Sant
Cosme i sant Damià
Església dels Sants Metges a Sant Julià de Ramis
Divendres 26 de setembre de 2025
Rm 8,31b-39; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9
i Mt 10,28-33
«No tingueu por dels qui maten només
el cos, però no poden matar l’ànima.» hem escoltat en l’Evangeli. Cos i ànima
formen la nostra persona, dos elements a voltes enfrontats la dicotomia dels
quals ha tingut al llarg dels segles diverses interpretacions. La vida la vivim
en un cos concret que a vegades ens dona maldecaps i que a la fi tard o d’hora
acaba el seu curs vital, és a dir arriba la mort.
La vida és un do és un do de Déu, un
regal que ens ha fet Déu, tot i que a vegades en segons quin moment o segons
quines vides vivim ens decantem per pensar que la vida més que un regal sembla
un càstig. La vida comença en el moment de la concepció i sembla acabar en el
moment de la mort; però de fet no acaba. Acaba la vida terrenal, mortal i en
comença una altra. La vida que ara veiem, la que ens resulta evident, no és
sinó tant sols una part de la vida, la primera part podríem dir. Més enllà del
que ara i aquí veiem i podem comprovar, hi ha una altra vida que adquireix la
plenitud i que vivim ja no en aquest cos sinó que qui la viu és la nostra
ànima.
Aquí la vida no és sempre còmode, com
ens diu sant Pau, hi trobem contratemps, por, persecucions, fam, nuesa, perills
i experimentem evidentment la mort. Si mirem més enllà, amb els ulls de la
fe, amb esperança, si confiem en Déu, en sortim fàcilment vencedors de tot això
amb l’ajut d’aquell qui ens estima, sempre que siguem ferms i que res sigui
capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat
com ens estima.
Els màrtirs son aquells qui confien,
els tenen una fe a prova de dificultats, els qui tenen esperança i valentia,
una valentia confiada, esperançada, ells estan certs de que la seva mort, els
seus sofriments, tots aquells turments que els puguin ser infligits tard o
d’hora acabaran, son limitats en el temps i que la nova vida supera tot allò
que aquí puguem considerar com a calamitat, perquè en la vida terna, no hi ha
temps, ni dolor, ni angoixes; hi ha tant sols vida.
És cert que l’home és capaç
d’infligir els més refinats turments i que acceptar-los no és mai plat de grat,
però els màrtirs no els busquen, no els provoquen, ells no gaudeixin patint,
sofrint; el que els mou a suportar-ho i a perdonar als qui els hi apliquen, és
la certesa de que els mals que els infligeixen no son res comparats amb els
béns que rebran.
La fe no és insensatesa, és confiada
i esperançada. Els màrtirs no inventen res, tenen un model, que és Crist; Ell
va patir, va morir, va ser sepultat i va vèncer la mort. Però els màrtirs ens
donen a més una altra lliçó, és la del perdó vers els seus botxins, el perdó
d’aquells que creuen haver triomfat i que a la fi perden la batalla, els qui creuen
haver acabat amb els qui consideraven els seus enemics i el que succeeix és que
ells també acaben morint, tard o d’hora, i en el balanç de la seva vida no hi
ha sinó odi i sentiments de venjança; mentre que en el balanç de les seves
víctimes hi ha sempre amor.
Podríem dir que els màrtirs, de fet
qualsevol innocent que mor a mans d’un altre, mor en pau; mentre que el botxí
mor turmentat per allò que ha fet i que qui sap si en algun moment l’ha
satisfet però que fent balanç ha vist que no havia servit per a res el mal que
va causar.
Sembla més difícil ser màrtir que ser
botxí; però malgrat això no manquen botxins en el nostre món. Son aquells que
exterminen pobles, tant infants com dones indefensos; son aquells que no podent
suportar la contradicció acaben matant a la seva dona o fins i tot als seus
fills amb el sol interès de fer mal. No cal fer-ne una llista de botxins, ens
venen al cap a tots molts exemples. Tots ells a la fi perden, mentre que les
seves víctimes guanyen.
En tenim un bon exemple en sant Cosme
i sant Damià, els sants metges com se’ls coneix; van ser dos germans cristians,
hàbils en l'exercici de la medicina i generosos a l’hora d’ajudar als altres.
Aquests dos germans van ser torturats, cremats vius i, com que van sobreviure a
aquest primer martiri, van ser finalment decapitats. Els seus botxins es
deurien donar per satisfets d’haver acabat la feina, però ells que havien
ajudat a salvar tantes vides i perderen la seva per la fe, acabaren per
obtenir-ne una on els seus serveis ja no foren necessaris.
La dinàmica del martiri és la
dinàmica de l’amor per a uns i la de l’odi per als altres; però estiguem certs
de que la victòria final és sempre per l’amor.
«No tingueu por
dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima» digué Jesús i això
és el que cregueren sant Cosme i sant Damià i amb ells tots els màrtirs,
estaven certs de que el cos fineix i de que l’anima perdura. Però malgrat
estar-ne certs dedicaren la seva vida a guarir els cossos dels altres, com ho feu vosaltres professionals de la salut.
Esperançats en la vida eterna mostraven com estimaven a Déu, guarint als malats
mostraven com estimaven als germans.
No hi pot haver millor resum d’una
vida cristiana, no hi pot haver millor exemple de l’acompliment del manament
del Senyor d’estimar a Déu i als germans, d’estimar a Déu, amb tot el
cor i amb tota l'ànima i d’estimar als altres com a nosaltres mateixos. Per
això el seu record perdura i serveix d’exemple als qui es dediquen a guarir als
altres i a tenir-ne cura quan estem malalts. Perquè també aquesta vida que ara
vivim és un regal de Déu, des del moment inicial fins al darrer, un regal que
ens cal viure amb dignitat i amb esperança.
Que l’exemple de sant Cosme i sant Damià ens encoratgi a ajudar als altres a viure millor en aquest món i a posar l’esperança en la vida eterna.