Celebració comunitària de la penitència

 

Celebració comunitària de la penitència

Dijous 19 de desembre de 2024

Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Feliu de Guíxols

Mt 11,28-30

 

Davant la proximitat del Nadal, solemnitat en la que commemoren el naixement del Fill de Déu fet home, encara en temps d’Advent ens reunim per preparar els nostres cors i les nostres ànimes. El dia a dia de la nostra vida ens mou a vegades a actuar d’una manera que no es correspon a com ha de viure un cristià. Per obra, acció o omissió deixem de fer aquell bé que sabem i que ens agradaria de fer tothora, per obrar no tant bé i així fem mal als qui ens envolten i en definitiva ens fem mal a nosaltres mateixos i al Senyor que és amor. Per això quan no estimem amb totes les forces de que som capaços i ens allunyem dels altres malmetem la nostra relació amb Déu.

Déu però és un pare pacient i sempre misericordiós que com aquell pare de la paràbola del fill pròdig, ens espera triguem el que triguem a tornar vers Ell. Déu sempre espera i quan decidim rectificar i sobretot ens fem el ferm propòsit de no tornar a faltar, ens acull misericordiosament. No ens ha de fer basarda, ni encara menys por reconèixer que som tant capaços d’obrar bé com d’obrar malament, i la raó per perdre la por i examinar les nostres consciències, de verbalitzar les nostres mancances és que ho fem davant del Senyor que ens estima fins a l’extrem.

Déu no es cansa mai de perdonar, ens ha repetit moltes vegades el papa Francesc i ens ha dit també que cal que «no renunciem al perdó de Déu, al sagrament de la Reconciliació: no és una pràctica de devoció, sinó el fonament de l'existència cristiana; no és qüestió de saber dir bé els pecats, sinó de reconèixer-nos pecadors i de llançar-nos als braços de Jesús crucificat per a ser alliberats; no és un gest moralista, sinó la resurrecció del cor.» (8 de març de 2024).

Per cercar aquesta resurrecció del cor, de la que ens parla el papa Francesc, l’Església estableix els ritus penitencials individuals i també comunitaris, que són de gran utilitat per a l'esmena de vida; és aquesta per tant una celebració durant la qual fent la confessió individual rebem cadascun l'absolució del confessor que ha escoltat les nostres faltes. (Cf. Normes pastorals sobre l’absolució general sacramental, 16 de juny de 1972)

Rebre aquest sagrament ens ajudarà a viure amb més intensitat, amb més joia i amb més plenitud el Nadal. Déu es feu home, naixent a Betlem, per compartir la nostra humanitat. Ell que no tenia pecat es feu home per ajudar-nos a fer camí enmig de les nostres dificultats, dels nostres mancaments. L’amor mogué a Déu a viure com un de nosaltres i aquest amor seu el mou a esperar-nos sempre i a acollir-nos quan nosaltres ens penedim i de nou el cerquem. Com ens deia aquests dimecres el papa Francesc: «sobretot, donem gràcies a Déu, que, a través de la Mare Església, ens ha generat a la vida eterna, a la vida de Jesús, que és la nostra esperança.» (Audiència general, 18 de desembre de 2024).

Mare de Déu de l’Esperança

 

Fèries d’Advent

18 de desembre

Mare de Déu de l’Esperança

Santa Maria de Cadaqués

Jr 23,5-8; Salm 71,1-2.12-13.18-19 i Mt 1,18-24

 

«Tot això va succeir perquè s’acomplís el que el Senyor havia anunciat», ens ha dit l’Evangeli. I el que va succeir va començar succeint per Maria i en Maria. Estem a punt d’iniciar un any jubilar que el papa Francesc ha posat sota el signe de l’esperança. En la butlla de convocatòria el Papa escriu que: «L’esperança troba en la Mare de Déu el seu testimoni més alt. En ella veiem que l’esperança no és un fútil optimisme, sinó un do de gràcia en el realisme de la vida.» (Spes non confundit, 24). Maria és el model de l’esperança, ella no demanava res, ni esperava res per a ella mateixa però va rebre amb escreix els dons de Déu. Maria és la dona esperançada per als altres, la porta de l’esperança per a tota la humanitat ja que portà en les seves entranyes, donà a llum i crià al qui és la vertadera esperança Crist, fill de Déu i fill de Maria.

El papa Francesc ens diu que l’esperança no defrauda, però sovint sorprèn, surt d’allò que nosaltres tenim per model ja que Déu sempre és sorprenent. La mateixa gestació del seu fill fou sorprenent, aquell «vingué al món d’aquesta manera» del que ens ha parlat l’evangelista sant Mateu, defuig de tota lògica humana i s’adapta tant sols a la lògica de Déu, que actua sempre mogut per l’amor i trenca estereotips i models humans per arribar a fons en aquest seu amor per a nosaltres. En el ventre de Maria s’acompliren les paraules del profeta Jeremies, hi germinà un rebrot legítim del llinatge de David, un rei excel·lent designat per regnar amb justícia i amb bondat. Maria portà dins les seves entranyes a aquell qui és l’amor i l’esperança perquè «l’esperança efectivament neix de l’amor i es funda en l’amor que brolla del Cor de Jesús.» (Spes non confundit, 3).

I amb Maria al costat de Maria Josep que és per a nosaltres un altre exemple de fidelitat a la voluntat de Déu, aquell home bo que pensava en com havia anat tot allò, que fins i tot es proposava de desfer l’acord matrimonial amb Maria; escoltà la veu de l’àngel que li transmetia el que Déu volia d’ell i perdé la por i acollí a Maria i al nen que havia de venir; sabent que no seria un infant qualsevol ja que havia de ser el Déu que és amb nosaltres. El misteri del Nadal és el misteri de l’esperança, una noia com qualsevol altre als ulls de la gent, un promès que se sent burlat i un infant que naixerà pobre i desvalgut formen el marc del misteri de la salvació on neix la nostra esperança.

