Solemnitat de l’aniversari de la dedicació
de l’Església Catedral de Girona
Catedral de Girona
Diumenge 21 de setembre de 2025
Mc 4,52-59; Salm 121; 1Pe 2,4-9 i Jn 4,19-24
«Aquesta casa ens deixa entreveure el misteri de
l’Església» es diu durant la pregària de dedicació d’un temple. Celebrem avui
l’aniversari de la dedicació d’aquest temple, ho fem seguint una antiga
tradició sota l’exemple de les successives dedicacions del temple de Jerusalem,
la celebrada per Salomó al llarg de set dies; la de l’època d’Esdres i la
purificació i dedicació del nou altar en temps de Judes Macabeu, tal com hem
escoltat en la primera lectura la celebració de la qual tingué també la seva
vuitada.
Ho fem seguint la tradició de l’Església estesa d’orient a occident que es fonamenta en la tradició del temple que acollia l’arca de l’aliança i en el qual al lloc santíssim s’hi conservaven les taules de la llei, el símbol de la presència del Senyor enmig del poble que Ell mateix s’havia escollit esdevenia, per aquest motiu, un lloc sant, el lloc més sant que qualsevol altre, un lloc on es dedicà el seu altar, amb una festa que durà vuit dies, una festa celebrada amb una alegria immensa i hem vist com Judes Macabeu i els seus germans decidiren que cada any aquell mateix dia calia celebrar la festa de la dedicació d’aquell altar, una tradició que ha arribat fins a nosaltres.
Ho hem cantat en el Salm, aquesta és la casa del Senyor, a la que acudim amb alegria i on tan bon punt els nostres peus trepitgen el seu llindar ens creiem a la Jerusalem celestial perquè aquí venim a adorar al Senyor en esperit i de veritat.
Un temple no el fa sant la sumptuositat de l’edifici, les riqueses artístiques que pugui contenir; un temple el fa sant la presència del Senyor. De manera simbòlica el Senyor es fa present aquí de diverses maneres. Per exemple en la creu aquí vora l’altar, la creu on Crist oferí la seva vida, el seu cos, del qual havent estimat fins a l’extrem un cop mort brollaren sang i aigua. Una creu que en un temple jubilar com aquest adquireix aquest any un paper destacat.
Una presència la del Senyor que es fa present en cada celebració perquè ens reunim aquí en el seu nom i Ell ens va dir que «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20).
Una presència que fa present el ministre que presideix la celebració perquè com ens diu el Concili Vaticà II: «tot sacerdot representa al seu mode la persona del mateix Crist.» (Presbyterorum Ordinis; 12).
Una presència que es realitat quan hi anunciem la seva Paraula anunciada des d’aquest ambó, perquè és paraula de Déu i la del Senyor Jesucrist.
Una presència realíssima, única, destacada i central a través del seu cos i de la seva sang quan el pa i el vi sobre aquest altar es transformem de nou en el seu cos i en la seva sang; un altar en el qual hi ha les relíquies dels màrtirs, que són fruit de la llavor de vida que és l’Eucaristia, perquè sense testimoni no hi ha Església.
L’Església neix de l’Eucaristia. Escrivia sant Joan Pau II que «El Misteri eucarístic –sacrifici, presència, banquet –no permet reduccions ni instrumentalitzacions; ha de ser viscut en la seva integritat, sigui durant la celebració, sigui en l'íntim col·loqui amb Jesús tot just rebut en la comunió, sigui durant l'adoració eucarística fora de la Missa.
Llavors és quan es construeix fermament l'Església i s'expressa realment el que és: una, santa, catòlica i apostòlica; poble, temple i família de Déu; cos i esposa de Crist, animada per l'Esperit Sant; sagrament universal de salvació i comunió jeràrquicament estructurada.» (Ecclesia de Eucharistia, 61).
Nosaltres, ens ha dit la primera carta de sant Pere, ens acostem ara i aquí a Déu, a la pedra angular i ho fem com pedres vives d’un temple espiritual.
L’encontre amb Crist que aquí es produeix de manera singular passa per transformar-nos a nosaltres mateixos en aquestes pedres vives del vertader temple que és l’Església, prefiguració de l’Església celestial que el té a Ell com a pedra angular, com a fonament i gran sacerdot.
I es produeix aquí l’encontre amb el Senyor de manera singular perquè aquest temple és la nostra catedral, cap de les parròquies de la diòcesis i seu de la càtedra del bisbe. Aquest és el temple que ens identifica com a Església particular, com a Església de Girona que forma part en comunió amb l’Església universal presidida pel successor de Pere.
Aquí vivim la comunió diocesana, la comunió amb l’Església de Crist escampada arreu i prefigurem la comunió amb aquella Església definitiva i celestial.
Tant sols aleshores podrem clamar amb plenitud com Jacob, també plens de temor com ell: «que n'és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,17).