Dimecres de la setmana XXXI durant l’any / II

 

Dimecres de la setmana XXXI durant l’any / II

Santa Maria de Solius

4 de novembre de 2020

Fl 2,12-18, Salm 26,1-4.13-14 i Lc 15, 25-23

 

La nostra vida de creients, de cristians, de seguidors del Crist, és com una torre que al llarg de la nostra vida anem construint, poc a poc, pas a pas, maó a maó. Els fonaments sobre els que s’ha d’assentar aquesta torre ens els diu l’Apòstol: Treballar amb respecte i temor, sense rondinar ni discutir, essent irreprensibles i senzills. És sobre tot això que hem d’anar construint la nostra vida de cristians i aquests fonaments els consolidem seran efectius, si tenen com a motiu, si el seu sentit és la confiança, la fe, l’amor al Senyor.

Això ens ho manifesta avui el salmista, veure en el Senyor el mur que protegeix la nostra vida, la llum que il·lumina el camí, L’objectiu de la nostra vida, el seu darrer sentit, pel qual anem construint aquesta torre,  no és altra que poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida, una vida que se’ns ofereix després d’aquesta, una vida plena i eterna; i és plena perquè en ella podrem gaudir de la presència del Senyor i de la seva estima.

No vivim moments fàcils, ans al contrari, sembla que totes les coses que consideràvem segures o ens donaven seguretat, trontollen i es veuen amenaçades. Una greu crisi sanitària que pot acabar essent-ho econòmica i social, es fa ben present fins i tot en el nostre dia a dia que queda condicionat, marcat per les mesures per lluitar contra la pandèmia.

Davant de tot plegat hi hem de posar l’esperança, esperar en el Senyor, procurar que els nostres cors no defalleixin i ser valents. Si portem en el nostres cors la paraula e vida, ens ha dit l’Apòstol, s’ha de notar, hem de resplendir com les estrelles en el cel. Hem de ser llum d’esperança, de confiança, amb la certesa de poder fruir en la vida eterna de la bondat que ens té el Senyor, però essent ja ara i aquí, renunciant a tot allò que no és important, llum en un oment on les tenebres i la foscor amenacen amb eclipsar la llum del Senyor.

Què Ell ens doni la força, la valentia i el coratge perquè els nostres cors no defalleixin i poder així estimar per damunt de tot al Senyor, esdevenint vertaders deixebles seus.

Perquè el Senyor és l’únic que il·lumina i salva. Tant sols Ell.

Dimarts de la setmana XXXI durant l'any / II

 

Dimarts de la setmana XXXI durant l'any / II

Santa Maria de Solius

3 de novembre de 2020

Fl 2,5-11; Salm 21,26b-27.28-30a.31-32i Lc 14,15-24

Un home que feia una gran festa veu com un rere l’altre els seus convidats s’excusen i el deixen plantat. És una al·legoria del Regne; Jesús ha convidat primer que ningú al seu poble a participar de la festa del Regne, a asseure’s a taula amb Ell, però els seus enviats, els apòstols tornen amb negatives i evasives. Aleshores la crida a participar en aquesta festa s’eixampla a tothom, a tots els pobles. És la vocació universal de l’Església, perquè el Senyor, com ens ha dit el salmista, té la sobirania sobre tots els pobles i davant seu es prosternen gent de totes les nacions. 

Potser nosaltres a vegades no sabem valorar massa bé el que tenim, com n’és d’important la fe que hem rebut i tenim també moltes excuses per defugir del compromís que implica tenir fe, seguir al Crist. Aleshores som uns mals deixebles perquè el nostre model, el Crist, és aquell que no es volgué guardar la seva igualtat amb Déu, aquell que es va fer no res, un home qualsevol fins al límit d’acceptar una mort ignominiosa, una mort de creu. Crist abans de ser exalçat es va abaixar; aquest és el nostre model un Déu que ens estima tant que vol compartir la nostra humil i dèbil condició i s’abaixa, ens ve a trobar perquè amb Ell siguem un dia exalçats. 

L’Església dedica els darrers dies de l’any litúrgic a recordar, a preparar-nos pels darrers temps; els de tots i el de cadascun de nosaltres en particular, o si voleu per al judici i per la nostra pròpia mort. Per això si ahir recordàvem als fidels difunts abans d’ahir el record era per a tots els qui ja són a la gloria del Pare, per aquells qui havent acceptar la invitació del Senyor ara s’asseuen a taula amb Ell. 

L’apòstol sant Pau en aquest inigualable himne de la Carta als  Filipencs, en el qual es resumeix tot el misteri de la salvació; ens convida a tenir els mateixos sentiments del Crist, a acceptar de bon grat la  invitació per participar de la seva festa. Si tenim aquests sentiments, si els posem en pràctica, res ens podrà privar d’anar-hi, no se’ns acudirà dir-li “dispensa’m si et plau”, perquè  cap altre cosa voldrem tant com asseure’ns a taula amb Ell. I aquesta és la vertadera felicitat, asseure’s a taula en el Regne de Déu. 

Mirem que cap camp, que cap bou, que res ens hi aparti, ens allunyi, ens privi de participar en aquest banquet perquè el que si serveix és el cos i la sang de Crist i el que s’obté és la salvació. Participem doncs ara anticipadament d’aquesta taula i demanem-li al Senyor de que un dia ens puguem asseure amb Ell a la taula del Regne.