De la mà de Maria preparem-nos per a viure el Nadal amb intensitat a les portes d’aquest any jubilar, vivint-lo amb fe, amb caritat i amb esperança, essent-ne testimonis. «Per a testimoniar de manera creïble i atraient la fe i l’amor que portem al cor; perquè la fe sigui joiosa i la caritat entusiasta; perquè cadascú sigui capaç de donar ni que sigui un somriure, un gest d’amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera, un servei gratuït, sabent que, en l’Esperit de Jesús, això pot convertir-se en una llavor fecunda d’esperança per a qui ho rep.» (Spes non confundit, 18). Ser sembradors d’esperança no és segurament fàcil enmig d’un món desesperançat, però sens dubte el repte al que ens convida el Senyor és atraient, apassionant per a nosaltres; com ho fou per Maria que no l’assumí pas com quelcom personal, sinó com un servei al seu fill, un servei en definitiva a Déu ja que Jesús és l’Emmanuel.  

«Tot això va succeir perquè s’acomplís el que el Senyor havia anunciat», tot succeí perquè l’esperança arribés al món, no ja tant sols a una part del món, a un poble en concret, sinó arreu i a tots. «En virtut de l’esperança en la que hem estat salvats, mirant al temps que passa, tenim la certesa que la història de la humanitat i la de cada un de nosaltres no es dirigeixen cap a un punt cec o un abisme fosc, sinó que s’orienten a l’encontre amb el Senyor de la glòria.» (Spes non confundit, 19). Aquest encontre, l’encontre que una Maria esperançada visqué, esdevé la nostra esperança.

Diumenge III d'Advent / Cicle C. Aplec Mare de Déu de l 'Esperança

 

Diumenge III d'Advent / Cicle C

Aplec Mare de Déu de l 'Esperança

Santuari de la Mare de Déu de l’Esperança a la Canya

Diumenge 15 de desembre de 2024

So 3,14-18a; Salm Is 12,2.3-4bcd.5-6; Fl 4,4-7 i Lc 3,10-18

 

Aquest tercer diumenge d’Advent ens anuncia la joia, l’alegria del Nadal, se’ns convida a l’esperança. El Senyor és a prop, ens diu l’apòstol sant Pau, aquell a qui esperem ja és a prop. La joia del Nadal se’ns avança, i nosaltres ens hi hem de sumar, hem de mirar de viure aquesta joia, aquesta esperança. Un Nadal i un altre es van succeint en les nostres vides, uns de més feliços, d’altres no tant, uns en qui hi som tots, d’altres en que notem i patim les absències. El profeta Sofonies ens ha dit que el goig el vivim quan ens treuen de davant dels ulls els qui ens condemnem, quan els nostres enemics fugen, quan perdem la por i tot plegat perquè el Senyor és dins nostre. En un món com el que vivim, les guerres i els conflictes, la marginació i el rebuig son ben presents. També els problemes del nostre dia a dia ens afecten i ensopeixen la nostra joia. En aquestes circumstancies estar de festa  i cridar de goig no sembla fàcil. Però no tot està perdut, no hem de viure mai com si tot estès perdut, com si qualsevol canvi a millor fos un impossible. El Senyor és realment a prop nostre, aquest Déu que salva, del que ens ha parlat el salmista, del qui ens ve la força i el triomf, és a prop nostre. Si el tenim a Ell a prop, no hem de tenir pas por, ans al contrari ens ha d’omplir la joia.

Tenim un exemple en Maria, ella tenia tot el dret a tenir por, la seva vida canvià en un instant quan un àngel li anuncià que concebria un fill d’una manera que ella desconeixia, però confià en Déu i s’obri a l’esperança. Tota vida és un regal de Déu, la maternitat és la millor de les experiències que es poden viure al llarg de la nostra existència aquí a la terra; però no està pas exempta de dificultats, de pors, d’angoixes. Maria deixant actuar en ella la voluntat de Déu, esperant fins i tot el que no podia imaginar esperar, ens és un model de vida.

Però la proximitat amb el Senyor és exigent, significa estar a l’altura. Nosaltres som febles, les nostres forces són limitades, per això ens cal confiar-nos a Déu perquè nosaltres sols poc podrem aconseguir; confiar-nos-hi com ho feu Maria. El profeta Sofonies ens ha dit que no hem de deixar caure les nostres mans, que ens cal treballar moguts per l’amor a Déu i als altres i en primer lloc als més propers. L’apòstol sant Pau i l’evangelista sant Lluc ens han concretat com hem de viure aquest no deixar caure les mans, aquesta proximitat al Senyor, aquesta joia que la seva proximitat ens dona. En primer lloc acudint a la pregària i a la súplica, demanant-li al Senyor amb accions de gràcies allò que ens cal. Però la pregària no queda reduïda a rebre del Senyor allò que ens cal, té una segona part que és la que ens mou o ens ha de moure a nosaltres a ser donadors. Així sant Lluc ens concreta el que hem de fer i ho posa en boca de Joan el Baptista, el precursor, aquell qui obre la ruta al Senyor, aquell qui proclama la seva arribada: Donar al qui no té, compartir amb els altres, no exigir més del que està establert, no forçar a ningú amb amenaces o denuncies i acontentar-nos amb el que tenim, amb la nostra soldada. No és un mal programa de vida, però no és fàcil de dur-lo a la pràctica. Tampoc per Maria fou fàcil fer la voluntat de Déu, concebre, gestar i criar un fill del que sabia que acabaria també portant-li dolor; però ella no perdé mai l’esperança de que a la fi aquell infant el que portaria seria joia, amor i vida i no sols a ella, sinó arreu i a tothom.

