructora que fins i tot se’ns posa a vegades dins de la mateixa Església.

Viure en l’amor i la comunió ens recomana el papa Lleó XIV, amor i comunió per construir una Església unida, signe d'unitat i comunió, que es converteixi en llavor per a un món reconciliat; davant de tanta discòrdia, de tantes ferides causades per l'odi, la violència, els prejudicis, la por al que és diferent. Dins d'aquesta massa, ens convida el papa a ser llevat d'unitat, de comunió i de fraternitat; ens convida a dir-li al món, amb humilitat i alegria: mireu a Crist! Acosteu-vos a Ell! Acolliu la seva Paraula que il·lumina i consola! Escolteu la seva proposta d'amor per a formar la seva única família: en l'únic Crist amb el que nosaltres som un. Un camí aquest que hem de recórrer junts, units entre nosaltres, amb aquells que cerquem Déu, amb totes les dones i els homes de bona voluntat, per a construir un món nou on regni la pau; sense tancar-nos a mai en el nostre petit grup ni sentir-nos superiors al món; perquè estem cridats a oferir l'amor de Déu a tots. (Cf. 18 de maig de 2025).

Amor i unitat, aquestes són les dues dimensions de la nostra fe, com ho resumeix el papa Lleó. Avui a vosaltres, pel sagrament de la confirmació, se us dona de manera particular la força de l’Esperit Sant i la pau de Crist; dos bons instruments per tal de viure la fe en la plenitud de l’amor i de la unitat, podrem entregar les nostres vides per la causa de nostre Senyor Jesucrist, com ho feren Pau i Bernabé, si creiem que la causa del Senyor no és altra que la de l’amor viscut amb fe i amb esperança, aquella esperança que mai defrauda com ens recordava el papa Francesc.

Dissabte de la Setmana V de Pasqua Confirmacions

 

Dissabte de la Setmana V de Pasqua

Confirmació dels alumnes del Col·legi Bell-lloc

Parròquia de Santa Susanna del Mercadal a Girona

Dissabte 24 de maig de 2025

Fets 8,1.4.14-17; ⁠Salm 103 i ⁠Jn 14,23-26

Avui estimats germans, dia en que confirmeu la vostra fe davant d’aquesta assemblea, que representa al conjunt de l’Església, us preguntarem si creieu: en Déu Pare, en Jesucrist el seu únic fill, en l’Esperit Sant que avui se us donarà de manera particular i en la santa Església Catòlica. Un cop hàgiu confirmat la vostra fe fonamentada en aquestes quatre afirmacions, tota l’assemblea proclamarem que aquesta és la fe de l’Església que ens gloriem de professar en Crist Jesús. No es tracta d’un mer formulisme, d’un simple ritus o d’una mena de tràmit; aquest ritual, el de la confirmació, te un contingut teològic molt important perquè a més de declarar en que creieu direu també a que renuncieu per tal de poder creure, és a dir que renuncieu a Satanàs, les seves obres i les seves seduccions que no son d’altres que l’egoisme, l’enveja, la venjança o la mentida, entre d’altres. 

Com escrivia el papa Francesc: «No acceptarem l'existència del diable si ens obstinem a mirar la vida només amb criteris empírics i sense sentit sobrenatural. Precisament, la convicció que aquest poder maligne està entre nosaltres, és el que ens permet entendre per què a vegades el mal té tanta força destructiva.» (Gaudete et exultate, 160). Creure significa saber perdonar, saber estimar, saber ajudar a qui ho necessita i fer-ho fins i tot als qui no son els nostres amics.

Proclamar la nostra fe pot semblar fàcil, però no oblidem que proclamar-la, que manifestar-la públicament ens compromet a viure-la en cada instant de la nostra vida. Però no comptem tant sols amb les nostres forces per acomplir aquest nostre compromís, comptem com aquells samaritans amb l’Esperit Sant, ells el reberen de mans de Pere i de Joan i vosaltres avui pel meu ministeri de bisbe, indigne successor dels apòstols, rebreu també aquesta força per mitjà de la crismació al front i donant-vos la pau, aquell pau que deixà i donà Crist als deixebles,  una pau que el món no dona, perquè no te, com ho veiem cada dia, però que Déu té i ens ofereix també cada dia i ho farem tot això després d’haver demanat la presència de l’Esperit damunt vostre. Avui ni vosaltres sou aquells samaritans que escoltaren la bona nova de boca de Felip, ni encara menys jo soc Felip, Pere o Joan; però en som els seus successors units a ells per la tradició de l’Església i així vosaltres que fins avui tan sols heu estat batejats en el nom de Jesús, el Senyor; rebreu la mateixa força de l’Esperit que van rebre ells. 

Fixeu-vos que nosaltres no hem escoltat directament la paraula de Crist, ni tant sols la dels apòstols; però si que ens ha arribat a través dels Evangelis, dels textos de l’Escriptura i a través de la tradició de l’Església, perquè la paraula que hem escoltat no és nostra, no és un discurs ben intencionat, sinó que és la paraula del Pare que ens ha enviat per Jesús i que hem mantingut, mantenim i hem de seguir mantenint viva a través de la seva Església. Per això sabem que qui estima Crist ha de guardar la seva paraula; i si la guarda el Pare l'estimarà i tant el Pare com el Fill vindran a fer estada en ell; però també sabem que qui no l’estima i no guarda les seves paraules, és a dir no renuncia a fer el mal i es compromet a fer el bé, no viu en l’amor.