Fidels difunts

 

Fidels difunts

2 de novembre 2020

Jb 19,1.23-27a, Salm 22, 1Te 4,13-18 i Jo 12,23-28

 

No ens hem d’entristir davant de la mort, la tristesa davant la mort és signe de desesperança. Avui que recordem  a tots els fidels difunts, als qui hem conegut i encara avui enyorem i als qui ni hem conegut ni sabem tant sols de la seva existència; veiem que la mort certament agermana, anivella, davant la mort no s’hi valen fortunes, ni títols de cap mena; davant de la mort tots som iguals. Però no pas tots la veiem i ens hi enfrontem igual. Davant la mort hi ha qui hi veu tant sols el final de tot; aleshores hi ha angoixa, desencís i por. Però els qui creiem en el Senyor, els qui confiem en Ell, tot i caure en la torbació, com es torbà el mateix Jesús davant la seva pròpia mort, tot i fer-nos basarda el traspàs, fer-nos por passar per aquest barranc tenebrós, sols podem veure-hi la porta a la vida vertadera si tenim al Senyor vora nostre.

Job estava cert de que el seu defensor vivia, que li faria costat, que els seus ulls arribarien a contemplar a Déu. Enmig de tots els seus mals i desgràcies, que el portaren al límit, la confiança, la fe li donava esperança. Si creiem que Jesús morí i ressuscità hem de creure que també Déu s’endurà amb Jesús als qui han mort en ell, ens diu l’apòstol. Aleshores si tenim la certesa de que els qui han mort en Crist ressuscitaran, no s’hi val a estar tristos davant la mort, si no podem estar-hi joiosos perquè l’enyorança pels qui han marxat ens pot, si que hem de mirar-la esperançats, confiats com hi estava Job; certs de la resurrecció guanyada per nosaltres pel Crist, com n’estava l’apòstol sant Pau.

Quina mena de creients seriem si no confiéssim en el nucli central de la fe que professem? Déu va enviar al seu propi Fill al món i aquest va patir, va morir, va davallar al país dels morts, perquè en tot volgué ser igual a nosaltres llevat del pecat; però havia vingut per vèncer la mort i ressuscitant ens ofereix la vida que és el més gran regal que Déu ens pot fer, una vida plena i que no acaba. La desesperança davant la mort és el gran pecat del món perquè vol dir que estima tant sols aquesta vida terrena i imperfecte pel pecat, una vida caduca, que tard o d’hora acabarà per perdre’s, com tota cosa mundana. La vida que Déu ens ha donat l’hem d’estimar, perquè és un regal de Déu, però no acaba pas aquí la nostra existència. Som llavor de vida i la llavor ha de caure a terra, ha de morir per poder donar molt de fruit.

Avui preguem pels nostres difunts, per tots els difunts, la fe dels quals tant sols Déu ha conegut. Ho fem potser enyoradissos, però confiats i esperançats; sabent que ni que potser les seves ànimes hagin hagut de ser d’alguna manera purificades, el Pare honora als qui es fan servidors seus; tot i que hagin estat servidors imperfectes és per a salvar-nos que Crist vingué i la seva hora és l’hora de la salvació oferta a tots. Avui preguem perquè els nostres difunts estiguin ja on el Senyor està.

Avui també hem de pensar en la nostra pròpia mort, en la nostra pròpia hora, que més tard o més prompte ens arribarà i hem de pensar-hi amb esperança, amb confiança, mirant de servir al Senyor ara i aquí de la millor manera que sapiguem, seguint-lo, perquè seguint-lo arribarem on Ell està, a la gloria a la dreta del Pare, amb els sants i preguem perquè hi estiguem en companyia de tots els difunts pels qui avui preguem.

La nostra societat amaga la mort, és la por a allò desconegut que acaba per fer-nos nosa i no volem ni tant sols veure-ho i acabem per considerar-la una excepció, una desgràcia que afecta a alguns, quan de fet ens toca a tots perquè la mort forma part indissoluble de la mateixa naturalesa humana.  En el fons tenim por al no-res, a quelcom que no coneixem, que ignorem. D’aquí el rebuig a la mort perquè, en paraules del Papa Benet XVI, sentim que l'amor requereix i demana eternitat, i no es pot acceptar que la mort el destrueixi en un moment (Audiència General 2 de novembre de 2011). Però la mort no és la fi de l’amor, és tant sols la fi d’una manera d’estimar però és la porta a l’amor en plenitud perquè és la porta a la proximitat amb el Pare i Déu és amor, Déu és l’amor.

Nosaltres per la fe no desconeixem que hi ha després de la mort. Certament no ho hem experimentat personalment encara, com tants altres punts de la nostra fe. És la fe és la que ens dona esperança en la vida més enllà de la mort, la que ens mostra la mort no com a final sinó com a inici de la vida en plenitud prop del Pare.

Demanem avui confiats i esperançats que els nostres germans hagin arribat ja a la plenitud d’aquest amor, el més gran que pot existir i que nosaltres puguem gaudir-ne també quan sigui la nostra hora.

O potser no és per arribar a aquesta hora que vingueren al món els nostres difunts, que hi hem vingut també nosaltres a aquesta vida?

 

Tots Sants

 

Tots Sants

1 de novembre 2020

Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

Déu ens reconeix com a fills, ens ha dit l’Apòstol, i ho som. Ho som ja ara, però no ho som amb total plenitud perquè encara no s’ha manifestat com serem. La nostra meta, la nostra fita és ser semblants al Senyor i això no succeirà fins que Ell se’ns manifesti, fins que el veiem tal com és.

Avui celebrem a tots aquells que ja han adquirit aquesta condició de fills en plenitud i gaudeixen d’aquesta participació de la filiació en presència del Pare. No sabem quants són, perquè els qui han estat marcats com a servents de Déu són una multitud de la que l’Església en coneix un determinat nombre, als qui ha reconegut llurs virtuts i que a nosaltres ens serveixen d’exemple, de model, de guies. Però són molts més els qui en paraules del llibre de la Saviesa viuen eternament, pels qui el Senyor es preocupa i per això han rebut de les seves mans la noblesa com a insígnia reial i la bellesa com a diadema (Cf. Sv 5,16).

