Nadal del Senyor. Missa del dia

 

Nadal del Senyor

Missa del dia

Catedral de Girona

25 de desembre de 2024

Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu no ha deixat mai de buscar el moment per a parlar a l’home, per dir-li que la salvació és al seu abast. Aquell qui és la resplendor de la gloria de Déu i empremta del seu mateix ésser, aquell qui existeix des del principi i per qui tot ha vingut a l’existència, s’ha fet home i ha plantat al món la seva residència, la seva tenda, el seu tabernacle. Darrera la imatge endolcida del Nadal, en certa manera acaramel·lada i avui en gran part dessacralitzada, hi ha la rotunditat de l’acció de Déu, la plasmació del més gran misteri, de com Déu es pot fer home i des de la base, des de la humanitat, des d’allò que el mateix ha creat, ens redimeix i ens allibera.

En diverses ocasions i de moltes maneres Déu ja havia enviat missatges a la humanitat, li anava indicant el camí del retorn a Déu. No era altra cosa que això, la llei que donà a Moisès. Però la llei no fou suficient, l’entossudiment de l’home l’empenyia a fer cas omís a la llei i a tots els profetes per la boca dels quals Déu antigament havia parlat. Però l’amor de Déu no afluixa mai, Déu no deixa mai d’estimar-nos, malgrat que un cop i un altre l’home li tanqui la porta del seu cor i moltes vegades ho faci a pany i forrellat. El seu amor arriba fins a l’extrem de que qui és la Paraula, el verb de Déu es fa home per crear de nou, per establir una nova aliança amb la seva creatura.

En diverses ocasions i de moltes maneres, tal com diu el profeta Isaïes, el nostre Déu havia anunciat el seu reialme, però la seva reialesa en no ser d’aquest món sovint desconcerta perquè no actua des del poder de l’autoritat, sinó des de la legitimitat del seu amor. A Déu no l‘havia vist mai ningú, ningú el va poder mirar mai cara a cara, Moisès es va tapar la cara perquè tenia por de mirar Déu; però ara la Paraula feta carn s’ha fet un de nosaltres, ha esdevingut un company de viatge amb la intenció de mostrar-nos que fins i tot la humanitat malgrat les seves limitacions, malgrat les seves debilitats, malgrat la seva infidelitat i tebiesa en la fe, podem caminar cap al Pare, podem arribar a participar de la filiació divina, fets fills amb el Fill.

En diverses ocasions i de moltes maneres s’anunciava ja aquesta paraula feta avui carn per amor i que és paraula de vida tal com el mateix Jesús va dir: «Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m'ha enviat, tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè ja han passat de la mort a la vida.» (Jn 5,24). El verb fent-se home ha omplert de sentit la vida humana, una vida que vagava en la solitud, que un cop i un altre rebutjava la crida de Déu i s’obstinava en allunyar-se de Déu.

En diverses ocasions i de moltes maneres s’anunciava la vinguda del Fill al món una vinguda que demana de la nostra corresponsabilitat, cridats a la fe, a compartir la joia de la salvació, cal respondre-hi amb la mateixa confiança de Maria, amb la mateixa disponibilitat de Josep, amb la mateixa entrega que Joan el Baptista, aquella veu que cridava en el desert. Ens diu Jesús: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus.» (Jn 8,31). Déu ha donat el primer pas, lliurament, amorosament ens estén la mà, ens convida a rebre la salvació a canvi de la nostra fidelitat. Al pessebre hi ha molt més que un infant, al pessebre hi ha la Paraula, hi ha la font de la vida, de la vida vertadera i plena, una vida sense fi fonamentada en l’amor. En paraules del mateix Jesús: «Us ho ben asseguro: els qui guarden la meva paraula no veuran mai la mort.» (Jn 8,51). El verb fet carn és Paraula i és vida, perquè només Ell té paraules de vida eterna, només Ell és la llum que cap foscor pot apagar.

Nadal del Senyor. Missa de la nit o del gall. Catedral de Girona

 

Nadal del Senyor

Missa de la nit o del gall

Catedral de Girona

24 de desembre 2024

Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

Canta la Sibil·la «un rei vindrà perpetual, vestit de nostra carn mortal.» Rei i humil, home i Déu alhora, als nostres ulls no hi pot haver més gran contradicció. Estem massa acostumats a que els poderosos no facin altra cosa que mirar pels seus interessos i que algú tenint-ho tot vulgui renunciar a tot no encaixa, com a mínim, en el nostre concepte de poder. L’escena de Bet-Lèhem és tendra i trista alhora, aquest infant no sembla pas que porti cap pa sota el seu braç, estem tant acostumats a veure l’escena, a reproduir-la en els nostres pessebres que no ens n’adonem que de fet allí mateix ja s’albira el que serà la seva vida. Al Bet-Lèhem cap posada l’ha volgut acollir i ja és ben bé allò que dirà el mateix Jesús: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap.» (Lc 9,58).

Aquest qui porta la insígnia de príncep, que és el conseller prodigiós, el pare per sempre, tal com el profetitzava Isaïes, no ho aparenta pas, ans al contrari fins i tot acabarà entregant-se ell mateix per nosaltres, per tal de rescatar-nos de l’esclavatge. El punt culminant de la història de la salvació és ben present aquella primera nit de Nadal. Vora l’infant una mare a qui poc després li serà profetitzat que una espasa de dolor li traspassarà el cor. A prop uns pastors que guarden el ramat al ras, uns pastors que saben ben bé d’ovelles perdudes i trobades, de la dificultat de mantenir unit el ramat i d’alimentar-lo. Més enllà un camp on el blat ni tat sols verdeja tot esperant a donar aquell fruit que ventejat a l’era, molt i pastat donarà de menjar a una multitud i serà convertit en el cos d’aquell qui avui encara ni balbuceja. No pas gaire lluny unes vinyes que si avui semblen ceps morts ben aviat despuntaran de fulles i acabaran donant un vi que esdevindrà la sang de qui ara somiqueja al jaç de palla. Si girem la vista una mica més enllà una filadora teix el que esdevindrà aquella túnica d’una sola peça que serà tirada a sorts al calvari i qui sap si també donarà per confeccionar la mortalla que acompanyarà aquest nadó un dia al sepulcre. Aquella dona que poua, potser també samaritana, no està massa lluny de la que un dia demanarà a aquest nou nat aigua viva, aquella que qui la beu ja no te mai més set.

La tendra escena de Bet-Lèhem ultrapassa el que veuen els nostres ulls, a vegades només volem veure aquesta part entre nostàlgica i en certa manera poètica; però aquella nit del primer Nadal començava una història d’amor entre Déu i la seva criatura, una història d’amor fins a l’extrem de que el qui és avui un nadó acabarà donant la seva vida a la creu, s’entregarà a si mateix per nosaltres, i poc després vencent la seva mort, deixant-nos nets i fent de nosaltres un poble seu, vencerà també la mortalitat i ens convidarà a participar amb Ell de la filiació del Pare.

Ens ha nascut un salvador que és el Messies, el Senyor, que ha vingut per ser aliment de salvació En aquest entorn humil la llum resplendeix, s’alegra davant l’infant la gent com a la sega i el món s’omple de goig. Avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor, ens ha estat donat un fill que serà príncep de pau. Mentre un silenci tranquil embolcalla l’univers, comença l’obra de la redempció. Déu s’ha fet home i en fer-se home ha elevat a l’home a la dignitat de fill de Déu. No hi pot haver amor més gran. Diu sant Agustí «Quina gràcia més gran podia concedir-nos Déu? Tenint un Fill únic el va fer Fill de l’home, perquè el fill de l’home es fes fill de Déu.» (Sermó 185) L’obra de la redempció s’inicia en un humil menjadora, allí hi reposa el Fill de Déu, la misericòrdia encarnada. En paraules de sant Elred de Rievall: «Que la nostra veu s’ompli de fervor, el cor de pau, la llum a l’ànima, l’amor en el desig, i vegem així l’alegria que ens arriba pel naixement de Crist.» (Sermó 48). Avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor.

Nadal del Senyor. Missa de la nit o del gall. Residència Bisbe Sivilla

 

Nadal del Senyor

Missa de la nit o del gall

Residència Bisbe Sivilla

24 de desembre 2024

Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

El poble avançava a les fosques i de sobte veié una gran llum que omplia a qui la veia de goig i d’una alegria immensa. L’acompliment de les antigues profecies no fou com molts esperaven, una gran part de la gent esperava un Messies gloriós, un gran rei que vingués ple de gloria i de majestat, amb centenars de soldats que marquessin el pas. Res d’això va ser el que va passar, l’amor de Déu es revelà però d’una manera totalment diversa a com molts esperaven. Aquest conseller prodigiós, aquest Déu heroi i pare per sempre, aquest príncep de la pau jau en una menjadora, té per palau una establia, per guàrdia un bou i una mula, per cort uns pastors i de fet té poca cosa més; això sí, té una mare i un pare amatents i sol·lícits dins de les limitacions que la situació de penúria imposa.

