Festa dels sants Arcàngels Miquel, Gabriel I Rafael Parròquia de Sant Jaume a Sant Pol de Mar

 

Festa dels sants Arcàngels Miquel, Gabriel I Rafael

Parròquia de Sant Jaume a Sant Pol de Mar

Dilluns 29 de setembre de 2025

Dn 7,9-10.13-14; Salm 137,1-2a.2bc-3.4-5 i Jo 1,47-51

Celebrem avui la festa dels sants arcàngels: Miquel, Gabriel i Rafael. Els coneixem per la seva proximitat a Déu en aquesta Jerusalem celestial que ens anuncia el llibre del profeta Daniel. També ens en parla Crist en l’Evangeli que acabem d’escoltar, ells son els qui connecten el cel amb la terra. Missatgers de l’amor de Déu perquè tant sols l’amor a Crist i en Crist ens pot portar a la ciutat celestial, allí on regne aquella sobirania de Déu que és eterna, que no passa mai i que no decau mai, allí on situem als àngels i als arcàngels al costat de Déu.

A nosaltres ens cal anar-hi, fent camí cap a aquesta nova i eterna pàtria i l’únic camí que hi porta és Crist. «Vine i ho veuràs», diu Felip a Natanael, a qui la tradició identifica amb sant Bartomeu. Una fe feble la que veiem en Natanael; primer desconfia per després mostrar una fe arrauxada. Una fe amb un creixement incert, que va de l’escepticisme inicial sobre si res de bo pot sortir de Natzaret a l’entusiasme final d’una confessió sobre el caràcter messiànic de Jesús massa simple, circumstancial i prematura i fonamentada tant sols en l’evidència d’haver sigut vist per Crist sota una figuera.

La fe no viu només dels fruits d'una sobtada conversió, cal educar-la, madurar-la, mantenir-la i fer créixer. Plantar la llavor és el primer pas, però no és ni l'únic, ni el darrer. Ho deia el papa Lleó XIV als catequistes, tot recordant l'ensenyament del Concili Vaticà II, que la fe: «va creixent en la comprensió de les coses i de les paraules transmeses, ja per la contemplació i l'estudi dels creients, que les mediten en el seu cor i, ja per la percepció íntima que experimenten de les coses espirituals, ja per l'anunci d'aquells que amb la successió de l'episcopat van rebre el carisma cert de la veritat» (Dei Verbum, 8).

Natanael veurà créixer la seva fe, veurà coses més grans, veurà obert el cel i els àngels de Déu pujant i baixant, veurà aquella ciutat celestial de la que ens ha parlat el llibre de Daniel, aleshores sí, aleshores la seva fe serà vertaderament forta. El camí de fe de Natanael no serà fàcil, serà un camí que passarà pel martiri, passarà per donar testimoni de Crist amb la seva pròpia vida i aquesta sí que serà finalment una confessió de fe vertadera, madurada i ferma.

Natanael comprengué que al Regne de Déu, a la Jerusalem celestial, sols s’hi pot arribar per la persona de Crist, aquell qui ens portà la bona nova de l'Evangeli, qui ha vingut al món per a la nostra salvació. I tant sols hi ha una manera de recórrer aquest camí, que és el mateix Crist, un camí que hem de recórrer amb la motxilla de la caritat a l’espatlla, ben carregada d’amor, estimant a Déu i al proïsme, seguint l'esperit de les benaurances.

Sols ens estalviarem de caure, d’ensopegar al llarg del camí amb les nostres mancances, si fem camí recolzats en la gaiata del compromís fent-lo amb la fe, vivint-lo l'esperança i practicant-hi la caritat, vivint com a vertaders testimonis de l'Evangeli, vertaders testimonis de l’amor de Déu.

En pot sortir res de bo de nosaltres? Sí, hi tant, si deixem actuar al Senyor, si ens deixem amarar del seu amor, si no deixem mai de tenir els ulls fits en Ell. Com els tingué Felip que sabia que li calia fer a Natanael, anar-hi per veure’l.

Nosaltres no el podem veure com ells; no podem ser cridats a la seva presència de la mateixa manera que ho foren Felip o Natanael. Ens hem de conformar amb una crida més simple però que igualment és crida de Déu. El Senyor ens crida a viure l’Evangeli i a respondre a la seva crida tot seguint els dos grans manaments de Crist: estimar a Déu i estimar als germans. Ens diu a més com fer-ho, a Déu amb tota les nostres forces i als altres com a nosaltres mateixos.