Si hi ha una dona que és el model de l’esperança, aquesta és Maria. No s’espera allò en que no es creu, però Maria creia en aquell a qui esperava. A nosaltres per a viure la nostra fe amb plenitud ens cal com Maria la força de l’Esperit Sant, per tal de viure l’esperança com el que és, un do que ens ve de Déu. Maria va veure i creure, com quan veié a Joan el Batista, aquest que avui no es considera ni tant sols digne de deslligar el calçat de Jesús, saltar de joia dins les entranyes d’Elisabeth la seva mare. Maria ens convida a esperar la salvació, a esperar a aquest Déu que salva, aquest Déu que és amor i ens mou a estar de festa i a cridar de goig com en dies d’aplec. Que així sigui per a tots nosaltres amb aquella fe i aquella serenor amb la que ho visqué Maria, la Mare de l’esperança.

Diumenge III d'Advent / Cicle C

 

Diumenge III d'Advent / Cicle C

Parròquia de Santa Maria de la Bisbal d’Empordà

Dissabte 14 de desembre de 2024

So 3,14-18a; Salm Is 12,2.3-4bcd.5-6; Fl 4,4-7 i Lc 3,10-18

 

En aquest tercer diumenge d’Advent la litúrgia ens convida a fer un tast de la joia, de l’alegria del Nadal. Ens hi convida l’antífona d’entrada que ens demana de viure contents en el Senyor, perquè Ell és a prop; ens hi conviden també les lectures i ja l’apòstol sant Pau ens repeteix que el Senyor és a prop. La joia del Nadal se’ns avança, de fet actualment la nostra societat, no pas moguda per interessos religiosos, ja celebra el Nadal, quasi no hem iniciat l’Advent i els llums omplen de claror els nostres carrers, la dolcesa del infant posat al pessebre ja és present en molts llocs i ens oblidem del temps de preparació, de l’Advent, que és el temps de l’esperança per antonomàsia. Què és el goig? Ens ho ha dit el profeta Sofonies, el goig és quan ens treuen de davant dels ulls els qui ens condemnem, quan els nostres enemics fugen, quan perdem la por i tot plegat perquè el Senyor és dins nostre. En un món com l’actual, de fet com el de qualsevol època passada, viure sense enemics, sense por sona utòpic. Les guerres i els conflictes, la marginació i el rebuig son ben presents en el nostre dia a dia. En aquestes circumstancies estar de festa  i cridar de goig sembla estar fora de lloc. Però no tot està perdut, no hem de viure mai com si tot estès perdut, com si qualsevol canvi a millor fos un impossible. El Senyor és realment a prop nostre, aquest Déu que salva, del que ens ha parlat el salmista, del qui ens ve la força i el triomf, és a prop nostre. Si el tenim a Ell a prop, no hem de tenir pas por, ans al contrari hem d’estar plens de joia.

Però aquesta proximitat del Senyor és exigent, significa estar a l’altura de la seva proximitat. Com fer-ho amb les nostres migrades forces, amb la nostre feblesa? El profeta Sofonies ens ha donat un primer consell: no deixar caure les mans, és a dir no restar inactius, passius davant la proximitat del Senyor. Tant l’apòstol sant Pau com l’evangelista sant Lluc ens han concretat encara més com hem de viure aquest no deixar caure les mans, aquesta proximitat al Senyor, aquesta joia que la seva proximitat ens dona. En primer lloc acudint a la pregària i a la súplica, demanant-li al Senyor amb accions de gràcies allò que ens cal. Però la pregària no queda reduïda a rebre del Senyor allò que ens cal, té una segona part que és la que ens mou o ens ha de moure a nosaltres a ser donadors. Així sant Lluc ens concreta el que hem de fer i ho posa en boca de Joan el Baptista, el precursor, aquell qui obre la ruta al Senyor, aquell qui proclama la seva arribada: Donar al qui no té, compartir amb els altres, no exigir més del que està establert, no forçar a ningú amb amenaces o denuncies i acontentar-nos amb el que tenim, amb la nostra soldada. No és un mal programa de vida, però no és fàcil de dur-lo a la pràctica. Per això ens cal aprofitar que tenim al Senyor a prop per agafar forces, per viure aquests dies previs al Nadal amb aquella expectació amb que la gent vivia la possible arribada del Messies. L’Advent és el temps de l’esperança, la mateixa litúrgia ens hi convida a partir del proper dia 17, tot just una setmana abans de la commemoració del naixement del Messies, ens convida a viure encara amb més intensitat aquesta esperança. Mirem de viure’ls aquests propers dies amb més intensitat, posant una mica més l’accent en la pregària i en el compartir amb els altres, especialment amb aquells qui no tenen tant o no tenen res.

L’Esperança és una virtut, una bella virtut, que com tota virtut ve de Déu. No s’espera allò en que no es creu, no té sentit esperar si neguem la possibilitat d’aconseguir viure allò que esperem i no ho viurem sinó ho compartim. Per a viure la nostra fe amb plenitud tenim la força de l’Esperit Sant, aquell amb la que bateja el mateix Crist. L’esperança és un do que ens ve de Déu i que rebem per la força de l’Esperit. Aquell esperit que anunciava aquell qui no es considerava ni tant sols digne de deslligar-li el calçat a Crist. A nosaltres ens ve a passar el mateix tot i que a vegades ni ens n’adonem de que ens cal la força de l’Esperit per viure-la amb joia aquesta esperança. Hem de ser ben conscients de que esperem ni més ni menys a Déu que salva, del que ens parlava el Salm, un Déu que és amor, que ens mou a estar de festa i a cridar de goig com en dies d’aplec. Que aquesta joia no sigui no tant sols per a nosaltres, sinó que siguem capaços de transmetre-la als qui ens envolten i a tothom amb qui tinguem tracte, perquè el Senyor és a prop, per això ens alegrem.

