Diumenge XXVI durant l'any / Cicle C
Missa del Jubileu de l’Esperança al santuari de la Mare de
Déu dels Àngels. Temple jubilar
Diumenge 28 de setembre de 2025
Am 6,1a.4-7; Salm 145,7.8.9-10;
1Tm 6,11-16 i Lc 16,19-31
En l’episodi que ens presenta l’Evangeli d’aquest diumenge tenim
dos personatges: un de molt ric, a qui tradicionalment es dona el nom d’Epuló
però a qui l’evangelista sant Lluc no creu necessari donar-li cap nom concret i
un de molt pobre que el mateix sant Lluc ens presenta amb el nom de Llàtzer. Fixem-nos
en dos detalls, no pas secundaris del relat de l’Evangeli d’aquest diumenge. El
pobre que veu recompensada la seva vida terrenal miserable amb una nova vida al
costat d’Abraham el relat l’anomena Llàtzer, com l’amic de Jesús tret del
sepulcre per retornar-lo a la vida. Fixem-nos també que la perícopa que avui
hem escoltat acaba amb una frase ben simptomàtica: «ni que ressuscités algú
d'entre els morts no es deixarien convèncer», i aquest algú que ressuscita
d’entre els morts, a part de Llàtzer l’amic de Jesús que de fet tornà a la vida
d’aquest món, no és altre que el mateix
Jesús.
Tenim
al davant dos personatges que en un primer cop d’ull representen un l’esperança
i l’altre la desesperança. El ric ho tenia tot, anava vestit de porpra,
celebrava cada dia festes esplèndides, era objecte de la consideració i l’atenció
de tothom; en definitiva era un triomfador, havia arribat al cim de l’èxit
social. Molt a prop seu hi havia un altre home que passava ben desapercebut,
s’estava estirat al portal, ningú li donava de menjar i s’havia d’acontentar
amb les engrunes que queien de la taula del ric; les seves úlceres no rebien
cap altre atenció que les llepades dels gossos que eren els únics que s’hi
acostaven. L’escena recorda el que, comentant un altre episodi de l’Evangeli,
ens deia tot just fa un any el papa Francesc: «Quan tu t'acostes a un pobre i
et fas sentir pròxim, és Jesús que s'acosta a tu en la persona d'aquest pobre.
Si us plau, no confonguem: l'almoina no és beneficència. El que rep més gràcia
de l'almoina és el que la dona, perquè es fa mirar pels ulls del Senyor.» (27
d’octubre de 2024).
Aquell
doncs que viu com el ric ho fa seguint allò que ens destaca el profeta Amós;
viu tranquil, es creu segur, s’estira en llits de marfil, s’aclofa al seu sofà
i menga els anyells més tendres i els vedells més engreixats mentre escolta
melodies improvisades al so de les arpes i beu vi en grans copes, mentre el seu
entorn s’omple amb els perfums més fins. Res d’això hi ha al voltant del pobre
Llàtzer, al seu voltant manca tot. Hi ha però una cosa que comparteixen; al
voltant de Llàtzer manca la dignitat humana i al voltant del ric, encara que
ell cregui tot el contrari, també hi manca la dignitat humana perquè si bé
Llàtzer no rep allò que li pertoca, al ric tanta riquesa el fa indigne.
Ens
ho ha dit l’apòstol sant Pau; el camí de la fe implica practicar sempre la
justícia, practicar la pietat, tenir fe, amor, paciència, mansuetud; en
definitiva el camí que ens proposa Crist significa lliurar un noble combat per
tal de guanyar-se la vida eterna. En vida l’abisme separava al ric de Llàtzer, un cop morts una
fossa immensa els separà de nou. Hi ha però una gran diferència; tal com diu
Abraham en el relat de l’Evangeli segons sant Lluc, ningú al país dels morts
pot traspassar del lloc on hi ha el ric al lloc on hi ha Llàtzer, ni tant sols
per poder remullar la boca assedegada de l’un amb la punta del dit de l’altre.
En canvi quan vivíem tots dos en aquest món el gran abisme que els separava es
podia haver vençut fàcilment; Epuló no hauria tingut altre dificultat que mirar
a Llàtzer, que adonar-se de que existia per o bé asseure’l a la seva taula o bé
proporcionar-li menjar o bé mirar de guarir les seves nafres. El ric tant sols
es recordà de Llàtzer quan demanà a Abraham que li envies per mullar amb aigua
la punta del seu dit i refrescar-li la llengua, perquè sofria molt enmig d'aquelles
flames, abans res de res.
