Diumenge
XXV durant l’any / C
Celebració de l’any jubilar de l’esperança al Santuari de
la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet
Diumenge
21 de setembre de 2025
Am
8,4-7; Salm 112; 1Tm 2,1-8 i Lc 16,1-13
El
Senyor que tot ho coneix no oblida mai el que fem, no oblida a aquells que tenen
com a pla de vida abraonar-se sobre els pobres, viure de mala gana les festes
per tal de poder seguir amb el seu negoci, estafar en el pes fent trampa amb
les balances o aprofitar-se de la gent necessitada per esclavitzar-la. La
maldat, origen de totes les guerres i de tots els conflictes, és tan antiga com
la mateixa humanitat, tot i que seguim essent vertaders constructors d’excuses
i d’arguments justificadors del mal fent-lo passar per bé, com viem cada dia en
el nostre món. Però malgrat tot Déu és pacient amb nosaltres i per acollir-nos
a aquesta seva paciència ens cal, com ens ha aconsellat sant Pau, adreçar al
Senyor oracions, súpliques i accions de gràcies per tothom, sense exclusions, i
fer-ho amb la mateixa paciència que Déu te amb nosaltres.
Com
ens deia el papa Francesc en convocar aquest any jubilar que avui celebrem de
manera especial en aquest santuari dedicat a la misericòrdia de la Mare de Déu:
«Aquest entreteixit d’esperança i paciència mostra clarament com la vida
cristiana és un camí, que també necessita moments
forts per a alimentar i enfortir l’esperança, companya insubstituïble
que permet entreveure la meta: l’encontre amb el Senyor Jesús.» (Spes non
confundit, 5).
Així
hauríem de viure aquest any jubilar, com un moment fort per al rencontre amb
Déu, per recuperar l’esperança que en tants moments de la nostra vida decau,
perquè quan tot o gran part del que emprenem no va de la manera que voldríem
l’esperança és difícil de mantenir i la paciència encara més difícil de
practicar.
La
fidelitat, ens ho ha dit el Senyor en l’Evangeli, s’educa essent fidels a les
coses més petites. Es comença per ser fidel amb les coses de poc valor per
acabar essent-ho amb les de més valor. Correm sempre el perill de canviar de
bàndol, perquè la comoditat, la inèrcia, el desencís ens empenyen cap a la
desesperança i acabem estimant més uns valors caducs i fugissers que no pas
posar l’esperança en el Senyor que ens va dir: «Ja
no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo.
A vosaltres us he dit amics perquè us he fet
conèixer tot allò que he sentit del meu Pare.» (Jn 15,15).
Les
veritables riqueses no són pas les que nosaltres aquí considerem com a tals,
les veritables riqueses són les del cel. Jesús elogia, en certa manera,
l’astúcia d’aquell administrador malversador que va saber buscar un recer per
al seu futur. No és que Jesús el justifiqui ni encara menys el lloï. Jesús en
primer lloc ens vol fer veure que no hem
de posar l’accent en les riqueses enganyoses sinó en les veritables. Jesús ens
ensenya que perdonant nosaltres als altres ens podem arribar a guanyar el perdó
malgrat haver comés moltes mancances al llarg de la nostra vida. Podríem posar
en paral·lel aquest text evangèlic d’avui amb aquell altre del capítol XVIII de
l’Evangeli de Mateu; allí un altre senyor perdonà a aquell servent que devia deu mil
talents i estava a punt de ser venut ell i la seva família com a esclau; ell
rebé el perdó del deute, però fou
incapaç de perdonar al que li devia cent denaris; la seva manca de misericòrdia
rebé el càstig fins a pagar la totalitat del deute que poc abans li havia estat
perdonat. Avui l’evangelista sant Lluc ens presenta un relat en certa manera similar,
però aquí el protagonista té l’astúcia de guanyar-se amics a costa de la
riquesa enganyosa per tal de ser rebut quan li calgui; sap que perdonant, ni
que encara sigui de manera fraudulenta, perdonant el deute d’un altra, ni que
encara sigui parcialment, acabarà per ser ell mateix perdonat. Qui sembra
perdó, recull perdó, qui sembra esperança, recull esperança.
