Diumenge VIII durant l’any / Cicle C

 

 

Diumenge VIII durant l’any / Cicle C

Diumenge  27 de febrer de 2022

Capella de santa Caterina

Sir 27,4-7; Salm 91,2-3.13-14.15-16; 1C 15,54-58 i Lc 6,39-45

 

Diu el refranyer que per les nostres obres ens coneixeran. Passem molt de temps jutjant als altres, mirant de descobrir els defectes dels altres i això mateix ens impedeix de descobrir les nostres pròpies mancances que sovint són molt més grans que les dels altres. Tant sols reconeixent primer les nostres faltes podrem ajudar als altres a ser capaços de descobrir les seves. A Déu no l’hi interessa que li expliquem el que els altres fan malament, Ell ja ho sap i no cal que siguem nosaltres els qui li diguem; el que Ell vol és que nosaltres ens adonem del que fem malament i ens mostrem oberts a canviar, a convertir els nostres cors a la seva bondat.

Tant la primera lectura com l’Evangeli d’avui ens parlen de donar fruits, de donar bons fruits i per poder-ne donar de bons el primer que ens cal es prendre consciència de les nostres pròpies limitacions, dels nostres límits, de les bigues que tenim als nostres ulls i no caure en la temptació de creure’ns més que el mestre, no sigui que en la nostra ceguesa vulguem guiar a altres cecs i en lloc de portar-los a bon lloc acabem per caure tots al clot.

Tenim un sol mestre, Jesucrist, voler ser més que Ell no tant sols seria agosarat sinó més aviat ridícul. Sols Ell ha vençut la mort, sols Ell és capaç de donar-nos la victòria sobre el pecat i sobre la mort i d’això n’hem de ser sempre conscients, no hem d’oblidar-ho mai. Massa sovint la biga de l’orgull tapa del tot la nostra vista i impedeix que la gràcia de Déu actuï en nosaltres per tal de posar en els nostres cors el tresor de la bondat. Perquè tant sols reconeixent-nos febles i pecadors serem capaços d’acollir als altres amb amor, perquè tant sols qui és perdonat és capaç de perdonar. En paraules de sant Agustí: «desitjant corregir, caiem a vegades en l’odi al germà, però l'odi no corregeix mai. Primerament tira lluny de tu l'odi: després podràs corregir al que dius estimar.»

Tota aparença, tota supèrbia és mortal, és caduca; no val per a res, és pura mundanitat; ens hem de revestir de l’home nou que ens ha portat el Senyor per la seva passió, mort i resurrecció i refiar-nos del nostre mestre, prodigant-nos en fer el bé que agrada al Senyor, evitant el mal que l’ofèn; mantenint-nos ferms, incommovibles sobre l’únic fonament vàlid que és el mateix Crist.

El nostre món està ple de maldat, ens pot semblar sovint que l’enveja, la supèrbia, la força, la guerra és el que triomfa. No és cert, ho pot semblar als ulls dels homes, fins i tot als ulls dels creients, però el sentit de la vida, el seu vertader sentit, no està en tot això, sinó en posar el nostre cor i les nostres obres en fer allò que és agradable al Senyor, tot i que pugui semblar que no és així, si ens deixem envair per la gràcia de Déu veurem que aquesta acaba per donar bons fruits en nosaltres pobres pecadors.

Dissabte de la setmana VII durant l'any

 

Sábado de la VII semana del tiempo ordinario

Capilla de sant Jordi

Sábado 26 de febrero de 2022

Sant 5, 13-20; Salmo 140 i Mc 10, 13-16

 

Nos reunimos hoy en el primer aniversario de la muerte de vuestro querido esposo, padre y abuelo para ofrecer esta Eucaristía por su alma. Es costumbre des de los primeros tiempos del cristianismo orar por los difuntos. Nos podríamos preguntar qué sentido tiene; una primera respuesta podría ser que hacerlo nos conforta en el dolor por la pérdida de alguien a quien amamos y que nos amó y es cierto recordarle nos ayuda a superar el dolor por su pérdida, en cierta manera nos ayuda a dulcificarlo a interiorizarlo y a asumir así una realidad que negarla no nos produce sino más dolor y angustia.

Pero además de este sentido más humano, orar por los difuntos representa entrar en la comunión de los santos, quizás una expresión hoy en día algo olvidada pero siempre importante. Nosotros y los que ya nos han dejado, los que ya han abandonado este mundo, formaremos parte, todos juntos, de la Iglesia definitiva y celestial. La manera de unirnos hoy a ellos es la oración.

Siempre es importante orar, lo acabamos de escuchar en la lectura de la carta del apóstol Santiago que nos venía a decir que si sufrimos recemos, que si estamos enfermos recemos ya que la oración todo lo puede, como Elías con acudiendo a ella realizó grandes prodigios. Pero el Señor en esta vida no nos pide grandes prodigios, nos pide una fe simple pero profunda, como la de un niño, nos pide que aceptemos el Reino de Dios como lo acepta un niño para poder entrar así en él. Para rezar, para orar por nuestro hermano, por todos los difuntos, debemos volver nuestros ojos hacia el Señor, ciertos de que Él es nuestro refugio, como nos ha dicho el Salmo. Porqué una parte muy importante de la oración es la confianza con la que nos dirigimos a través de ella hacia el Señor, sabiendo que nos escucha, que nos atiende.

Hace un año una parte de vuestra vida, una parte muy importante, se truncaba en cierto modo porqué cuando alguien querido nos deja sentimos como si una parte de nosotros mismos nos dejase. Pero por la fe debemos estar convencidos de dos cosas: Los que nos preceden hacia la casa del Padre no nos dejan del todo, los tenemos a nuestro lado de otra manera, por la comunión de los santos como recitamos en el Credo; y en segundo lugar nuestra oración también debe dirigirse al Señor en el sentido de que un día todos podamos unirnos en su reino.

La oración es algo inmaterial quizás, pero su profunda espiritualidad hace que llegue como el incienso que se eleva en nuestras celebraciones, hasta la presencia del Señor. Recemos hoy en este primer aniversario de su muerte por nuestro hermano, para que el Señor le haya acogido en su seno y a nosotros un día nos reciba también en él y podamos participar todos juntos de la gloria eterna, del Reino de Dios con la inocencia de un niño, salvados de la muerte.