La fe la vivim cadascun de nosaltres de manera individual, és la nostra relació íntima i profunda amb Déu. Però la fe te una dimensió comunitària imprescindible. Una comunitat formada per cada família, cada parròquia, cada diòcesis fins a formar l’Església universal, que és l’Església de Crist.

Déu ens vol lliures per a estimar-lo, perquè un amor forçat no val de res. Per això Déu no utilitza als arcàngels i als àngels de manera arbitraria, com un exèrcit poderós; ho fa en comptades ocasions i de manera suau. Ens diu Jesús avui en l’Evangeli que hem escoltat que els àngels pugen i baixen per l’escala que condueix al cel, com uns missatgers ocasionals. Cadascun d’ells encarregat d’una funció determinada.

L’arcàngel sant Miquel se’l representa habitualment fent la guerra al diable, al mal. El seu nom significa “qui és com Déu”. L’arcàngel Gabriel, és el que porta les bones noves, el que va ser missatger davant de María, davant de Zacaries, el pare de Joan Baptista i davant de Josep; ell és l’encarregat de portar les bones noves i la gran nova, la de la salvació. El seu nom significa ·”home de Déu”. L’arcàngel és Rafael, el que ens ajuda en el camí, el que camina amb nosaltres. El seu nom vol dir “Déu guareix”. Així segons la tradició sobre els tres arcàngels: Miquel ens defensa, Gabriel ens porta la bona nova i Rafael ens pren de la mà i camina amb nosaltres.

Defensors, missatgers de la bona nova i companys de camí. També les nostres comunitats parroquials venen a complir aquesta missió i ens permeten viure la fe amb la seguretat de que anem pel bon camí, tot escoltant la Paraula de Déu i tenint per companys als nostres germans de comunitat.

Deia el papa Francesc que els arcàngels: «estan davant de Déu, són els nostres companys perquè tenen la mateixa vocació en el misteri de la salvació: portar-lo endavant. Adoren a Déu, glorifiquen a Déu i serveixen a Déu». Així hauria de ser també en les nostres comunitats parroquials, sinodals i missioneres, caminar junts, amb una mateixa vocació i vivint tots junts el misteri de la salvació.

Tant de bo que així sigui per a tots nosaltres i així sigui per a la vostra comunitat parroquial posada sota el guiatge de sant Jaume.

Festa dels sants Arcàngels Miquel, Gabriel I Rafael a la Parròquia de Sant Miquel de Ventalló

 

Festa dels sants Arcàngels Miquel, Gabriel I Rafael

Parròquia de Sant Miquel a Ventalló

Dilluns 29 de setembre de 2025

Dn 7,9-10.13-14; Salm 137,1-2a.2bc-3.4-5 i Jo 1,47-51

Sols l'amor a Crist i en Crist ens pot portar a la ciutat celestial, allí on regna aquella sobirania de déu que és terna, que no passa mai i que no decau mai, allí on situem als àngels i als arcàngels, al costat mateix de Déu.

A nosaltres ens cal anar-hi, fent camí cap a aquesta nova i eterna pàtria i l’únic camí que hi porta és Crist. «Vine i ho veuràs», diu Felip a Natanael, a qui la tradició identifica amb sant Bartomeu.

Una fe feble la de Natanael en el seu inici amb un creixement incert, que va de l’escepticisme inicial sobre si res de bo pot sortir de Natzaret a l’entusiasme final d’una confessió sobre el caràcter messiànic de Jesús massa simple, circumstancial i prematura.

Caldrà que vegi coses més grans, caldrà que vegi obert el cel i els àngels de Déu pujant i baixant, caldrà que vegi aquella ciutat celestial de la que ens ha parlat el llibre de Daniel perquè la seva fe sigui forta. El camí de Natanael no serà fàcil, és un camí que tot passant pel martiri, acaba per donar testimoni de Crist amb la seva pròpia vida i aquesta sí que és una confessió de fe vertadera, madurada i ferma.

Al Regne de Déu, a la Jerusalem celestial, sols s’hi pot arribar per la persona de Crist, del Senyor, que ens portà la bona nova de l'evangeli per a la nostra salvació. Sols hi ha una manera de recórrer aquest camí, que és el mateix Crist, recorrent-lo amb la motxilla de la caritat a l’espatlla, ben carregada d’amor, estimant a Déu i al proïsme, seguint l'esperit de les benaurances.

