Mare
de Déu dels Dolors
Capella
de la Mare de Déu dels Dolors a Girona
Dilluns
15 de setembre de 2025
He
5,7-9; Salm 30 i Jo 19,25-27
«Una
espasa et traspassarà l’ànima», la profecia de Simeó semblava no augurar res de
bo, amb mirada humana el dolor profetitzat a Maria semblava anunciar fracàs i
derrota. Però «quan feta l'ofrena pròpia dels pobres va presentar al Senyor en
el temple i va escoltar profetitzar a Simeó que el Fill seria signe de
contradicció i que una espasa travessaria l'ànima de la Mare, - entengué que
era - perquè es descobrissin els pensaments de molts cors». (Lumen gentium,
57).
Els plans de Déu i els plans de l’home no sempre son coincidents, nosaltres no veiem molts cops més enllà d’allò aparent, veiem a curt termini; Déu en canvi veu a llarg termini i sap el que es fa. Maria tant bon punt l’àngel li anuncià aquella concepció sense intervenció humana i per obra de l’Esperit Sant es mostrà torbada perquè no sabia com tot allò s’esdevindria, torbada però plenament confiada en que fent la voluntat de Déu res no havia de témer.
Aviat vingué el dolor de donar a llum com una sensesostre, sense lloc on aixoplugar-se, aviat vindria la persecució i l’exili i encara havia de venir haver d’escoltar que titllessin al seu Fill de boig, d’endimoniat o d’engalipador, però allò era poca cosa encara, tant sols l’anunci de l’abandó, la traïció i la mort a la creu, en solitud i entre malfactors.
Els dolors de Maria no foren pocs, sols superats per la seva confiança en que tot allò era a fi de bé, tot succeïa per voluntat de Déu i que Déu sols cercava la redempció de la humanitat i que amb aquesta finalitat ella havia de patir, tot i la certesa de que a la fi s’acompliria la voluntat de Déu.
Segurament en un moment o altre Maria, aquella dona que guardava els records del que vivia en el seu cor i els meditava, deuria pensar si calia tot allò, si no podia estalviar al seu Fill tot aquell sofriment o almenys una part, deuria pregar-li a Déu que no ho demanava per a ella mateixa, que això era secundari, que ella podia patir, però que li dolia veure al seu Fill sofrir i li hauria agradat haver-li pogut estalviar ni que fos una mínima part de tot allò. Hauria estat natural, quina mare no voldria evitar el sofriment d’un fill?
Maria durant la seva mortal segurament s’adreçà a Déu pregant-li i suplicant-li, com ho feu Jesús a Getsemaní, però això no impedí que estigués certa de que aquell Fill seu era la font de la salvació eterna i havia vingut per a ser obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu.
Maria es deixà fer per Déu que obrà en ella meravelles, sempre obedient, sempre confiada i sempre esperançada. Com ens deia el papa Lleó XIV fa pocs dies: «Déu salva no fent, sinó deixant-se fer. No vencent al mal amb la força, sinó acceptant fins al fons la feblesa de l'amor. En la creu, Jesús ens ensenya que l'ésser humà no es realitza en el poder, sinó en l'obertura confiada als altres, fins i tot quan són hostils i enemics. La salvació no està en l'autonomia, sinó a reconèixer amb humilitat la pròpia necessitat i saber expressar-la lliurement.» (Audiència general, 3 de setembre de 2025).
Maria és el model d’obertura confiada a la voluntat de Déu, model d’humilitat i de docilitat, no pas una docilitat irresponsable, sinó una docilitat esperançada, certa de que Déu sap que es fa i cal deixar-lo fer, perquè sap quan ha d’actuar, el que ha de fer i com ho ha de fer.
Nosaltres no tenim la fortalesa de Maria, perquè aquella noieta de Natzaret a qui de sobte canvià la vida, havia estat escollida per Déu des de sempre per actuar en la vida dels homes; però tot i no tenir la fortalesa de Maria res no ens impedeix d’emmirallar-nos en ella, res no ens impedeix tenir-la per model.
Maria «amb la seva múltiple intercessió continua obtenint-nos els dons de la salvació eterna. Amb el seu amor matern es cuida dels germans del seu Fill, que encara peregrinen i es troben en perills i ansietat fins que siguin conduïts a la pàtria benaurada.» (Lumen gentium, 62)
Maria comparteix els nostres dolors, com compartí els dolors del seu Fill; Maria compartí la mort del seu Fill per a poder compartir amb Ell la seva resurrecció i assumpció al cel i compateix també la nostra. Ella la primera deixeble de Crist, la més fidel i confiada, ens és model per tal de que també puguem compartir amb ella aquest camí cap al Regne on ha estat coronada no ja amb espases de dolor com a ceptre, sinó amb la corona de la gloria.
Maria, Mare de Déu i mare nostra «patint amb el seu Fill quan moria en la creu, va cooperar en forma enterament singular a l'obra del Salvador amb l'obediència, la fe, l'esperança i l'ardent caritat amb la finalitat de restaurar la vida sobrenatural de les ànimes. Per això és la nostra mare en l'ordre de la gràcia.» (Lumen gentium, 61).
Quan les espases del dolor ens traspassen el nostre de cor adrecem-nos confiats a Maria com ens convida a fer-ho sant Bernat de Claravall, dient-li: «A les teves mans poso les meves preocupacions i problemes, confiant en la teva poderosa intercessió. Et prego que m'assisteixis en les meves necessitats materials i espirituals, i que mai m'abandonis en els moments de prova i temptació. Santa María, Mare de Déu i Mare nostra, confio en la teva bondat i amor maternal. Escolta la meva pregària i vessa les teves benediccions sobre mi i sobre tots aquells que t'invoquen amb fe i devoció.»