Diumenge VI durant l'any / Cicle C

 

Diumenge VI durant l'any / Cicle C

13 de febrer de 2022

Jr 17,5-8; Salm 1,1-2.3.4 i 6; 1C 15,12.16-20 i Lc 6,17.20-26

Com pot ser això, que siguin feliços els pobres, els qui tenen fam i els qui ploren? Com pot ser que els rics, els qui van tips, els qui riuen i aquells de qui es parla bé siguin maleits? Els paràmetres de Déu no són els nostres paràmetres, perquè nosaltres moltes vegades no veiem més enllà de la simples aparences i aquestes enganyen. Les benaurances en l’Evangeli segons sant Lluc són un xic diferents a les de sant Mateu; aquí Jesús és més explícit a l’hora de definir com serà el seu regne, qui ho tindrà més fàcil i qui més difícil. Els qui aquí a la terra semblen els afavorits per la fortuna, acabaran per doldre’s i plorar; els qui aquí són odiats, esquivats, ofesos i denigrats, al Regne faran gran festa. Tot es basa en qui ens fiem; si ens fiem tant sols de l’ajut humà i per tant el nostre cor s’allunya del Senyor, acabarem per no tastar un moment de bonança; si cerquem en el Senyor la seguretat, el neguit no ens atrafegarà; com ens ha dit el profeta Jeremies. I fiar-se del Senyor és seguir-lo, acceptar i complir la seva Paraula, viure la fe en plenitud, en veritat i la veritat, ens ho ha dit l’Apòstol, és que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, Ell el primer per tal de fer-nos participar a nosaltres de la seva resurrecció, amb Ell i per Ell. Divendres a la creu tot era pobresa, fam, plor, befa i escarni. El matí del diumenge tot fou joia i plenitud.

Participar de la seva mort i la seva resurrecció no és viure tips, insensibles a la fam dels altres; no és viure contents, insensibles als plors dels altres; no és viure satisfets de les nostres riqueses, insensibles als qui els falta allò més elemental; no és rebre els elogis i les enhorabones de tota la gent, aliens als qui són odiats i denigrats. Els qui no interessen a ningú en aquest món són els qui més interessen a Déu; pels qui més s’interessa la gent d’aquest món són els qui menys interessen a Déu. Però no ens enganyem, els rics, els qui van tips, els qui riuen tampoc interessen als seus coetanis per ells mateixos sinó pel que els poden aportar, sols els van al darrere per l’interès, tot sempre caduc i efímer.

Déu tant sols s’interessa pel que hi ha als fons dels cors, malgrat que les aparences siguin ben poc afalagadores; a Ell l’interessa que siguem fidels a la causa del Fill de l’home, a la seva causa i sobretot quan per aquest motiu podem ser perseguits i odiats. Posar en el senyor la nostra confiança transformarà els nostres “ais” en felicitat, mentre que si formem part dels injustos acabarem com la palla escampada pel vent, per molt que hàgim acumulat en aquesta vida. Ho repetia dimecres passat en l’audiència general el Papa Francesc: «No he vist mai, al darrera d’un cotxe fúnebre, un camió de mudances! (...) Hi anirem sols, sense res a les butxaques del sudari: res. Perquè el sudari no té butxaques. Aquesta és la soledat de la mort (...). No te sentit acumular coses si un dia ens morirem. El que hem d’acumular és la caritat, és la capacitat de compartir, la capacitat de no romandre indiferents davant les necessitats dels altres.» (Dimecres 9 de febrer de 2022).

Perquè la justícia la veurem certament en el regne dels cels, al regne de Déu, que tindrà el seu compliment al final dels temps, però que hem de fer present ja en la història. També és ara i aquí on els pobres han de ser consolats i admesos al banquet de la vida, és ara i aquí que hem de ser missatgers de la justícia de Déu. El que Déu col·loca, com a objecte de les seves preferències, no és la pobresa, ni el dolor, ni les llàgrimes, ni la persecució; sinó els pobres, els adolorits, els ploraners, els perseguits; homes i dones, vells i infants amb rostres concrets. El que Déu rebutja no és la riquesa o la joia; sinó els qui la viuen d’esquena al proïsme que té fam, quan no en són ells mateixos la causa de la seva fam i del seu dolor. Capgirar la dissort dels oprimits en la sort dels benaurats és el gran repte per fer present al ressuscitat; com deia el Papa Benet, aquesta és la tasca que els deixebles del Senyor estan cridats a realitzar també en la societat actual. (Cf. Àngelus 14 de febrer de 2010). Seguint el que digué Jesús: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.» (Mt 25,40).

 

Diumenge V durant l’any / Cicle C

 

 

Diumenge V durant l’any / Cicle C

Diumenge  6 de febrer de 2022

Capella de santa Caterina

Is 6,1-2a.3-8; Salm 137,1-2a.2bc-3.4-5.7c-8; 1C 15,1-11 i Lc 5,1-11

 

Una escena ben bé de la vida quotidiana, esdevé per obra i gràcia del Senyor, un exemple de com i quan crida Déu i dels prodigis que es capaç de fer. Uns pescadors, podríem dir que en certa manera acomodats ja que posseeixen dues barques, han acabat la seva jornada i estan rentant i repassant les xarxes, recosint aquells forats que inevitablement s’hi ha fet; a més no ha estat un dia massa reeixit i la pesca ha estat del tot pobre. De la vora de l’estany estant Jesús els demana de pujar a la seva barca per predicar ja que de tanta gent li calia protegir-se per no prendre mal. Ells no dubten a complir el seu desig i amb Ell a la barca escoltant la seva Paraula. No ho saben pas encara però aquella predicació que estant escoltant, potser encara pensant en la migradesa de la pesca o amb la feina de rentar les xarxes que els havia quedat a mig fer, està a punt de canviar-los la vida de manera radical. Jesús predica i actua, diu i fa; i quan ha dit i ha fet crida en aquest cas a Pere, Jaume i Joan, els deixebles més propers al Senyor a Getsemaní, durant la transfiguració i en altres moments centrals de la vida pública de Jesús. I Pere, Jaume i Joan que l’han escoltat i que han vist el que ha fet, quan s’han sentit pobres pecadors davant d’aquell qui ho pot tot, no dubten i en tornar a terra ho deixen tot i el segueixen.