Sols així ens estalviarem de caure, d’ensopegar al llarg del camí amb les nostres mancances, caminant recolzats en la gaiata del compromís fent-lo amb la fe, vivint-lo amb esperança i practicant-hi la caritat, és a dir vivint com a vertaders testimonis de l'Evangeli, vertaders testimonis de l’amor de Déu.

En pot sortir res de bo de nosaltres? Sí, hi tant, si deixem actuar al Senyor, si ens deixem amarar del seu amor, si no deixem mai de tenir els ulls fits en Ell. Com els tingué Felip que sabia que calia anar-hi per veure; com els tingué Natanael que tot i que encara confós seguí a Felip i anà també a veure a Jesús.

Nosaltres no el podem veure com ells; no podem ser cridats a la seva presència de la mateixa manera com ho foren Felip o Natanael. Ens hem de conformar amb una crida més simple però que igualment és crida de Déu.

El Senyor ens crida a viure l’Evangeli i a respondre a la seva crida tot seguint els dos grans manaments de Crist: estimar a Déu i estimar als germans. Ens diu a més com fer-ho, a Déu amb tota les nostres forces i als altres com a nosaltres mateixos.

Déu hauria pogut utilitzar estols d’àngels per imposar la seva voluntat, per fer-nos fer el que Ell vol que fem, que és en el fons el millor per a nosaltres. Però Déu no vol de nosaltres una conversió forçada, no desitja que estimem per força, cal que l’amor cap a Déu i cap als germans surti del nostre cor tot fent camí.

Déu ens vol lliures per a estimar-lo, perquè un amor forçat no val res. Per això Déu no utilitza als arcàngels i als àngels de manera arbitraria, com un exèrcit poderós; ho fa en comptades ocasions i de manera suau.

Ens diu Jesús avui en l’Evangeli que hem escoltat que els àngels pugen i baixen per l’escala que condueix al cel, com uns missatgers ocasionals. Cadascun d’ells encarregat d’una funció determinada.

L’arcàngel sant Miquel se’l representa habitualment fent la guerra al diable, al mal. El seu nom significa “qui és com Déu”.

L’arcàngel Gabriel, és el que porta les bones noves, el que va ser missatger davant de María, davant de Zacaries, el pare de Joan Baptista i davant de Josep; ell és l’encarregat de portar les bones noves i la gran nova, la de la salvació. El seu nom significa: ”home de Déu”.

L’arcàngel Rafael, és el que ens ajuda en el camí, el que camina amb nosaltres. El seu nom vol dir “Déu guareix”.

Així segons la tradició sobre els tres arcàngels: Miquel ens defensa, Gabriel ens porta la bona nova i Rafael ens pren de la mà i camina amb nosaltres.

Deia el papa Francesc que: «estan davant de Déu, - els arcàngels - són els nostres companys perquè tenen la mateixa vocació en el misteri de la salvació: portar-lo endavant. Adorant a Déu, glorificant-lo i servint-lo».

Que ells ens ajudin en el nostre camí.

Diumenge XXVI durant l'any / Cicle C Santuari de la Mare de Déu dels Àngels.

 

Diumenge XXVI durant l'any / Cicle C

Missa del Jubileu de l’Esperança al santuari de la Mare de Déu dels Àngels. Temple jubilar

Diumenge 28 de setembre de 2025

Am 6,1a.4-7; Salm 145,7.8.9-10; 1Tm 6,11-16 i Lc 16,19-31

 

En l’episodi que ens presenta l’Evangeli d’aquest diumenge tenim dos personatges: un de molt ric, a qui tradicionalment es dona el nom d’Epuló però a qui l’evangelista sant Lluc no creu necessari donar-li cap nom concret i un de molt pobre que el mateix sant Lluc ens presenta amb el nom de Llàtzer. Fixem-nos en dos detalls, no pas secundaris del relat de l’Evangeli d’aquest diumenge. El pobre que veu recompensada la seva vida terrenal miserable amb una nova vida al costat d’Abraham el relat l’anomena Llàtzer, com l’amic de Jesús tret del sepulcre per retornar-lo a la vida. Fixem-nos també que la perícopa que avui hem escoltat acaba amb una frase ben simptomàtica: «ni que ressuscités algú d'entre els morts no es deixarien convèncer», i aquest algú que ressuscita d’entre els morts, a part de Llàtzer l’amic de Jesús que de fet tornà a la vida d’aquest món,  no és altre que el mateix Jesús.

