Exaltació de la Santa Creu
Catedral de Girona
14 de setembre de 2025
Nm 21,4b-9; Salm 77,1-2.34-35.36-37.38,
Fl 2,6-11 i Jo 3,13-17
La
creu representa a Crist, ens recorda que la nostra vida s’ha de centrar en
Crist. La nostra no és una religió del
llibre, cert que l’Escriptura ens apropa a Déu i recull el mestratge de Jesús,
però el centre de la nostra fe té noms i cognoms, Jesús de Natzaret el Fill de
Déu fet home per obra de l’Esperit Sant en les entranyes virginals de Maria. I
el centre de la seva vida, la raó per la qual Déu es va fer home fou vèncer la
mort i va escollir fer-ho morint com nosaltres, per davallar al país dels morts
i ressuscitar al tercer dia.
D’aquí
que la creu sigui definida com l’arbre de la vida, aquell arbre on fou penjat
el salvador del món. No és doncs la creu un símbol de derrota, sinó el símbol
de la més gran victòria que hagi conegut la humanitat. A semblança d’aquell
estendard que enlairava Moisés i que sanava a tots aquells que havien estat
picats per la serp, que alliberava al poble d’Israel del seu pecat de desagraïment;
la creu ens allibera del pecat i de la mort i ens agermana perquè per ella som
tots fets fills de Déu, fills amb el Fill. Si Crist compartí la nostra mort fou
per convidar-nos a compartir la seva resurrecció. Ens ho descriu sant Pau de
manera meravellosa en l’himne de la carta als cristians de Filips que hem
escoltat: Jesucrist essent Déu renuncià a la seva igualtat amb Déu i es va fer
esclau, home com nosaltres i obedient a la voluntat del Pare s’abaixà fins a
morir a la creu; però Déu no l’abandonà, ans al contrari, l’exalçà per damunt
de tot altre nom per tal de que tot genoll es doblegui i tot llavi reconegui en
Crist el seu senyoriu i la glòria del Pare.
Vet
aquí que ens cal reconèixer quan mirem la creu, vet aquí perquè és tant
important contemplar-la i tant improcedent amagar-la o menystenir la. La creu
és el nou arbre de la vida; contraposat a aquell arbre del paradís que essent
ufanós, verd i ple de fruits portà el pecat i la mort. Al calvari hi ha un
arbre que sembla sec, que sembla mort, però en ell hi ha el fruit de la
redempció i esdevé així el veritable arbre de la vida on fou penjat el salvador
del món. Crist per força però no a desgrat de la creu estant obre els braços
per abraçar a tota la humanitat. La gran lliçó de la creu no és el
sofriment pel sofriment, és l’amor que hi ha darrera d’aquest sofriment.
Crist fou en aparença rebaixat a una mort
de creu, però en realitat fou enlairat perquè tots els qui creguin en Ell
tinguin vida eterna. Així ho confià a Nicodem que fou un dels pocs que s’atreví
a acostar-se al calvari, a portar una barreja de mirra i àloe per sepultar a
Jesús, i a prendre el seu cos per amortallar-lo amb un llençol.
Nosaltres no tenim a Jesús a la vora, però
hi tenim als qui són imatge seva, aquells als qui Ell es feu semblant, als nous
crucificats. A ells sí que ens hi podem acostar com Nicodem amb amor i sense
temor, amb compassió, sols així haurem aprés la gran lliçó de la creu.
En paraules del papa Lleó XIV: «Aquesta és
la paradoxa cristiana: Déu salva no fent, sinó deixant-se fer. No vencent al
mal amb la força, sinó acceptant fins al fons la feblesa de l'amor. En la creu,
Jesús ens ensenya que l'ésser humà no es realitza en el poder, sinó en
l'obertura confiada als altres, fins i tot quan són hostils i enemics. La
salvació no està en l'autonomia, sinó a reconèixer amb humilitat la pròpia
necessitat i saber expressar-la lliurement.» (Audiència general 3 de setembre
de 2025).
De
l’arbre de la creu ens ve la vida, per això la creu ens identifica als
cristians, és el símbol omnipresent en la nostra vida, fer el senyal de la creu
és molt més que un gest ritual, és recordar la centralitat de Crist i de la
seva mort en creu en la nostra vida.
Ara
sembla que tenim una certa vergonya en mostrar-la, en fer-la present també allí
on l’acció de l’Església està present, que és en molts llocs. No ens podem
oblidar de la creu, perquè la creu ens representa més que cap altre símbol. Mirar-la,
contemplar-la als temples o a casa, també allí on l’Església és present amb la
seva acció social, ens reconeix i ens uneix com a cristians.
La
creu és l’arbre on la llibertat dels fills de Déu, la veu sofrent de la nostra
humanitat, unida a la veu de Crist, es pot convertir en font d'esperança per a
nosaltres i per a qui està al nostre costat. (Cf. Lleó XIV, Audiència general
10 de setembre de 2025).
Que
així sigui i que tot beneint la nostra ciutat ens acompanyi i protegeixi aquell
qui en ella fou clavat, Jesucrist nostre Senyor.