Ells segurament es tenien per homes de llavis impurs com ens ha dit el profeta Isaïes, davant el Senyor tres vegades sant i que omple tota la terra de la seva glòria. Nosaltres ara i aquí no hem vist al Senyor fer signes com els del llac de Genesaret; però fins a nosaltres ha arribat el testimoni d’aquells qui han vist i han cregut i no han vist tant sols unes xarxes plenes fins al punt d’estar a punt d’esquinçar-se, han vist que Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats, que fou sepultat i que al tercer dia ressuscità. Ens ho ha dit Pau en la segona lectura, ell tampoc no ho veié, però malgrat ser el més petit dels apòstols, ell també feu experiència del ressuscitat .

Tota fe és obra de la gràcia de Déu que pot convertir a un perseguidor en un evangelitzador, com en el cas de Pau; que pot convertir uns pescadors de peixos en uns pescadors d’homes, com en el cas de Pere, Jaume i Joan. Perquè l’acció de la gràcia de Déu és il·limitada, és infinita perquè Déu és omnipotent, ho pot tot.

Nosaltres com els apòstols també rentem les xarxes del cansament, de l'amargor, de les frustracions, de la nostra vida personal i a vegades arribem a un moment en que tant sols volem tirar la tovallola ja que tot ens sembla un sense sentit, no veiem esperança per enlloc; creiem que els nostres problemes no tenen solució, Aleshores cal estar atents a la veu del Senyor que de moltes maneres diverses, ens crida pel nostre propi nom, des dels nostres buits, a una plenitud insospitada i també ens diu “No tinguis por”.

Divendres de la setmana IV durant l'any / II Missa de l’Esperit Sant

 

Divendres de la setmana IV durant l'any / II

Missa de l’Esperit Sant

Santa Maria de Valldonzella

4 de febrer de 2022

Sir 47,2-13; Salm 17,31.47 i 50.51 i Mc 6,14-29

 

Les lectures que avui hem escoltat ens posen davant dels nostres ulls dos personatges importants: el rei David i Joan Baptista. Jesús, fill de Sira, fa un elogi del rei David tot fent balanç de la seva vida i concloent que el Senyor passà per alt el seus pecat en virtut dels seus mèrits, és a dir el Senyor en fer balanç de tota la seva vida li perdonà el mal que havia fet i mirà de bon grat tot allò de bo que havia realitzat. Així és també la nostra vida, estem ben lluny de ser perfectes però al final el Senyor ens examinarà en l’amor, com diu sant Joan de la Creu.

Nosaltres vels monjos i monges tenim a més una particularitat, caminem cap a la vida eterna en comunitat i li demanem al Senyor que ens hi dugui tots junts, tal com diu sant Benet a la Regla. Certament la vida comunitària no és fàcil, no ens hem escollit com a companys de viatge, és Déu qui ens ha escollit. Però tots nosaltres hi hem de posar de la nostra part, renunciant molts cops a fer la nostra voluntat per mirar de fer tots junts la voluntat de Déu. Al llarg de les nostres vides ens surten al pas moments més importants, diríem que decisius. És en aquests moments que ens cal generositat i confiança en el Senyor.

Quan a una comunitat li pertoca elegir superior o superiora és un d’aquests moments forts i és per això mateix que avui demanem l’ajut de l’Esperit Sant, perquè ens il·lumini i ens mostri el camí més correcte.

El rei David no sempre escollí el camí recte, com tota persona humana a voltes s’equivocà; però el més important és que se n’adonà i cercà de reconciliar-se amb el Senyor. Així ha de ser també en nosaltres, l’error no el podrem evitar mai, però no oblidem tampoc mai que el Senyor sempre perdona si hi acudim amb sinceritat de cor.

David i Joan Baptista són dos personatges ben propers a la nostra vida monàstica. David, ho hem escoltat en la primera lectura, lloava al seu creador amb total cor cada dia amb el cant dels Salms, tal com nosaltres seguim fent mil·lennis després de la seva mort. Joan Baptista retirant-se al desert amb els seus deixebles és considerat el pare del monaquisme.

Pregària i do profètic han de ser presents en la nostra vida monàstica, perquè tant sols amarats en la pregària aconseguirem ser testimonis, profetes, del Crist en la nostra societat.

Avui, com sempre, ho hem de tenir ben present això. Avui especialment, perquè amb l’ajut de l’Esperit Sant escollireu una abadessa que farà entre vosaltres les vegades del Crist i amb això està tot dit de la transcendència del que avui fareu. Demanem al Senyor que aquí també ressonin les aclamacions cada matí a lloança del seu nom gloriós; perquè aquest és el fonament de tota la nostra vida. Demanem-li que feliços i amb cor dòcil i bo, guardem sempre la Paraula de Déu i perseverem, com ens ha dit el salmista.

Avui a Matines, a l’ofici de lectura, el segon nocturn ens posava ben bé en situació invocant l’Esperit sant. Fem-la ben nostra aquesta súplica repetint amb aquest autor del segle IV, del qual s’ha perdut el nom i ens ha quedat com anònim: «Preguem també nosaltres Déu, preguem amb amor i gran esperança perquè ens doni la gràcia celestial del do de l’Esperit, perquè l’Esperit mateix ens governi i ens meni a tota voluntat divina, ens refaci amb diverses menes de descans, perquè amb l’ajuda d’aquest govern i exercitació de la gràcia i promoció espiritual siguem tinguts per dignes d’arribar a la perfecció de la plenitud del Crist, tal com diu l’Apòstol: Així arribarem a la plenitud del coneixement, que és la plenitud del Crist.»

Que ens hi ajudi sempre l’Esperit Sant.

Dijous de la setmana IV durant l'any / II

 

Dijous de la setmana IV durant l'any / II

Santa Maria de Valldonzella

3 de febrer de 2022

1R 2,1-4.10-12; Salm 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd i Mc 6,7-13

 

Aquestes darreres setmanes hem recorregut en la primera lectura la història dels reis Saül i David; uns episodis d’allò que fa anys en deien història sagrada. Una història on hi ha la mà de Déu, però també totes les misèries humanes: ambicions de poder, adulteris, crims, enveges, ...  Dels quaranta anys del regnat de David a Israel no tot és bo i sovint feu el mal que ofèn al Senyor, per exemple provocant la mort d’Uries per posseir a la seva dona o acabant lluitant pel poder amb el seu fill Absalon , que com Saül perdé la vida en el combat.