Venen de tota nacionalitat, són de totes les races i de tots els pobles i parlem moltes llengües diverses; tal com la visió de Joan ens anuncia. Ara veuen de cara al Senyor perquè el seu cor fou sincer, les seves mans han estat netes de culpa i no s’han refiat dels déus falsos, ells buscaven, cercaven al Senyor i ara els ha estat donat de veure’l tal com és. Segurament el món no els reconegué, tal com no va reconèixer al mateix Fill, perquè tal volta foren pobres en l’esperit, estaven de dol, eren humils, foren perseguits pel fet de ser justos, foren ofesos, calumniats, perseguits per causa del Crist o tenien fam i set de justícia. Però el Senyor sí que els ha reconegut perquè aquesta multitud tant gran que ningú pot comptar eren nets de cor i compassius.

És això el que ens omple de joia i d’esperança, saber que la santedat no és inabastable, que podem ser com ells que ja són amb el Senyor i per a nosaltres esdevenen així un ajut i un exemple en el nostre pelegrinatge en aquesta vida, on amb delit caminem cap al Senyor a la llum de la fe. Perquè els sants ens mostren que tots podem recórrer el camí de la nostra vida a la llum de la fe. Són sants que tenen rostres concrets, que són molt diversos; però que tenen un nexe comú, han volgut imitar la bondat de Déu. Sovint des de la senzillesa, des de la més absoluta normalitat, sense un heroisme visible, però fou la bondat la que omplí llur vida perquè caminaven a la llum de la fe. (Cf. Benet XVI, Audiència General 13 d’abril de 2011).

La santedat és arribar a la plenitud de la vida cristiana, no vol dir realitzar coses extraordinàries, sinó voler viure en, per i com Crist. El Concili Vaticà II, ens parla de la crida universal a la santedat quan ens diu que «En els diversos gèneres de vida i ocupació, tots conreen la mateixa santedat. En efecte, tots, per l'acció de l'Esperit de Déu, seguim a Crist pobre, humil i amb la creu al coll per a merèixer tenir part en la seva glòria» (Lumen gentium, 41). Així com Crist va participar de la seva mort ara els sants participen de la seva resurrecció i són amb Ell al cel, esdevenint així intercessors davant de l’únic mitjancer que és Jesucrist (Lumen Gentium, 62).

Per viure en, per i com Crist no n’hi ha prou amb el nostre esforç, la santedat no és voluntariosa, sinó que ha d’estar sempre oberta a l’acció de l'Esperit Sant, és Ell qui ens mou vers la santedat. Tot i ser-hi cridats des del mateix moment del baptisme  al llarg del camí, que és la nostra vida, Déu respecta sempre la nostra llibertat i vol que acceptem lliurement l’acció de l’Esperit i que visquem acceptant amb llibertat les exigències que comporta ser fills de Déu, deixant-nos transformar per l'acció de l'Esperit Sant, conformant la nostra voluntat a la voluntat de Déu.

Avui celebrem tots els sants, dels canonitzats i dels no canonitzats, de tots aquells que, gràcies a la victòria de Crist sobre la mort, reposen en el Senyor i dels quals nosaltres gaudim de llur presència mitjançant la comunió amb els sants, una comunió que ens dona la ferma esperança de poder imitar-los en el seu camí per poder compartir un dia la mateixa vida benaurada que ells ja gaudeixen ara, la vida eterna.

Ara han estat consolats, saciats de justícia, compadits, veuen a Déu tal com és, han obtingut la gran recompensa del seu Regne. Déu els ha reconegut com a fills en tota la plenitud del terme i per això ja s’han manifestat semblants a Ell.

Realment Déu és admirable en els seus sants, en els qui tenien posada en ell la confiança, ens els qui comprenien la veritat, i en els qui l’estimaven fidelment en aquesta vida i que són els qui ara estan al seu costat, perquè Déu dóna als seus sants la gràcia i la misericòrdia (Cf. Sv 3,9).

 

 

Diumenge XXX durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XXX durant l'any / Cicle A

Capella Santa Caterina

25 d’octubre de 2020

Ex 22,20-26; Salm 17,2-3a.3bc-4.47 i 51ab; 1Te 1,5c-10 i Mt 22,34-40

 

De nou volen posar un parany a Jesús, volen provar-lo per fer-lo caure en error i en contradicció. Però de nou sense aconseguir-ho. No era una pregunta fàcil, de fet la llei recollia 613 preceptes i prohibicions i era tema de discussió quin era el manament del qual derivaven tots els altres manaments escrits en els llibres de la Llei i dels profetes.

Jesús recorre a la mateixa escriptura per respondre a la qüestió de quin és el manament més gran; tots ho son i el que fa Jesús és resumir-ho en dos, estimar a Déu i estimar als altres. No diu res de nou, Jesús recita la shemà, la pregària que tot jueu diu cada matí i en aquesta es diu que cal estimar al Senyor amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. El segon manament està al llibre del Levític, que recull les pràctiques que mana la llei, i que diu: «Estima els altres com a tu mateix» (Lv 19,18).

El que fa Jesús és resumir-ho tot en un sol principi, l’amor. Llegeix l’escriptura en clau d’amor perquè l’amor és el que ha de guiar la nostra relació amb Déu i amb els germans. No és un amor indefinit, sinó ben concret. Ens ho ha dit el llibre de l’Èxode, estimar és no maltractar ni oprimir als immigrants, a les vídues, als orfes;  és prestar sense usura, és donar o retornar a l’altra allò que necessita. Aquesta és la conversió de cor de la que ens parla sant Pau a la primera carta als Tessalonicencs, estimar és adorar només el Déu viu i veritable i esperar del cel a Jesús el seu Fill que ha de venir a salvar-nos. Escrivia sant Joan de la Creu que al final de la nostra vida ens examinaran en l’amor, aquest serà el vàrem que Jesús farà servir en el judici que ha de venir i no pas cap altre.