A tot això ens hi ajuda el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare ens envia en nom de Crist i que ens fa recordar i entendre els manaments del Senyor que es resumeixen en dos: estimar a Déu i estimar als altres. Ens ho deia el papa Lleó aquest dimarts, recordant paraules del papa Benet XVI: «”Benvolguts amics, Déu ens estima. Aquesta és la gran veritat de la nostra vida i que dona sentit a tota la resta. […] En l'origen de la nostra existència hi ha un projecte d'amor de Déu», i la fe ens porta a «obrir el nostre cor a aquest misteri d'amor i a viure com a persones que se saben estimades per Déu” (Homilia en la Vigília d'oració amb els joves, Madrid, 20 agost 2011).» 

Avui i a partir d’avui dia en que confirmeu la vostra fe i rebeu la força de l’Esperit Sant no oblideu això, tant sols estimar dona sentit a la nostra vida, perquè Deu és amor i qui estima,  guarda els manaments de Crist i rep el Defensor, aquell que es queda amb nosaltres per sempre i ens ajuda a viure en l’amor de Déu.

Dimecres de la setmana V de Pasqua

 

Dimecres de la setmana V de Pasqua

Col·legi Les Alzines de Girona

Dimecres 21 de maig de 2025

Fets 15,1-6; Salm 121,1-2.3-4.5 i 21ab i Jo 15,1-8

El  Senyor ens demana fidelitat, segui amb Ell, estar units a Ell. En cada moment de la nostra vida anem fent passos per acostar-nos més a Jesús. Ens poden semblar passos petits, però són molt importants. Així quan rebem el baptisme ens incorporem a l’Església; quan rebem la primera comunió, com moltes de vosaltres fareu d’aquí a uns dies, rebem el cos de Crist que vol dir participar més directament de Crist, estar-hi units més de prop; amb la confirmació, per la qual us prepareu algunes de vosaltres, rebem la força de l’Esperit Sant.

El que és important és sentir-nos en cada etapa propers al Senyor, no abandonar-lo. Això no vol dir que al llarg de la nostra vida no sorgeixin problemes, no tinguem moments de dubte o de dificultat. Ho hem escoltat, també els apòstols visqueren moments en que no sabien ben bé com actuar, no sabien que tenien que fer; però reunits en comunitat esperaven que l’Esperit sant els indiqués quin camí tenien que portar i conèixer així la voluntat de Déu.

Nosaltres som aquests sarments units al cep que és el Senyor, no donem fruit sinó estem units a Ell. Per això és tant important que ens mantinguem units a Ell i mantenir-nos units vol dir estimar-lo a Ell i a tots amb els qui ens relacionem: Pares, germans i germanes, familiars, amics, companys de classe, professors o veïns; tots.

Ens diu el papa Lleó XIV: «En el nostre temps, veiem encara massa discòrdia, masses ferides causades per l'odi, la violència, els prejudicis, la por al que és diferent. I nosaltres volem ser, dins d'aquest món, un petit llevat d'unitat, de comunió i de fraternitat. Nosaltres volem dir-li al món, amb humilitat i alegria: mireu a Crist! Acosteu-vos a Ell!» (18 de maig de 2025).

Tots podem ajudar a acostar a Crist al món, cadascun des de la nostra pròpia situació, també vosaltres podeu fer-ho vivint amb alegria la vostra fe.

Dimarts de la V Setmana de Pasqua. Festa de Sant Baldiri de Taballera a Port de la Selva

 

Dimarts de la V Setmana de Pasqua

Festa de Sant Baldiri de Taballera a Port de la Selva

Dimarts 20 de maig de 2025

Rm 8,31b-39; Salm 125 i Mt 10,28-33

Els màrtirs son aquells que no tenen por de la mort, això ens pot semblar agosarat, fins i tot un xic irresponsable o un acte d’inconsciència. De fet segurament molts o tots els màrtirs temien la mort, temien els sofriments que ens poden portar a la mort, no hi ha ningú que no temi patir. De fet tots nosaltres davant la idea de la mort ens fa patir més sofrir abans d’arribar-hi que el mateix moment o el mateix fet. Però l’actitud dels màrtirs davant de la mort, aquesta pau amb la que ho viuen és fruit de la seva esperança, així ho visqué sant Baldiri en ser-li tallada la garganta i lo cap amb promptitud, com diuen els seus goigs.

La mort en si mateixa sols pot portar desesperança, però si hi veiem més enllà, si creiem fermament en que Jesucrist quan va morir a la creu va assumir la nostra mort i que quan va ressuscitar ens va oferir la vida eterna, l’esperança ens hauria d’omplir el cor i és precisament així com viuen els màrtirs la seva mort, esperançats. Els màrtirs estan certs de que Jesucrist és aquell qui va morir, encara més, qui va ressuscitar i intercedeix per nosaltres prop del Pare. Els màrtirs estan certs de que qui nega Déu davant dels homes, Déu el nega també i que qui reconeix Déu davant dels homes, com fan ells, Déu el reconeix també.

El martiri no es busca, es troba; un màrtir no és un algú que busca morir, sinó aquell a qui la mort li surt a l’encontre perquè es manté fidel a la seva fe i a Crist. Sempre celebrem aquells que han perdut la vida en el martiri, però n’hi ha molts d’altres que han patit martiris i no han mort, però també son vertaders màrtirs de Crist i tenim també molta gent avui i ben a prop nostre que sofreixen el martiri de la vida diària víctimes de la mateixa societat en la que lluiten per viure. Es bo tenir sempre prop nostre el record dels màrtirs, com vosaltres hi teniu el de sant Baldiri, aquell qui per a alguns segons la tradició fou bisbe de Nimes, per a d’altres diaca, que fou rebut on anà amb amor, aquell home de virtut i zel fervorós, predicador incansable. El seu record és el d’aquells que tingueren Déu a prop seu, aquells a qui ni els contratemps, ni la por, ni la fam, ni la nuesa, ni els perills, ni la mateixa mort, van poder allunyar de Crist. Homes i dones fems, d’una sola peça, que van sortir vencedors de tot gràcies a aquell que els estimava, gràcies a ser estimats per Déu.