Tot ha estat molt diferent a com molts ho havien imaginat i per això pocs han reconegut els senyals que indicaven que allí embolcallat i posat en una menjadora hi ha ni més ni menys que el rei dels reis, el Messies, el Senyor. Quin senyoriu es pot esperar de qui ni tant sols han tingut un llit on venir a la vida, ni tant sols un hostal que l’acceptés? Tot plegat un absurd als ulls humans, però les coses de Déu són ben diverses a vegades a com nosaltres les podem imaginar. I la història de la salvació protagonitzada per aquest infant acaba tot just de començar, queden moltes sorpreses per endavant i tot plegat acabarà en un petit turó a les afores de Jerusalem entre dos malfactors, vexat, abandonat, traït i sol, immensament sol. Però també allí quan una creu substitueixi com a capçal de Jesús aquesta menjadora, tampoc res no serà com sembla i d’allí, del que als ulls humans és el més gran dels fracassos, sorgirà la gran victòria de la vida sobre la mort.

Quan la gran llum enlluernà als pastors, els va envair la por; quan de sobte la gloria del Senyor els envoltà de llum i es trobaren front a front amb un àngel que els anunciava quelcom quasi inversemblant, que un nen en bolquers era el salvador, el Messies, el Senyor; es van esglaiar. Tampoc degué ser fàcil per a Maria i per a Josep haver-se de posar en marxa des de Natzaret de Galilea cap a Judea i tot per complir el que un emperador que governava des de ben lluny ordenava. A Maria i a Josep no els degué ser tampoc gens fàcil veure’s rebutjats arreu i haver de trobar aixopluc en un estable ja de nit i amb el nen a punt d’arribar al món, sense cap veu ni mà amiga o familiar a la vora.

Aquí a Betlem ja s’ensuma que aquest infant que és Déu i home alhora, no és un déu que hagi vingut a fer la seva de voluntat i ja ni que sigui tant sols per això és un rei atípic i sorprenent; aquest és un rei que ha vingut a fer la voluntat del qui l’ha enviat i aquesta voluntat del seu Pare no passa per grans manifestacions, ni passarà tampoc per camins planers, sinó que els seus camins seran ben torts i pedregosos. Però tant sols així Déu podia acostar-se a l’home, a aquesta nostra humanitat que s’havia allunyat del seu creador.

Aquest Nadal a les portes d’un any jubilar que el papa Francesc ha posat sota el signe de l’esperança el mateix papa ens diu que: «necessitem recuperar l’alegria de viure, perquè l’ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu (cf. Gn 1,26), no es pot conformar amb sobreviure o subsistir mediocrement, emmotllant-se al moment present i deixant-se satisfer només per realitats materials. Això ens tanca en l’individualisme i corroeix l’esperança, generant una tristesa que es nia al cor, tornant-nos desagradables i intolerants.» (Spes non confundit, 9). Que així sigui per a tots nosaltres i que siguem capaços de fer-ho viure també així als nostres germans.

Nadal del Senyor. Centre Penitenciari Puig de les Basses

 

Nadal del Senyor

Missa de la vigília de Nadal

24 de desembre de 2024

Centre Penitenciari Puig de les Basses

Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

Tots tenim dret a esperar la vida eterna, ens ha dit l’apòstol sant Pau, perquè Déu no es mou per les obres que nosaltres puguem fer, Déu sempre es mou per la seva bondat, pel seu amor i Ell ens estima a tots. Aquell infant a qui els pastors anaren a veure tot seguit de ser-hi convocats per l’àngel, malgrat la seva petitesa, malgrat ser tant feble i desvalgut, és també aquell qui esdevé el nostre salvador, aquell qui ens estima fins a l’extrem. Aquest és el misteri del Nadal, l’amor de Déu cap a nosaltres és tant gran que s’ha fet home, s’ha fet un de nosaltres per tal de compartir les nostres penes, les nostres angoixes, els nostres neguits. Déu sap que viure és dur, sap de les dificultats que comporta, sap que molts cops necessitem ser ajudats i per tot això, per compartir tot això, va venir al món fent-se home, un com nosaltres, llevat del pecat.

Aquest Fill de Déu no nasqué en un palau, ni va ser anunciat a tocs de trompeta, ni va ser rebut per nobles o per un gran exèrcit; va néixer com un sensellar, no va trobar altre aixopluc que una establia i per adoradors a uns pastors, això sí voluntariosos per veure amb els seus propis ulls el que un àngel els havia dit d’aquell infant. Del Messies el profeta Isaïes havia dit que vindria a portar la bona nova als desvalguts, a curar els cors adolorits, a proclamar als captius la llibertat, i als presos el retorn de la llum, a proclamar l’any de gràcia del Senyor (Cf. Is 61,1-2). Aquestes mateixes paraules Jesús se les va fer seves a l’inici del seu ministeri, declarant que ell mateix era el compliment de l’any de gràcia del Senyor (cf. Lc 4,18-19).

Donar esperança, viure l’esperança és el que el papa Francesc ens convida en aquest any de gràcia, en aquest any jubilar 2025 que ell mateix obrirà aquest vespre a la basílica de Sant Pere de Roma. Per viure-la aquesta esperança ens cal a tots plegats confiar-nos al Senyor, fins i tot quan tot sembla que va malament, quan tot sembla que no pot anar pitjor, quan no veiem sortida. Aquesta esperança ha d’arribar a tots els racons de la terra, a totes les persones, molt especialment a aquells a qui la vida no ha tractat bé, que sofreixen per la malaltia, per la manca de recursos suficients, per la manca de llibertat.

El papa Francesc en la butlla, el document en que convoca aquest any sant ens diu: «Per a oferir als presos un signe concret de proximitat, desitjo obrir jo mateix una Porta Santa en una presó, per tal que sigui per a ells un símbol que convidi a mirar al futur amb esperança i amb un renovat compromís de vida.» Tots tenim dret a l’esperança, a una vida digna, a rectificar els nostres errors i a aixecar-nos per seguir caminant sempre endavant. Aquest infant que avui tot just és nat feia que tothom que sentia parlar d’Ell es meravellés. Aturem-nos una mica en recordar el seu naixement, meditem una mica tots aquests records, com ho feu Maria la seva mare, que també com nosaltres avui no acabava de saber com seria tot allò. El cert és, que aquest infant ha vingut ha portar la pau i la reconciliació, el perdó que neix de l’amor.

El papa Francesc ens diu «Perdonar no canvia el passat, no pot modificar el que ja ha passat; i, tanmateix, el perdó pot permetre que canviï el futur i es visqui d’una manera diferent, sense rancor, ira ni venjança. El futur il·luminat pel perdó fa possible que el passat es llegeixi amb uns altres ulls, més serens, encara que estiguin solcats per les llàgrimes.» (Spes non confundit, 23)

Que aquest Nadal i l’any del jubileu que està a punt de començar, siguin per a tots nosaltres ocasió de retrobar-nos i d’avançar cap a aquella bondat que salva, una amor que Déu, que aquest infant que és a la menjadora, porta a mans plenes.

Diumenge IV d'Advent / Cicle C Parròquia de Sant Pere de Begur

 

Diumenge IV d'Advent / Cicle C

Parròquia de Sant Pere de Begur

Diumenge 22 de desembre de 2024

Mi 5,1-4a; Salm 79,2ac i 3b.15-16.18-19; He 10,5-10 i Lc 1,39-45

 

Bet-Lèhem era una vila ben petita, tant que ni figurava entre les famílies de Judà; Elisabeth i Maria eren dues dones com qualsevol altre als ulls de la gent, que lluitaven per tirar endavant, Elisabeth trista per no haver tingut cap fill, Maria neguitosa pel seu proper compromís amb un home anomenat Josep. La vida transcorre com sempre i no hi ha cap signe visible de que Déu s’hi faci present d’una manera diferent a la que ho ha fet fins aleshores. En certa manera podríem dir que el poble d’Israel vivia amb una certa esperança la vinguda del Messies, però no pas amb cap afany per la seva immediatesa, s’havien acostumat a esperar a que aquell o l’altre semblés que podia ser el Messies, que tal o tal altre profeta ho anunciés, però al cap i a la fi, tot seguia igual i ells després de moltes dificultats sotmesos ara al poder de Roma.

De fet però res era ja igual; Maria havia concebut per obra de l’Esperit Sant i esperava un fill del qui l’àngel li havia anunciat que serà anomenat Fill de l'Altíssim, un fill a qui el Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, i que regnarà per sempre més sobre el poble de Jacob i el seu regnat no tindrà fi. Per la seva part Elisabeth a les seves velleses havia concebut un fill i també de manera singular, un àngel ho havia anunciat a Zacaries el seu home i aquell fill tardà serà el que conduirà molts israelites cap al Senyor, el seu Déu; anirà al davant del Senyor amb l'esperit i el poder d'Elies: farà que els pares es reconciliïn de cor amb els fills i portarà els rebels pels camins dels justos i així prepararà per al Senyor un poble ben disposat. No és d’estranyar doncs que Elisabeth exclamés: «Com ha obrat amb mi el Senyor! Ha volgut treure'm la vergonya de no tenir fills.»