Aquest amor que tot ho resumeix és un amor encarnat. En primer lloc perquè Déu es feu carn, es feu home per compartir les nostres misèries i mostrar-nos un camí cap al Pare. En segon lloc perquè aquest amor que devem a Déu l’hem de fer arribar, l’hem de compartir amb els altres. Vivim dies durs, temps incerts i complicats, on la societat està desconcertada per la pandèmia. Ara i aquí  hem de fer present al Senyor enmig d’aquesta situació crítica, hem de fer-hi present el seu amor mostrant-lo, compartint-lo amb els germans. Perquè on hi ha amor hi ha esperança i tant sols l’esperança pot salvar al món. La nostra no és una esperança buida, retòrica, vaga; és una esperança encarnada que té nom i cognoms, que té un rostre, que va tenir una família, uns amics, uns seguidors; aquesta esperança es diu Jesucrist, aquell que per la fe sabem que essent fill de Déu es feu home, patí com patim nosaltres, morí com morirem nosaltres, però que havent estat concebut per obra de l’Esperit Sant, per la gràcia de Déu Pare vencé la mort i guanyà per a tots nosaltres la vida eterna.

No són moments fàcils, l’allargament dels efectes de la pandèmia, la duresa d’algunes mesures, la por i el dolor ens envolten. Unim-nos a l’amor de Déu tot pregant-li confiadament, esperançadament. Preguem pels malalts, pels seus familiars, pels qui pateixen en la solitud per qui els atenen i pels qui cerquen un remei i preguem també pels governants perquè encertin en les mesures a prendre. I fem-ho compartint aquest amor que hem de tenir, que tenim a Déu, amb els nostres germans.

Diumenge XXIX Durant l’any / Cicle A

 

Diumenge XXIX Durant l’any / Cicle A

18 d’octubre de 2020

Is 45,1.4-6, Salm 95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a; 1Te 1,1-5b i Mt 22,15-21

 

Els fariseus planejaven la manera de sorprendre a Jesús, cercaven d’escoltar d’Ell una paraula comprometedora i l’anaren a trobar amb uns partidaris d’Herodes guiats per una intenció perversa. Els herodians eren considerats col·laboracionistes amb l’Imperi romà; si Jesús responia a la pregunta afirmant que cal pagar el tribut s’hagués posat al seu costat, però si hagués respost que no, hauria pogut ser acusat d’insurrecte, com així va acabar essent davant de Pilat al qual cridaven que el poble d’Israel no tenia altre rei que el Cèsar. Però el que manca de sentit és el mateix plantejament. Hi ha coses que tant sols pertanyen a Déu i no pas a cap pseudodéu humà perquè en les monedes hi ha la imatge del Cèsar, la dels cèsars d’ahir i les dels d’avui, però tots plegats són ídols caducs, massa sovint corromputs i sempre temporals, perquè els déus dels pobles són no res, com escriu el salmista.

Només hi ha un Déu, no n’hi ha d’altre, ens ha dit el profeta Isaïes. Un de sol és digne de ser lloat, un de sol ha fet el cel i la terra i és a aquest a qui cal tributar honor al seu nom, perquè el Senyor és el rei, com ens ha dit el salmista. I la moneda d’aquest rei de reis és ben particular, la imatge que hi ha en cada moneda encunyada per Ell és ben diferent de la del Cèsar, perquè nosaltres som la seva moneda i en cadascun de nosaltres hi ha la seva imatge. Ell ens ha creat i ens ha elegit per a ser la seva moneda, aquella moneda que propagant-se, estenent-se ha de ser transmissora de l’esperança en Jesucrist, nostre Senyor.

Quantes vegades al llarg de la història i avui mateix es vol també sorprendre a l’Església, posar-li un parany, tancar-la en una determinada ideologia o recloure-la a les sagristies. La fe no va d’ideologies, ni tant sols de valors, la fe va de Déu, de la llei de Déu. Cada cristià pot optar per una posició ideològica  o una altra, uns poden ser de dretes, d’altres d’esquerres, uns voler un país nou, d’altres conservar el que hi ha. Però això és cosa dels homes, és cosa del Cèsar.

Ara bé cal preservar i retornar a Déu allò que és de Déu i de Deu és la seva imatge i aquesta està en cadascun de nosaltres. De Déu és per tant la vida des de la seva concepció fins a la mort, de Déu és la dignitat de l’home, de Déu és la llibertat, la justícia i la veritat. Escriu el Papa Francesc en la seva darrera encíclica que «tot ésser humà té dret a viure amb dignitat i a desenvolupar-se integralment, i aquest dret bàsic no pot ser negat per cap país. (...) Quan aquest principi elemental no queda fora de perill, no hi ha futur ni per a la fraternitat ni per a la supervivència de la humanitat.» (Fratelli tutti, 107).

Vet aquí el que ens cal retornar a Déu, el que ens cal respectar i no tant sols de paraula, sinó amb obres poderoses, amb els dons de l’Esperit Sant i amb molta convicció, com ens ha dit l’Apòstol. Sovint s’ha barrat la lectura d’aquest passatge de l’Evangeli segons sant Mateu reduint-la; però no es limita a recordar-nos la diferència entre el que és de Déu i el que és del Cèsar, entre l’àmbit polític i el religiós, excloent-se i tancant-se un vers l’altre. La tasca de l’Església, la seva missió, és parlar de Déu i del dret que aquest te sobre la nostra vida, perquè li pertany (Cf. Benet XVI 16 d’octubre de 2011). En paraules de sant Joan Pau II «L'observança de la llei de Déu, en determinades situacions, pot ser difícil, molt difícil: no obstant això mai és impossible.» (Veritatis Splendor, 102).

