Sant
Cosme i Sant Damià
Parròquia de Sant Cebrià de Vallalta
Missa d’acció de gràcies per als professionals
sanitaris i difunts
Església dels Sants Metges a Sant Julià de Ramis
Divendres 26 de setembre de 2025
Rm 8,31b-39; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9
i Mt 10,28-33
«No tingueu
por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima.» hem
escoltat en l’Evangeli. La dicotomia cos i ànima ha tingut al llarg dels segles
diverses interpretacions. La vida la vivim en un cos concret que a vegades ens
dona maldecaps i que a la fi tard o d’hora acaba el seu curs vital, és a dir
arriba la mort.
La vida que vivim aquí és un do de
Déu, un regal que ens ha fet Déu, tot i que a vegades en segons quin moment o
segons quines vides vivim ens decantem per pensar que la vida més que un regal
sembla un càstig. Però la vida que ara veiem, la que tots podem comprovar no és
sinó tant sols una part de la vida, la terrenal. Més enllà hi ha una altra vida
que adquireix la seva plenitud i que vivim ja no en aquest cos sinó que qui la
viu és la nostra ànima.
Aquí vivim, com ens diu sant Pau, contratemps,
por, persecucions, fam, nuesa, perills i experimentem evidentment la mort. Més
enllà quan en sortim fàcilment vencedors de tot això amb l’ajut d’aquell qui
ens estima, ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del
món present o del futur, ni els estels del cel o de les profunditats, ni res de
l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el
nostre Senyor, ha demostrat com ens estima, serà la vida eterna.
La valentia dels màrtirs és una
valentia confiada, esperançada, estan certs de que la seva mort, els seus
sofriments, tots aquells turments que els puguin ser infligits tard o d’hora
acabaran, son limitats en el temps i que la nova vida supera tot allò que aquí
puguem considerar com a calamitat, perquè en la vida terna, no hi ha temps, ni
dolor, ni angoixes; hi ha tant sols vida.
És cert que l’home és capaç
d’infligir els més refinats turments i que acceptar-los no és mai plat de grat,
però els màrtirs no és que gaudeixin patint, sofrint, el que els mou a suportar-ho
i a perdonar als qui els hi apliquen, és la certesa de que els mals que els
infligeixen no son res comparats amb els béns que rebran.
La fe no és insensatesa, és confiança
i esperança. Els màrtirs tenen un model, que és Crist; Ell va patir, va morir,
va ser sepultat i va vèncer la mort. Però els màrtirs ens donen una altra
lliçó, és la del perdó vers els seus botxins, el perdó d’aquells que creuen
haver triomfat i que a la fi perden la batalla, creuen haver acabat amb els qui
consideraven els seus enemics i el que succeeix és que ells també acaben
morint, tard o d’hora, i en el balanç de la seva vida no hi ha sinó odi i
sentiments de venjança; mentre que en el balanç de les seves víctimes hi ha
amor.
Podríem dir que els màrtirs, de fet
qualsevol innocent que mor a mans d’un altre, mor en pau mentre que el botxí
mor turmentat per allò que ha fet i que qui sap si en algun moment l’ha
satisfet però que fent balanç ha vist que no havia servit per a res el mal que
va causar.
Sembla més difícil ser màrtir que ser
botxí; però malgrat això no manquen botxins en el nostre món. Son aquells que
exterminen pobles tant infants com dones indefensos; son aquells que no podent
suportar la contradicció acaben matant a la seva dona o fins i tot als seus
fills amb el sol interès de fer mal. No cal fer-ne una llista de botxins, ens
venen al cap a tots molts exemples. Tots ells a la fi perden, mentre que les
seves víctimes guanyen.
En tenim un bon exemple en sant Cosme
i sant Damià, els sants metges com se’ls coneix; van ser dos germans cristians,
hàbils en l'exercici de la medicina i generosos a l’hora d’ajudar als altres.
Aquests dos germans van ser torturats, cremats vius i, com que van sobreviure a
aquest primer martiri, van ser finalment decapitats. Els seus botxins es
deurien donar per satisfets d’haver acabat la feina, però ells que havien
ajudat a salvar tantes vides i perderen la seva per la fe, acabaren per
obtenir-ne una on els seus serveis ja no foren necessaris.
La dinàmica del martiri és la
dinàmica de l’amor per a uns i la de l’odi per als altres; però estiguem certs
de que la victòria final és sempre per l’amor.
«No tingueu por dels qui maten el cos però no poden
matar l'ànima» digué Jesús i això és el que cregueren sant Cosme i sant Damià i
amb ells tots els màrtirs, estaven certs de que el cos fineix i de que l’anima
perdura. Però malgrat estar-ne certs dedicaren la seva vida a guarir els cossos
dels altres. Esperançats en la vida eterna mostraven com estimaven a Déu,
guarint als malats mostraven com estimaven als germans.
No hi pot haver millor resum d’una
vida cristiana, no hi pot haver millor exemple de l’acompliment del manament
del Senyor d’estimar a Déu i als germans, d’estimar a Déu, amb tot el
cor i amb tota l'ànima i d’estimar als altres com a nosaltres mateixos.
Per això el seu record perdura. Aquesta vida que ara vivim és un regal de Déu,
des del moment inicial fins al darrer, un regal que ens cal viure amb dignitat
i amb esperança.
Que l’exemple de sant Cosme i sant Damià ens encoratgi a ajudar als altres a viure millor en aquest món i a posar l’esperança en la vida eterna.