Déu actua enmig de la normalitat i en la rutina de la vida d’aquestes persones, no ho fa amb grans terratrèmols, ni a toc de trompeta, ho fa quasi podríem dir que discretament, sense fer soroll. Ens ho ha dit la segona lectura de la carta als cristians hebrreus recordant paraules del mateix Crist, ens ha dit que Déu no vol oblacions, sacrificis, holocaustos o expiacions sinó una cosa més senzilla i alhora no tant senzilla, que fem la seva voluntat. El mateix Crist ho viurà quan reconeixerà a Getsemaní que no ha vingut a fer la seva de voluntat sinó la d’aquell qui l’ha enviat. Ho reconeixen també Maria i Elisabet, Zacaries i Josep; uns i altres escolten la veu de Déu, interpreten la seva voluntat i miren d’acomplir amb allò que se’ls demana.

Amb distància, certament, però d’alguna manera cada Nadal Déu s’apropa a nosaltres per demanar-nos el mateix. No vol que fem grans actuacions, sinó les senzilles obres del dia a dia. Potser quan ve cada Nadal ens troba massa ocupats, massa atrafegats fent compres, anant amunt i avall, preparant àpats o festes. És bo tot plegat si ens serveix per reunir les famílies o els amics, per participar tots plegats de la joia del Nadal. Però cal que deixem un espai al centre d’aquesta festivitat, al mateix Crist i al que Ell vol de nosaltres, al que Ell ens demana.

Estem a punt de finalitzar el temps d’advent, el temps de preparació pel Nadal. Hem recordat al llarg d’aquest temps als profetes, aquells que protagonitzaren el llarg advent del poble d’Israel. Aquest temps ens hauria d’haver servit com a camí interior cap al Nadal, cap a aquest encontre anual amb el Senyor que ve a nosaltres. L’hauríem de rebre amb aquella humil sinceritat d’Elisabeth «qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?» i l’hauríem de rebre sobretot també amb esperança. Estem a punt de començar l’any jubilar 2025, de fet el papa Francesc el començarà el vespre del proper dimarts 24 a Sant Pere del Vaticà i nosaltres com a diòcesis el proper diumenge dia 29 a la catedral centre de l’Església gironina. És aquest un any que ens ve marcat pel tema de l’esperança; així ens diu el Papa «en l’Any jubilar estem cridats a ser signes tangibles d’esperança per a tants germans i germanes que viuen en condicions de penúria.» Mirem que aquest Nadal, que ja tenim a sobre, ens sigui un motiu de viure l’esperança i de ser sembradors de la llavor de l’esperança, sobretot per a aquells a qui més els hi costa viure-la perquè la seva vida és molt difícil; ser-ho com Maria i Elisabeth que sense buscar-ho foren sembradores d’esperança.

Diumenge IV d'Advent / Cicle C. Parròquia de Sant Martí de Calonge

 

Diumenge IV d'Advent / Cicle C

Parròquia de Sant Martí de Calonge

Dissabte 21 de desembre de 2024

Mi 5,1-4a; Salm 79,2ac i 3b.15-16.18-19; He 10,5-10 i Lc 1,39-45

 

Quan surti de Bet-Lèhem el qui ha de regir Israel vindrà la pau, perquè vindrà aquell qui és la pau, aquell qui ha vingut a fer la voluntat del Pare que no és altre que la de que visquem en pau interior i en pau amb els altres. Som ja ben bé a les mateixes portes del Nadal, manquen dos dies, quasi podríem dir que unes hores i el camí de preparació que ens hi porta, el camí de l’Advent està a punt de concloure. Com hi arribem nosaltres, cadascun de nosaltres al Nadal? Ho fem amb la rutina d’una celebració viscuda a mitges de tant repetida i sabuda com la tenim? Hem cercat de trobar un accent particular en aquest nou Nadal que ens toqui el cor? El viurem amb fe, amb esperança i amb caritat?

Mara vivia la seva rutina aquell dia en que allò que li anuncià un àngel li canvià la vida, a partir d’aquell moment res no seria igual; fins i tot una nova visita a Elisabet no seria pas com les altres que li havia fet, seria ocasió de viure una experiència diferent en saltar en les entranyes de la seva cosina l’infant que aquesta portava en el seu ventre i escoltar aquell clam d’Elisabet que li deia que era beneïda entre totes les dones i feliç per creure. Maria, ens ho ha dit sant lluc, marxava decidida cap a la muntanya, ni tant sols el que acabava de viure li impedia d’anar decidida i sol·licita a ajudar a l’anciana Elisabet que a la seva vellesa esperava un fill.

Maria vivia d’una banda com si res no hagués passat i per l’altra per a ella ja ni una simple visita familiar era igual. Aquesta actitud, l’exemple de Maria ens hauria de cridar a viure aquest proper Nadal com una experiència nova i alhora amb la sol·licitud discreta i tranquil·la amb que ho visqué Maria. Aprofitem aquests dies per recuperar gestos d’afecte perduts, paraules amables potser abandonades o oblidades, aprofitem-lo per estar una mica més a prop dels que sabem que no ho poden viure amb joia per tants i tants motius: la pobresa, la solitud, el dolor per  una absència, el neguit per no poder fer front a la vida diària i així tantes i tantes coses de les quals la llista seria ben llarga. Déu, ens ho ha dit l’apòstol sant Pau no vol grans gestos, no vol moltes oblacions i sacrificis que sols cerquen quedar bé de cara als altres; el que Déu vol de nosaltres és que fem la seva voluntat i aquesta seva voluntat no és altra que estimar, estimar-lo a Ell i alhora estimar als altres, perquè no hi ha un sense l’altre, un és conseqüència de l’altre, viure un sol d’aquests amors seria viure un amor coix, seria per a nosaltres una vida de creients incompleta.

Aquests dies els carrers i les cases s’omplen de joia, de llums, de presses; mirem dins nostre per no viure-ho de manera superficial, com un gest forçat, com si representéssim una determinada obra de teatre en que un cop caigut el taló tot torna a ser com abans i qualsevol gest d’estima és engolit de nou per la rutina. El Nadal, pel qual ens hem preparat al llarg d’aquestes quatre setmanes d’Advent, ha de deixar una petjada als nostres cors, en les nostres vides. D’altra manera haurà estat un Nadal buit de contingut, un Nadal de façana, pura aparença. Déu no estima ni ens demana una barreja d'afectes melosos i de consols mundans, sinó que visquem la inaudita tendresa de Déu que salva el món encarnant-se. Déu és proper, tendre i compassiu, aquesta és la manera de ser de Déu; proper, compassiu i tendre. Que aquestes seves virtuts deixen en nosaltres una petita petjada aquest Nadal o dit d’una altra manera que ens facin, ni que sigui una mica, millors que avui.

Diumenge IV d'Advent / Cicle C. Jornada Gaudete de joves del bisbat

Diumenge IV d'Advent / Cicle C

Jornada Gaudete de joves del bisbat

Parròquia de Sant Llorenç de Maçanet de la Selva

Dissabte 21 de desembre de 2024

Mi 5,1-4a; Salm 79,2ac i 3b.15-16.18-19; He 10,5-10 i Lc 1,39-45

 

Som a les portes del Nadal, falten podríem dir poques hores. El Nadal el vivim molts cops com una rutina, contents de reunir la família i els amics però de la riquesa i la joia que això suposa sols ens n’adonem quan ens falta algú per absència, malaltia o qualsevol altra causa. Cada Nadal hauria de tenir alguna cosa d’especial per a nosaltres, de fet celebrem la segona gran festa de la nostra fe, ja que la primera és sempre la Pasqua.

Avui heu treballat, us heu fixat en com alguns personatges es preparaven o vivien aquell primer Nadal. Els profetes per exemple, foren aquells que de fet no visqueren el Nadal però que al llarg dels segles l’anunciaren i encara més prepararen a la gent pel Nadal, per la vinguda del Messies. El darrer dels profetes fou un altre personatge que avui us ha acompanyat, Joan Baptista, que fou l’encarregat de preparar els camins al Senyor.

Lligat a Joan baptista hi han Zacaries i Elisabet, els seus pares, un matrimoni gran que quan havia perdut tota esperança de tenir fills els anuncià el Senyor que en tindrien un. Fins i tot el pare, Zacaries, desconfià, no s’ho acabava de creure i quedà mut fins que el nen nasqué. Ells foren de fet uns pares generosos perquè Joan Baptista quan es feu gran marxà de casa i es dedicà a anunciar al Messies, fins i tot el batejà al riu Jordà, aquell bateig incomplert que anunciava el que Jesús ens portaria, que és el que hem rebut tots nosaltres.