La tradició de sant Baldiri està ben arrelada en aquesta terra i a més vinculada a la vida monàstica, més concretament a Sant Pere de Rodes. Perquè els màrtirs s’arrelen a la terra, la reguen amb la seva sang i son per a nosaltres testimonis i llavor de fe. Sant Baldiri, com tots els màrtirs amb la llum i la força de l'Esperit Sant, construirem una Església fundada en l'amor de Déu i que és signe d'unitat, una Església missionera, que obre els braços al món, que anuncia la Paraula, que es deixa qüestionar per la història, i que es converteix en ferment de concòrdia per a la humanitat, com ens deia el papa Lleó XIV aquest darrer diumenge en la Missa d’inici del seu ministeri. Que l’exemple de la vida de sant Baldiri ens ajudi també avui a nosaltres a viure la nostra fe mentre naveguem en aquesta nostra societat plena de tempestes, amb la generositat amb que ell la visqué. Tal com ell amb la seva vida i la seva pregària fou far per als mariners que navegaven per les perilloses aigües d’aquest Cap de Creus.

Dilluns de la setmana V de Pasqua. Festa de Sant Francesc Coll

 

Dilluns de la setmana V de Pasqua

Dominiques de l'Anunciata a Girona

Festa de Sant Francesc Coll

Dilluns 19 de maig de 2025

Fets 14,5-18; Salm 113B, 1-2.3-4.15-16 i 21ab i Jo 14,21-26

Hi ha gent que confon els termes, no és un tema nou, ja els va passar a Pau i a Bernabé, la gent els volia divinitzar a ells perquè no entenien el que els deien, aquells creien que tot allò que feien ho feien per ells mateixos i no pas que era Déu qui ho feia a través d’ells. En la nostra societat passa exactament al inrevés, no es comet l’error de divinitzar als qui anunciem la Paraula de Déu, als qui feu el bé en nom de Crist, sinó que es tracta de que Crist mateix perd la seva condició de Fill de Déu. Ens ho advertia el papa Lleó en una de les seves primeres intervencions, tot just l’endemà de ser elegit com a bisbe de Roma, ens deia que molts creuen que Jesús: «és un home recte, un home valent, que parla bé i que diu coses justes. Per això el segueixen, almenys fins on poden fer-ho sense córrer massa riscos i inconvenients. Però el consideren només un home». N’hi ha alguns altres que consideren «a Jesús una persona mancada totalment d'importància, com a molt un personatge curiós, que pot suscitar sorpresa amb la seva manera insòlita de parlar i d'actuar. I així, quan la seva presència es torna molesta per les seves crides a l'honestedat i les seves exigències, aquest món no dubtarà a rebutjar-lo i a eliminar-lo.» (9 de maig de 2025).

Més enllà de l’home, de l’home per a alguns bo, per a d’altres curiós i per a alguns incòmode, hi ha la realitat de Déu. Es tracta d’un Déu exigent amb els qui el seguim, perquè la fe no és mai una fe de mínims, sempre és una fe de màxims. Ens ho diu avui Jesús en l’Evangeli, qui l’estima ha de complir els seus manaments, ha de fer cas del que Ell ens diu, i el que Ell ens diu és el que el que el Pare ens vol dir.

La nostra societat, el nostre món està molt més inclinat a no estimar a Déu, a no fer cas de les seves paraules, molt més inclinat a la indiferència, més que a l’hostilitat i això sovint és pitjor perquè no dona lloc al debat sinó que tot conclou en un oblit de Déu. Quin ha de ser el nostre paper en aquest món confós on es vol apartar a Déu de les nostres vides, on veiem encara massa discòrdia, masses ferides causades per l'odi, la violència, els prejudicis, la por a aquell que és diferent. Ens ho deia el mateix papa Lleó ahir, en aquest món indiferent a Déu i molts cops indiferent al patiment dels altres hem de ser: «dins d'aquesta massa, un petit llevat d'unitat, de comunió i de fraternitat. Nosaltres hem de dir-li al món, amb humilitat i alegria: mireu a Crist! Acosteu-vos-hi. Acolliu la seva Paraula que il·lumina i consola. Escolteu la seva proposta d'amor per a formar la seva única família: en l'únic Crist on tots som un.»

Hem de ser llevat d’unitat, ser testimonis d’aquella unitat que vol Crist i que està bastida sobre el fonament de l’amor, de l’esperança i de la fe. Un bell programa, unes belles paraules de Jesús que ens recorda l’Esperit Sant perquè la gloria no és mai nostra, sempre és del Senyor. Com ho fou sant Francesc Coll que cercà d’ajudar als qui més ho necessitaven.