Santa Llúcia

 

Santa Llúcia

Parròquia de Santa Anna a l’Estartit

Divendres 13 de desembre de 2024

2Co 10, 17-11, 2; Salm 30, 3c-4. 6, 7b-8a. 16bc, 17 i Mt 25,1-13

 

Llúcia fou una verge prudent, una de les assenyades. Als ulls de la gent no ho semblava pas, es resistí a contraure matrimoni amb qui volia casar-la la seva família, fins i tot explica la seva història que s’arrancà els ulls perquè no volia veure més que a Déu i volia fer-se atractiva als ulls del qui la pretenia. A vegades les històries dels sants ens semblen llunyanes, una mica eixelebrades, però tenen un fons que ens edifica. La fe es representada molts cops com una figura amb els ulls tapats; la fe no hi veu amb els ulls corporals, els ulls que miren a Déu, els ulls de la fe, són els ulls del cor. Qualsevol part del cos humà és un regal de Déu, com la mateixa vida, per això és absurda una mutilació voluntària; però hi ha coses que van més enllà de les aparences, més enllà del que veuen els nostres ulls i la fe n’és una.

Ens ho ha dit sant Pau, ens ha parlat de la bogeria de la fe, perquè per a molts creure és una bogeria, una cosa d’altres temps, superada, irracional. És cert que creure és d’altres temps, però és quelcom també dels nostres de temps i ho serà també en el futur; és veritat que és quelcom irracional, perquè va molt més enllà del que els nostres ulls poden veure; la fe és la nostra connexió amb Déu, el vincle que ens hi uneix i això ni s’explica amb paraules, ni es veu amb ulls humans. L’exemple dels sants ens mostra com viure aquesta fe, com han viscut ells i elles aquesta folia per Déu que els va portar a postures radicals, a no anteposar res, absolutament res, a la seva fe. Els sants no buscaven la seva comoditat, buscaven la coherència entre allò en que creien i allò que vivien i feien; posant sempre la seva vida en mans de Déu.

La fe és viscuda de manera personal i intransferible, la manera en que la vivim és diferent entre uns i altres; però també cal dir que la vivim en comunitat, no es pot viure la fe de manera individual i aïllada, la fe és per viure-la com a poble de Déu. De comunitats en tenim de diferents nivells i magnituds; tots junts formen l’Església universal, vivim també la fe en la nostra Església particular, són les diòcesis, la vivim en comunitats que es reuneixen per celebrar els sagraments, especialment l’Eucaristia, per educar als seus membres en la fe o ajudar-se mútuament, són les parròquies, com la vostra de la que avui conclou la celebració del primer centenari, erigida l'any 1920 la pandèmia va impedir la celebració. I hi ha a més i fonamentalment una comunitat bàsica per viure la fe que és la família, allí on ha de néixer el primer foc de la fe i on cal alimentar aquest foc, on cal no deixar que s’apagui ni s’apagui la brasa de l’amor a la família i a Déu. Santa Llúcia certament no va viure la seva fe en l’àmbit familiar, com passa a tanta gent també avui, però va participar de la fe en comunió amb els altres cristians i ho va fer en circumstàncies difícils, de persecució on viure i la fe eren quasi termes contradictoris, perquè tenint fe i reconeixent-la la mort estava quasi garantida. Avui l’exemple de santa Llúcia ens convida a viure la nostra fe amb generositat, amb fermesa, amb esperança. En paraules del papa Francesc: «Llúcia, màrtir de Siracusa, ens recorda amb el seu exemple que la dignitat més alta de la persona humana consisteix a donar testimoniatge de la veritat, seguint la pròpia consciència costi el que costi, sense duplicitats i sense acords. Això significa estar de part de la llum, servir la llum, com evoca el nom Llúcia. Ser persones netes, transparents, sinceres; comunicar amb els altres de manera oberta, clara, respectuosa. Així es contribueix a difondre llum en els ambients en els quals es viu, a fer-los més humans, més habitables.» (12 de desembre de 2022).

Siguem gent sincera i transparent, capaços de donar llum, d’il·luminar als nostres contemporanis, posant els ulls de la fe per davant dels ulls del cos, així podrem veure als altres com a germans nostres i deixarem de veure les seves imperfeccions, els seus defectes, tot allò que ens molesta i que sembla que ens impedeixi d’estimar-los. Mirem de viure així dins de l’àmbit familiar, dins de la nostra comunitat parroquial, com a ciutadans dels nostres pobles i viles, com a integrants de l’Església volguda per Crist i en la que milità santa Llúcia. Visquem en definitiva la nostra fe amb esperança, la mateixa esperança que mogué la vida de santa Llúcia, aquesta verge prudent que volgué posar la seva de vida en mans de Déu abans que en mans dels homes.

I Aniversari de la mort del bisbe Carles Soler i Perdigó

 

I Aniversari de la mort del bisbe Carles Soler i Perdigó

Catedral de Girona

9 de desembre de 2024

Is 25,6a 7-9; Salm 142 i Jo 17,24-26

 

La nostra esperança és arribar a aquell dia en que escoltarem: «aquí teniu el nostre Déu, de qui esperàvem que ens salvaria, alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat.» Les paraules del profeta Isaïes ressonen a les nostres oïdes avui en que recordem al bisbe Carles Soler i Perdigó, pastor que fou d’aquesta església de Girona. Un cristià, un prevere, un bisbe és algú que viu amb aquesta esperança, la de ser salvat; tant més quan a aquesta seva fe cal unir-hi la responsabilitat d’evangelitzar, és a dir de transmetre i donar esperança als altres. Evangelitzar és ser missatgers d’esperança, educar en l’esperança de que després d’aquesta vida n’hi ha una de plena i eterna en la proximitat de Déu. 

Aquesta fou la missió de Crist, l’objectiu de la seva encarnació, la seva passió, la seva mort i la seva resurrecció, vèncer les nostres limitacions humanes i fer-nos partícips de la divinitat, retornar-nos la imatge de Déu que ens fou donada per la creació i arrabassada pel pecat. Com escrivia l’apòstol sant Pau: «si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes.» (1Co 15,19). I un pastor sense esperança no és un pastor, un pastor creu en l’esperança per la comunitat que li ha estat confiada i posa l’esperança en la seva mateixa salvació, no hi pot haver una sense l’altre. Prediquem allò que creiem per compartir-ho amb els altres, no pas per quedar-nos-ho per a nosaltres sols.

