Diumenge
XXVI durant l'any / Cicle C
Associació
Rocabruna
Dissabte
27 de setembre de 2025
Am
6,1a.4-7; Salm 145,7.8.9-10; 1Tm 6,11-16 i Lc
16,19-31
Tenim sempre davant nostre la possibilitat d’escollir. Podem decantar-nos per la comoditat, la mandra espiritual o qualsevol altra cosa que és el resultat de posar-nos a nosaltres primer i als altres després, acabant per ignorar-los. O podem decantar-nos per fer el bé que Déu vol que fem. Al cap i a la fi ignorant als altres el que fem és ignorar a Déu mateix que ens convida a estimar-lo a Ell i als altres. Aquell ric, que la tradició anomena amb el nom d’Epuló, vivia feliç, tant feliç que ni se n’adonava que al seu voltant hi havia qui patia i molt, com Llàtzer que satisfeia la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric i no tenia altra cura per les seves úlceres que les llepades dels gossos.
La fe és una inversió a llarg termini; la fe en Crist no és aquella fe antiga que valorava l’estima de Déu en obtenir riqueses, béns, fills o qualsevol altre barem que tingués ara i aquí la recompensa. Epuló vivia molt bé i Llàtzer molt malament i podria semblar que tot estava donat, però els plans de Déu no son els nostres, les aparences no son el que Déu valora. Déu valora el fons dels cors no pas els vestits de porpra, ni el lli finíssim, ni les festes esplèndides.
Fixem-nos en dos detalls, no pas secundaris del relat de l’Evangeli d’aquest diumenge. El pobre que veu recompensada la seva vida terrenal miserable amb una nova vida al costat d’Abraham el relat l’anomena Llàtzer, com l’amic de Jesús tret del sepulcre per retornar-lo a la vida. Fixem-nos també que la perícopa que avui hem escoltat acaba amb una frase ben simptomàtica: «ni que ressuscités algú d'entre els morts no es deixarien convèncer», i aquest algú que ressuscita d’entre els morts, Llàtzer amic de Jesús a part, no és altre que el mateix Jesús.
Viure tranquils, creient-nos segurs, ungits amb perfums, bevent en grans copes, com ens ha dit el profeta Ageu, és l’anunci de ser en un futur els primers dels deportats. Practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència i la mansuetud, és l’anunci de guanyar-se la vida eterna.
La vida que Déu ens ha donat, que comença en el mateix moment de la concepció, no és per viure-la aclofats en els nostres sofàs, com escriu també el profeta Ageu; la vida que Déu ens dona és per viure-la lluitant en el noble combat de la fe, guanyant-nos la vida eterna.
Seria sens dubte més còmode viure com Epuló, com els qui vivien tranquils a Sió. Viure així, amb aquests objectius, seria viure la vida a curt termini; un aparentment alt rendiment inicial però a la fi fals, que s’esvaeix com un grapat de sorra a les nostres mans. Viure confessant la nostra fe en presència de molts testimonis, davant de Déu i davant Jesucrist, com ens convida l’Apòstol, és viure la vida no tant còmodament, però és viure-la amb sentit; és viure-la guardant de manera irreprensible el manament rebut: Estimar a Déu i estimar als germans.
Com podia dir Epuló que estimava Déu mentre tenia a Llàtzer famolenc a la porta de casa? Epuló es recordà de Déu i del nostre pare Abraham tant sols quan arribà al país dels morts. Llàtzer en canvi el tenia present cada dia de la seva vida, ni que fos per demanar-li que acabés amb aquell turment de fam, nuesa i oblit.
Vivim aquest any el jubileu de l’esperança. La fe és esperança i la fe es viu practicant la caritat. Fe, esperança i caritat van estretament unides. Tenir fe sense practicar la caritat és inversemblant; tenir fe sense posar l’esperança en el Regne, seria tenir una fe incompleta, li mancaria el seu sentit més profund.
Escrivia
san Josemaria que «m’adono que la nostra lògica humana no serveix per explicar
les realitats de la gràcia. Déu sol cercar instruments febles, per tal que es
vegi amb una clara evidència que l’obra és seva.» (És Crist que passa). Instruments
febles com Llàtzer esdevinguts participants del Regne de Déu trenquen la lògica
humana i responen a la lògica de Déu. Ens ha dit el papa Lleó XIV: «Ell és qui
cuida de nosaltres. En els moments de foscor, fins i tot contra tota evidència,
Déu no ens deixa sols; al contrari, precisament en aquestes circumstàncies
estem anomenats més que mai a esperar en la seva proximitat de Salvador que mai
abandona.» (15 de setembre de 2025).
Epuló va deixar a la seva sort a Llàtzer, Déu no el va deixar sol; ara a qui en vida van tocar tants mals, acollit per Déu, ha trobat el consol.