Déu i el Cèsar no són realitats contraposades, són realitats a nivells molt diferents, infinitament diferents; una és divina i eterna, l’altra humana i caduca. Realitats amb monedes ben diverses, que cotitzen valors molt diferents, una no te preu, l’altra un preu ben relatiu, la moneda del Cèsar potser sigui fins i tot d’or, però la de Déu és d’humanitat, perquè Déu ha creat i ha escollit a l’home per que aquest sigui reflex de la seva gloria.

És aquesta fe en Déu la que treballa per propagar-se. Avui que celebrem la jornada anual que l’Església dedica a recordar a tots aquells que porten a terme la tasca missionera, ens surten al pas aquestes paraules de l’apòstol sant Pau, missioner entre els missioners, propagador infatigable de l’esperança en Jesucrist. Tot evangelitzador ha de tenir ben present quins són els fonaments de la fe, què és allò que és de Déu i allò altra que és dels cèsars. Escrivia sant Pau VI que l’alliberació evangèlica «no pot reduir-se a la simple i estreta dimensió econòmica, política, social o cultural, sinó que ha d'abastar a l'home sencer, en totes les seves dimensions, inclosa la seva obertura vers l'Absolut, que és Déu» (Evangelii Nuntiandi, 33).

Fins hi tot aquells fariseus hipòcrites ho sabien i ho deien: Jesús diu sempre la veritat, Jesús ensenya de debò els camins de Déu, Ell no obra pas per complaure als homes i per acomplir-ho no té miraments per ningú, sigui qui sigui; sigui el Cèsar o sigui el darrer dels homes de la terra, perquè Ell sap que aquest darrer serà al capdavall el primer i el que ara apareix com el primer serà el darrer. Al cap i a la fi del Cèsar tant sols ho és allò que li pertany, en canvi de Déu ho és tot, també el Cèsar.

No hem d’oblidar mai que portem la imatge de Déu, assumint els nostres deures com a ciutadans, però sense perdre de vista mai que per la fe hem de treballar pel Regne, pel veritable Regne que no pot ser altra que el Regne de Déu.

 

Noces

 

Boda Elisa i Oriol

Santa Maria de Poblet

17 d’octubre de 2020

Ct 2,8-10.14. 16a; 8,6-7a; Salm 144; 1Co 12,31-13,8 i Mt 7,21.24-29

 

Elisa y Oriol libre y voluntariamente venís a contraer matrimonio, decididos a amaros. El centro, el sentido de esta ceremonia es vuestro amor. Habéis convocado a vuestros familiares y amigos, os presentáis ante el Señor para que Él bendiga vuestra unión. Nada de todo esto sería posible, nada tendría sentido sin vuestro amor. Lo hemos escuchado en la primera lectura que habéis escogido del Cantar de los Cantares; «mi amado es para mí y yo para él».
 
L’amor, estimar és el millor do, el camí incomparablement més gran que qualsevol altre, com ens ha dit l’Apòstol sant Pau. Sense estimar no som res, no servim per a res. L’amor és el que ens fa pacients, bondadosos i ens allunya de l’enveja, de la presumpció, de l’orgull, de l’egoisme. Ser l’un per l’altre, ser una sola carn és estimar-se. Aquest sentiment que us envaeix el voleu compartir avui aquí amb els vostres pares, germans, oncles cosins i amics. Encara més, amb un senzill gest, amb aquestes espelmes que heu encès, voleu representar que el vostre amor és hereu del que van tenir els vostres avis entre ells, pels seus fills i pels seus nets. Perquè el fil conductor de la vida no pot altre que l’amor.
 
También por amor, por amor al Padre y por amor a todos nosotros, Jesús fue capaz de llegar a dar su vida para nuestra salvación. No es una quimera, no es algo inalcanzable, el amor es posible y teniendo por fundamento el amor, la casa que és nuestra vida se edifica sobre una roca sólida, la más sólida que pueda haber. Solo así es capaz de soportar un matrimonio los vientos y las riadas. Porqué estas existen y existirán, la vida no es un camino de rosas, hay momentos para la incertidumbre, para el miedo, para la zozobra, sólo el amor puede ayudar a vencer las dificultades y a seguir hacia adelante. No se trata sólo de palabras, nos lo ha dicho Jesús «no todo el que me dice “¡Señor, Señor! “entrará en el reino de los cielos, sino el que cumple la voluntad de mi padre que está en el cielo.» Así también no todo el que dice que ama, ama de verdad, sino que el amor se muestra en la rectitud, no perdiendo nunca la confianza, la esperanza y la paciencia.
 
Estimar potser no sigui fàcil, però no hi ha res millor que estimar i sentir-se estimat. Ho heu pogut veure en els vostres pares i els vostres avis, un amor que ha donat un fruit que avui sou vosaltres. Els temps que vivim són certament incerts però amb la benedicció del Senyor que avui heu vingut a rebre, lloant al Senyor en les alegries i cercant-lo en les penes, ni els oceans seran capaços d’apagar el vostre amor, ni totes les fonts dels rius juntes podran ofegar-lo.
 
Demanem al Senyor que beneeixi a l’Elisa i a l’Oriol, perquè siguin vertaders testimonis d’amor en el món, que és la millor manera de ser testimonis de Crist. Demanem per a ells que arribin a una vellesa feliç, quan, com ens diu el Salm 45, enlloc dels seus pares, tinguin als seus fills, que ho facin conservant, millor encara augmentant l’amor que avui volen manifestar davant d’aquesta assemblea reunida, que és representació de tota l’Església.
 