 

El bisbe Carles en el seu testament espiritual ens deia: «Demano, i confio obtenir del bon Déu, morir en el si de la santa Mare Església Catòlica, en l’anhel de l’abraçada de Jesucrist nostre Senyor i Salvador. Ser acollit amorosament per la benaurada santa Maria, mare de Jesús i nostra.» Això és el que demanem avui, en el primer aniversari de la seva mort, que havent mort en el sí de l’Església, havent-se mantingut fidel fins al final de la cursa, el Senyor l’hagi acollit amb una càlida abraçada i Maria amorosament. 

Als cristians no ens cal res més que saber-nos a prop del Senyor, a prop del seu amor, per poder gaudir de la gloria eterna. El bisbe Carles va conèixer al Senyor i va fer conèixer als altres el seu nom i el seu Regne; ara demanem doncs al Senyor que el pugui conèixer més encara, que el pugui conèixer en plenitud compartint el seu amor allí on la mort ha estat engolida per sempre, que el pugui gaudir contemplant-lo cara a cara.

El bisbe Carles visqué la seva tasca de pastor amb generositat, amb esperit de col·legialitat i amb esperança. En paraules seves: «la fe cristiana és un tresor amagat, però un cop descobert ha de ser proclamat i testimoniat amb naturalitat i senzillesa, però també amb coratge i fermesa» (7 gener 2007). Aquest tresor amagat no el volgué amagar als altres, ans al contrari, volgué compartir-lo, el proclamà als quatre vents ensenyant a fer la voluntat del Senyor a aquells qui paraven l’orella a la seva veu. 

El seu ministeri el visqué però amb humilitat, tal com cal viure la fe, sabedor de que tots tenim les nostres flaqueses tant físiques com espirituals que ens limiten i empresonen, que ens allunyen de Déu. Així reconeixia al final del seu pelegrinatge per la terra que tot donant gràcies a Déu pels dons amb els quals l’havia volgut afavorir en tot moment, especialment pel do de l’episcopat; reconeixent que amb sinceritat sempre havia volgut correspondre servint l’Església; a  vegades  no encertà sempre la manera de fer-ho, i considerava que sovint havia  estat escassa la seva disponibilitat i entrega, havent deixat que s’hi barregés presumpció i vanitat. 

Amb aquest bagatge el nostre germà el bisbe Carles fou cridat a la casa del Pare fa tot just un any. Però quin millor bagatge que agrair al Senyor allò que ens ha donat i reconèixer-se pobre i inútil servent en el servei encomanat? El Senyor vol que els qui li han estat donats estiguin amb Ell allí on Ell està. El Senyor sap de les nostres febleses, de les nostres mancances, però ens estima tot i això. Certs d’aquest amor seu demanem avui al Senyor, que el nostre germà el bisbe Carles estigui allí on hi ha el Senyor. 

Preguem avui que havent-li arribat al nostre germà aquell «vine amb mi» amb que volem que el Senyor ens cridi a tots, l’hagi portat al goig etern amb el seu Senyor Jesucrist, que és també el nostre i que li hagi recompensat abundosament la fidelitat amb el que el serví.

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

                                

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

Catedral de Girona

8 de desembre de 2024

Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Fl 1,4-6, 8-11  i Lc 1,26-38

Quan el papa Pius IX escrivia «afirmem i definim que ha estat revelada per Déu, i de consegüent, què ha de ser creguda ferm i constantment per tots els fidels, la doctrina que sosté que la santíssima Mare de Déu va ser preservada immune de tota taca de culpa original, en el primer instant de la seva concepció, per singular gràcia i privilegi de Déu omnipotent, en atenció als mèrits de Jesucrist, salvador del gènere humà.» (Ineffabilis Deus, 18), concloïa un debat teològic sobre com definir que Maria, la noia de Natzaret a la que un àngel va anunciar que concebria un fill per obra de l’Esperit Sant, havia estat destinada des de sempre per ser la mare del fill de Déu, per ser la Mare de Déu tal com nosaltres l’anomenem habitualment.

La concreció d’aquesta definició no fou fàcil, una mostra és que és recent, de l’any 1854. No vol pas dir això que ningú dubtés de la idoneïtat de Maria per acollir al fill de Déu en el seu ventre virginal. Sant Bernat de Claravall escrivia el segle XII, per exemple, als canonges de Lió que l’honor de la Reina exigeix ponderació, per ella tota mortalitat emergí a la vida, fou santa abans de néixer, visqué sense pecat perquè al donar a llum al vencedor del pecat i de la mort, aconseguia per a tots el do de la vida i el de la justícia.

Maria és comparada sovint amb Eva. Ambdues foren creada una i concebuda l’altra sense el pecat original, és a dir immaculades. Eva per a ser mare de la humanitat i Maria per ser-ho de la nova humanitat un cop redimida per Crist, el seu fill i Senyor nostre. Dues dones que partint de les mateixes condicions una s’allunyarà de Déu i l’altre el portarà en les seves entranyes. Eva ho tenia tot i essent conscient de tenir-ho tot, ho va perdre tot, fins i tot la immortalitat, perquè essent imatge de Déu va renunciar a aquesta imatge per mor de la seva ambició, per mor del pecat.

Maria en canvi no n’era pas conscient d’estar lliure del pecat, no se sabia concebuda immaculada, però acomplint sempre la voluntat de Déu, obrint-se en tot moment a la seva gràcia a la fi de la seva vida terrena va rebre el premi que li corresponia. Eva passà de tenir-ho tot a perdre-ho; Maria passà de no tenir res a tenir-ho tot; Eva passà de la vida a la mort, Maria passà de la mortalitat a la vida eterna. Eva tenia por, s’amagava, defugia la presència de Déu, se sentia nua davant del seu creador i enganyada per la serp, perquè havent caigut en la temptació aquesta no li havia donat pas allò que cercava, la igualtat amb Déu, sinó que havia perdut allò que creia poder conservar, la imatge de Déu. Maria al contrari és convidada per l’àngel a no tenir por, perquè el favor de Déu li havia estat concedit.