Heu conegut també uns mags que representen que allò que Jesús anunciaria s’entendria per tota la terra. I ells sí participaren del primer Nadal i conegueren a Maria i a Josep, que si bé no són els protagonistes del Nadal són els qui estan més a prop de Jesús. Potser ens ha quedat alguna cosa de cadascun d’aquests personatges, d’uns una i d’altres una altra. Cert que ens són llunyans però de fet en totes les èpoques els homes i les dones som si fa o no fa iguals, amb els mateixos problemes i els mateixos neguits.

Ells tenien també una lluita contra la mandra, el passotisme, la covardia, la comoditat o la injustícia. Els profetes no deixaren de denunciar les injustícies del seu temps ni que aquelles paraules que deien no els agradessin als poderosos; Elisabet i Zacaries estaven desesperançats per no tenir un fill i en tingueren un tot i ser vells; els mags no tingueren mandra d’emprendre un llarg camí fins a trobar l’infant que els anunciava una estrella; Joan Baptista deixà la seva comoditat i cregué que havia de viure al desert i dedicar-se a anunciar al Messies; Josep podia haver passat de tot, rebutjar a Maria i desentendre’s d’aquell nen que de fet no sabia ni d’on venia; Maria perdé la por quan l’àngel li anuncià que tindria un fill per obra de l’Esperit Sant. Tots ells podrien haver tingut una vida més tranquil·la i sense tantes complicacions si no haguessin fet cas del que el Senyor els hi demanava.

Cada Nadal hauríem de viure alguna cosa d’aquestes, perdre una mica la mandra o la por, avançar una mica més cap la justícia ni que perdem una mica de la nostra comoditat; en definitiva no podem passar del Nadal. En podem passar tant si ens tanquem del tot a celebrar-lo i no volem recordar-lo, com si el vivim una mica a mig gas, sense masses ganes, amb rutina, sense aprofundir-hi. El Nadal per a nosaltres és per viure’l amb esperança i com ens diu el papa Francesc la força de l’esperança ha d’omplir el nostre present.

Fèries privilegiades d’Advent 19 de desembre

 

Fèries privilegiades d’Advent

Dijous 19 de desembre de 2024

Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Feliu de Guíxols

Jt 13,2-7.24-25a; Salm 70,3-4a.5-6ab.16-17 i Lc 1,5-25

 

Ens acostem al Nadal, estem en la vuitada prèvia a la celebració del Nadal i l’Església ens proposa uns textos bíblics relacionats amb altres personatges en el naixement i la vida dels quals la mà de Déu si feu present. Avui se’ns parla de dos naixements imprevisibles, donat que les mares eren ja considerades ja estèrils. En primer lloc tenim la història de Samsó, l’home fort que perdé la seva fortalesa caigut a mans de Judit, però que des de la seva mateixa concepció havia estat destinat per Déu al seu servei i el Senyor l’havia beneït, per això fou un home que s’abstingué de beure o de menjar res d’impur i no es tallava els cabells, de fet fou quan els perdé  que també perdé el favor del Senyor i la seva fortalesa. Joan Baptista és el segon personatge, ell fou concebut per Zacaries i Elisabeth, un home i una dona ja vells però justos i irreprensibles davant del Senyor. Joan fou també destinat a no beure res impur i a seguir la voluntat de Déu, escollit per ser aquell qui havia de preparar el camí al Messies. Dos homes, Samsó i Joan, consagrats a Déu des d'abans de néixer fins al dia de la seva mort. Vides també les de Zacaries i Elisabet, Manoè i la seva dona que es veieren de cop transformades per l’acció de la mà del Senyor que els concedí aquella paternitat i maternitat que tant havien desitjat i que fins llavors se’ls havia negat.

Déu actua en les nostres vides i nosaltres a vegades no entenem que ens vol dir o bé directament ens resistim a fer la voluntat del Senyor, no creiem com Zacaries, i quedem inactius, muts, sense paraules perquè no acabem d’entendre que vol el Senyor de nosaltres. Ja a les portes del Nadal obrim-nos per escoltar la Paraula del Senyor per poder respondre a la pregunta que es feia Zacaries: «com sabré que això és veritat?». Ho sabrem parant l’orella a la seva veu. 

Avui hem celebrat el sagrament de la penitència, és la manera que té establerta l’Església per ajudar-nos a recuperar la sintonia amb el Senyor. Sempre hi ha marge per a l’error de pensament, paraula, obra o omissió; però Déu és un amant de les segones oportunitats i així com Zacaries recuperà la veu quan tingué al Baptista en braços, així també nosaltres recuperem la bona relació amb el Senyor quan ens reconciliem amb Ell.

Que aquests dies ja tant propers al Nadal siguin per a nosaltres ocasió de trobada amb el Senyor i per trobar-lo ho tenim molt més fàcil del que ens pot semblar a primer cop d’ull; el Senyor és a prop del que sofreix, del qui està sol, del qui és rebutjat; i d’aquests segur que en tenim coneixement i els tenim a l’abast. Joan Baptista, el fill de Zacaries i Elisabet, vingué per preparar al poble, perquè aquest tingués un cor ben disposat per acollir al Senyor. Preparem els nostres de cors per celebrar aquella seva primera vinguda quan compartí la nostra humanitat, per preparar la seva vinguda en els nostres cors, una vinguda individual que necessita d’uns cors oberts al seu amor. Com ens diu el papa Francesc: «la veritable aventura personal és la que es construeix des del cor. Al final de la vida contarà només això.» (Dilexit nos, 11).

Celebració comunitària de la penitència

 

Celebració comunitària de la penitència

Dijous 19 de desembre de 2024

Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Feliu de Guíxols

Mt 11,28-30

 

Davant la proximitat del Nadal, solemnitat en la que commemoren el naixement del Fill de Déu fet home, encara en temps d’Advent ens reunim per preparar els nostres cors i les nostres ànimes. El dia a dia de la nostra vida ens mou a vegades a actuar d’una manera que no es correspon a com ha de viure un cristià. Per obra, acció o omissió deixem de fer aquell bé que sabem i que ens agradaria de fer tothora, per obrar no tant bé i així fem mal als qui ens envolten i en definitiva ens fem mal a nosaltres mateixos i al Senyor que és amor. Per això quan no estimem amb totes les forces de que som capaços i ens allunyem dels altres malmetem la nostra relació amb Déu.

Déu però és un pare pacient i sempre misericordiós que com aquell pare de la paràbola del fill pròdig, ens espera triguem el que triguem a tornar vers Ell. Déu sempre espera i quan decidim rectificar i sobretot ens fem el ferm propòsit de no tornar a faltar, ens acull misericordiosament. No ens ha de fer basarda, ni encara menys por reconèixer que som tant capaços d’obrar bé com d’obrar malament, i la raó per perdre la por i examinar les nostres consciències, de verbalitzar les nostres mancances és que ho fem davant del Senyor que ens estima fins a l’extrem.

Déu no es cansa mai de perdonar, ens ha repetit moltes vegades el papa Francesc i ens ha dit també que cal que «no renunciem al perdó de Déu, al sagrament de la Reconciliació: no és una pràctica de devoció, sinó el fonament de l'existència cristiana; no és qüestió de saber dir bé els pecats, sinó de reconèixer-nos pecadors i de llançar-nos als braços de Jesús crucificat per a ser alliberats; no és un gest moralista, sinó la resurrecció del cor.» (8 de març de 2024).

Per cercar aquesta resurrecció del cor, de la que ens parla el papa Francesc, l’Església estableix els ritus penitencials individuals i també comunitaris, que són de gran utilitat per a l'esmena de vida; és aquesta per tant una celebració durant la qual fent la confessió individual rebem cadascun l'absolució del confessor que ha escoltat les nostres faltes. (Cf. Normes pastorals sobre l’absolució general sacramental, 16 de juny de 1972)

Rebre aquest sagrament ens ajudarà a viure amb més intensitat, amb més joia i amb més plenitud el Nadal. Déu es feu home, naixent a Betlem, per compartir la nostra humanitat. Ell que no tenia pecat es feu home per ajudar-nos a fer camí enmig de les nostres dificultats, dels nostres mancaments. L’amor mogué a Déu a viure com un de nosaltres i aquest amor seu el mou a esperar-nos sempre i a acollir-nos quan nosaltres ens penedim i de nou el cerquem. Com ens deia aquests dimecres el papa Francesc: «sobretot, donem gràcies a Déu, que, a través de la Mare Església, ens ha generat a la vida eterna, a la vida de Jesús, que és la nostra esperança.» (Audiència general, 18 de desembre de 2024).

