Diumenge dins l'Octava de Nadal
Sagrada
Família: Jesús, Maria i Josep / Cicle C
Festa
Inauguració
de l’Any Jubilar
Diumenge 29
de desembre de 2024
Catedral de
Girona
Ritu
introductori Jo 14,1-7
Eucaristia 1S
1,20-22.24-28; Salm 83,2-3.5-6.9-10; 1Jo 3,1-2.21-24 i Lc 2,41-52
«Confieu en Déu, confieu també en mi»
ens ha dit Jesús. Aquesta confiança la denominem fe i la fe ens porta a
l’esperança d’arribar a viure allí on ell viu, on hi ha estances per a tots.
Encetem avui a la nostra diòcesis l’any jubilar 2025, un any que el papa
Francesc ha volgut posar sota el signe de l’esperança. Tots esperem, en el cor
de tota persona nia sempre l'esperança com a desig i expectativa del bé, fins i
tot ignorant el que ens portarà el demà. Malgrat això, la imprevisibilitat del
futur fa sorgir sentiments sovint contraposats; de la confiança al temor, de la
serenitat al desànim, de la certesa al dubte.
El Jubileu se’ns presenta a tots com una ocasió de reavivar l'esperança i
en aquest camí l’experiència de la fe, la pràctica de la caritat i el contacte
amb la Paraula de Déu ens ajuden a trobar raons per l’esperança. L’esperança de
que Déu ens reconeix com a fills seus i que quan es manifesti serem semblants a
ell perquè el veurem tal com és, com ens ha dit la primera carta de sant Joan.
«Jesús és la veritable novetat que supera totes les expectatives de la
humanitat i així serà per sempre, a través de la successió de les diverses
èpoques històriques. L'encarnació del Fill de Déu i la salvació que Ell ha
realitzat amb la seva mort i resurrecció són, doncs, el veritable criteri per a
jutjar la realitat temporal i tot projecte encaminat a fer la vida de l'home
cada vegada més humana.» (Sant Joan Pau II. Incarnationis mysterium, 1)
A la vida, a qualsevol vida, sorgeixen dificultats i moltes vegades
entrem en contradiccions. La vida del cristià no és, ni ha de ser, pas diferent
a cap altre en aquest aspecte i en ella també ens trobem amb dificultats i
entrem en contradiccions. Davant de tota dificultat es presenten dues opcions:
afrontar-la o defugir-la. Sembla que la nostra societat està sovint més per
defugir qualsevol entrebanc que per afrontar-lo i això provoca que la
perseverança no estigui massa de moda i sense pacient perseverança no hi ha
esperança. Tenim la llibertat de triar l’esperança com a camí i com a objectiu.
En paraules del papa Benet XVI: «La llibertat ha de ser conquerida per al bé
una vegada i una altra. La lliure adhesió al bé mai existeix simplement per si
mateixa.» (Spes salvi, 24).
Tampoc la vida de fe no és fàcil, inevitablement presenta dificultats i aguantar
ferm, no defallir, no fer-se enrere sembla fàcil, sempre i quan les coses vagin
bé o vagin, millor dit, com nosaltres volem que transcorrin. Però vet aquí que
això no sempre és així, que inevitablement la nostra voluntat o fins i tot la
nostra manera de veure o de plantejar les coses entra en contradicció o bé amb
la visió dels altres o bé a vegades fins i tot amb nosaltres mateixos amb els
nostres estats d’ànims.
Una contradicció habitual és la que es produeix entre el dir
i el fer; i això ho veiem sempre més en els altres que no pas en nosaltres
mateixos i així sovint tenim a la punta de la llengua l’acusació, verbalitzada
o bé plantejada de pensament, d’acusar als altres d’incoherència. Això no és
pas nou, pertany quasi bé podríem dir a la mateixa naturalesa humana i davant
d’aquesta realitat l’Evangeli, norma suprema de la nostra vida, ens prevé del
judici erroni o parcial que sovint fem. Així a l’Evangeli de Lluc Jesús ens
diu: «Com li pots dir: "Germà, deixa'm que et tregui la brossa de
l'ull", si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer
la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la
brossa de l'ull del teu germà.» (Lc 6,42). I respecte també a la coherència ens
adverteix Crist a l’Evangeli de Mateu: «Feu i observeu
tot el que us diguin, però no actueu com ells,
perquè diuen i no fan» (Mt 23,3).
El papa Francesc insisteix en la butlla de convocatòria
d’aquest any jubilar d’una manera especial en la relació entre l’esperança i la
reconciliació amb Déu. Aquesta relació no és nova i sempre ha estat
característica dels anys jubilars, el sagrament de la reconciliació com a mitjà
per gaudir de les indulgències de sempre ha acompanyat el pelegrinatge vers
Roma o els altres temples jubilars.
De nou aquest any jubilar 2025 el Papa accentua el caràcter
de conversió amb la forma particular del jubileu com és l’obtenció de la
indulgència plenària. Una indulgència que ens porta esperança, l’esperança de
que Déu sempre misericordiós ens espera amb els braços oberts cada cop que
d’una manera o altre ens allunyem d’ell.
Sols així podem viure la nostra fe amb esperança i ser alhora
sembradors d’esperança sobretot pels qui estan més desesperançats. Un any
jubilar és una oportunitat, una porta oberta en aquest cas a l’esperança, però
no l’hem de viure com quelcom aïllat, com un parèntesi en la nostra rutina,
l’any jubilar ens ha de deixar petjada, hi ha d’haver, ni que sigui en una part
petita, un abans i un després en la nostra vida de creients, de cristians;
l’any jubilar ens ha de crear hàbits d’esperança, no podem ser tant sols
sembradors d’esperança de manera temporal, perquè els desesperançats tenen
rostre, tenen una identitat concreta, no son pas quelcom abstracte o difós que
no puguem reconèixer i no són flor d’un dia que al vespre es marceix, s’asseca
i desapareix; la desesperança també és perseverant i resistent.
