Missa
Solemne en Sufragi dels Confrares Difunts
de la
Confraria de la Mare de Déu de Montserrat
Basílica
de Santa Maria de Montserrat
Dissabte
20 de setembre de 2025
Ap
21,1-7; Salm 26; Rm 8,14-23 i Lc 12,35-40
La
mort ens surt al pas a tots en un moment o altre, no fa excepcions, aquesta
vida que comença quan som engendrats en el ventre de la mare té un punt
d’arribada. La mort és precisament això, un punt d’arribada i no és pas mai un
punt i final. Afirmar això, viure aquesta realitat pot semblar a hores d’ara per
a molts quelcom no ja agosarat sinó totalment inversemblant.
Hem
perdut en gran part la mesura de la transcendència o més que perdre-la hi hem
renunciat; però perdent-la o renunciant-hi en cap cas hem aconseguit reduir-la
o eliminar-la.
Els
ulls humans veuen coses humanes, materials, realitats tangibles però més enllà
d’aquesta realitat que podem veure i tocar hi ha la realitat de Déu que
ultrapassa tot el que nosaltres puguem conèixer. Hi ha una manera sinó de veure
clarament, si d’intuir aquesta realitat més sublim i absolutament real que és
la realitat de Déu, son els ulls de la fe. Com escrivia sant Pau
«Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar;
després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és
limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix.» (1Co 13,12).
Aquesta
realitat que ens transcendeix és la que podem viure portats per l’Esperit de
Déu, un Esperit que ens fa lliures, que ens fa fills de Déu amb el seu Fill,
aquell que vingué al món per encarnar-se com un de nosaltres, per viure com un
de nosaltres i per morir com un de nosaltres. Però aquí no acabava la seva
missió, havia de morir per vèncer la mort, per ressuscitar i ressuscitant
obrir-nos a nosaltres la porta de la vida verdadera i plena.
Aquesta
és la realitat que coneixem per obra de l’Esperit i podem veure amb els ulls de
la fe. Però com Jesús no s’estalvià els sofriments del món present, tampoc ens
els estalviem nosaltres. Dolors, angoixes i neguits formen aquests sofriments
que ens diu sant Pau que no son res comparats amb la felicitat de la gloria que
tard o d’hora s’ha de revelar en nosaltres, quan el cel i la terra que coneixem
aquí hagin desaparegut i puguem contemplar aquell cel nou i aquella terra nova
que Joan va veure revelada.
Avui
recordem en aquesta celebració als nostres germans i germanes que ens han
deixat al llarg d’aquest darrer any. Els enyorem i els plorem, com no podria
ser d’altra manera perquè ens han deixat, ja no comparteixen tot allò que
compartiren amb nosaltres en vida i la seva absència ens dol.
No tot
està perdut, ells, ho sabem per la fe, han acabat la cursa en aquest món.
Aquesta cursa seva ha tingut de tot, moments bons i moments no tant bons,
moments de certeses i moments de dubte o de defalliment, no pas perquè fossin
millors o pitjors que nosaltres, sinó perquè la vida que Déu ens ha donat aquí
a la terra és així, la d’ells i la de cadascun de nosaltres, és una vida plena
de contrastos, perquè no és encara una vida plena.
La
vivim des de la fe esperant l’hora que serem plenament fills, quan el nostre
cos sigui redimit. L’hem de viure amb els llums encesos i el cos cenyit,
vetllant perquè tant bon punt truqui el Senyor a la nostra porta estiguem
preparats per rebre’l.
Pregar
pels difunts te dos sentits. Un personal ja que preguem per ells en certa
manera per consolar-nos ja que així ens els fem presents i això ens ajuda a
suportar la seva absència. Però el vertader sentit de la pregària pels nostres
difunts és demanar al Senyor que els hagi trobat a punt per l’encontre, ben
disposats i que a l’hora de fer balanç els hagi trobat justos no pas passant
per alt el que, humans com eren, hagin deixat de fer bé, sinó acollint-los amb
aquella abraçada misericordiosa que tant sols pot donar el Pare.
A Déu
res li podem exigir, la participació en el seu Regne no es guanya, tot es do de
Déu i nosaltres ara i aquí li demanem al Senyor que aculli als nostres difunts
al seu Regne. No és pas una quimera, no és un impossible, tenim un exemple ben
concret de que participar de la gloria amb el Fill és ben bé possible. Aquella
noia de Natzaret quan digué a l’àngel que es fes en ella la voluntat de Déu ens va obrir el camí cap al Regne, el seu i en
certa manera també el nostre.
Cert
que en ella concorren circumstàncies que nosaltres no compartim, com la seva
concepció immaculada; però Maria era tant humana com nosaltres, el que obrà
meravelles en ella fou estar disposada a seguir allò que Déu li demanava i no
tot fou un camí planer, foren diverses les espases de dolor que li traspassaren
el cor; com li havia dit l’ancià Simeó al temple de Jerusalem.
Avui
aquí en aquesta basílica, sota l’esguard de la nostra patrona, li demanem a
aquella que de la creu estant Crist ens donà per mare, que aculli la nostra
pregària pels nostres germans i germanes difunts.
Ella
sap ben bé que és plorar la mort d’un ésser estimat i per això entén molt bé el
nostre dolor i la nostra enyorança, perquè ella els visqué juntament amb els
apòstols a Jerusalem tot i estar ben certa de que la mort no havia guanyat la
partida, de que el seu Fill havia ressuscitat, l’acompanyà l’enyorança fins a
poder reunir-se de nou amb Ell.
Que la nostra pregària, sincera i esperançada, arribi a Maria i que ella sigui per als nostres difunts un ajut per arribar al paradís, on no hi ha ni dol, ni penes; on sols hi ha pau i joia, on s’han acomplert totes les esperances en presència del Senyor en qui creiem i de qui esperem la vida vertadera i plena que avui demanem pels nostres difunts.