Mare de Déu de l’Esperança

 

Fèries d’Advent

18 de desembre

Mare de Déu de l’Esperança

Santa Maria de Cadaqués

Jr 23,5-8; Salm 71,1-2.12-13.18-19 i Mt 1,18-24

 

«Tot això va succeir perquè s’acomplís el que el Senyor havia anunciat», ens ha dit l’Evangeli. I el que va succeir va començar succeint per Maria i en Maria. Estem a punt d’iniciar un any jubilar que el papa Francesc ha posat sota el signe de l’esperança. En la butlla de convocatòria el Papa escriu que: «L’esperança troba en la Mare de Déu el seu testimoni més alt. En ella veiem que l’esperança no és un fútil optimisme, sinó un do de gràcia en el realisme de la vida.» (Spes non confundit, 24). Maria és el model de l’esperança, ella no demanava res, ni esperava res per a ella mateixa però va rebre amb escreix els dons de Déu. Maria és la dona esperançada per als altres, la porta de l’esperança per a tota la humanitat ja que portà en les seves entranyes, donà a llum i crià al qui és la vertadera esperança Crist, fill de Déu i fill de Maria.

El papa Francesc ens diu que l’esperança no defrauda, però sovint sorprèn, surt d’allò que nosaltres tenim per model ja que Déu sempre és sorprenent. La mateixa gestació del seu fill fou sorprenent, aquell «vingué al món d’aquesta manera» del que ens ha parlat l’evangelista sant Mateu, defuig de tota lògica humana i s’adapta tant sols a la lògica de Déu, que actua sempre mogut per l’amor i trenca estereotips i models humans per arribar a fons en aquest seu amor per a nosaltres. En el ventre de Maria s’acompliren les paraules del profeta Jeremies, hi germinà un rebrot legítim del llinatge de David, un rei excel·lent designat per regnar amb justícia i amb bondat. Maria portà dins les seves entranyes a aquell qui és l’amor i l’esperança perquè «l’esperança efectivament neix de l’amor i es funda en l’amor que brolla del Cor de Jesús.» (Spes non confundit, 3).

I amb Maria al costat de Maria Josep que és per a nosaltres un altre exemple de fidelitat a la voluntat de Déu, aquell home bo que pensava en com havia anat tot allò, que fins i tot es proposava de desfer l’acord matrimonial amb Maria; escoltà la veu de l’àngel que li transmetia el que Déu volia d’ell i perdé la por i acollí a Maria i al nen que havia de venir; sabent que no seria un infant qualsevol ja que havia de ser el Déu que és amb nosaltres. El misteri del Nadal és el misteri de l’esperança, una noia com qualsevol altre als ulls de la gent, un promès que se sent burlat i un infant que naixerà pobre i desvalgut formen el marc del misteri de la salvació on neix la nostra esperança.

De la mà de Maria preparem-nos per a viure el Nadal amb intensitat a les portes d’aquest any jubilar, vivint-lo amb fe, amb caritat i amb esperança, essent-ne testimonis. «Per a testimoniar de manera creïble i atraient la fe i l’amor que portem al cor; perquè la fe sigui joiosa i la caritat entusiasta; perquè cadascú sigui capaç de donar ni que sigui un somriure, un gest d’amistat, una mirada fraterna, una escolta sincera, un servei gratuït, sabent que, en l’Esperit de Jesús, això pot convertir-se en una llavor fecunda d’esperança per a qui ho rep.» (Spes non confundit, 18). Ser sembradors d’esperança no és segurament fàcil enmig d’un món desesperançat, però sens dubte el repte al que ens convida el Senyor és atraient, apassionant per a nosaltres; com ho fou per Maria que no l’assumí pas com quelcom personal, sinó com un servei al seu fill, un servei en definitiva a Déu ja que Jesús és l’Emmanuel.  

«Tot això va succeir perquè s’acomplís el que el Senyor havia anunciat», tot succeí perquè l’esperança arribés al món, no ja tant sols a una part del món, a un poble en concret, sinó arreu i a tots. «En virtut de l’esperança en la que hem estat salvats, mirant al temps que passa, tenim la certesa que la història de la humanitat i la de cada un de nosaltres no es dirigeixen cap a un punt cec o un abisme fosc, sinó que s’orienten a l’encontre amb el Senyor de la glòria.» (Spes non confundit, 19). Aquest encontre, l’encontre que una Maria esperançada visqué, esdevé la nostra esperança.

Diumenge III d'Advent / Cicle C. Aplec Mare de Déu de l 'Esperança

 

Diumenge III d'Advent / Cicle C

Aplec Mare de Déu de l 'Esperança

Santuari de la Mare de Déu de l’Esperança a la Canya

Diumenge 15 de desembre de 2024

So 3,14-18a; Salm Is 12,2.3-4bcd.5-6; Fl 4,4-7 i Lc 3,10-18

 

Aquest tercer diumenge d’Advent ens anuncia la joia, l’alegria del Nadal, se’ns convida a l’esperança. El Senyor és a prop, ens diu l’apòstol sant Pau, aquell a qui esperem ja és a prop. La joia del Nadal se’ns avança, i nosaltres ens hi hem de sumar, hem de mirar de viure aquesta joia, aquesta esperança. Un Nadal i un altre es van succeint en les nostres vides, uns de més feliços, d’altres no tant, uns en qui hi som tots, d’altres en que notem i patim les absències. El profeta Sofonies ens ha dit que el goig el vivim quan ens treuen de davant dels ulls els qui ens condemnem, quan els nostres enemics fugen, quan perdem la por i tot plegat perquè el Senyor és dins nostre. En un món com el que vivim, les guerres i els conflictes, la marginació i el rebuig son ben presents. També els problemes del nostre dia a dia ens afecten i ensopeixen la nostra joia. En aquestes circumstancies estar de festa  i cridar de goig no sembla fàcil. Però no tot està perdut, no hem de viure mai com si tot estès perdut, com si qualsevol canvi a millor fos un impossible. El Senyor és realment a prop nostre, aquest Déu que salva, del que ens ha parlat el salmista, del qui ens ve la força i el triomf, és a prop nostre. Si el tenim a Ell a prop, no hem de tenir pas por, ans al contrari ens ha d’omplir la joia.

Tenim un exemple en Maria, ella tenia tot el dret a tenir por, la seva vida canvià en un instant quan un àngel li anuncià que concebria un fill d’una manera que ella desconeixia, però confià en Déu i s’obri a l’esperança. Tota vida és un regal de Déu, la maternitat és la millor de les experiències que es poden viure al llarg de la nostra existència aquí a la terra; però no està pas exempta de dificultats, de pors, d’angoixes. Maria deixant actuar en ella la voluntat de Déu, esperant fins i tot el que no podia imaginar esperar, ens és un model de vida.

Però la proximitat amb el Senyor és exigent, significa estar a l’altura. Nosaltres som febles, les nostres forces són limitades, per això ens cal confiar-nos a Déu perquè nosaltres sols poc podrem aconseguir; confiar-nos-hi com ho feu Maria. El profeta Sofonies ens ha dit que no hem de deixar caure les nostres mans, que ens cal treballar moguts per l’amor a Déu i als altres i en primer lloc als més propers. L’apòstol sant Pau i l’evangelista sant Lluc ens han concretat com hem de viure aquest no deixar caure les mans, aquesta proximitat al Senyor, aquesta joia que la seva proximitat ens dona. En primer lloc acudint a la pregària i a la súplica, demanant-li al Senyor amb accions de gràcies allò que ens cal. Però la pregària no queda reduïda a rebre del Senyor allò que ens cal, té una segona part que és la que ens mou o ens ha de moure a nosaltres a ser donadors. Així sant Lluc ens concreta el que hem de fer i ho posa en boca de Joan el Baptista, el precursor, aquell qui obre la ruta al Senyor, aquell qui proclama la seva arribada: Donar al qui no té, compartir amb els altres, no exigir més del que està establert, no forçar a ningú amb amenaces o denuncies i acontentar-nos amb el que tenim, amb la nostra soldada. No és un mal programa de vida, però no és fàcil de dur-lo a la pràctica. Tampoc per Maria fou fàcil fer la voluntat de Déu, concebre, gestar i criar un fill del que sabia que acabaria també portant-li dolor; però ella no perdé mai l’esperança de que a la fi aquell infant el que portaria seria joia, amor i vida i no sols a ella, sinó arreu i a tothom.

Si hi ha una dona que és el model de l’esperança, aquesta és Maria. No s’espera allò en que no es creu, però Maria creia en aquell a qui esperava. A nosaltres per a viure la nostra fe amb plenitud ens cal com Maria la força de l’Esperit Sant, per tal de viure l’esperança com el que és, un do que ens ve de Déu. Maria va veure i creure, com quan veié a Joan el Batista, aquest que avui no es considera ni tant sols digne de deslligar el calçat de Jesús, saltar de joia dins les entranyes d’Elisabeth la seva mare. Maria ens convida a esperar la salvació, a esperar a aquest Déu que salva, aquest Déu que és amor i ens mou a estar de festa i a cridar de goig com en dies d’aplec. Que així sigui per a tots nosaltres amb aquella fe i aquella serenor amb la que ho visqué Maria, la Mare de l’esperança.