Res de tot
plegat, de la nostra vida de cristians, de cercadors del Crist, té sentit si
darrera no hi ha el Crist mateix com a model i la vida eterna com a objectiu.
D’aquí que la perseverança a posar esperança davant de les dificultats, les
contradiccions, pròpies i d’altri, i les injustícies sigui imprescindible, quan
molts cops els obstacles se’ns presenten com insalvables. Tot plegat ens fa
fixar la mirada més en la pedra d’ensopec que tenim davant dels ulls que en la
meta, la finalitat, el perquè de tot plegat. L’única raó de tot és Crist, sense
Ell res té sentit, per Ell i amb Ell tot adquireix coherència. Fer camí cap a
Crist amb l’esperança de trobar-lo, amb la certesa de sentir-lo al nostre
costat tanmateix durant el camí és la manera de viure i de sembrar l’esperança
que ens ofereix la fe. Per això, no és casual que la peregrinació sigui un
element fonamental de tot esdeveniment jubilar, ja que posar-se en camí és un
gest típic dels qui busquen en Crist el sentit de la vida. La peregrinació
afavoreix el redescobriment del valor del silenci, de l'esforç, d’allò
essencial, peregrinat vers el temple del Senyor, que com ens ha dit el salmista
és amable i hi anem sospirant i delint-nos, amb el cor ple de goig, feliços
d’acollir-nos als seus murs.
A la nostra
diòcesis tindrem aquest any la possibilitat de peregrinar a diversos temples
jubilars, a les basíliques de la diòcesis, als santuaris dedicats a Maria i de
manera especial, per als qui hi resideixen de manera temporal, al centre
penitenciari i a un dels hospitals de la diòcesis. Aquesta ample llista de
llocs on guanyar el jubileu ens mostra en primer lloc la comunió amb l’Església
universal i en particular amb l’Església de Roma i amb el Sant Pare, el papa
Francesc.
En segon lloc
també d’una manera concreta ens mostra la devoció a Maria, la Mare de Déu, que
sota tantes advocacions es venerada a les nostres terres. Maria, amb Josep i
Jesús configuraren la Sagrada Família, aquella primera i íntima comunitat
cristiana on en paraules de sant Pau VI: «aprenem a observar, a escoltar, a
meditar, a penetrar en el sentit profund i misteriós d'aquesta senzilla, humil
i encantadora manifestació del Fill de Déu entre els homes. On s'aprèn fins i
tot, potser d'una manera gairebé insensible, a imitar aquesta vida.» (5 de
gener de 1964 a Natzaret).
En tercer lloc hem
de sentir la necessitat imperiosa de portar la nostra esperança als qui més la
necessiten. Podria ben bé ser una de les benaurances: Donar esperança al qui no
en té. Estem cridats a ser signes d'esperança per als germans i germanes que
viuen en condicions de penúria. Per exemple, per a els presos que, privats de
la llibertat, experimenten cada dia, a més de la duresa de la reclusió, el buit
afectiu, les restriccions imposades i, en bastants casos, la falta de respecte;
per als malalts les obres de misericòrdia són igualment obres d'esperança, que
desperten en els seus cors l’esperança que no defrauda i que ve de Crist. Sembrar
l’esperança en tots els qui trobant-se en condicions de vida particularment
difícils, sense feina, sense llar, sense el més necessari o sovint rebutjats
pels llocs on cerquen una vida digna, experimenten la pròpia feblesa. Ser a
prop d’ells és un himne a la dignitat humana, un cant d'esperança que requereix
accions concertades per tota la societat que no es poden limitar a un any
concret sinó que han de perdurar en el temps, com així ens proposa la comissió
diocesana per l’any jubilar en els diferents àmbits.
No deixem passar
de llarg la possibilitat de despertar l’esperança en els nostres cors, de
viure-la amb intensitat i de sembra-la allí on li costa tant arrelar perquè no
hi ha masses motius per a viure-la aquesta esperança. «Hem de mantenir encesa
la flama de l’esperança que se’ns ha donat, i fer tot el possible per tal que
cadascú recuperi la força i la certesa de mirar el futur amb mentalitat oberta,
cor confiat i amplitud de mires.» (Papa Francesc. Carta de convocatòria del
Jubileu).
La creu, com
aquesta que avui ens presideix, esdevindrà el símbol en tots els temples
jubilars de la centralitat de Crist, ocupant un lloc preeminent perquè l’evangelització
és la força que brolla de la creu i de la resurrecció de Crist. La llum que
serà lliurada a cada temple jubilar és signe de l’Esperit Sant que amb la
seva presència perenne en el camí de l’Església, és qui irradia en els creients
la llum de l’esperança. (Cf. Spes non confundit, 3 i 4)
En paraules del
papa Francesc: «Deixem-nos atraure des d’ara per l’esperança i permetem que a
través de nosaltres sigui contagiosa per a tots els qui la desitgen. Que la
nostra vida pugui dir-los: «Espera en el Senyor! Sigues valent! Que el teu cor
no defalleixi! Espera en el Senyor!» (Sl 27,14). Que la força de
l’esperança pugui omplir el nostre present, en l’espera confiada de la vinguda
de Nostre Senyor Jesucrist, a qui sigui la lloança i la glòria ara i pels
segles futurs.» (Spes non confundit, 25).