Tenim al davant dos personatges que en un primer cop d’ull representen un l’esperança i l’altre la desesperança. El ric ho tenia tot, anava vestit de porpra, celebrava cada dia festes esplèndides, era objecte de la consideració i l’atenció de tothom; en definitiva era un triomfador, havia arribat al cim de l’èxit social. Molt a prop seu hi havia un altre home que passava ben desapercebut, s’estava estirat al portal, ningú li donava de menjar i s’havia d’acontentar amb les engrunes que queien de la taula del ric; les seves úlceres no rebien cap altre atenció que les llepades dels gossos que eren els únics que s’hi acostaven. L’escena recorda el que, comentant un altre episodi de l’Evangeli, ens deia tot just fa un any el papa Francesc: «Quan tu t'acostes a un pobre i et fas sentir pròxim, és Jesús que s'acosta a tu en la persona d'aquest pobre. Si us plau, no confonguem: l'almoina no és beneficència. El que rep més gràcia de l'almoina és el que la dona, perquè es fa mirar pels ulls del Senyor.» (27 d’octubre de 2024).

Aquell doncs que viu com el ric ho fa seguint allò que ens destaca el profeta Amós; viu tranquil, es creu segur, s’estira en llits de marfil, s’aclofa al seu sofà i menga els anyells més tendres i els vedells més engreixats mentre escolta melodies improvisades al so de les arpes i beu vi en grans copes, mentre el seu entorn s’omple amb els perfums més fins. Res d’això hi ha al voltant del pobre Llàtzer, al seu voltant manca tot. Hi ha però una cosa que comparteixen; al voltant de Llàtzer manca la dignitat humana i al voltant del ric, encara que ell cregui tot el contrari, també hi manca la dignitat humana perquè si bé Llàtzer no rep allò que li pertoca, al ric tanta riquesa el fa indigne.

Ens ho ha dit l’apòstol sant Pau; el camí de la fe implica practicar sempre la justícia, practicar la pietat, tenir fe, amor, paciència, mansuetud; en definitiva el camí que ens proposa Crist significa lliurar un noble combat per tal de guanyar-se la vida eterna. En vida l’abisme  separava al ric de Llàtzer, un cop morts una fossa immensa els separà de nou. Hi ha però una gran diferència; tal com diu Abraham en el relat de l’Evangeli segons sant Lluc, ningú al país dels morts pot traspassar del lloc on hi ha el ric al lloc on hi ha Llàtzer, ni tant sols per poder remullar la boca assedegada de l’un amb la punta del dit de l’altre. En canvi quan vivíem tots dos en aquest món el gran abisme que els separava es podia haver vençut fàcilment; Epuló no hauria tingut altre dificultat que mirar a Llàtzer, que adonar-se de que existia per o bé asseure’l a la seva taula o bé proporcionar-li menjar o bé mirar de guarir les seves nafres. El ric tant sols es recordà de Llàtzer quan demanà a Abraham que li envies per mullar amb aigua la punta del seu dit i refrescar-li la llengua, perquè sofria molt enmig d'aquelles flames, abans res de res.

Comparant aquest relat d’avui amb el del bon samarità, també en l’Evangeli segons sant Lluc ens trobem que tots dos, el ric i el bon samarità, tenen ocasió d’ajudar a algú tirat per terra i ferit; però no tots dos reaccionen igual. Certament Epuló és l’antítesi de bon samarità, aquell que anava de viatge i va arribar prop d'on jeia a terra aquell home víctima dels bandolers, però el samarità el veié i se'n compadí, s'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; i encara més després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar, pagant les seves despeses per anticipat. Tots dos relats ens els presenta l’evangelista sant Lluc i per això el contrast esdevé encara més notable.