Diumenge V de Pasqua / Cicle C. Jubileu de l’Esperança

 

                                                        

Diumenge V de Pasqua / Cicle C

Jubileu de l’Esperança

Parròquia de Sant Narcís a Girona

Diumenge 18 de maig de 2025

Fets 14,21b-27; Salm 144,8-9.10-11.12-13ab; Ap 21,1-5a i Jo 13,31-33a.34-35

La fe mou muntanyes, diem de manera col·loquial, de fet ens ho digué el mateix Jesús: «Us ho asseguro: només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, si dèieu a aquesta muntanya: "Ves-te’n allà", se n'hi aniria. Res no us seria impossible.» (Mt 17,20). La fe és la que ens dona esperança, aquella esperança que no defrauda i que és mostra en l’amor. Per això és tant important l’amor, per això és tant important tenir sempre ben present aquest manament de Jesús: Estimar a Déu i estimar als altres. Sense amor no tindrem esperança, no podrem ser sembradors d’esperança; sense amor la nostra fe serà erma, no donarà fruit i si un arbre no dona fruit és tallat i llençat al foc, com diu Jesús (Cf. Lc 3,9).

L’amor no s’explica ni es teoritza, l’amor a Déu i entre nosaltres es mostra en les obres. Al món hi ha molta necessitat d’amor, hi ha molta gent que està sola, malalta, amb discapacitats, sense llibertat, sense llar, sense una mà amiga que els ajudi i aquests són els qui més necessiten del nostre amor. Podrem pensar que d’estimar-los no en traurem res, no és així, estimar al qui més li cal ser estimat vol dir que la nostra fe dona fruit perquè hem escoltat atentament la paraula de Déu i l’hem posada en pràctica i és que el qui escolta la Paraula i la practica; aquest dona fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u, com ens diu Jesús (Cf. Mt 13,23). Ens cal estimar, com deia avui el papa Lleó: «sense tancar-nos en el nostre petit món, ni sentint-nos superiors al món.» Estimant sembrem la llavor de l’esperança, de l’esperança en Crist, que és l’única que no defrauda. Com ens deia el papa Francesc al inici d’aquest any jubilar: «L’esperança efectivament neix de l’amor i es funda en l’amor.» (Spes non confundit, 3).

És la fe el que movia a Pau i a Bernabé a estimar, a predicar als qui vivien a Listra, a Iconi i a Antioquia i aquells qui els escoltaven s’obrien a l’esperança, esperança en el Regne de Déu on, tal com ens diu el llibre de l’Apocalipsi, Déu eixuga totes les llàgrimes i on no hi ha ni mort, ni dol, ni crits, ni penes; allí on les tribulacions d’aquest món han passat i esdevenen passat. Com ens deia també avui el papa Lleó: «L’amor de Déu que ens fa germans entre nosaltres és el cor de l’Evangeli» i afegia, tot recordant a Lleó XIII, que si el criteri de l’amor prevalgués cessarien totes les dissensions i la pau tornaria a regnar.

Que les coses d’abans, que les tribulacions, siguin coses del passat i que l’esperança ompli els cors dels desesperançats està també a les nostres mans. Estimar vol dir intentant-ho, vol dir portar esperança als cors. Com ens exhortava el papa Francesc al inici d’aquest any jubilar: «necessitem recuperar l’alegria de viure, perquè l’ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu, no es pot conformar amb sobreviure o subsistir mediocrement, emmotllant-se al moment present i deixant-se satisfer només per realitats materials. Això ens tanca.» (Spes non confundit, 9).

Ho hem vist aquí a la plaça, en el si de l’Església hi ha moltes maneres de portar esperança, de sembrar la llavor de l’esperança i d’ajudar a cuidar-la per tal de que creixi ufanosa i no l’ofegui l’herbassar de problemes d’aquest món. Hi moltes maneres d’estimar al proïsme; sols ens cal escollir-ne una. Si ens diem creients, si tenim fe, estem cridats a oferir a tots l’amor de Déu, com deia avui el papa Lleó XIV i oferint-lo aquest amor sembrarem esperança allí on tot és desesperança i materialisme. Així glorificarem al Fill de l’home, estimant-lo, i així Déu serà glorificat en Ell.

Diumenge V de Pasqua / Cicle C. Confirmacions a la Parròquia de Sant Jaume de Salt

 

Diumenge V de Pasqua / Cicle C

Confirmacions a la Parròquia de Sant Jaume de Salt

Diumenge 18 de maig de 2025

Fets 14,21b-27; Salm 144,8-9.10-11.12-13ab; Ap 21,1-5a i Jo 13,31-33a.34-35

Cristo nos llama a cumplir un mandamiento nuevo, un mandamiento que resume todos los anteriores: que nos amemos los unos a los otros; que nos amemos como Él nos ama, si lo cumplimos conocerán quienes nos traten que somos discípulos suyos y solo seremos sus discípulos si nos amamos unos a otros tal como Cristo nos ha amado, hasta el extremo. Y ¿En qué consiste el amor a Dios y a nuestro prójimo? Recodemos lo que escribió san Pablo; el amor es paciente, es benigno; el amor no tiene envidia, no presume, no se engríe; no es indecoroso ni egoísta; no se irrita; no lleva cuentas del mal; no se alegra de la injusticia, sino que goza con la verdad; el amor todo lo excusa, todo lo cree, todo lo espera, todo lo soporta. Amar implica ser justo, tener paciencia con los demás, con aquello que nosotros creemos que son sus defectos y que en el fondo es solo lo que a nosotros nos molesta de nuestro prójimo; amar significa no irritarse, no guardar rencor, no ser injustos, ni mentir, ni calumniar, ni fastidiar.