Que el Señor que es Bueno con todos os bendiga abundosamente para que los dos en la alegría de la mutua donación personal en el matrimonio enriquezcáis la Iglesia, como pediremos para vosotros en la bendición nupcial. Vuestro amor da hoy un paso importante y definitivo, es bendecido por el Señor, que Él sea vuestro refugio y vuestro guía.
 
 

Santa Teresa de Jesús

 

Santa Teresa de Jesús

Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona

15 d’octubre de 2020

Sa 7, 7-14; Salm 83, 2-3. 4-5. 11. 12-13; Rm 8, 14-17. 26-27  i Jn 7, 14-18. 37-39

 

El 27 de setembre de 1970, ara fa 50 anys, san Pau VI proclamava a Teresa de Jesús Doctora de l’Església, era la primera dona que arribava a aconseguir aquest títol tot i que poc després la seguiria santa Catalina de Sena. Com a Jesús a la sinagoga de Natzaret o al temple de Jerusalem quan els qui l’escoltaven deien estranyats «Com és aquest tan instruït si no ha estudiat?» També ens podríem preguntar nosaltres d’on li ve la saviesa a aquesta dona si com ella deia «no me dio Dios talento de discurrir con el entendimiento, ni de aprovecharme con la imaginación, que la tengo tan torpe» (Libro de la vida, IV). D’on li ve per acabar essent en paraules de sant Pau VI una dona excepcional, escriptora genial i fecunda, mestre de la vida espiritual i figura única, humana, gran i atraient (Cf. Homilia 27 de setembre de 1970). No li podia venir de cap altra que de l’Esperit Sant, aquell que sovint es representat parlant-li a cau d’orella, dictant-li el que ha d’escriure, el que ens ha de transmetre.

Teresa de Jesús va suplicar la prudència i li fou donada, va invocar l’esperit de saviesa i li vingué, com ens diu el Llibre de la Saviesa; i aprenent-la sense engany, la compartí sense enveja i la seva riquesa ens l’ha fet arribar com un tresor inesgotable per obtenir l’amistat de Déu. Ens ho ha dit l’Apòstol que aquell qui es deixa portar per l’Esperit de Déu acaba per fer-nos donar testimoni de que som fills de Déu, hereus de Déu i cohereus amb Crist.

Teresa de Jesús begué de la font de l’Evangeli, cercà en la Paraula de Déu la font de la saviesa, com deia «siempre yo he sido aficionada, y me han recogido más las palabras de los Evangelios que libros muy concertados.» (Camino de Perfección, XXI). Teresa de Jesús tenia set de saviesa i assedegada s’apropà al Crist i begué d’Ell perquè creia en Ell. Per això la seva doctrina brilla pels carismes de la veritat, la fidelitat a la fe catòlica i la utilitat per a la formació de les ànimes, com deia sant Pau VI (Cf. Homilia 27 de setembre de 1970). I pouant la doctrina en el mateix Crist conformà la seva voluntat a la d’Ell, «como aquel alma ya se entrega en sus manos y el gran amor la tiene tan rendida que no sabe ni quiere más de que haga Dios lo que quisiere de ella» (Moradas, II, 12).

Santa Teresa de Jesús així ho va aprendre del mateix Crist i es va fer deixebla seva fent-se petita i humil per la fe, però amb l’orella ben atenta, ho va saber esperar tot de la revelació del Pare, ella que era humil i d’aquells que de veritat estimen Déu. Enfortida per la Paraula no va tenir por en edat ja madura d’emprendre una nova vida que la va convertir en santa fundadora i en mare espiritual.

Aquesta és la grandesa de Teresa de Jesús, una ànima senzilla però tocada per la saviesa de Déu; una dona valenta, a voltes arravatada per Crist, a voltes transportada per Ell i sempre enamorada de Jesús i de la seva Paraula. Però també oberta als pares de l’Església.

Teresa de Jesús sense una formació acadèmica, va trobar també en la lectura; sigui de teòlegs, de literats o de mestres espirituals el seu consol i s'alimentà amb la lectura dels Pares de l'Església, com sant Jeroni, sant Gregori Magne o sant Agustí. Teixint també relacions d'amistat espiritual amb sant Pere d’Alcántara de qui escrivia «Este santo hombre me dio luz en todo y me lo declaró, y dijo que no tuviese pena, sino que alabase a Dios y estuviese tan cierta que era espíritu suyo, que, si no era la fe, cosa más verdadera no podía haber, ni que tanto pudiese creer.» (Libro de la vida, 30,5) o amb sant Joan de la Creu «un padre de poca edad, que estaba estudiando en Salamanca, y él fue con otro por compañero, el cual me dijo grandes cosas de la vida que este padre hacía. Llámase fray Juan de la Cruz» (Libro de las Fundaciones, 3,17).

Per tot plegat  esdevingué així ella mateixa doctora de l’Església perquè si amb la seva ploma va saber expressar llur experiència personal, transmetent allò que vivia, aprenia i veia en l'experiència d'altres (cf. Camino de Perfección, Prólogo) amb la seva experiència mística arribà al més alt contacte amb el Senyor que cap humà pot esperar o desitjar. La seva doctrina és fruit de la seva experiència, la seva experiència neix del seu contacte directe amb Crist, la Paraula de Déu i els ensenyaments dels Pares de l’Església. Ho deia sant Pau VI el dia del seu doctorat: «D'on brolla aquesta meravella de doctrina? De l'experiència» (Homilia 27 de setembre de 1970). Teresa de Jesús és la Doctora de l'experiència i la seva vida i la seva obra ens conviden a enriquir-nos amb aquesta mateixa experiència amb la qual ella va alimentar la seva fe, tota la seva mateixa vida.