Celebrem avui aquí de manera molt especial l’any jubilar, aquest any que va convocar i inaugurar el papa Francesc sota el lema de l’esperança i que ara vivim amb el papa Lleó XIV. En la butlla de convocatòria el papa Francesc ens deia: «En l’Any jubilar estem cridats a ser signes tangibles d’esperança per a tants germans i germanes que viuen en condicions de penúria. (...) Que no falti una atenció inclusiva vers tots els qui, trobant-se en condicions de vida particularment difícils, experimenten la pròpia debilitat (...) no podem apartar la mirada de situacions tan dramàtiques, que avui es constaten a tot arreu (...) No ho oblidem: els pobres, quasi sempre, són víctimes, no culpables.» (Spes non confundit).

Aquestes consideracions del papa Francesc adquireixen a la llum de l’Evangeli d’avui una concreció. L’esperança no creix tant sols parlant-ne, l’esperança creix treballant-la; lliurant aquest noble combat del que ens parla avui sant Pau i guardant, tal com l’apòstol ens diu, el manament rebut del Senyor que ens diu: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.»

De fet el ric tant sols es recordà de Déu i d’Abraham quan es veié envoltat de flames i de turments; abans sembla que poc el recordava perquè si ho hagués fet no hauria ignorat al qui tenia estirat al seu portal. En canvi Llàtzer deuria suplicar al Senyor cada dia des de la seva misèria humana. Un fou atès per Déu i l’altre perdé tot allò de que havia gaudit i que havia negat al seu germà necessitat.

El relat de Lluc acaba amb una frase també ben simptomàtica: «ni que ressuscités algú d'entre els morts no es deixarien convèncer.» El ric Epuló creu que els seus cinc germans si anava a trobar-los algú que torna d'entre els morts, es convertiran perquè no acabar també en aquell lloc de turments. És l’anunci de que ni ressuscitant Crist d’entre els morts, també molts no es convertiren.

L’elecció és davant dels nostres ulls; podem conformar-nos vivint tranquils, com ens diu el profeta Ageu, vivint una vida regalada com la del ric de l’Evangeli d’avui o podem optar per aquesta vida de pietat, fe, paciència i amor. Deia el papa Lleó XIV als joves que van acudir al jubileu de la joventut que: «és cert el que han dit: “optar equival també a renunciar a alguna cosa i això a vegades ens bloqueja”. Per a ser lliures, és necessari partir d'un fonament estable, de la roca que sosté els nostres passos. Aquesta roca és un amor que ens precedeix, ens sorprèn i ens supera infinitament: l'amor de Déu. Per això, davant d’Ell la decisió és un judici que no ens treu cap bé, sinó que sempre ens porta alguna cosa millor. La valentia d’escollir sorgeix de l'amor que Déu ens manifesta en Crist.» (2 d’agost de 2025).

Escoltem les paraules finals del papa Francesc en la butlla de convocatòria d’aquest any jubilar: «Deixem-nos atraure des d’ara per l’esperança i permetem que a través de nosaltres sigui contagiosa per a tots els qui la desitgen. Que la nostra vida pugui dir-los: «Espera en el Senyor! Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi! Espera en el Senyor!» (Sl 27,14).» (Spes non confundit, 25).

Que Maria, sota l’advocació dels Àngels, aquella a qui la pietat popular continua invocant com a mare de l’esperança, a qui acudim en els borrascosos esdeveniments de la vida, vingui a ajudar-nos, ens sostingui i ens convidi a confiar, a continuar esperant i a ser signes d’esperança per als altres.

Diumenge XXVI durant l'any / Cicle C. Missa de l’alba a Blanes

 

Diumenge XXVI durant l'any / Cicle C

Missa de l’alba a Blanes

Diumenge 28 de setembre de 2025

Am 6,1a.4-7; Salm 145,7.8.9-10; 1Tm 6,11-16 i Lc 16,19-31

 

Tenim al davant dos homes: Epuló, nom amb el que coneixem aquest home ric vestit de porpra i lli finíssim, i Llàtzer, aquell pobre que amb el cos nafrat malvivia a la porta de la casa del ric. Dues vides que partien de posicions antagòniques i que a primer cop d’ull donaven guanyador a Epuló perquè ningú hauria donat res per aquell pobre desgraciat que s’alimentava amb les engrunes que queien de la taula del ric i tenia per únic remei a les seves nafres les llepades dels gossos.