La reialesa de Jesús, el seu regne, és de tota una altra manera. Davant de les riqueses i la saviesa de Salomó, el fill de David, Jesús envia als seus dient-los que no han de portar res: ni pa, ni sarró, ni diners; tant sols sandàlies per calçat. Tampoc parla d’imposar el Regne per la força, sinó d’anar-se’n d’allí on no els acollissin bé. Però malgrat la migradesa dels recursos els dotze seran capaços de treure dimonis, és a dir de vèncer el mal, i de guarir els malalts.

Aquestes són les armes de l’exèrcit del Senyor: la paraula i la guarició. Bastant diferent de les múltiples guerres dels reis d’Israel que ungits pels profetes en nom del Senyor Déu, posaren el seu interès molt més en les coses humanes que en les de Déu.

També avui en la nostra Església, en les nostres comunitats, correm aquest perill. Sovint ens oblidem del consell de sant Benet: no anteposar res al Crist.

Demanem-li al Senyor que ens ajudi a no apartar-nos mai de l’Evangeli i a ser sempre missatgers de la seva Paraula, sempre i en tot lloc.

Presentació del Senyor

 

Presentació del Senyor

2 de febrer de 2022

Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Simeó l’home just i pietós, l’home que estava aspectant l’arribada de l’hora de la consolació d’Israel ha vist al Salvador. I el Salvador ha vingut, no pas per ajudar als àngels, sinó per salvar als homes i per això calia que es fes en tot semblant a nosaltres, sols així podia esdevenir el sacerdot compassiu capaç de salvar als homes, Ell que era igual als homes llevat del pecat. Déu ha fet la gràcia a Simeó i a Anna de veure amb els seus propis ulls allò que tant esperaven. La justícia, la pietat i la pregària obren els ulls a aquest home i a aquesta dona per veure al Salvador i havent-lo vist ja poden anar-se’n en pau perquè han contemplat a aquell qui ha vingut ha portar la pau, una pau definitiva, que no és com cap altra pau viscuda pels homes i que a vegades als ulls humans serà difícil de reconèixer perquè serà una senyera combatuda, causa de la caiguda de molts i origen de dolor. Per poder destruir la mort calia emparentar-se amb els homes, per fer-nos lliures calia subjectar-se a la mort i a una mort de creu.

Al temple aquell dia, tal com ho manava la llei de Moisès, hi acudeixen Josep i Maria amb el seu primogènit, perquè ells eren jueus observants, i a l’acte cultual jueu s’hi uneix l’acte profètic que anuncia la nova aliança. Dirà el mateix Jesús «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.» (Mt 5,17) i ara la plenitud es presentada al temple. El càntic de Simeó, amb el Benedictus de Zacaries i el Magníficat de Maria, esdevé un dels textos profètics per excel·lència ara i aquí expressats en presència del mateix Senyor, davant del mateix Salvador i esdevé una manifestació, una nova epifania, del que realment serà aquell infant a qui els seus pares presenten al seu Pare que a la fi per l’obra de la redempció esdevindrà el nostre Pare.

Els qui acullen a Jesús i el reconeixen com a salvador no són pas els grans sacerdots, són dos ancians de fe senzilla però amb el cor obert que han viscut una ja llarga vida esperant la salvació i en ells ha actuat l’Esperit Sant. L'ancià es diu Simeó, que vol dir el Senyor ha escoltat, l'anciana es diu Anna, que vol dir  regal. Dos ancians que representen a tots els pobles de tots els temps, dos ancians que vivien amb la confiança posada en Déu; dos ancians amb una fe senzilla que esperaven veure arribar la salvació definitiva. Segurament la seva era una fe poc conreada, que es concretava amb oracions i dejunis, viscuda amb simplicitat; però al cap i a la fi una fe desperta, atenta que el Senyor sap reconèixer i acull de grat.

En la presentació de Jesús s’anuncia la presentació definitiva que Jesús farà de tots nosaltres al Pare a la creu, deixant el sepulcre buit i pujant al cel; perquè Ell és el rei de la glòria del que ens ha parlat el salmista, Ell és aquell foc i aquell sabó del que ens ha parlat Malaquies; un foc que cremarà tot allò caduc i un sabó que rentarà del pecat a la humanitat sencera fins a esdevenir com la plata i l’or. Una salvació que ve no sense dolor, dirà Jesús: «No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa.» (Mt 10,34).

Tot plegat queda simbolitzat en la imatge de la llum, una llum que es revela a les nacions, una llum que esclatarà amb tota la seva força la nit de Pasqua. Però per a què això arribi cal encara que passin moltes coses, cal que el noi creixi i es faci fort; cal que es faci fort fins a acceptar la mort i una mort de creu. Aquesta és la llum que es revela a les nacions, aquesta és la senyera combatuda. Dirà Jesús «Jo, que sóc la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en mi no es quedi en la fosca.» (Jn 12,46). En paraules de sant Bernat avui al temple del Senyor hi ha estat presentat el Senyor del temple, Ell és la llum enviada per Déu per acabar amb la tenebra i que ningú es quedi en la foscor del pecat.

Novena a la Mare de Déu de la Candela

 

Novena a la Mare de Déu de la Candela

Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet

Església Arxiprestal de Sant Joan de Valls

Diumenge, 30 de gener de 2022

So 3,14-18; Càntic: Is 12,2-6; Rm 12,9-16a i Lc 1,39-56

 

La vida de Maria semblava com la vida de qualsevol altra noia del seu poble; promesa amb un home que es deia Josep esperava, seguint el costum jueu, el moment per anar a viure amb ell; res no apuntava a que fos una vida diferent a la de qualsevol altra noia de Natzaret. Però de sobte l’acció de Déu entra en la història i sorprèn a Maria, sorprèn també a Josep i sorprèn al cap i a la fi a tota la humanitat. A qui no sorprèn és a Déu perquè Ell que és poderós i que salva ja tenia prevista aquesta irrupció en la història de la humanitat. Els protagonistes d’són persones concretes, així Maria era el nom de la noia, Josep el nom de l’home de la casa de David amb qui estava compromesa en matrimoni i Gabriel el nom de l’àngel enviat per Déu a aquell poble de Galilea anomenat Natzaret, també un lloc concret. L’evangelista Lluc ens aporta una dada més, era el sisè més de l’embaràs d’Elisabet emparentada amb Maria i dona d’un sacerdot anomenat Zacaries, ella malgrat la seva edat esperava un fill.