Este bello programa que el Señor nos propone lo suscribimos todos para nosotros mismos, para que los otros lo cumplan con nosotros; cumplirlo nosotros con los demás ya no lo tenemos tan claro. En esta ciudad santa que nos anuncia el libro del Apocalipsis, allí donde Dios se encontrará con los hombres, allí donde toda lágrima quedará enjuagada y donde no habrá ni muerte, ni duelo, ni gritos, ni penas; allí reinará plenamente el amor. Creer significa compartir el mandamiento del amor, significa amar verdaderamente, como Jesús nos invita a amar. Sabemos que Cristo nos invita a amar con este amor hasta el extremo, pero nosotros, como aquella gente que escuchaba la predicación de Pablo y de Bernabé, debemos pasar también múltiples tribulaciones y solo viviéndolas, superándolas, podremos acceder a la fe por la puerta que la muerte y resurrección del Señor no ha abierto de par en par. Nos lo ha dicho estos días el papa León: «estamos llamados a dar testimonio de la fe gozosa en Jesús Salvador.» (9 de mayo de 2025).

Tant sols podem donar testimoni de la nostra fe si som capaços d’estimar, si som capaços d’estimar-nos els uns als altres tal com Crist ens demana de fer-ho. Estimar vol dir actuar, fer el bé, en positiu i de manera activa. Si algú diu que té fe i no estima, sinó demostra el seu amor amb les seves obres no li servirà de res la fe. La fe si no es demostra amb les obres, ella tota sola, si és tant sols una fe de paraula però no es demostra estimant, és morta. L’amor no és tant sols teoria, ha de ser sobre tot pràctica, sinó es practica, no és veritablement amor i no és del grat de Déu perquè on hi ha veritablement amor, allí hi ha Déu i on no hi ha amor, Déu no hi és present. «El cristià sap (...) que Déu és amor i que es fa present just en els moments en què no es fa altra cosa que estimar. I, sap que el menyspreu de l'amor és vilipendi de Déu i de l'home, és l'intent de prescindir de Déu. En conseqüència, la millor defensa – el millor testimoni - de Déu i de l'home consisteix precisament en l'amor.» (Deus caritas est, 31).

Como nos invita el papa León XIV: «Caminemos juntos en la Iglesia, pidamos al Señor que nos conceda esta gracia: poder escuchar su Palabra para servir a todo su pueblo.» (11 de mayo de 2025).

Caminemos en el amor, amándonos entre nosotros y amando a Dios. Que así sea para vosotros que hoy confirmáis vuestra fe y también para todos nosotros ahora y siempre.

Diumenge V de Pasqua / Cicle C. Confirmacions a la Parròquia de Sant Josep de Girona

 

Diumenge V de Pasqua / Cicle C

Confirmacions a la Parròquia de Sant Josep de Girona

Dissabte 17 de maig de 2025

Fets 14,21b-27; Salm 144,8-9.10-11.12-13ab; Ap 21,1-5a i Jo 13,31-33a.34-35

El manament de l’amor és aquell en el qual Crist resumeix tots els altres, de fet no és un manament nou, Déu, que és amor, des de sempre ens ha convidat a estimar-lo a Ell i a estimar als germans, però Jesús aquest amor ens l’ha ensenyat d’una manera pràctica, estimant Ell fins a l’extrem de donar la vida pels seus amics, és a dir per tots nosaltres. Aquest Déu que és amor, és el del que ens parla el llibre de l’Apocalipsi quan ens diu que Déu és el déu que és amb nosaltres, hi és per mitjà del seu amor, es fa present dins nostre, es fa present al nostre voltant i vol que també nosaltres el fem present mitjançant l’amor. No hi ha manament més gran que aquest, el de l’amor. Quan professem la nostra fe, quan declarem de manera solemne en el Credo o avui vosaltres confirmant la vostra fe en Déu, en Crist i en la seva Església de fet professem la nostra fe, el nostre convenciment de que seguir a Crist vol dir estimar-lo, de que seguir al Crist no es pot separar d’estimar als altres, a tots, els qui ens cauen bé i els qui no, els qui som com nosaltres i els qui son molt diferents a nosaltres, perquè tots som germans en ser tots fills d’un únic Déu.

La teoria és fàcil, el que ens costa més és la pràctica. Sobre el paper estimar no és difícil, de fet tots en som capaços d’estimar, però estimar de veritat, quan les coses no ens van bé o sobretot quan no van bé als altres, estimar quan hi ha problemes, ja no és tant fàcil. Sovint practiquem un amor de retribució, estimem si ens estimen i certament aquesta no és la pràctica ideal de l’amor. 

La relació d’amor amb Déu és estimar sense condicions i és així com ho fa Ell que sempre ens estima, sempre ens espera i sempre ens perdona; ara bé nosaltres ja no practiquem un amor tant incondicional, quan tot va bé sovint ens oblidem d’agrair-li res i quan les coses no van tant bé o van certament malament no ens costa retreure-li a Déu la seva deslleialtat. 

L’amor és amor sempre, en qualsevol circumstància, perquè és confiança, l’amor no és amor quan és un amor condicional i si això ens succeeix en la nostra relació d’amor amb Déu i encara més en la nostre relació d’amor amb els altres. Sovint diem o pensem que l’altre no es mereix el nostre amor i no ens parem a pensar que nosaltres no som mai prou mereixedors de l’amor de Déu.

Pau i Bernabé anunciaren a la gent d’Antioquia el que Déu havia fet amb ells, com havia obert la porta de la fe a jueus i a pagans. La bona nova de l’Evangeli és per a tots, perquè l’amor de Déu és per a tots. Cert que, com deien ja Pau i Bernabé, per entrar al Regne de Déu hem de passar moltes tribulacions i al llarg de les nostres vides ens sorgeix sovint la pregunta d’on és Déu, de si Déu no veu aquella i l’altra calamitat, malaltia, injustícia o desgràcia. 