Com
podem aconseguir ser fidels en allò que val poc per tal d’esdevenir fidels en
allò de més valor? Estimant l’amo al que val la pena verdaderament estimar,
servint a Déu abans de servir a les riqueses i als poders d’aquest món. Aquell
qui és mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, ens ho ha mostrat al
llarg de la seva vida. Ell podent haver estar ric fou pobre; podent haver
tingut poder, el rebutjà; podent imposar-se, tractà sempre de convèncer. Obrant
així esdevingué vertaderament poderós, servint a Déu, servint al Pare, ens
ensenyà com obtenir allò de més alt valor.
Ens
poden escandalitzar les paraules del profeta Amós, parlar de fer trampes o de
comprar amb pocs diners gent necessitada; però si ho mirem tant sols amb una
mica de deteniment veurem que no està tant lluny del que vivim també avui,
perquè vivim en un món, en una societat on servim abans al diner que a Déu, on
fem bastant més de cas de les riqueses que de Déu. Aquestes paràboles, escrivia
sant Agustí, s’anomenen contradictòries perquè comprenguem que si va poder ser
lloat pel seu amo aquell que va defraudar els seus béns, han d'agradar a Déu
molt més els que fan les mateixes obres segons els seus preceptes.
La
nostra força l’hem de cercar en la pregària, pregant per nosaltres, però
pregant alhora per tothom. Pregant també pels qui tenen autoritat, perquè
aconsegueixin l’honestedat, la pietat i la serenitat. Evitar les baralles, les
discussions, alçant-nos amb les mans netes, com deia l’Apòstol a Timoteu. No ho
aconseguirem pas sinó posem a Déu per davant de tot. De la nostra vida i del
nostre món en som administradors, no pas els amos, perquè Déu n’és l’únic amo,
Ell és l’única riquesa, la millor riquesa, la de més valor; un valor no es pot
adquirir amb diners, sinó sols amb la pregària. Sols així administrarem bé la
nostra vida, una vida que de fet i de dret pertany a Déu, no pas a nosaltres mateixos ni als altres homes.
Això ho oblidem massa sovint volent controlar la vida i la mort amb mil
mitjans. La vida és sagrada perquè pertany a Déu, és un do seu i a Ell ha de
retornar.
I
tenim un model de fidelitat, un model de paciència, un model de vida i un model
d’esperança. És Maria, la Mare de Déu i mare nostra que aquí venerem sota
l’advocació de la misericòrdia. Ella practicava «les obres de misericòrdia –
que - són igualment obres d’esperança, que desvetllen en els cors sentiments de
gratitud.» (Spes non confundit, 11).
Escrivia
el papa Francesc en convocar aquest any jubilar de l’esperança: «La indulgència,
en efecte, permet descobrir com d’il·limitada és la misericòrdia de Déu. No
sense raó a l’antiguitat el terme “misericòrdia” era intercanviable amb el d’indulgència”,
precisament perquè pretén expressar la plenitud del perdó de Déu que no coneix
límits.» (Spes non confundit, 23).
Aquest
any jubilar ens ha de servir per això, sinó no ens servirà per a res. Ens ha de
servir per recuperar la capacitat de perdonat per tal poder ser perdonats.
Sovint oblidem el que preguem en cada Eucaristia, la pregària que Jesús va
ensenyar als seus deixebles. Quan diem «perdoneu les nostres culpes, així com
nosaltres perdonem els nostres deutors».
Al respecte
escrivia el papa Benet XVI que la petició del perdó suposa alguna cosa més que
una exhortació moral, que també ho és i, com a tal, representa un desafiament
nou cada dia. Ens recorda a aquell que pel perdó ha pagat el preu de davallar a
les misèries de l'existència humana i a la mort en la creu. Per això ens
convida abans de res a l'agraïment, i després també a esmenar amb Ell el mal
mitjançant l'amor, a consumir-lo sofrint. I en reconèixer cada dia que per
aconseguir-ho, no n’hi ha prou amb les nostres forces, que sovint tornem a ser
culpables, llavors aquesta petició ens dona el gran consol que la nostra oració
és assumida en la força del seu amor. Cal però que hi posem de la nostra part i
no hi posem res, si ens engresquem en polèmiques inútils per imposar el nostre
criteri quan no és el dels altres.
Com escrivia el papa Francesc: «Perdonar no canvia el passat, no pot modificar el que ja ha passat; i, tanmateix, el perdó pot permetre que canviï el futur i es visqui d’una manera diferent, sense rancor, ira ni venjança. El futur il·luminat pel perdó fa possible que el passat es llegeixi amb uns altres ulls, més serens, encara que estiguin solcats per les llàgrimes.» (Spes non confundit, 23).