 

Maria rep l’anunci de l’àngel torbada primer, intrigada després per la seva salutació i un xic incrèdula per saber com aniria tot plegat això de tenir un fill no havent estat encara amb cap home. Però Maria a la fi es confià a la voluntat de Déu i es deixà a les seves mans. Però vet aquí que Maria un cop acceptada la voluntat de Déu no es queda sola a casa guardant-se per a ella mateixa aquella sorprenent noticia, cofoia per la gràcia rebuda, no ho fa pas, ans al contrari Maria per aquells dies, per aquells mateixos dies, se’n va i se’n va de pressa cap a la muntanya, cap a Judea, per visitar a aquella cosina seva, la dona de Zacaries, aquella que durant cinc mesos es mantingué apartada meditant la joia del seu embaràs quan pensava que per l’edat ja no seria mare.

 

Dues dones unides per una mateixa joia, la de la concepció d’un fill que d’una o altra manera ha vingut per l’acció de Déu, perquè per a Déu no hi ha res impossible mentre que per a nosaltres les coses de Déu ens costen d’entendre. Elisabet i Maria, Joan i Jesús, Zacaries i Josep i l’àngel Gabriel la presència del qual torba a Zacaries i a Maria, representen el punt de partida de l’acció de Déu en la història humana, de l’entrada de Déu en la nostra història com un més. No hi ha hagut ni tocs de trompetes, ni grans prodigis, Déu irromp en el món amb tota senzillesa, amb tota suavitat, amb tota normalitat. Talment com quan el profeta Elies era a la muntanya i s'aixecà davant seu un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era; després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no hi era en el terratrèmol; després del terratrèmol va arribar un foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc; després del foc es va alçar el murmuri d'un ventijol suau i el Senyor era en aquell ventijol suau. (Cf. 1Re 19, 11-12). 

A Natzaret es repeteix l’escena, Déu actua en aparent calma, però Déu canvia les vides amb la mateixa suavitat amb que actua, però les canvia de soca-rel. No en va Joan Baptista serà considerat el nou Elies, no en va Elies era també un home de Déu com Joan.

Tot plegat sembla una història d’altres temps, quelcom que hem escoltat o pot ser tant sols hem sentit sense ja massa interès, tantes vegades, que sabem bé el relat, que coneixem bé els personatges, però que a hores d’ara ja no ens diu gaire cosa, ens queda lluny, massa lluny per a ser el que realment és, l’apropament de Déu cap a nosaltres, no pas tant sols cap a aquells que vivien fa prop de vint-i-un segles a Galilea i a Judea, sinó que Déu ve cap a nosaltres també avui.

 

L’esperança també ens ha d’omplir d’alegria ara i aquí, la mateixa esperança que portà a Maria a pujar a la muntanya i a quedar-se tres mesos amb Elisabet per donar-li un cop de mà, és la que ens ha de fer pacients, constants, solidaris, hospitalaris; la que ens ha de fer estar alegres amb els qui estan alegres i plorar amb els qui ploren, estimant-nos, honorant-nos els uns als altres; no tenint-nos per savis, sinó posant-nos al nivell dels humils; en definitiva beneint i no maleint; com ens ha dit l’Apòstol en la carta als cristians de Roma, presentant-nos un veritable i molt concret programa de vida. I aquest full de ruta per a la vida del creient sí que no ha passat pas de moda, segueix tant vigent com al primer dia. Perquè també avui hi ha tribulacions, ho sabem prou bé des de fa quasi dos anys vivint en pandèmia i les successives onades; també avui hi ha necessitats i moltes, també avui hi ha perseguits i perseguidors, no pas lluny de nosaltres; també avui hi ha a qui acollir hospitalàriament i no deixar-los morir al mig del mar; també avui hi ha qui plora i qui s’alegra; també avui ens cal estimar sense fingiments; també avui ens cal fugir del mal i mirar de fer el bé a tothom. Com Maria que no es reservà la seva joia per a ella mateixa, anà de pressa a compartir-la muntanya amunt i a compartir-la ajudant a qui ho necessitava.

 

Quan Maria i Elisabet es troben una davant de l’altra, d’una manera diferent també s’hi troben Jesús i Joan, però en ambdós casos el que és evident és que la joia és la que fa cridar amb totes les seves forces a Elisabet i fa saltar a Joan dins les seves entranyes. La primera i més evident conseqüència de l’acció de Déu és que l’alegria envaeix els cors. Una joia també senzilla, simple, sense escarafalls, podríem fins i tot dir que es tracta d’una joia íntima, familiar, d’estar per casa; però una gran joia al cap i a la fi filla de la fe i de la confiança en Déu.

 

En canvi nosaltres sembla que avui per avui hem perdut la joia de la fe, com tanta gent que hi ha que pensa que la religió, que la fe, és com una llosa que ens impedeix desenvolupar-nos com a éssers humans, una cosa que en lloc de donar alegria la mata. Potser en part és perquè nosaltres mateixos no vivim la nostra fe amb l’alegria i la joia amb que la visqueren Maria i Elisabet, tot i els dubtes, tot i les torbacions. Potser és que no la vivim amb prou profunditat i rigor.

 

Escriu el Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica Alegreu-vos-en i celebreu-ho, que «hi ha moments durs, temps de creu, però res no pot destruir l’alegria sobrenatural, que “s’adapta i es transforma, i sempre resta almenys com un brot de llum que neix de la certesa personal de ser infinitament estimat, més enllà de tot”. És una seguretat interior, una serenor esperançada que brinda  una satisfacció espiritual incomprensible per als paràmetres mundans.»  (Gaudete et exsultate, 125).