S’ho plantejava el papa Benet XVI al camp de concentració d’Auschwitz on moriren víctimes de la violència humana moltíssimes persones innocents: «Quantes preguntes se'ns imposen en aquest lloc! Sempre sorgeix de nou la pregunta: On estava Déu en aquests dies? Per què va romandre callat? Com va poder tolerar aquest excés de destrucció, aquest triomf del mal?» (28 de maig de 2006). 

Déu ho veu tot i ho sap tot i no ens deixa mai d’estimar, en cap circumstància. Hi ha moltes coses, moltes situacions que nosaltres ara i aquí no entenem, no acabem d’entendre i precisament per això partint de que som convidats a estimar, és a dir a posar-ho tot de la nostra part per fer un món millor aquí a la terra, ens cal confiar en el Senyor. 

Com ens deia el papa Lleó XIV: «la bellesa de l'amor de Crist ens uneix a tots i ens fa ser un únic poble, guiat pel Bon Pastor.» (12 de maig de 2025). L’amor de Crist certament ens uneix si ens estimem tal com Ell ens estima.

Dissabte de la setmana IV de Pasqua. Aniversari dies natalis de Magdalena Aulina

 

Dissabte de la setmana IV de Pasqua

Aniversari dies natalis  de Magdalena Aulina

Fundadora de l’Institut Secular d’ Operàries Parroquials

Parròquia de Santa Maria dels Turers a Banyoles

Dissabte 17 de maig de 2025

Fets 13,44-52; Salm 97,1.2-3ab.3cd-4 i Jo 14,7-14

Creure en Crist implica fer les obres de Crist, seguir-lo a Ell és mirar d’imitar-lo, tot i que mai podrem ser com Ell, hem de mirar de seguir els seus consells, d’acomplir els seus manaments i de posar-ho tot plegat en pràctica. Això no és que a vegades sigui fàcil i d’altres no, això no és mai fàcil, comporta sempre dificultats i tant sols una fe ferma, una confiança fortament aferrada en el Senyor ens dona forces pe aconseguir-ho. Hi ha qui per seguir aquesta voluntat de Déu hi esmerça tota la seva vida i no es fa enrere quan sorgeixen les dificultats, ans al contrari s’esforça encara més per acomplir allò que Déu li demana.

Escrivia el papa Francesc que: «per a un cristià no és possible pensar en la pròpia missió a la terra sense concebre-la com un camí de santedat, perquè «aquesta és la voluntat de Déu: la nostra santificació» (1Ts 4,3). Cada sant és una missió; és un projecte del Pare per a reflectir i encarnar, en un moment determinat de la història, un aspecte de l'Evangeli. Aquesta missió té el seu sentit ple en Crist i només s'entén des d'ell. En el fons la santedat és viure en unió amb ell els misteris de la seva vida. Consisteix a associar-se a la mort i resurrecció del Senyor d'una manera única i personal, a morir i ressuscitar constantment amb ell.» (Gaudete et exultate, 19-20).

Magdalena Aulina va viure en aquest sentit, ella ben bé la podríem considerar una santa “de la porta del costat”. Com Pau i Bernabé no es feu enrere quan escoltà paraules injurioses que a vegades venien precisament d’aquells en qui més confiava i que l’haurien d’haver ajudat en el seu camí i haurien d’haver donat suport a la seva tasca. Molts cops no som profetes a la nostra terra i això ens crea angoixes, ens atordeix i sovint ens desanima. En els moments de dificultat és quan realment la fortalesa de la fe es mostra amb força. Qui creu en Crist fa també les obres que Ell fa, qui prega al Senyor veu atesa la seva súplica, perquè qui confia i creu en Crist; veu, confia i creu en el Pare.

Magdalena Aulina sentia ànsies de ser de Jesús, però no com alguns altres esperaven, sinó que volia fer-ho de la manera que Crist li demanava. Volia viure la seva vocació a camp ras, a mercè dels vents, sense altre fonament que els peus ben enfonsats en el terreny de la pròpia vocació. Hi ha qui, també un dels meus predecessors, la volia dins d’un convent, amb una comunitat, li volien fer viure una vocació a la que ella no se sentia cridada, li volien fer viure una vocació que no era la que el Senyor volia per ella i per les que la seguien i la seguirien.

Ens ho deia també el papa Francesc: «La creu, sobretot els cansaments i els dolors que suportem per viure el manament de l'amor i el camí de la justícia, és font de maduració i de santificació. Un sant no és algú estrany, llunyà, que es torna insuportable per la seva vanitat, la seva negativitat i els seus ressentiments. Les persecucions no són una realitat del passat, perquè avui també les sofrim, sigui de manera cruenta, com tants màrtirs contemporanis, o d'un mode més subtil, a través de calúmnies i falsedats. Acceptar cada dia el camí de l'Evangeli encara que ens porti problemes, això és santedat.» (Gaudete et exultate, 92-94).

Així fou el camí de Magdalena Aulina, el d’acceptar cada dia el camí de l’Evangeli, per més que això li comportés molts de problemes. Visqué anys molt durs fins a trobar recer i comprensió en algunes persones de l’Església i no fou menor la compressió del papa Pius XII fonamentada en el coneixement de l’obra de Magdalena que tenia sant Pau VI.