Diumenge III d'Advent / Cicle C

 

Diumenge III d'Advent / Cicle C

Parròquia de Santa Maria de la Bisbal d’Empordà

Dissabte 14 de desembre de 2024

So 3,14-18a; Salm Is 12,2.3-4bcd.5-6; Fl 4,4-7 i Lc 3,10-18

 

En aquest tercer diumenge d’Advent la litúrgia ens convida a fer un tast de la joia, de l’alegria del Nadal. Ens hi convida l’antífona d’entrada que ens demana de viure contents en el Senyor, perquè Ell és a prop; ens hi conviden també les lectures i ja l’apòstol sant Pau ens repeteix que el Senyor és a prop. La joia del Nadal se’ns avança, de fet actualment la nostra societat, no pas moguda per interessos religiosos, ja celebra el Nadal, quasi no hem iniciat l’Advent i els llums omplen de claror els nostres carrers, la dolcesa del infant posat al pessebre ja és present en molts llocs i ens oblidem del temps de preparació, de l’Advent, que és el temps de l’esperança per antonomàsia. Què és el goig? Ens ho ha dit el profeta Sofonies, el goig és quan ens treuen de davant dels ulls els qui ens condemnem, quan els nostres enemics fugen, quan perdem la por i tot plegat perquè el Senyor és dins nostre. En un món com l’actual, de fet com el de qualsevol època passada, viure sense enemics, sense por sona utòpic. Les guerres i els conflictes, la marginació i el rebuig son ben presents en el nostre dia a dia. En aquestes circumstancies estar de festa  i cridar de goig sembla estar fora de lloc. Però no tot està perdut, no hem de viure mai com si tot estès perdut, com si qualsevol canvi a millor fos un impossible. El Senyor és realment a prop nostre, aquest Déu que salva, del que ens ha parlat el salmista, del qui ens ve la força i el triomf, és a prop nostre. Si el tenim a Ell a prop, no hem de tenir pas por, ans al contrari hem d’estar plens de joia.

Però aquesta proximitat del Senyor és exigent, significa estar a l’altura de la seva proximitat. Com fer-ho amb les nostres migrades forces, amb la nostre feblesa? El profeta Sofonies ens ha donat un primer consell: no deixar caure les mans, és a dir no restar inactius, passius davant la proximitat del Senyor. Tant l’apòstol sant Pau com l’evangelista sant Lluc ens han concretat encara més com hem de viure aquest no deixar caure les mans, aquesta proximitat al Senyor, aquesta joia que la seva proximitat ens dona. En primer lloc acudint a la pregària i a la súplica, demanant-li al Senyor amb accions de gràcies allò que ens cal. Però la pregària no queda reduïda a rebre del Senyor allò que ens cal, té una segona part que és la que ens mou o ens ha de moure a nosaltres a ser donadors. Així sant Lluc ens concreta el que hem de fer i ho posa en boca de Joan el Baptista, el precursor, aquell qui obre la ruta al Senyor, aquell qui proclama la seva arribada: Donar al qui no té, compartir amb els altres, no exigir més del que està establert, no forçar a ningú amb amenaces o denuncies i acontentar-nos amb el que tenim, amb la nostra soldada. No és un mal programa de vida, però no és fàcil de dur-lo a la pràctica. Per això ens cal aprofitar que tenim al Senyor a prop per agafar forces, per viure aquests dies previs al Nadal amb aquella expectació amb que la gent vivia la possible arribada del Messies. L’Advent és el temps de l’esperança, la mateixa litúrgia ens hi convida a partir del proper dia 17, tot just una setmana abans de la commemoració del naixement del Messies, ens convida a viure encara amb més intensitat aquesta esperança. Mirem de viure’ls aquests propers dies amb més intensitat, posant una mica més l’accent en la pregària i en el compartir amb els altres, especialment amb aquells qui no tenen tant o no tenen res.

L’Esperança és una virtut, una bella virtut, que com tota virtut ve de Déu. No s’espera allò en que no es creu, no té sentit esperar si neguem la possibilitat d’aconseguir viure allò que esperem i no ho viurem sinó ho compartim. Per a viure la nostra fe amb plenitud tenim la força de l’Esperit Sant, aquell amb la que bateja el mateix Crist. L’esperança és un do que ens ve de Déu i que rebem per la força de l’Esperit. Aquell esperit que anunciava aquell qui no es considerava ni tant sols digne de deslligar-li el calçat a Crist. A nosaltres ens ve a passar el mateix tot i que a vegades ni ens n’adonem de que ens cal la força de l’Esperit per viure-la amb joia aquesta esperança. Hem de ser ben conscients de que esperem ni més ni menys a Déu que salva, del que ens parlava el Salm, un Déu que és amor, que ens mou a estar de festa i a cridar de goig com en dies d’aplec. Que aquesta joia no sigui no tant sols per a nosaltres, sinó que siguem capaços de transmetre-la als qui ens envolten i a tothom amb qui tinguem tracte, perquè el Senyor és a prop, per això ens alegrem.

Santa Llúcia

 

Santa Llúcia

Parròquia de Santa Anna a l’Estartit

Divendres 13 de desembre de 2024

2Co 10, 17-11, 2; Salm 30, 3c-4. 6, 7b-8a. 16bc, 17 i Mt 25,1-13

 

Llúcia fou una verge prudent, una de les assenyades. Als ulls de la gent no ho semblava pas, es resistí a contraure matrimoni amb qui volia casar-la la seva família, fins i tot explica la seva història que s’arrancà els ulls perquè no volia veure més que a Déu i volia fer-se atractiva als ulls del qui la pretenia. A vegades les històries dels sants ens semblen llunyanes, una mica eixelebrades, però tenen un fons que ens edifica. La fe es representada molts cops com una figura amb els ulls tapats; la fe no hi veu amb els ulls corporals, els ulls que miren a Déu, els ulls de la fe, són els ulls del cor. Qualsevol part del cos humà és un regal de Déu, com la mateixa vida, per això és absurda una mutilació voluntària; però hi ha coses que van més enllà de les aparences, més enllà del que veuen els nostres ulls i la fe n’és una.

Ens ho ha dit sant Pau, ens ha parlat de la bogeria de la fe, perquè per a molts creure és una bogeria, una cosa d’altres temps, superada, irracional. És cert que creure és d’altres temps, però és quelcom també dels nostres de temps i ho serà també en el futur; és veritat que és quelcom irracional, perquè va molt més enllà del que els nostres ulls poden veure; la fe és la nostra connexió amb Déu, el vincle que ens hi uneix i això ni s’explica amb paraules, ni es veu amb ulls humans. L’exemple dels sants ens mostra com viure aquesta fe, com han viscut ells i elles aquesta folia per Déu que els va portar a postures radicals, a no anteposar res, absolutament res, a la seva fe. Els sants no buscaven la seva comoditat, buscaven la coherència entre allò en que creien i allò que vivien i feien; posant sempre la seva vida en mans de Déu.

La fe és viscuda de manera personal i intransferible, la manera en que la vivim és diferent entre uns i altres; però també cal dir que la vivim en comunitat, no es pot viure la fe de manera individual i aïllada, la fe és per viure-la com a poble de Déu. De comunitats en tenim de diferents nivells i magnituds; tots junts formen l’Església universal, vivim també la fe en la nostra Església particular, són les diòcesis, la vivim en comunitats que es reuneixen per celebrar els sagraments, especialment l’Eucaristia, per educar als seus membres en la fe o ajudar-se mútuament, són les parròquies, com la vostra de la que avui conclou la celebració del primer centenari, erigida l'any 1920 la pandèmia va impedir la celebració. I hi ha a més i fonamentalment una comunitat bàsica per viure la fe que és la família, allí on ha de néixer el primer foc de la fe i on cal alimentar aquest foc, on cal no deixar que s’apagui ni s’apagui la brasa de l’amor a la família i a Déu. Santa Llúcia certament no va viure la seva fe en l’àmbit familiar, com passa a tanta gent també avui, però va participar de la fe en comunió amb els altres cristians i ho va fer en circumstàncies difícils, de persecució on viure i la fe eren quasi termes contradictoris, perquè tenint fe i reconeixent-la la mort estava quasi garantida. Avui l’exemple de santa Llúcia ens convida a viure la nostra fe amb generositat, amb fermesa, amb esperança. En paraules del papa Francesc: «Llúcia, màrtir de Siracusa, ens recorda amb el seu exemple que la dignitat més alta de la persona humana consisteix a donar testimoniatge de la veritat, seguint la pròpia consciència costi el que costi, sense duplicitats i sense acords. Això significa estar de part de la llum, servir la llum, com evoca el nom Llúcia. Ser persones netes, transparents, sinceres; comunicar amb els altres de manera oberta, clara, respectuosa. Així es contribueix a difondre llum en els ambients en els quals es viu, a fer-los més humans, més habitables.» (12 de desembre de 2022).