D’assedegada de l’aigua viva que és Crist esdevingué font de la saviesa. En paraules de sant Joan Pau II «Teresa de Jesús és rierol que porta a la font, és resplendor que condueix a la llum. I la seva llum és Crist, el “Mestre de la Saviesa”, el “Llibre viu” en què va aprendre les veritats; és aquesta “llum del cel”, l'Esperit de la Saviesa, que ella invocava perquè parlés en el seu nom i guiés la seva ploma.» (Avila 1 de novembre de 1982).

Però potser Teresa de Jesús ens diria ara: «Es tan más penoso para mi condición recibir mercedes, cuando caído he en graves culpas, que recibir castigos, (..) verme recibir de nuevo mercedes, pagando tan mal las recibidas, es un género de tormento para mí terrible.» (Libro de la vida 7,19) i acabaria per dir-nos que tant de bo la seva experiència de Déu: «haga a vuestra merced algún provecho» (Libro de la vida, 40,23).

Funeral Mare Frederica Roquet Jalmar, O. Cist.

 

Funeral Mare Frederica Roquet Jalmar, O. Cist.

Santa Maria de Vallbona

Dimecres 14 d’octubre de 2020

Is. 25, 6a. 7-9; Rm. 8, 31b-35.37-39  i  Jo 12, 23-28

Aquell dia en que desapareixerà el vel de dol, aquell dia en que el Senyor prepararà per a tots un convit, aquell dia en que la mort serà engolida i totes les llàgrimes seran eixugades; és el dia per al que ens preparem al llarg de tota la nostra vida, aquell que des del moment del baptisme anhelem d’arribar-hi; i tant més quan hem consagrat la nostra vida al Senyor. Si al llarg de la nostra existència terrena, caduca i efímera aconseguim que ni els contratemps, ni la por, ni les persecucions, ni la fam, ni la nuesa, ni els perills, ni la mort sagnant ens allunyin del Crist; si sentim a Déu a favor nostre; podrem esperar aleshores que s’acompleixi feliçment la nostra esperança; que havent sofert aquí la mort que Crist va venir a compartir amb nosaltres, també compartim la seva resurrecció i amb ella la vida plena i eterna. Demanant-li que quan ens arribi l’hora, la misericòrdia d’aquell qui ho va donar tot, fins al punt d’entregar al seu propi Fill per tots nosaltres, estigui disposat a donar-nos la vida perduda pel Fill a la creu un divendres i guanyada per sempre més al sepulcre buit, aquell primer dia de la setmana.

La nostra germana Frederica ha arribat ja a aquesta hora, el gra de blat que ha estat la seva vida ha caigut a la terra de la mort i morint, retornant el seu cos a la terra, ara li demanem al Senyor que doni fruit de vida eterna, aquell fruit que ella tant va desitjar d’esdevenir. Li demanem al Senyor que l’aculli a la seva gloria i que per la seva infinita misericòrdia es fixi en tot allò que al llarg de la seva vida va donar-li a Ell, a les seves germanes de comunitat i a tanta gent; i li perdoni amb cor bondadós tot allò que de pecat hagi pogut tenir. Perquè la vida de la nostra germana, ha estat una vida dedicada en tota la seva plenitud a cercar a Déu, a conèixer-lo, a servir-lo; guardant així la seva vida per a la vida eterna; que ara demanem al Senyor que li concedeixi.

La vida i la mort esdevenen davant els nostres ulls un gran misteri; sabem que si naixem hem de morir, però estem certs per la fe de que la mort no és sinó el pas d’una vida a una altra, d’una vida on hi ha sofriment, angoixa i també alegria, a una vida sense fi, per viure-la amb plenitud i amb joia; una plenitud al recer de Déu, a l’escalf del seu amor immens.

Certament avui, ara i aquí la mort de la nostra germana té per a nosaltres un regust agredolç; al dolor, al sentiment per la seva mort, per la seva absència s’uneix la dolçor de l’esperança de que el Senyor li faci compartir la proximitat del seu amor.

Hi ha però un tercer sentiment, que unit a l’enyorança adolorida i a l’esperança, ara ens envaeix i és el sentiment de gratitud. Donem avui també gràcies a Déu per una vida cristiana viscuda amb plenitud, amb convenciment i amb generositat; una vida lliurada a Déu a través de les germanes d’aquesta comunitat a la que la Mare Frederica serví durant tants anys en diverses i greus responsabilitats.

Tota la nostra vida, si ho mirem bé, no és sinó un preparar-nos per a aquesta hora que ha arribat ja per a la Mare Frederica, l’hora del veritable encontre amb el Senyor, l’hora de néixer de nou i estar-se allí on està el Senyor. La vida dels monjos i de les monges, la de tot cristià, però molt especialment la nostra, és un recórrer el camí cap a aquesta hora de plenitud i de vida. Aquest camí que un cop acabat per a ella, la nostra germana Frederica pot dir-li al Senyor que no l’ha recorregut en va, que no es presenta davant d’Ell amb les mans buides, ans al contrari, les pot presentar plenes de bones obres i si alguna de no tant bona ha fet demanem-li al Senyor que fent balanç de tota una vida, vegi tot allò que de bo ha obrat i la recte intenció que ha guiat la seva existència.

Avui més que lloc per al dolor, tot i que l’enyorança d’una presència ens corprengui, més que a espai per a l’agraïment per tot el que la nostra germana ha fet al llarg de la seva vida, hi ha d’haver lloc per a l’esperança. L’esperança de que la nostra germana ja hagi arribat a la gloria i l’esperança de que aquesta mateixa gloria ens sigui oferta un dia a tots nosaltres; perquè per això hem vingut al món, per arribar a aquesta hora. Per als creients la mort no pot ser altra cosa que una porta que s’obre a l’esperança. No és una esperança vana, és una esperança confiada, i nosaltres els monjos i les monges tenim ocasió d’aprofundir-la en el contacte reposat amb la Paraula de Déu, d’amorosir-la en la pregària fonamentada en els Salms, de reposar-la en el treball pacient. Així la Mare Frederica al llarg de 64 anys de vida monàstica s’ha anat preparant per a aquesta hora que finalment li ha arribat, després d’un camí llarg, fecund en el decurs del qual ha fixat sempre la mirada en el Crist, sabent-lo reconèixer en els altres.