 

Maria no tindrà una vida plàcida, viurà encara moltes torbacions, molts dolors que li seran profetitzats pel mateix Simeó al temple, seran com si una espasa li traspassés l’ànima; però malgrat això no perd l’alegria de la fe que li fa exclamar aquest meravellós càntic que és el Magníficat. Però per cantar-lo, per viure veritablement aquesta joia cal viure amb plenitud i honradesa la nostra fe. Fixem-nos per exemple en Zacaries dels llavis del qual brotarà el Benedictus, l’altra càntic per excel·lència dels Evangelis. Quan l’àngel Gabriel li anuncia que la seva dona tindrà un fill el rep amb torbació i por i dubte tot dient «Com puc saber que serà així?» i restarà mut fins a l’acompliment del que l’àngel li havia dit i tant sols aleshores els seus llavis es desclouran per lloar a Déu. Dubta, es penedeix i finalment lloa a Déu. Fins i tot Maria es torba, dubte uns segons però quasi a l’instant es posa en mans de Déu dient a l’àngel «sóc la serventa del Senyor que es compleixi en mi la teva paraula.» i els següents mots que l’evangelista sant Lluc li posa a la boca són el Magníficat. No podia ser d’altra manera en qui s’havia manifestat la gràcia de Déu des de la seva concepció immaculada.

 

Potser nosaltres per recuperar la joia de la fe hem de fer alguna cosa similar. Superar les pors, superar els dubtes i alliberant-nos del mal que podem fer i que fem, deixar-nos en mans de Déu i així poder lloar-lo joiosos. Per això mateix no podem deixar passar per alt les nostres mancances, les nostres males accions, no les podem deixar impunes i no tant per punir-les simplement sinó per guarir les ferides que ocasionen i sobretot quan aquestes les infligim als més febles. L’Església no peca, cert, però els que la formem tenim mancances, pequem, també és ben cert això. Per tant mateix quin sentit té negar l’evidència? Quin sentit té recórrer al “i tu també” o al “i tu més”? Quin sentit té inactuar quan tard o d’hora caldrà actuar contra aquests mals que taquen l’Església i ofenen a la societat? Com escriu el Papa Francesc en la seva Carta al Poble de Déu de 20 d’agost de 2018: «Hem conegut el dolor de moltes de les víctimes i constatem que les ferides mai desapareixen i ens obliguen a condemnar amb força aquestes atrocitats, així com a unir esforços per a erradicar aquesta cultura de mort; les ferides “mai prescriuen”. El dolor d'aquestes víctimes és un gemec que clama al cel, que arriba a l'ànima i que durant molt de temps va ser ignorat, callat o silenciat. Però el seu crit va ser més fort que totes les mesures que el van intentar silenciar o, fins i tot, que van pretendre resoldre'l amb decisions que van augmentar la gravetat caient en la complicitat. Clam que el Senyor va escoltar demostrant-nos, una vegada més, de quina part vol estar. El càntic de María, el Magníficat no s'equivoca i continua murmurant-se al llarg de la història perquè el Senyor es recorda de la promesa que va fer als nostres pares: «Dispersa als homes de cor altiu, derroca als poderosos del soli i enalteix als humils, omple de béns als pobres i els rics se’n tornen sense res (Lc 1,51-53), i sentim vergonya quan constatem que el nostre estil de vida ha desmentit i desmenteix el que recitem amb la nostra veu.»

 

Sols recuperant la joia de la fe podrem lloar a Déu amb tot el cor com Zacaries, com Elisabet, com Maria la nostra Mare. I per recuperar la joia de la fe ens cal estar atents a corregir les nostres imperfeccions individuals i col·lectives i en primer lloc a reconèixer-les. Tant sols així podrem cridar de goig, clamar ben fort i deixar de témer cap mal, com escriu el profeta Sofonies. També en paraules del Papa Francesc: «El cristià que resa demana a Déu abans de res que li perdoni les seves ofenses, és a dir els seus pecats, el mal que fa. Aquesta és la primera veritat de cada oració: encara que fóssim persones perfectes, encara que fóssim sants cristal·lins que no es desvien mai d'una vida de bé, som sempre fills que li deuen tot al Pare. L'actitud més perillosa de tota vida cristiana quina és? És la supèrbia. És l'actitud de qui es col·loca davant de Déu pensant que sempre té els comptes en ordre amb Ell: el superb creu que ho fa tot bé.» (Audiència General 10 d’abril de 2019).

 

Maria la celebrem aquí sota l’advocació de la Candela, com un signe de que ella és llum per a nosaltres, una llum que apunta en la fosca cap a aquell qui és la vertadera llum, Jesucrist, nostre Senyor. Que per la seva intercessió el nostre amor no sigui mai fingit i ens esforcem sempre a ser sol·lícits. Escrivia sant Bernat sobre la llum que ve de Maria: «si la segueixes, no et desviaràs; si recorres a ella, no desesperaràs. Si la recordes, no cauràs en l’error. Si ella et sosté, no et vindràs avall. De res tindràs por si et protegeix; si et deixes portar per ella, no et fatigaràs; amb el seu favor arribaràs a bon port. De tal manera que tu mateix podràs experimentar amb quanta raó diu l’evangelista: i el nom de la noia era Maria.» (SVM II,17). Encomanem-nos doncs a Maria que ella sigui per a tots nosaltres llum que ens porti a la joia de viure en Crist i per Crist.

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve. Abats de Cister

 

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve

Abats de Cister

26 de gener de 2022

Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Robert, Alberic i Esteve aspiraven a una pàtria millor, a una pàtria celestial; a ells tampoc, com ens ha dit la carta als cristians Hebreus, no els mancava l’avinentesa de tornar a la pàtria que havien abandonat; però era el mateix Déu qui els tenia preparada una ciutat, un lloc on poder portar una vida de pregària i de treball fidel a l’esperit de la Regla de sant Benet.

L’habitual és que un Orde monàstic, una congregació religiosa tinguin un pare, un fundador. Els cistercencs tenim tres sants abats de Cister i a ells caldria unir-hi a sant Bernat pel seu important paper en els primers decennis de l’Orde i la resta de pares cistercencs. Podríem dir que el nostre Orde té uns fundadors corals i aquesta pluralitat esdevé una riquesa, reforça la imatge comunitària que amara tota la Regla de sant Benet com la mateixa comunitat apostòlica de Jerusalem. Cister, el nou monestir, és fruit del treball d’un grup d’homes que cercaven la solitud per tal de trobar millor a Déu en el desert, però sabien molt bé que la millor manera de trobar-lo era cercar-lo en comunitat.

