Sant
Mateu, Apòstol I Evangelista
Festa
Trobada dels delegats de joves dels bisbats amb seu a Catalunya
Dilluns 22 de setembre de 2025
Parròquia de la Mare de Déu dels
Àngels a Sant Feliu de Guíxols
Ef 4,1-7.11-13; Salm 18,2-3.4-5 i Mt
9,9-13
Viure com demana
la vocació que hem rebut, vol dir ser fidels a la nostra vocació. Una vocació
que és primer que tot de cristians, de seguidors de Crist i aquest seguiment el
podem concretar en vocacions concretes: la matrimonial, la sacerdotal o la
religiosa, entre d’altres. Ajudar a descobrir la vocació és una tasca
fonamental, molt important, ho ha estat sempre però avui per avui quan els missatges
socials es multipliquen i la confusió encara més, ajudar a conèixer la vocació
i a respondre positivament a la crida esdevé molt important. Vivim en una
societat que és d’una banda fugissera, on la paciència i la perseverança no son
pas les notes dominants. Però per l’altra banda ens costa canviar de vida o de
costums quan es tracta de fer-ho amb profunditat i abandonar les rutines
materialistes.
Mateu, aquell
home que estava assegut al teloni recaptant impostos deuria pensar que havia
triomfant en la vida, que tenia una bona feina i no li calia patir per res.
Cert que no estava massa ben considerat pels qui havien de donar-li el tribut
adreçat al Cèsar, però al cap i a la fi no li feia res el que diguessin els
altres mentre ell tingués plat a taula i un sostre on viure.
N’hi va haver
prou amb una frase, ben curta «vine amb mi» com perquè ho deixés tot, s’aixequés
i se n’anés amb Jesús. I lluny d’aquella vida poc o molt còmode que havia
viscut fins llavors, començaren a sorgir els problemes perquè els fariseus quan
el veieren assegut amb Crist entre publicans i pecadors no dubtaren a criticar al
mestre per aquell fet.
Però el Senyor
quan crida a qui és cridat no li demana altra cosa que amor, de res no li
serveixen les ofrenes de víctimes. Ell se sent més content d’atraure un pecador
que de contemplar un just, que en el fons no és tant just si creient estimar a Déu
menysprea als altres mentre ell es creu superior.
La vostra tasca,
la nostra tasca, la de tots els qui formen l’Església no és fàcil, però és que hem
respost sí al Senyor quan ens ha cridat tot cercant la comoditat? No pas, o si
així ho hem cregut en algun moment estàvem ben equivocats i a hores d’ara ja ho
hem descobert. Però malgrat la dificultat, a la tasca de tot cristià d’evangelitzar,
de ser testimoni del Regne enmig del món, al qual també pertanyem, no hi hem de
renunciar mai, perquè és apassionant seguir a Crist.
L’home també
cerca avui respostes, s’interroga sobre la transcendència, sobre el sentit de
la vida, del sofriment, de la mort i les respostes que obté són majoritàriament
decebedores. La filosofia del carpe diem mal entesa s’estén però no
convenç. Per això ens cal estar a punt, els qui formem el poble sant de Déu,
perquè els qui se’ns apropen: creients, allunyats o descreguts trobin no pas
una resposta, sinó la resposta única i vertadera que és Crist. Ens cal evangelitzar
com ens diu l’apòstol amb humilitat, amb mansuetud, amb paciència i no
escatimant mai cap esforç, emprant per a Déu la gràcia que hem rebut.
Edificar el cos de Crist, que és l’Església, bé es mereix qualsevol esforç. Com ens deia ahir el papa Lleó XIV hem d'administrar tot el que tenim com a do de Déu, i emprar-ho com a instrument per a compartir, per a crear xarxes d'amistat i solidaritat, per a edificar el bé, per a construir un món més just, més equitatiu i més fratern; en definitiva per a construir el Regne. A aquesta tasca hem estat cridats i hem estat també convidats a cridar-hi als qui se’ns apropen, a tots els qui tenen necessitat de Crist, que és la humanitat sencera.