Comparant
aquest relat d’avui amb el del bon samarità, també en l’Evangeli segons sant
Lluc ens trobem que tots dos, el ric i el bon samarità, tenen ocasió d’ajudar a
algú tirat per terra i ferit; però no tots dos reaccionen igual. Certament
Epuló és l’antítesi de bon samarità, aquell que anava de viatge i va arribar
prop d'on jeia a terra aquell home víctima dels bandolers, però el samarità el
veié i se'n compadí, s'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi
embenà; i encara més després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a
l'hostal i se'n va ocupar, pagant les seves despeses per anticipat. Tots
dos relats ens els presenta l’evangelista sant Lluc i per això el contrast
esdevé encara més notable.
Celebrem
avui aquí de manera molt especial l’any jubilar, aquest any que va convocar i
inaugurar el papa Francesc sota el lema de l’esperança i que ara vivim amb el
papa Lleó XIV. En la butlla de convocatòria el papa Francesc ens deia: «En
l’Any jubilar estem cridats a ser signes tangibles d’esperança per a tants
germans i germanes que viuen en condicions de penúria. (...) Que no falti
una atenció inclusiva vers tots els qui, trobant-se en condicions de vida
particularment difícils, experimenten la pròpia debilitat (...) no podem
apartar la mirada de situacions tan dramàtiques, que avui es constaten a tot
arreu (...) No ho oblidem: els pobres, quasi sempre, són víctimes, no
culpables.» (Spes non confundit).
Aquestes
consideracions del papa Francesc adquireixen a la llum de l’Evangeli d’avui una
concreció. L’esperança no creix tant sols parlant-ne, l’esperança creix
treballant-la; lliurant aquest noble combat del que ens parla avui sant Pau i
guardant, tal com l’apòstol ens diu, el manament rebut del Senyor que ens diu:
«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota
l'ànima, amb totes les forces
i amb tot el pensament, i estima els altres
com a tu mateix.»
De
fet el ric tant sols es recordà de Déu i d’Abraham quan es veié envoltat de
flames i de turments; abans sembla que poc el recordava perquè si ho hagués fet
no hauria ignorat al qui tenia estirat al seu portal. En canvi Llàtzer deuria
suplicar al Senyor cada dia des de la seva misèria humana. Un fou atès per Déu
i l’altre perdé tot allò de que havia gaudit i que havia negat al seu germà
necessitat.
El relat de Lluc acaba amb una frase també ben simptomàtica: «ni que ressuscités algú d'entre els morts no es deixarien convèncer.» El ric Epuló creu que els seus cinc germans si anava a trobar-los algú que torna d'entre els morts, es convertiran perquè no acabar també en aquell lloc de turments. És l’anunci de que ni ressuscitant Crist d’entre els morts, també molts no es convertiren.
L’elecció és davant dels nostres ulls; podem conformar-nos vivint tranquils, com ens diu el profeta Ageu, vivint una vida regalada com la del ric de l’Evangeli d’avui o podem optar per aquesta vida de pietat, fe, paciència i amor. Deia el papa Lleó XIV als joves que van acudir al jubileu de la joventut que: «és cert el que han dit: “optar equival també a renunciar a alguna cosa i això a vegades ens bloqueja”. Per a ser lliures, és necessari partir d'un fonament estable, de la roca que sosté els nostres passos. Aquesta roca és un amor que ens precedeix, ens sorprèn i ens supera infinitament: l'amor de Déu. Per això, davant d’Ell la decisió és un judici que no ens treu cap bé, sinó que sempre ens porta alguna cosa millor. La valentia d’escollir sorgeix de l'amor que Déu ens manifesta en Crist.» (2 d’agost de 2025).
Escoltem les paraules finals del papa Francesc en la butlla de convocatòria d’aquest any jubilar: «Deixem-nos atraure des d’ara per l’esperança i permetem que a través de nosaltres sigui contagiosa per a tots els qui la desitgen. Que la nostra vida pugui dir-los: «Espera en el Senyor! Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi! Espera en el Senyor!» (Sl 27,14).» (Spes non confundit, 25).
Que Maria, sota l’advocació dels Àngels, aquella a qui la pietat popular continua invocant com a mare de l’esperança, a qui acudim en els borrascosos esdeveniments de la vida, vingui a ajudar-nos, ens sostingui i ens convidi a confiar, a continuar esperant i a ser signes d’esperança per als altres.