Dues vides: una regalada i l’altra desgraciada. Tot semblava sentenciat, però les intencions de Déu no son pas les nostres. Déu no es guia per les aparences per emetre els seus judicis. Déu el que mira no son les taules ben proveïdes, els llits de marfil, els anyells més tendres o els vedells més engreixats, com ens diu el profeta Ageu. Déu mira la justícia, la pietat, la fe, la paciència o la mansuetud, com ens ha dit l’apòstol sant Pau.

I així a qui en vida van tocar béns de tota mena, troba ara sofriments i a qui van tocar tots els mals, ara troba consol. La lògica de Déu es fonamenta en el que coneix de nosaltres. Ell coneix el fons dels nostres cors i sap quins son els nostres vertaders sentiments.

Epuló ho creia tot guanyat i Llàtzer tot perdut; però va ser al inrevés. Els vestits de porpra i les festes esplèndides es van convertir en un llit de flames i en lloc de grans banquets a la boca d’Epuló no hi arribava ni un dit mullat d’aigua per refrescar aquella llengua seca. En canvi les úlceres i la fam de Llàtzer van ser substituïdes per la falda d’Abraham i la companyia dels àngels.

Déu va fer balanç de tots dos: del ric i del pobre. Però com podia dir Epuló que estimava Déu en vida mentre tenia a Llàtzer famolenc a la mateixa porta de casa seva? Com podia dir que havia estimat Déu si havia ignorat al seu germà famolenc i malalt estirat vora el seu portal? Epuló es recordà de Déu i del nostre pare Abraham tant sols quan arribà al país dels morts. Llàtzer en canvi, en la seva desgràcia, el tenia present cada dia de la seva vida, ni que fos per demanar-li que acabés amb aquell turment de fam, nuesa i oblit.

Estimats germans i germanes, l’alabada ens recorda la resurrecció de Crist, la d’aquell que donà testimoni amb la seva noble confessió de fe acomplint la voluntat del Pare, com ens diu sant Pau. D’Ell ens ve el doble manament de l’amor: a Déu i als altres. Ell és aquell que ressuscitant d'entre els morts ens convida a estimar.

Diumenge XXVI durant l'any / Cicle C

 

Diumenge XXVI durant l'any / Cicle C

Associació Rocabruna

Dissabte 27 de setembre de 2025

Am 6,1a.4-7; Salm 145,7.8.9-10; 1Tm 6,11-16 i Lc 16,19-31

Tenim sempre davant nostre la possibilitat d’escollir. Podem decantar-nos per la comoditat, la mandra espiritual o qualsevol altra cosa que és el resultat de posar-nos a nosaltres primer i als altres després, acabant per ignorar-los. O podem decantar-nos per fer el bé que Déu vol que fem. Al cap i a la fi ignorant als altres el que fem és ignorar a Déu mateix que ens convida a estimar-lo a Ell i als altres. Aquell ric, que la tradició anomena amb el nom d’Epuló, vivia feliç, tant feliç que ni se n’adonava que al seu voltant hi havia qui patia i molt, com Llàtzer que satisfeia la seva fam amb les engrunes que queien de la taula del ric i no tenia altra cura per les seves úlceres que les llepades dels gossos. 

La fe és una inversió a llarg termini; la fe en Crist no és aquella fe antiga que valorava l’estima de Déu en obtenir riqueses, béns, fills o qualsevol altre barem que tingués ara i aquí la recompensa. Epuló vivia molt bé i Llàtzer molt malament i podria semblar que tot estava donat, però els plans de Déu no son els nostres, les aparences no son el que Déu valora. Déu valora el fons dels cors no pas els vestits de porpra, ni el lli finíssim, ni les festes esplèndides. 

Fixem-nos en dos detalls, no pas secundaris del relat de l’Evangeli d’aquest diumenge. El pobre que veu recompensada la seva vida terrenal miserable amb una nova vida al costat d’Abraham el relat l’anomena Llàtzer, com l’amic de Jesús tret del sepulcre per retornar-lo a la vida. Fixem-nos també que la perícopa que avui hem escoltat acaba amb una frase ben simptomàtica: «ni que ressuscités algú d'entre els morts no es deixarien convèncer», i aquest algú que ressuscita d’entre els morts, Llàtzer amic de Jesús a part,  no és altre que el mateix Jesús. 

Viure tranquils, creient-nos segurs, ungits amb perfums, bevent en grans copes, com ens ha dit el profeta Ageu, és l’anunci de ser en un futur els primers dels deportats. Practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència i la mansuetud, és l’anunci de guanyar-se la vida eterna. 