Eva i Maria foren ambdues escollides per Déu; però no respongueren d’igual manera a la seva crida. Déu crida, ens crida a cadascun de nosaltres a una missió, a seguir-lo d’una manera o d’una altra. La resposta depèn de nosaltres, obrir-nos o tancar-nos a la gracia de Déu forma part de la llibertat humana, que és volguda i és també do de Déu. Eva escoltava la veu de Déu de manera directe, Maria ho feia a través d’un àngel; a una aquesta proximitat no li convertí el cor; a l’altra la veu de Déu la desconcertà, la torbà, però li arribà a les entranyes; al cap i a la fi la seduí.

Eva i Maria, com Adam i Jesús representen dues maneres diferents, fins i tot contraposades de viure la fe, de respondre al pla de Déu. Déu no improvisa, Déu planteja, proposa i espera la nostra resposta. De la boca de Maria sorgí aquell fiat, aquell «que es compleixin en mi les teves paraules», mentre que dels llavis d’Eva havia sortit l’acusació d’engany vers la serp.

Adam i Eva s’amagaven i tenien por de Déu; Maria, tot i torbar-se, tot i preguntar-se per què l’anomenava l’àngel com a plena de gràcia, com aquella amb qui estava el Senyor, tot i preguntar-se com podia fer-ser realitat allò que li deia l’àngel, com acompliria aquell pla de Déu si ella no coneixia marit; no tenia cap por de Déu, no s’amagava d’Ell, ans al contrari se’n refiava i es confiava a les seves mans.

Maria de Natzaret és aquella dona que ens demostra que viure sense pecat és possible, aquella que ens mostra que acomplir la voluntat de Déu no és una quimera, aquella, a la fi, que ens obre les portes del cel, perquè és la primera en ser-hi assumpta en cos i ànima. Ella és la primera a ser salvada, la primera a experimentar en ella mateixa els efectes de la redempció, la primera en participar del misteri de la salvació.

De fet Maria és la primera deixeble, perquè ja acollint en el seu sí al Fill de Déu, fent-se fill seu al qui fou engendrat abans de tota la creació, s’ha obert al misteri de la salvació. Ha estat beneïda amb tota mena de benediccions espirituals des de dalt del cel i elegida per Déu ja abans de crear el món per ser santa, sempre irreprensible als ulls de Déu. Maria, la primera deixeble de Crist, ha estat la primera a rebre ja la seva part en l’herència, ha estat destinada i escollida per fer-hi estada per aquell qui tot ho duu a terme seguint la seva voluntat, que no és altra que la de salvar a la humanitat del pecat i de la mort.

Maria esdevé així lloança vivent de la grandesa de Crist, en ser deixeble primerenca i totalment lliurada a Crist des del moment de l’anunciació fins a la seva assumpció al cel, passant pel dolor de la creu i la joia de la Pasqua. Amb el fiat de Maria s’inicia la realització del pla de salvació que Déu ofereix a l’home. Sant Bernat ens ho mostra bellament en un dels seus sermons en que insta i apressa a Maria a dir sí a l’àngel per tal de que tots els homes puguem ser salvats, escriu sant Bernat: «Obriu, oh Verge benaurada, el vostre cor a la fe, els vostres llavis a la confessió, les vostres entranyes al Creador. Mireu que el qui desitgen totes les nacions és aquí fora i us truca a la porta. No fos cas que, si ho demoreu, passés de llarg.» (Homilia 4, 8-9). I Maria va obrir a Déu la porta del seu cor i digué «sí» i obrint el seu cor, obria així la porta a la nostra salvació.

Maria és la nostra porta cap a l’esperança, ella fou i és també avui la primera a tenir posada l’esperança en Crist. Torbada en sentir aquelles paraules que li deien que el Senyor era amb ella, pensativa de per què la saludava un àngel així, temorosa quan l’àngel la reconegué; malgrat la torbació, la inquietud i la por; s’obrí a fer allò que Déu li demanava, és considerà l’esclava del Senyor i a partir d’aquell moment la seva vida no fou altra cosa que acomplir la voluntat de Déu i créixer en la fe mentre veia créixer al seu costat al Fill de Déu enviat per a aconseguir-nos la salvació.

Com escrivia Pius IX Maria és feu «mare, perquè el seu unigènit Fill, fet carn d'ella, nasqués, en la feliç plenitud dels temps, i en tant alt grau la va estimar per sobre de totes les criatures, que en ella es va complaure amb la major benevolència. (...) La va satisfer de l'abundància de tots els celestials carismes, treta del tresor de la divinitat, molt per sobre de tots els àngels i sants, que Ella, absolutament sempre lliure de tota taca de pecat i tota bella i perfecta, manifestés tal plenitud d'innocència i santedat, que no es concep de cap manera major després de Déu i ningú pot imaginar fora de Déu.» (Ineffabilis Deus, 1).

Per això anomenem a Maria la tota pulcra, perquè en ella no hi ha malicia, ni rancor, ni malfiança, en ella tot és amor i puresa. Maria és el nostre model de fe i la porta per la nostra esperança.

La Immaculada Concepció de la Verge Maria. Confirmacions Confirmacions al Santuari de la Mare de Déu de Gràcia de la Font Santa de Jafre

                                     

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

Confirmacions Confirmacions al Santuari de la Mare de Déu de Gràcia de la Font Santa de Jafre

Dissabte 7 de desembre de 2023

Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Fl 1,4-6, 8-11 i Lc 1,26-38

«La solemnitat de María Inmaculada, se situa en el context de l'Advent, un temps d'espera: Déu complirà el que ens ha promès. Però en la festa d'avui se'ns anuncia alguna cosa que ja ha succeït, en la persona i en la vida de la Mare de Déu. El dia d'avui el considerem el començament d'aquest compliment, que és fins i tot abans del naixement de la Mare del Senyor. De fet, la seva immaculada concepció ens porta a aquest precís moment en el qual la vida de María va començar a palpitar en el si de la seva mare santa Anna: quan ja existia l'amor santificant de Déu, preservant-la del contagi del mal, que és herència comuna de la família humana.» (Papa Francesc 8 de desembre de 2019).