Avui és un dia de joia. De joia enyoradissa per l’absència de la nostra germana d’entre nosaltres; una joia adolorida per la seva mort; una joia agraïda per tot el que ha fet. Però sobretot una joia esperançada i confiada. Per això ara aquí demanem-li al Senyor que aculli a la Mare Frederica a casa seva i li recompensi així tota una vida dedicada a cercar-lo, dedicada a preparar-se per aquest encontre amb el Senyor. Diu el Papa Francesc que «la mort és una trobada: és Ell qui ve a trobar-nos, és Ell qui ve a prendre'ns de la mà per portar-nos amb ell.» (Homilia a Santa Marta 29 de novembre de 2019) Si la mort és doncs l’hora de la trobada amb el Senyor; aleshores quina hora pot ser més dolça que aquesta de la mort? Sols la incertesa de com és el pas ens pot fer basarda, però no pas la idea de la trobada amb el Pare, que és plenitud de vida i d’amor.

Demanem-li al Senyor que augmenti la nostra fe i la nostra esperança de que amb la mort acaba una vida terrena, però s’obre la porta d’una nova vida, d’una vida en Crist amb plenitud. Demanem-li de no desesperar mai de la seva misericòrdia i de ser sempre missatgers d’esperança, malgrat les dificultats, els entrebancs i les angoixes. Déu va enviar al seu Fill per a compartir la nostra vida humana, el feu en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, per això nosaltres per l’obra redemptora de Crist podem esperar de participar també de la seva resurrecció.

Demanem-li enyoradissos, adolorits, agraïts, però per damunt de tot confiadament esperançats que la nostra germana Frederica participi ja de la resurrecció del Senyor i tots nosaltres quan sigui la nostra hora.

Diumenge XXVI durant l’any / Cicle A

 

Diumenge XXVI durant l’any / Cicle A

Capella Santa Caterina

27 de setembre de 2020

Ez 18,25-28, Salm 24,4-5.6-7.8-9; Fl 2,1-11i Mt 21,28-32

 

«Què us en sembla?» és millor dir i no fer o fer i no dir-ho? Vivim en una societat on el poder de la comunicació és més fort que mai, on la imatge prima, on el nivell d’acceptació o de rebuig en les enquestes mou muntanyes i voluntats. Vivim penjats en les xarxes socials, la voluntat de fer-se present és molt més important que qualsevol altra cosa. Sovint això significa que som dels que diem que hi anem de seguida, però al cap i a la fi no ens movem de lloc. Un simple twit  ens pot fer sentir solidaris, cooperadors o lluitadors de ves a saber quina causa, segurament molt justa; però de fet diem i no fem res.

La fe no va d’això, la fe va de la conversió del cor, no pas d’un canvi de llenguatge comunicatiu i per això a voltes el missatge cristià no arriba bé a la gent o no es fa simpàtic o sembla que no està al dia. El just, ens ha dit el profeta Ezequiel, si deixa de fer el bé i comet el mal, mor per culpa seva. Per a salvar-nos cal reconèixer-nos pecadors i convertir-nos; fer examen de consciència i fer propòsit d’esmena, com es deia abans. No fer res per rivalitat ni per vanagloria, cercant de tenir els mateixos sentiments que el Crist. Ell no anà anunciant arreu que seria glorificat, ans al contrari quan els seus més propers presenciaren escenes com la de la transfiguració els demanà de no dir-ho, de guardar el secret ja que malgrat la seva condició divina no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu. Com ens diu la Carta als Filipencs en aquest meravellós himne que resumeix tota la cristologia, volgué compartir la seva filiació divina amb tots nosaltres per mitjà de la seva resurrecció que és anunci de la nostra si no deixem d’obrar el bé.

Déu no és un déu d’aparador, és un déu de fets, de realitats, d’obres. Per ser cristians, per ser batejats no tenim pas garantida la salvació; ans al contrari si nosaltres coneixem quin camí hi porta i ens neguem o ens resistim a recórrer-lo, malgastem els talents que Déu ens ha donat mitjançant els sagraments i ens passaran al davant publicans i dones de mala vida que han cregut de veritat. Per tant, com diu l’Apòstol sant Pau, intentem de mirar als altres considerant-los superiors a nosaltres mateixos molt més que mirar-los per damunt de l’espatlla amb aire de superioritat pel sols fet de ser batejats; recordant-nos sempre d’aquell qui prengué la condició d’esclau i s’abaixà fins a acceptar la mort i una mort de creu. El baptisme no és una garantia de salvació, és un compromís per avançar cap al Crist. Podem ser batejats, dir sí i no fer.

Déu no ens convida a dir no i a rectificar; el que ens vol dir és que tenim la possibilitat de rectificar, de convertir-nos com també la de dir sí i tirar-nos enrere. Déu ens ha fet lliures, la seva manera de fer és la que va ben encaminada i ens mostra el camí perquè també la nostra acabi ben encaminada. Per això no ens calen promocions o vanaglories; ens cal tant sols reconèixer-nos pecadors i confiar-nos a la seva gràcia, al seu amor, aquell amor que consola. 

El Senyor és bondadós i recte i ens ensenya a nosaltres pecadors el bon camí per tal de que avancem cap a Ell per sendes de justícia; com ens ha dit el salmista. 

«Què ens en sembla?» no val la pena, no és apassionant d’intentar seguir el seu camí?