Déu escriu recte amb renglons torts, i aquesta dita en la vida d’aquesta dona apòstol, pionera i profeta s’acompleix amb escreix. Va saber perseverar i esperar el seu moment. A això l’ajudà el seu sentit de l’obediència, la seva paciència i el seu esperit de llibertat. No caminava sola, tenia al costat la seva família, les noves vocacions al carisma que ella inspirava i l’afecte de molta gent. A l’altre costat de la balança algunes, no tantes però sí poderoses, incomprensions. Com escrivia el papa Francesc: «No ens fa bé mirar des de dalt, col·locar-nos en el lloc de jutges sense pietat, considerar als altres com a indignes i pretendre donar lliçons permanentment. Aquesta és una subtil forma de violència» (Gaudete et exultate, 117).

Al final la veritat i la voluntat de Déu s’imposen sempre. La veu de Déu acaba per apagar els crits dels qui es fan indignes; com acabà per succeir-los a Pau i a Bernabé amb aquells qui s’engolosien tant en escoltar-los, mentre d’altres se n’alegraven, lloaven Déu i es convertien.

«Hi ha moments durs, temps de creu, però res pot destruir l'alegria sobrenatural, que «s'adapta i es transforma, i que sempre roman almenys com un brot de llum que neix de la certesa personal de ser infinitament estimat, més enllà de tot». És una seguretat interior, una serenitat esperançada que brinda una satisfacció espiritual incomprensible per als paràmetres mundans.» (Gaudete et exultate, 125).

Celebrem avui la memòria de Magdalena Aulina amb agraïment i amb esperança. Agraïts pels fruits que donà en vida i pels que ha donat la seva obra. Esperançats en que aviat sigui reconeguda la seva santedat, que de fet ja es coneguda per tants. En ella s’acompleix allò que escrivia el papa Francesc: «En aquesta constància per a seguir endavant dia a dia, veig la santedat de l'Església militant. Aquesta és moltes vegades la santedat «de la porta del costat», d'aquells que viuen prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu, o, per a usar una altra expressió, «la classe mitjana de la santedat».» (Gaudete et exultate, 7).

Magdalena Aulina fou així, propera, constant, pacient, ferma i sobretot esperançada i confiada en que acomplint la voluntat del Senyor no cal témer res. Com digué Gamaliel al sanedrí: «si allò que fan o es proposen ve dels homes, es destruirà tot sol; però si és de Déu, no aconseguireu pas destruir-los. I alerta que no us trobéssiu lluitant contra Déu!» (Ac 5,38-39).

Missa d’acció de gràcies per l’elecció del papa Lleó XIV

 

Missa d’acció de gràcies per l’elecció del papa Lleó XIV

Parròquia de Santa Susanna del Mercadal

Dijous 15 de maig de 2025

Ap 21,9b-14; Salm 97; 1Pe 2,4-9 i Mt 16,13-19

 

L’apòstol és aquell qui col·labora en la construcció de l’edifici de Déu, és l’envia t en lloc de Crist per a ser servidor de la Paraula. A la regió de Cesarea de Filip Jesús preguntà als seus deixebles i als apòstols dues coses: Qui deia la gent que és i qui deien ells que és el Fill de l’home. La fe te sempre una doble dimensió, és experiència personal i és experiència comunitària, viscuda de cara endins i de cara enfora; no podem anomenar-nos seguidors del Crist si no compartim la confessió de Pere, sinó estem certs de que Crist és el Messies, el Fill del Déu viu.

Sols partint d’aquesta convicció personal podem aleshores compartir la fe amb tots els qui la professen, esdevenint pedres vives, part d’aquest temple espiritual que te per pedra angular aquella que rebutjaren els constructors i ara corona l’edifici, Crist. «Aquesta doble comunió, amb Déu i entre nosaltres, és inseparable. On es destrueix la comunió amb Déu, que és comunió amb el Pare, amb el Fill i amb l'Esperit Sant, es destrueix també l'arrel i la font de la comunió entre nosaltres. I on no es viu la comunió entre nosaltres, tampoc és viva i veritable la comunió amb el Déu Trinitari.»[1]

A partir de la nostra fe, que és fruit de la nostra relació personal amb Crist, formem part del poble escollit, d’aquesta nació sagrada que és possessió personal de Déu. Ens ho deia el papa Lleó XIV la darrera setmana: «- Per ser testimonis de Crist - És fonamental ser-ho abans de res en la nostra relació personal amb Ell, en el compromís amb un camí de conversió quotidià. Però també, com a Església, vivint junts la nostra pertinença al Senyor i portant a tots la Bona Nova.»[2]

Així també com l’essència del ministeri apostòlic consisteix en el ministeri personal al servei de la unitat de l’Església, així també aquesta unitat es representa en una persona. Com ens diu el Concili Vaticà II: «cada Bisbe representa a la seva Església, i tots junts amb el Papa representen a tota l'Església en el vincle de la pau, de l'amor i de la unitat.» (Lumen gentium, 23). Aquest principi personificat de la unitat de l’Església es dona en el bisbe de Roma. Fou el mateix Crist qui va establir que d’entre totes les pedres que composen aquest edifici espiritual una en fos el fonament, una fos aquella sobre la qual es basteix l’Església i que té a més les claus del Regne.

El ministeri de Pere no és fruit de cap decisió temporal, ve directament de Crist. La fe de Pere en la messianitat i la filiació divina de Jesús és la raó fonamental per la que ell esdevé la roca sobre la qual s’ha edificat l’Església, el lloc on vivim la fe comunitàriament. Per aquesta raó qui exerceix en cada moment de la història el ministeri petrí mereix la consideració que mereixia Pere als ulls de Jesús i el judici sobre l’exercici del seu ministeri està més enllà de les nostres preferències personals, sempre parcials i escadusseres

Qui exerceix en cada moment de la història el ministeri petrí mereix el nostre respecte i en cap cas el nostre judici ha de ser guiat pels consells dels injustos, anar pels camins dels pecadors, o ser fruit de la conversa vana asseguts en companyia dels descreguts que no viuen la fe en comunió amb Pere[3]. Per viure la fe en plenitud cal viure-la units a Crist, el Messies, i units a l’Església encapçalada per Pere.