Siguem gent sincera i transparent, capaços de donar llum, d’il·luminar als nostres contemporanis, posant els ulls de la fe per davant dels ulls del cos, així podrem veure als altres com a germans nostres i deixarem de veure les seves imperfeccions, els seus defectes, tot allò que ens molesta i que sembla que ens impedeixi d’estimar-los. Mirem de viure així dins de l’àmbit familiar, dins de la nostra comunitat parroquial, com a ciutadans dels nostres pobles i viles, com a integrants de l’Església volguda per Crist i en la que milità santa Llúcia. Visquem en definitiva la nostra fe amb esperança, la mateixa esperança que mogué la vida de santa Llúcia, aquesta verge prudent que volgué posar la seva de vida en mans de Déu abans que en mans dels homes.

I Aniversari de la mort del bisbe Carles Soler i Perdigó

 

I Aniversari de la mort del bisbe Carles Soler i Perdigó

Catedral de Girona

9 de desembre de 2024

Is 25,6a 7-9; Salm 142 i Jo 17,24-26

 

La nostra esperança és arribar a aquell dia en que escoltarem: «aquí teniu el nostre Déu, de qui esperàvem que ens salvaria, alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat.» Les paraules del profeta Isaïes ressonen a les nostres oïdes avui en que recordem al bisbe Carles Soler i Perdigó, pastor que fou d’aquesta església de Girona. Un cristià, un prevere, un bisbe és algú que viu amb aquesta esperança, la de ser salvat; tant més quan a aquesta seva fe cal unir-hi la responsabilitat d’evangelitzar, és a dir de transmetre i donar esperança als altres. Evangelitzar és ser missatgers d’esperança, educar en l’esperança de que després d’aquesta vida n’hi ha una de plena i eterna en la proximitat de Déu. 

Aquesta fou la missió de Crist, l’objectiu de la seva encarnació, la seva passió, la seva mort i la seva resurrecció, vèncer les nostres limitacions humanes i fer-nos partícips de la divinitat, retornar-nos la imatge de Déu que ens fou donada per la creació i arrabassada pel pecat. Com escrivia l’apòstol sant Pau: «si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes.» (1Co 15,19). I un pastor sense esperança no és un pastor, un pastor creu en l’esperança per la comunitat que li ha estat confiada i posa l’esperança en la seva mateixa salvació, no hi pot haver una sense l’altre. Prediquem allò que creiem per compartir-ho amb els altres, no pas per quedar-nos-ho per a nosaltres sols.

 

El bisbe Carles en el seu testament espiritual ens deia: «Demano, i confio obtenir del bon Déu, morir en el si de la santa Mare Església Catòlica, en l’anhel de l’abraçada de Jesucrist nostre Senyor i Salvador. Ser acollit amorosament per la benaurada santa Maria, mare de Jesús i nostra.» Això és el que demanem avui, en el primer aniversari de la seva mort, que havent mort en el sí de l’Església, havent-se mantingut fidel fins al final de la cursa, el Senyor l’hagi acollit amb una càlida abraçada i Maria amorosament. 

Als cristians no ens cal res més que saber-nos a prop del Senyor, a prop del seu amor, per poder gaudir de la gloria eterna. El bisbe Carles va conèixer al Senyor i va fer conèixer als altres el seu nom i el seu Regne; ara demanem doncs al Senyor que el pugui conèixer més encara, que el pugui conèixer en plenitud compartint el seu amor allí on la mort ha estat engolida per sempre, que el pugui gaudir contemplant-lo cara a cara.

El bisbe Carles visqué la seva tasca de pastor amb generositat, amb esperit de col·legialitat i amb esperança. En paraules seves: «la fe cristiana és un tresor amagat, però un cop descobert ha de ser proclamat i testimoniat amb naturalitat i senzillesa, però també amb coratge i fermesa» (7 gener 2007). Aquest tresor amagat no el volgué amagar als altres, ans al contrari, volgué compartir-lo, el proclamà als quatre vents ensenyant a fer la voluntat del Senyor a aquells qui paraven l’orella a la seva veu. 

El seu ministeri el visqué però amb humilitat, tal com cal viure la fe, sabedor de que tots tenim les nostres flaqueses tant físiques com espirituals que ens limiten i empresonen, que ens allunyen de Déu. Així reconeixia al final del seu pelegrinatge per la terra que tot donant gràcies a Déu pels dons amb els quals l’havia volgut afavorir en tot moment, especialment pel do de l’episcopat; reconeixent que amb sinceritat sempre havia volgut correspondre servint l’Església; a  vegades  no encertà sempre la manera de fer-ho, i considerava que sovint havia  estat escassa la seva disponibilitat i entrega, havent deixat que s’hi barregés presumpció i vanitat. 

Amb aquest bagatge el nostre germà el bisbe Carles fou cridat a la casa del Pare fa tot just un any. Però quin millor bagatge que agrair al Senyor allò que ens ha donat i reconèixer-se pobre i inútil servent en el servei encomanat? El Senyor vol que els qui li han estat donats estiguin amb Ell allí on Ell està. El Senyor sap de les nostres febleses, de les nostres mancances, però ens estima tot i això. Certs d’aquest amor seu demanem avui al Senyor, que el nostre germà el bisbe Carles estigui allí on hi ha el Senyor. 

Preguem avui que havent-li arribat al nostre germà aquell «vine amb mi» amb que volem que el Senyor ens cridi a tots, l’hagi portat al goig etern amb el seu Senyor Jesucrist, que és també el nostre i que li hagi recompensat abundosament la fidelitat amb el que el serví.

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

                                

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

Catedral de Girona

8 de desembre de 2024

Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Fl 1,4-6, 8-11  i Lc 1,26-38

Quan el papa Pius IX escrivia «afirmem i definim que ha estat revelada per Déu, i de consegüent, què ha de ser creguda ferm i constantment per tots els fidels, la doctrina que sosté que la santíssima Mare de Déu va ser preservada immune de tota taca de culpa original, en el primer instant de la seva concepció, per singular gràcia i privilegi de Déu omnipotent, en atenció als mèrits de Jesucrist, salvador del gènere humà.» (Ineffabilis Deus, 18), concloïa un debat teològic sobre com definir que Maria, la noia de Natzaret a la que un àngel va anunciar que concebria un fill per obra de l’Esperit Sant, havia estat destinada des de sempre per ser la mare del fill de Déu, per ser la Mare de Déu tal com nosaltres l’anomenem habitualment.

La concreció d’aquesta definició no fou fàcil, una mostra és que és recent, de l’any 1854. No vol pas dir això que ningú dubtés de la idoneïtat de Maria per acollir al fill de Déu en el seu ventre virginal. Sant Bernat de Claravall escrivia el segle XII, per exemple, als canonges de Lió que l’honor de la Reina exigeix ponderació, per ella tota mortalitat emergí a la vida, fou santa abans de néixer, visqué sense pecat perquè al donar a llum al vencedor del pecat i de la mort, aconseguia per a tots el do de la vida i el de la justícia.

Maria és comparada sovint amb Eva. Ambdues foren creada una i concebuda l’altra sense el pecat original, és a dir immaculades. Eva per a ser mare de la humanitat i Maria per ser-ho de la nova humanitat un cop redimida per Crist, el seu fill i Senyor nostre. Dues dones que partint de les mateixes condicions una s’allunyarà de Déu i l’altre el portarà en les seves entranyes. Eva ho tenia tot i essent conscient de tenir-ho tot, ho va perdre tot, fins i tot la immortalitat, perquè essent imatge de Déu va renunciar a aquesta imatge per mor de la seva ambició, per mor del pecat.

Maria en canvi no n’era pas conscient d’estar lliure del pecat, no se sabia concebuda immaculada, però acomplint sempre la voluntat de Déu, obrint-se en tot moment a la seva gràcia a la fi de la seva vida terrena va rebre el premi que li corresponia. Eva passà de tenir-ho tot a perdre-ho; Maria passà de no tenir res a tenir-ho tot; Eva passà de la vida a la mort, Maria passà de la mortalitat a la vida eterna. Eva tenia por, s’amagava, defugia la presència de Déu, se sentia nua davant del seu creador i enganyada per la serp, perquè havent caigut en la temptació aquesta no li havia donat pas allò que cercava, la igualtat amb Déu, sinó que havia perdut allò que creia poder conservar, la imatge de Déu. Maria al contrari és convidada per l’àngel a no tenir por, perquè el favor de Déu li havia estat concedit.

Eva i Maria foren ambdues escollides per Déu; però no respongueren d’igual manera a la seva crida. Déu crida, ens crida a cadascun de nosaltres a una missió, a seguir-lo d’una manera o d’una altra. La resposta depèn de nosaltres, obrir-nos o tancar-nos a la gracia de Déu forma part de la llibertat humana, que és volguda i és també do de Déu. Eva escoltava la veu de Déu de manera directe, Maria ho feia a través d’un àngel; a una aquesta proximitat no li convertí el cor; a l’altra la veu de Déu la desconcertà, la torbà, però li arribà a les entranyes; al cap i a la fi la seduí.