Celebrem avui a aquella dona que sense voler-ho, sense aspirar mai a res, ho rebé tot de Déu, rebé al mateix Déu en el seu ventre. Ella ens és un model en la fe, avui estimades germanes que confirmeu la vostra fe, amb l’ajut de l’Esperit Sant renoveu davant d’aquesta assemblea la vostra voluntat de seguir a Jesucrist. Ho feu quan l’Església celebra la solemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, ella que fou la primera deixeble de Crist, d’aquell que era el seu fill, al qui va portar en les seves entranyes, al qui va criar, al qui va educar i al qui va seguir des de ben aviat, perquè ella estava certa de que Jesús, el fill del fuster per als seus veïns de Natzaret, era vertaderament el fill de Déu.

Renoveu la vostra fe a les portes del Nadal, quan celebrem l’encarnació del Fill de Déu. Aquell qui tenint-ho tot volgué venir al món, nasqué en un pessebre i morí en una creu; així als ulls del món no hi podia haver fracàs més gran; nascut pobre i sense llar i mort públicament i abandonat per quasi tots. Hi havia algú però al seu costat, la seva mare, traspassada de dolor al calvari, com impotent havia vist que no tenia altra camí que donar al llum al seu fill en una establia. Maria és la dona de l’acceptació, accepta rebre en les seves entranyes al fill de Déu tot i que no acaba d’entendre com pot ser tot allò, tot i sentir-se torbada i amb por. Maria accepta donar a llum de manera precària, allí on han trobat aixopluc i ben humil; Maria accepta fugir a Egipte davant l’amenaça del rei Herodes; Maria ho va acceptant tot fins al suprem sacrifici de perdre al seu fill únic.

Això que als ulls dels homes i dones del seu entorn representava un gran fracàs als ulls de Déu era la mostra fefaent de la seva fe. A vegades viure la nostra fe no es ben entès pel nostre món que davant de Crist és molts cops indiferent. La vida del cristià és una vida contracorrent, quasi podríem dir que antisistema, perquè no respon als criteris mundans d’avui. Però no hem de patir, ja Maria ho visqué així, la gent del seu voltant la veia com aquella que de sobte havia concebut un fill, aquella que s’havia vist obligada a posar al seu fill nounat en una menjadora, aquella a qui el fill, un cop iniciada la seva vida pública, uns el seguien, pocs, d’altres l’escoltaven, uns quants més, i molts el blasmaven o el volien fins i tot mort; Maria fou aquella dona adolorida als peus de la creu amb un cor traspassat pel dolor.

Però Maria, to i que de fet no li calia pas, era amb els apòstols quan aquella primera Pentecosta l’Esperit davallà sobre aquells que s’havien reunit en nom de Crist, tal com nosaltres ho estem avui aquí. Cadascun de nosaltres amb les nostres febleses, perquè no som pas fets de la fusta de Maria, som més esporuguits i ens torbem encara més que ella; som més semblants als deixebles que a vegades no entenien, a vegades fugien o a vegades s’embravien sense massa seguretat. Per això ens cal la força de l’Esperit Sant, aquella que avui rebreu i que necessitem tots plegats. La fe és un regal, un do de Déu; alegrem-nos tots de compartir-la avui amb aquestes germanes nostres i que a tots nosaltres no ens manqui mai el coratge per viure la fe amb sinceritat, caritat i esperança.

Sant Nicolau patró de Malgrat de Mar

 

Sant Nicolau

Parròquia de Sant Nicolau a Malgrat de Mar

Divendres 6 de desembre de 2024

Is 6,1-8; Salm 26 i Lc 10,1-9

 

Nicolau significa protector i defensor dels pobles, molt adient doncs aquest sant patró. Però més enllà de l’etimologia o l’origen del seu nom i també de la tradició que el segueix vinculat al Nadal, Nicolau visqué la fe sembla ser que amb profunditat des de petit en el si de la seva família, ja que els seus pares van morir atenent els malalts d'una epidèmia i tot i deixar-li una bona herència econòmica, ell va decidir repartir-la entre els pobres i entrar a un monestir com a monjo. Quan va peregrinar a Egipte i Palestina, per conèixer la terra que Jesús havia trepitjat, segons compte la tradició, a la ciutat de Mira, a Turquia, els bisbes i sacerdots es trobaven en el temple reunits per a l'elecció del nou bisbe, ja que l'anterior havia mort. Sembla que entortolligats per les seves discussions no trobaven un candidat i a la fi es van dir que triarem al sacerdot que a partir d’aquell moment entres primer al temple; Nicolau sense saber-ne res del que passava va entrar i per aclamació va ser escollit bisbe.

Un home ric que ho deixa tot per entrar en un monestir, un home que dona tot el que te als pobres, un home que pelegrina a Jerusalem i un home que a la fi rep un encàrrec que no li passava ni pel cap de poder rebre. D’aquesta manera es concretà en Nicolau el que ens diu l’Evangeli, que sense bossa, ni calçat, Déu envia als segadors ha fer la seva tasca. Nicolau a Mira fou rebut com un home de pau i allí es quedà, compartint el que aquella gent tenia, allí fou ben rebut i allí anuncià que el Regne de Déu era prop seu. El Senyor disposà que aquell home que se sabia de llavis impurs fos un instrument, un evangelitzador al servei del Regne de Déu. Ell no s’ho havia buscat pas, fou el Senyor qui el cridà a servir-lo, qui li anà posant al davant els moments oportuns per tal de que donés el seu sí al seguiment de Crist, allí on el Senyor el volia en cada moment de la seva vida, amb total disponibilitat al servei de la comunitat.

