Diumenge XXVI durant l'any / Cicle C
Missa
de l’alba a Blanes
Diumenge
28 de setembre de 2025
Am
6,1a.4-7; Salm 145,7.8.9-10; 1Tm 6,11-16 i Lc
16,19-31
Tenim
al davant dos homes: Epuló, nom amb el que coneixem aquest home ric vestit de
porpra i lli finíssim, i Llàtzer, aquell pobre que amb el cos nafrat malvivia a
la porta de la casa del ric. Dues vides que partien de posicions antagòniques i
que a primer cop d’ull donaven guanyador a Epuló perquè ningú hauria donat res
per aquell pobre desgraciat que s’alimentava amb les engrunes que queien de la
taula del ric i tenia per únic remei a les seves nafres les llepades dels
gossos.
Dues
vides: una regalada i l’altra desgraciada. Tot semblava sentenciat, però les
intencions de Déu no son pas les nostres. Déu no es guia per les aparences per emetre
els seus judicis. Déu el que mira no son les taules ben proveïdes, els llits de
marfil, els anyells més tendres o els vedells més engreixats, com ens diu el
profeta Ageu. Déu mira la justícia, la pietat, la fe, la paciència o la
mansuetud, com ens ha dit l’apòstol sant Pau.
I
així a qui en vida van tocar béns de tota mena, troba ara sofriments i a qui
van tocar tots els mals, ara troba consol. La lògica de Déu es fonamenta en el
que coneix de nosaltres. Ell coneix el fons dels nostres cors i sap quins son
els nostres vertaders sentiments.
Epuló
ho creia tot guanyat i Llàtzer tot perdut; però va ser al inrevés. Els vestits
de porpra i les festes esplèndides es van convertir en un llit de flames i en
lloc de grans banquets a la boca d’Epuló no hi arribava ni un dit mullat
d’aigua per refrescar aquella llengua seca. En canvi les úlceres i la fam de
Llàtzer van ser substituïdes per la falda d’Abraham i la companyia dels àngels.
Déu
va fer balanç de tots dos: del ric i del pobre. Però com podia dir Epuló que
estimava Déu en vida mentre tenia a Llàtzer famolenc a la mateixa porta de casa
seva? Com podia dir que havia estimat Déu si havia ignorat al seu germà
famolenc i malalt estirat vora el seu portal? Epuló es recordà de Déu i del
nostre pare Abraham tant sols quan arribà al país dels morts. Llàtzer en canvi,
en la seva desgràcia, el tenia present cada dia de la seva vida, ni que fos per
demanar-li que acabés amb aquell turment de fam, nuesa i oblit.
Estimats germans i germanes, l’alabada ens recorda la resurrecció de Crist, la d’aquell que donà testimoni amb la seva noble confessió de fe acomplint la voluntat del Pare, com ens diu sant Pau. D’Ell ens ve el doble manament de l’amor: a Déu i als altres. Ell és aquell que ressuscitant d'entre els morts ens convida a estimar.