Pere és l’enviat a enfortir en la fe als germans[4], aquell a qui han estat confiades les claus del Regne[5], el qui te la missió de pasturar el ramat de Déu[6]. Certament Pere però no és més que un home, feble i dèbil, capaç de negar al mestre[7], de voler fer caure a Jesús evitant-li la passió, i tot perquè no veu les coses com Déu, sinó com els homes[8]. Però Pere és també aquell capaç d’exclamar: «Aparta't de mi, Senyor, que soc un pecador!»[9]; aquell capaç de plorar amargament en adonar-se de la seva covardia[10] i aquell capaç de caminar sobre les aigües si la seva fe el sosté i de demanar ajuda al Senyor quan aquesta defalleix i s’enfonsa[11]. Pere i els seus successors, com els successors dels apòstols, com tots i cadascun de nosaltres, no som sinó homes i dones febles i desvalguts i tant sols per la força de l’Esperit Sant podem afrontar, amb unes mínimes garanties, la tasca que ens ha estat encomanada, una força que ens ve de l’Esperit que Crist ha rebut del Pare i que ha vessat amb abundància  sobre els deixebles[12], una força que pels sagraments rebem també nosaltres, tal com proclamava el mateix Pere dret davant dels onze, trobant-se tots junts reunits, és a dir en comunitat, el dia de la Pentecosta.

La tasca encomanada per Crist a Pere és el servei a la comunitat. Ho ha dit el mateix Crist que si algú vol ser el primer, cal que es faci el darrer de tots i el servidor de tots[13]. En aquest sentit proclamava el papa Francesc en la Missa d’inici del seu pontificat: «No oblidem mai que el veritable poder és el servei, i que també el Papa, per a exercir el poder, ha d'entrar cada vegada més en aquest servei que té el seu cim lluminós en la creu.»[14]

Ho havia dit també el papa Benet XVI en una ocasió similar: «Una de les característiques fonamentals del pastor ha de ser estimar als homes que li han estat confiats, tal com estima Crist, al servei del qual està. “Pastura les meves ovelles”, diu Crist a Pere. Pasturar vol dir estimar, i estimar vol dir també estar disposat a sofrir.»[15]

I ho havia explicitat en la mateixa línia sant Joan Pau II també quan iniciava el seu ministeri com a bisbe de Roma dient: «tot l'ordre jeràrquic de l'Església de Crist, tota la seva "sagrada potestat" exercitada en ella no és altra cosa que servei.» [16]

Bastim ara i aquí amb el nostre servei, amb el servei de tots i cadascun de nosaltres, una Església que és anunci de la ciutat santa de Jerusalem, anunci de l’esposa de l’anyell que està oberta a tots, oberta de bat a bat cap a llevant, cap al sud, cap al nord i cap a ponent, oberta perquè a través d’aquestes seves portes pugui entrar-hi tota la humanitat, tots els homes i dones de bona voluntat pels qui Déu ha enviat al seu Fill al món, pels qui Crist ha mort i ha ressuscitat.

Una Església encapçalada pel qui ha estat escollit sota la inspiració de l’Esperit Sant com a successor de Pere, aquell que mai es troba sol perquè està unit sempre i contínuament als seus germans en l'episcopat[17] i a la resta dels seguidors del Crist.

La comunió, la col·legialitat i la sinodalitat son el signe amb el qual l’Església facilita: «l'articulació entre la implicació de tots – és a dir - el Poble sant de Déu, - per mitjà del - ministeri d'alguns – això és - el Col·legi episcopal i la presidència d'un – que és - el Successor de Pere.» Com concloïa dient el Sínode per a la sinodalitat[18].

Donem gràcies avui per l’elecció del papa Lleó XIV. Preguem pel seu ministeri com a successor de Pere, preguem perquè el papa Lleó XIV en comunió, en col·legialitat i en sinodalitat amb tot el Poble Sant de Déu, que és l’Església, pasturi aquest ramat guiat sempre per l’amor i amb esperit de servei per tal de que, com ens deia ell mateix tot just elegit, avancem cap al Regne: «sense por, units de la mà amb Déu i units els uns amb els altres, seguim endavant. – perquè - Som deixebles de Crist. Crist ens precedeix. – i - El món necessita la seva llum. La humanitat necessita d'Ell com a pont per a ser omplert per Déu i el seu amor.»[19]

Que així sigui. 

---

[1] Benet XVI Audiència general del 29 de març de 2006.

[2] 9 de maig de 2025.

[3] Cf. Salm 1,1.

[4] Cf. Lc 23,32.

[5] Cf. Mt 16,19.

[6] Cf. Jn 21,15.

[7] Cf. Mt 26,31-35; Mc 14,66-72; Lc 22,31-34; Jn 13,36-38.

[8] Cf. Mt 16,23.

[9] Lc 5,8.

[10] Lc 22,62.

[11] Mt 14,29-33.

[12] Ac 2,33.

[13] Cf. Mc 9,35.

[14] 19 de març de 2013.

[15] 24 d’abril de 2005.

[16] 22 d’octubre de 1978.

[17] Pastores gregis, 8.

[18] Document final, 136.

[19] 8 de maig de 2025.