En paraules de sant Joan Pau II: «per l'observança fidel de la Regla de sant Benet en la seva puresa i rigor, els fundadors del Cister, Roberto, Alberic i Esteve van donar vida a una nova forma d'existència monàstica. La seva vida religiosa es va orientar completament cap a l'experiència del Déu viu, experiència que van fer seguint al Crist, juntament amb els seus germans, en la senzillesa i la pobresa evangèliques. En la solitud van procurar viure per a Déu, edificant una comunitat fraterna. En la renúncia, en una vida austera i laboriosa, es van esforçar per promoure el creixement de l'home nou.» (Missatge a la família cistercenca, 6 de març de 1998).

Escriu el P. Garcia Colombás que la fundació de Cister significà un desafiament i que els monjos, incipientment anomenats cistercencs, significaven per a tot el monacat un mirall pels diligents i un agulló pels desidiosos. Aquests homes pietosos, el record dels quals mantenim viu a cada generació monàstica, dels quals guardem bona memòria perquè cregueren; significaren a finals del segle XI i inicis del segle XII una onada de renovació en el monaquisme del seu temps, un vent fresc per a tota l’Església. Ells provocaren noves fundacions per un costat mentre que de l’altra molts altres monestirs passaven a formar part del que poc a poc s’anava constituint com un nou Orde.

D’on els vingué la força per emprendre aquesta aventura espiritual i vital? De la fe. Gràcies a la fe, com Abraham, contemplant de lluny, saludant-lo i confessant Déu de lluny estant, sense posseir encara el que Déu els mostrava, cregueren en allò que Déu els prometia.

Certament Déu ho pot tot, tant sols Ell ho pot tot. Aquells homes cercaven de retornar a la concepció primitiva de la vida monàstica per a viure-la com una vocació, no pas com un estat viscut per un conjunt de preveres lliurats tant sols al servei litúrgic, fugint de les misèries de la vida del seu temps i creient-se segurs en la seva arca de salvació. Ells no somiaven pas amb encapçalar cap moviment de renovació, no escriviren cap gran tractat sobre ells mateixos i la seva experiència, simplement volien viure en un monestir seguint l’ideal pel que havien lluitat ja a Molesmes i després a Cister.

Ens diu el Decret Pefectae caritatis del Concili Vaticà II que els Ordes religiosos «han de conèixer i conservar amb fidelitat l'esperit i els propòsits dels Fundadors, el mateix que les sanes tradicions, doncs, tot això constitueix el patrimoni de cadascun dels Instituts.» (PC, 2,b).

Ens diuen a l’Exordi que cercaven tant sols de recuperar l’autenticitat, la veritat i la puresa de la vida monàstica tal com l’havia pensat i viscut sant Benet. Eren rics, no pas a la manera que els homes del seu temps i de tot temps imaginen, sinó que eren rics perquè deixant-ho tot, deixant casa, germans, pares i camps reberen el cent per u en voler perseguir la veritat íntegra, sense tenir por de les crítiques dels seus contemporanis. Certament ells també suportaren persecucions, incomprensions, menyspreus i tot ho feren per amor de Déu, dels germans, de la Regla i del lloc. Per tal de redescobrir la vertadera naturalesa de la vida monàstica, en el nou monestir cercaren de retrobar-la amb la pregària, el treball i el contacte assidu amb la Paraula. I per aconseguir-ho els calia l’ajut de Déu. Ells tant sols es feren agradables als seus ulls i Déu veient-ho no s’avergonyí d’anomenar-se el seu Déu, ans al contrari, els concedí la seva gràcia.

Fidelitat a la Regla resumeix en dues paraules el projecte d’aquells homes justos i pietosos; viure de manera autèntica, cadascú a la seva manera i espontàniament allò que havia viscut sant Benet. La Regla és per als monjos i no són els monjos per a la Regla. Aquestes són les bases de la seva revolució, una revolució que paradoxalment es construeix sobre la més estricta fidelitat a la tradició autèntica del monaquisme benedictí. Imitant al Crist, no pas innovant sinó recuperant la tradició perduda, tornant a la simplicitat evangèlica. En paraules de sant Joan Pau II: «El desig d'una vida nova a imitació del Crist, que ha caracteritzat al Cister des dels seus orígens, continua essent una intuïció de gran actualitat. En efecte, la Regla ofereix a cadascun un camí recte de perfecció evangèlica, gràcies a un sobri equilibri entre les diferents regles monàstiques tradicionals. Els monjos troben en aquestes exigències instruments que els poden guiar a la puresa de cor i a la unitat d‘esperit amb Déu.» (Missatge a la família cistercenca, 6 de març de 1998).

Avui som nosaltres els seus deixebles en l’escola del servei diví. Però som nosaltres vertaders deixebles seus? Ells sí eren pietosos, bondadosos i justos però perquè el seu record duri per sempre i el seu bon nom es mantingui a cada generació ens cal seguir el seu exemple i demanar-li al Senyor, per la intercessió dels sants Robert, Alberic i Esteve, que ens vulgui omplir de la seva gràcia; perquè sinó qui ens podrà salvar? Sols la gràcia de Déu por fer-ho possible, tant sols obrint-nos a la seva gràcia, com els sants Pares de Cister ho feren, podrem aconseguir-ho; perquè allò que a nosaltres ens resulta impossible per a Déu és possible.

Santa Agnès

 

 

Santa Agnès

Divendres  21 de gener de 2022

Monestir de Santa Maria de Solius

Sir 51,1-12; Salm 123; 1C 1,26-31 i Mt 13,44-46

Avui fem memòria de santa Agnès, avui l’Església a Catalunya fa memòria dels sants Fructuós, Auguri i Eulogi. Per què fem memòria dels nostres màrtirs? Ells i elles són els pilars, els fonaments de L’Església, són aquells qui davant les pressions, les dificultats, les persecucions i les tortures no han deixat d’estimar a Déu, han posat per davant el seu amor a qualsevol altra cosa, fins i tot a la seva pròpia vida. Com ens deia sant Mateu en l’Evangeli que hem escoltat han trobat en Déu el tresor amagat que per obtenir-lo valia la pena vendre tot el que tenien per comprar el camp on era. La fe fou per a ells i per a elles la perla fina per la que valia la pena vendre-s’ho tot i comprar-la, fins i tot la seva pròpia vida per tal de guanyar-ne una altra que no s’acaba, la que va guanyar per a nosaltres el mateix Crist morint a la creu i deixant buit el sepulcre en haver ressuscitat.