Nicolau podia haver tingut una vida molt diferent,  haver-se acomodat a la seva riquesa i sense fer mal a ningú i vivint la seva fe, podia haver gaudit dels plaers del món; després també podia haver viscut una vida de pau, centrada en la pregària i el treball en un monestir o finalment haver peregrinat a Terra Santa i gaudir de l’experiència espiritual que aquell viatge significava de retorn al monestir. Al cap i a la fi res de tot això anà com ell havia programat. Ell que havia demanat al Senyor, com el salmista, poder viure a casa seva tots els dies de la vida, que desitjava això amb tota la seva ànima, vetllà pel temple del Senyor d’altra manera a com creia que ho faria. Estar oberts a la voluntat de Déu implica molts cops renunciar al nostre propi voler, però això no significa pas perdre la llibertat, ans al contrari la vertadera llibertat és la de seguir allò que Déu vol de nosaltres, escollint la millor part de la vida i acollint-lo al nostres cors. A vegades les tradicions, de fet molts cops, recullen quelcom més que una tendresa pueril. Aquell a qui els temps han convertit en un portador de joia als infants i als no tant nens, fou algú generós amb els altres, especialment amb els qui més necessitat tenien, però sobretot fou algú generós amb el Senyor, un home que es refià del que el Senyor li proposava a cada pas i a això sols el podia moure una cosa: l’amor a Déu i l’amor als germans.

La vida de cadascun de nosaltres és moltes vegades un conjunt de sorpreses; creiem tenir-ho tot ben controlat, fins i tot a vegades volem controlar a Déu mateix, fer-li dir allò que volem escoltar; però anem errats una cosa és la nostra de voluntat i a vegades, bastantes vegades, una altra cosa és la voluntat de Déu que vol que siguem generosos amb el nostre amor i que el compartim amb joia amb els altres. Aquests dies els nostres carrers s’omplen de llum, de presses i d’una joia aparent. Nosaltres homes i dones de fe cal que ho visquem sabedors de que no tot és aparença, que la joia de la vinguda del Senyor arrela als nostres cors i ens mou veritablement a la solidaritat, a l’atenció als altres. Nicolau tenia la certesa de voler fruir en la vida eterna de la bondat que li tenia el Senyor i pagava amb la mateixa moneda que rebia de Déu als seus germans servint-los ara amb un ajut, ara amb la pregària i el treball en un monestir, ara com a pastor. Una vida veritablement i enterament dedicada a portar la bona nova als desvalguts i a proclamar a tots la llibertat de la fe.

Ritu d’ingrés al catecumenat

 

Ritual del catecumenat

Primer grau

Ritu d’ingrés al catecumenat

Monestir de Santa Maria de Solius

Diumenge I d’Advent 1 de desembre de 2024

Gn 12,1-4a; Salm 32,4-5.18-19.20 i 22 i Jo 1,35-42

 

«Veniu i ho veureu» és el que Jesús els digué als dos deixebles que estaven amb Joan Baptista, quan aquells que havien sentit dit al Baptista que Jesús era l’anyell de Déu; tant bon punt ho escoltaren ho deixaren tot i el seguiren. Veieren on s'allotjava i es quedaren amb ell aquell dia. Andreu es trobà tot just després amb el seu germà i l’acompanyà on era Jesús i Ell li donà el nom de Pere. Eren vora les quatre de la tarda, ens diu l’evangelista sant Joan. Ha estat avui també prop de les quatre de la tarda quan, com Andreu acompanyà a Pere, us acompanyen els vostres padrins i heu demanat de seguir a Jesús, de rebre la gràcia de la fe que ens porta cap a la vida eterna. Ara a vosaltres se us obre el camí de l’Evangeli sota el signe de la creu. Us hem convidat a compartir amb nosaltres, amb aquesta comunitat monàstica, aquesta assemblea que representa a l’Església de Girona i al conjunt de l’Església universal, la Paraula del Senyor. Rebreu els Evangelis per tal de poder conèixer-la i endinsar-vos en ella. Llegint la Paraula, meditant-la, deixant que us parli al fons dels vostres cors podreu dir com Andreu: «Hem trobat el Messies».

Queremos compartir con vosotros lo mejor de nuestras vidas, la fe en Cristo. Estamos seguros de que solo Él tiene palabras de vida, de vida eterna. Él que es el camino, la verdad y la vida. Iniciáis hoy, queridos hermanos y Hermanas, un Hermoso camino, el camino de la fe, aquel al que nos llama Cristo mismo a cada uno de nosotros. Lo iniciáis a las puertas de un año santo, un año jubilar y es esto un signo de esperanza. Como nos dice el papa Francisco en la bula de convocatoria: «Nos encontramos así frente a un itinerario marcado por grandes etapas, en las que la gracia de Dios precede y acompaña al pueblo que camina entusiasta en la fe, diligente en la caridad y perseverante en la esperanza» (Spes non confundit, 6). Un itinerario que iniciáis este primer domingo de Adviento. El Adviento es el tiempo que nos prepara para la celebración de la navidad y a la vez para la llegada definitiva del Señor al final de los tiempos, pero en cierta manera nos prepara para la llegada del Señor a cada uno de nosotros, la llegada del Señor a nuestros corazones, a nuestra vida.

Deixeu-vos amarar per l’amor de Crist, endinseu-vos en aquest amor per l’escolta atenta de la seva Paraula, el descobrireu amb la lectura reposada, tranquil·la, deixant que el Senyor us parli a cau d’orella. Escolteu-lo, deixeu-lo entrar als vostres cors i Ell, que tant sols vol el millor per a nosaltres, farà que ressoni en vosaltres la seva Paraula que ha d’impregnar les vostres vides en comunió amb la seva Església. Comenceu avui un camí, el camí cap a la veritat, el camí cap a la vida. Assaboriu-ne cada passa, fiats de que el seu amor, no ens deixa mai; si posem en Ell la nostra esperança. Com ens diu el papa Francesc: «Mirar el futur amb esperança equival a tenir una visió de la vida plena d'entusiasme per a compartir amb els altres.» (Spes non confundit, 9).