Eva i Maria, com Adam i Jesús representen dues maneres diferents, fins i tot contraposades de viure la fe, de respondre al pla de Déu. Déu no improvisa, Déu planteja, proposa i espera la nostra resposta. De la boca de Maria sorgí aquell fiat, aquell «que es compleixin en mi les teves paraules», mentre que dels llavis d’Eva havia sortit l’acusació d’engany vers la serp.

Adam i Eva s’amagaven i tenien por de Déu; Maria, tot i torbar-se, tot i preguntar-se per què l’anomenava l’àngel com a plena de gràcia, com aquella amb qui estava el Senyor, tot i preguntar-se com podia fer-ser realitat allò que li deia l’àngel, com acompliria aquell pla de Déu si ella no coneixia marit; no tenia cap por de Déu, no s’amagava d’Ell, ans al contrari se’n refiava i es confiava a les seves mans.

Maria de Natzaret és aquella dona que ens demostra que viure sense pecat és possible, aquella que ens mostra que acomplir la voluntat de Déu no és una quimera, aquella, a la fi, que ens obre les portes del cel, perquè és la primera en ser-hi assumpta en cos i ànima. Ella és la primera a ser salvada, la primera a experimentar en ella mateixa els efectes de la redempció, la primera en participar del misteri de la salvació.

De fet Maria és la primera deixeble, perquè ja acollint en el seu sí al Fill de Déu, fent-se fill seu al qui fou engendrat abans de tota la creació, s’ha obert al misteri de la salvació. Ha estat beneïda amb tota mena de benediccions espirituals des de dalt del cel i elegida per Déu ja abans de crear el món per ser santa, sempre irreprensible als ulls de Déu. Maria, la primera deixeble de Crist, ha estat la primera a rebre ja la seva part en l’herència, ha estat destinada i escollida per fer-hi estada per aquell qui tot ho duu a terme seguint la seva voluntat, que no és altra que la de salvar a la humanitat del pecat i de la mort.

Maria esdevé així lloança vivent de la grandesa de Crist, en ser deixeble primerenca i totalment lliurada a Crist des del moment de l’anunciació fins a la seva assumpció al cel, passant pel dolor de la creu i la joia de la Pasqua. Amb el fiat de Maria s’inicia la realització del pla de salvació que Déu ofereix a l’home. Sant Bernat ens ho mostra bellament en un dels seus sermons en que insta i apressa a Maria a dir sí a l’àngel per tal de que tots els homes puguem ser salvats, escriu sant Bernat: «Obriu, oh Verge benaurada, el vostre cor a la fe, els vostres llavis a la confessió, les vostres entranyes al Creador. Mireu que el qui desitgen totes les nacions és aquí fora i us truca a la porta. No fos cas que, si ho demoreu, passés de llarg.» (Homilia 4, 8-9). I Maria va obrir a Déu la porta del seu cor i digué «sí» i obrint el seu cor, obria així la porta a la nostra salvació.

Maria és la nostra porta cap a l’esperança, ella fou i és també avui la primera a tenir posada l’esperança en Crist. Torbada en sentir aquelles paraules que li deien que el Senyor era amb ella, pensativa de per què la saludava un àngel així, temorosa quan l’àngel la reconegué; malgrat la torbació, la inquietud i la por; s’obrí a fer allò que Déu li demanava, és considerà l’esclava del Senyor i a partir d’aquell moment la seva vida no fou altra cosa que acomplir la voluntat de Déu i créixer en la fe mentre veia créixer al seu costat al Fill de Déu enviat per a aconseguir-nos la salvació.

Com escrivia Pius IX Maria és feu «mare, perquè el seu unigènit Fill, fet carn d'ella, nasqués, en la feliç plenitud dels temps, i en tant alt grau la va estimar per sobre de totes les criatures, que en ella es va complaure amb la major benevolència. (...) La va satisfer de l'abundància de tots els celestials carismes, treta del tresor de la divinitat, molt per sobre de tots els àngels i sants, que Ella, absolutament sempre lliure de tota taca de pecat i tota bella i perfecta, manifestés tal plenitud d'innocència i santedat, que no es concep de cap manera major després de Déu i ningú pot imaginar fora de Déu.» (Ineffabilis Deus, 1).

Per això anomenem a Maria la tota pulcra, perquè en ella no hi ha malicia, ni rancor, ni malfiança, en ella tot és amor i puresa. Maria és el nostre model de fe i la porta per la nostra esperança.

La Immaculada Concepció de la Verge Maria. Confirmacions Confirmacions al Santuari de la Mare de Déu de Gràcia de la Font Santa de Jafre

                                     

La Immaculada Concepció de la Verge Maria

Confirmacions Confirmacions al Santuari de la Mare de Déu de Gràcia de la Font Santa de Jafre

Dissabte 7 de desembre de 2023

Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Fl 1,4-6, 8-11 i Lc 1,26-38

«La solemnitat de María Inmaculada, se situa en el context de l'Advent, un temps d'espera: Déu complirà el que ens ha promès. Però en la festa d'avui se'ns anuncia alguna cosa que ja ha succeït, en la persona i en la vida de la Mare de Déu. El dia d'avui el considerem el començament d'aquest compliment, que és fins i tot abans del naixement de la Mare del Senyor. De fet, la seva immaculada concepció ens porta a aquest precís moment en el qual la vida de María va començar a palpitar en el si de la seva mare santa Anna: quan ja existia l'amor santificant de Déu, preservant-la del contagi del mal, que és herència comuna de la família humana.» (Papa Francesc 8 de desembre de 2019).

Celebrem avui a aquella dona que sense voler-ho, sense aspirar mai a res, ho rebé tot de Déu, rebé al mateix Déu en el seu ventre. Ella ens és un model en la fe, avui estimades germanes que confirmeu la vostra fe, amb l’ajut de l’Esperit Sant renoveu davant d’aquesta assemblea la vostra voluntat de seguir a Jesucrist. Ho feu quan l’Església celebra la solemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, ella que fou la primera deixeble de Crist, d’aquell que era el seu fill, al qui va portar en les seves entranyes, al qui va criar, al qui va educar i al qui va seguir des de ben aviat, perquè ella estava certa de que Jesús, el fill del fuster per als seus veïns de Natzaret, era vertaderament el fill de Déu.

Renoveu la vostra fe a les portes del Nadal, quan celebrem l’encarnació del Fill de Déu. Aquell qui tenint-ho tot volgué venir al món, nasqué en un pessebre i morí en una creu; així als ulls del món no hi podia haver fracàs més gran; nascut pobre i sense llar i mort públicament i abandonat per quasi tots. Hi havia algú però al seu costat, la seva mare, traspassada de dolor al calvari, com impotent havia vist que no tenia altra camí que donar al llum al seu fill en una establia. Maria és la dona de l’acceptació, accepta rebre en les seves entranyes al fill de Déu tot i que no acaba d’entendre com pot ser tot allò, tot i sentir-se torbada i amb por. Maria accepta donar a llum de manera precària, allí on han trobat aixopluc i ben humil; Maria accepta fugir a Egipte davant l’amenaça del rei Herodes; Maria ho va acceptant tot fins al suprem sacrifici de perdre al seu fill únic.

Això que als ulls dels homes i dones del seu entorn representava un gran fracàs als ulls de Déu era la mostra fefaent de la seva fe. A vegades viure la nostra fe no es ben entès pel nostre món que davant de Crist és molts cops indiferent. La vida del cristià és una vida contracorrent, quasi podríem dir que antisistema, perquè no respon als criteris mundans d’avui. Però no hem de patir, ja Maria ho visqué així, la gent del seu voltant la veia com aquella que de sobte havia concebut un fill, aquella que s’havia vist obligada a posar al seu fill nounat en una menjadora, aquella a qui el fill, un cop iniciada la seva vida pública, uns el seguien, pocs, d’altres l’escoltaven, uns quants més, i molts el blasmaven o el volien fins i tot mort; Maria fou aquella dona adolorida als peus de la creu amb un cor traspassat pel dolor.

Però Maria, to i que de fet no li calia pas, era amb els apòstols quan aquella primera Pentecosta l’Esperit davallà sobre aquells que s’havien reunit en nom de Crist, tal com nosaltres ho estem avui aquí. Cadascun de nosaltres amb les nostres febleses, perquè no som pas fets de la fusta de Maria, som més esporuguits i ens torbem encara més que ella; som més semblants als deixebles que a vegades no entenien, a vegades fugien o a vegades s’embravien sense massa seguretat. Per això ens cal la força de l’Esperit Sant, aquella que avui rebreu i que necessitem tots plegats. La fe és un regal, un do de Déu; alegrem-nos tots de compartir-la avui amb aquestes germanes nostres i que a tots nosaltres no ens manqui mai el coratge per viure la fe amb sinceritat, caritat i esperança.