Els màrtirs no són sinó els qui han estat cridats a ser testimonis de Crist, perquè el martiri no es tria, no es busca; és un regal de Déu, és una oportunitat que aquest ofereix per donar testimoni de la fe. Escrivia sobre santa Agnès sant Ambrós de Milà que anomenar-la màrtir és l’elogi suprem que deixa enrere tota altra lloança, com el sol que venç i eclipsa amb la seva llum els astres menors. I és que Déu ha escollit als qui són als ulls dels homes els ignorants per confondre als qui semblen savis, ha triat als aparentment dèbils per confondre als qui apareixen com a forts, ha cridat als qui no valen res davant del món per ser testimonis d’aquell qui ho val tot al cel i a la terra.

En paraules de sant Joan Pau II «no us sembla que en les paraules de Sant Pau que hem escoltat en la segona lectura se’ns dona una resposta capaç de confortar els nostres cors vacil·lants? Déu va escollir la neciesa del món per a confondre als savis i va triar la flaquesa del món per a confondre als forts. (...) És una línia de conducta que Déu no ha desmentit mai. Això ho trobem en el testimoni d'Agnès que avui recordem; així a través de la feblesa i la inexperiència d'una jove, Déu s'ha rigut de l'arrogància dels poderosos d'aquest món, presentant un testimoniatge sorprenent de la força victoriosa de la fe.» (21 de gener de 1980).

D’on els ve la fortalesa? D’on aquella noia tant jove tragué la fortalesa per assumir la burla, el turment i la mort? Ens ho ha dit el Siràcida, Déu es posa a favor dels dèbils, dels ignorants, dels qui no valen res i allibera així als qui esperen en Ell salvant-los dels qui els volen mal. Perquè l’home tant sols pot arribar a matar el cos, l’ànima resta sempre lliure en mans de Déu. Quantes vegades al llarg de la història, quantes vegades també avui es recorre a la violència, a la persecució, a la presó i fins i tot a la mort per acabar amb aquells que no pensen com nosaltres i quantes vegades la mort d’un innocent no és sinó llavor d’esperança i en lloc d’acabar amb una idea el que es fa és regant-la amb sang fer-la créixer més i més fins a acabar per vèncer als qui la volien combatre. La llavor dels màrtirs, la sang dels màrtirs no és sinó llavor d’esperança; el seu testimoni és ensenyament pels als altres. Els màrtirs són els qui ho deixen tot, absolutament tot, pel Crist.

Deixar-ho tot pel Crist és també la manera que té el monjo de viure la fe, de donar testimoni de la seva fe. Quan s’escauen 55 anys de la fundació d’aquest Monestir de Santa Maria de Solius aquesta comunitat, amb les seves dificultats com les que té avui per avui tota l’Església, segueix essent testimoni de fe a l’Església de Girona. Aquí un grup de monjos viu la seva fe sota el carisma cistercenc, seguint la petjada dels fundadors de la comunitat, vivint-la en comunió amb el poble sant de Déu que camina en aquestes terres.

Santa Agnès, la patrona d’aquesta parròquia que és també monestir, és un clar exemple per als monjos d’avui, per als cristians d’avui d’aquelles primeres i joves màrtirs romanes que visqueren en plenitud la bellesa genuïna de la fe en Crist i de l'amistat amb Ell. El seu doble títol de verge i màrtir recorda la totalitat de la dimensió de la santedat; una santedat completa, íntegra, viscuda de cap a peus, en plenitud que és la que se’ns demana als monjos, la que se’ns demana a tots els creients. Una fe viscuda íntegrament, sense reserves, perquè l'Evangeli no pot ser viscut sols en part, essent la veritat ha d’il·luminar tota la nostra vida, la nostra existència en plenitud. En el martiri, donant testimoni de l’Evangeli, resplendeix sempre la bellesa de pertànyer a Crist sense vacil·lacions, confiant-se tant sols a ell, en paraules de Benet XVI (Cf. 20 de gener de 2012).

El martiri és el do total al que s’arriba preparant-se amb decisió, conscientment, lliurament, amb la voluntat de ser totalment del Crist. El martiri és fruit d’una amistat amb Jesús madurada en l'escolta constant de la Paraula, en la pregària i en la trobada amb el germà.  Viure per Crist, amb Crist i en Crist, és el model de vida del que ens donen testimoni pel martiri; és la manera com ells visqueren la fe en aquell Crist al que no hem d’anteposar mai res i que cerquem de trobar els monjos en el dia a dia de la pregària i del treball.

Si cerquem a Déu acabarem per trobar-lo, per tenir-lo amb nosaltres i aleshores com escriu l’Apòstol als cristians de Roma, no ens podrà separar pas de la fe ni la tribulació, ni l'angoixa, ni tampoc la persecució, ni la fam, ni la nuesa, ni el perill, ni la mort violenta; si és per Crist que anem morint dia a dia, de tot això en sortim vencedors gràcies a aquell qui ens estima. Ni la mort ni la vida, res no ens podrà separar de l'amor de Déu i aquest amor és el que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre (Cf. Rm 8,35-39). La fe, l’amor de Déu manifestat en Jesucrist és el tresor, la perla fina que ens obre les portes del Regne,

Els màrtirs són els grans testimonis de l’amor de Déu, d’un amor molt més gran que la mort, molt més gran que qualsevol tribulació. Demanem al Senyor que enfortits pel testimoni de santa Agnès, pel testimoni de sant Fructuós i els seus companys Auguri i Eulogi, pel testimoni de tots els màrtirs esdevinguem també nosaltres testimonis, llum per al món i sal per a la terra. Demanem-ho avui especialment per a aquesta comunitat de monjos que treballa i prega aquí a Solius, demanem-ho per a tota l’Església i per a tots els cristians en aquesta setmana que dediquem molt especialment a pregar per la nostra unitat. Els màrtirs no foren testimonis de divisió sinó de comunió amb Crist i per Crist. Tant de bo també ho siguem, nosaltres.