La vida que Déu ens ha donat, que comença en el mateix moment de la concepció, no és per viure-la aclofats en els nostres sofàs, com escriu també el profeta Ageu; la vida que Déu ens dona és per viure-la lluitant en el noble combat de la fe, guanyant-nos la vida eterna. 

Seria sens dubte més còmode viure com Epuló, com els qui vivien tranquils a Sió. Viure així, amb aquests objectius, seria viure la vida a curt termini; un aparentment alt rendiment inicial però a la fi fals, que s’esvaeix com un grapat de sorra a les nostres mans. Viure confessant la nostra fe en presència de molts testimonis, davant de Déu i davant Jesucrist, com ens convida l’Apòstol, és viure la vida no tant còmodament, però és viure-la amb sentit; és viure-la guardant de manera irreprensible el manament rebut: Estimar a Déu i estimar als germans. 

Com podia dir Epuló que estimava Déu mentre tenia a Llàtzer famolenc a la porta de casa? Epuló es recordà de Déu i del nostre pare Abraham tant sols quan arribà al país dels morts. Llàtzer en canvi el tenia present cada dia de la seva vida, ni que fos per demanar-li que acabés amb aquell turment de fam, nuesa i oblit. 

Vivim aquest any el jubileu de l’esperança. La fe és esperança i la fe es viu practicant la caritat. Fe, esperança i caritat van estretament unides. Tenir fe sense practicar la caritat és inversemblant; tenir fe sense posar l’esperança en el Regne, seria tenir una fe incompleta, li mancaria el seu sentit més profund.

Escrivia san Josemaria que «m’adono que la nostra lògica humana no serveix per explicar les realitats de la gràcia. Déu sol cercar instruments febles, per tal que es vegi amb una clara evidència que l’obra és seva.» (És Crist que passa). Instruments febles com Llàtzer esdevinguts participants del Regne de Déu trenquen la lògica humana i responen a la lògica de Déu. Ens ha dit el papa Lleó XIV: «Ell és qui cuida de nosaltres. En els moments de foscor, fins i tot contra tota evidència, Déu no ens deixa sols; al contrari, precisament en aquestes circumstàncies estem anomenats més que mai a esperar en la seva proximitat de Salvador que mai abandona.» (15 de setembre de 2025).

Epuló va deixar a la seva sort a Llàtzer, Déu no el va deixar sol; ara a qui en vida van tocar tants mals, acollit per Déu, ha trobat el consol.

Sants Metges

 

Sant Cosme i sant Damià

Església dels Sants Metges a Sant Julià de Ramis

Divendres 26 de setembre de 2025

Rm 8,31b-39; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9 i Mt 10,28-33

«No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima.» hem escoltat en l’Evangeli. Cos i ànima formen la nostra persona, dos elements a voltes enfrontats la dicotomia dels quals ha tingut al llarg dels segles diverses interpretacions. La vida la vivim en un cos concret que a vegades ens dona maldecaps i que a la fi tard o d’hora acaba el seu curs vital, és a dir arriba la mort.

La vida és un do és un do de Déu, un regal que ens ha fet Déu, tot i que a vegades en segons quin moment o segons quines vides vivim ens decantem per pensar que la vida més que un regal sembla un càstig. La vida comença en el moment de la concepció i sembla acabar en el moment de la mort; però de fet no acaba. Acaba la vida terrenal, mortal i en comença una altra. La vida que ara veiem, la que ens resulta evident, no és sinó tant sols una part de la vida, la primera part podríem dir. Més enllà del que ara i aquí veiem i podem comprovar, hi ha una altra vida que adquireix la plenitud i que vivim ja no en aquest cos sinó que qui la viu és la nostra ànima.

Aquí la vida no és sempre còmode, com ens diu sant Pau, hi trobem contratemps, por, persecucions, fam, nuesa, perills i experimentem evidentment la mort. Si mirem més enllà, amb els ulls de la fe, amb esperança, si confiem en Déu, en sortim fàcilment vencedors de tot això amb l’ajut d’aquell qui ens estima, sempre que siguem ferms i que res sigui capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima.

Els màrtirs son aquells qui confien, els tenen una fe a prova de dificultats, els qui tenen esperança i valentia, una valentia confiada, esperançada, ells estan certs de que la seva mort, els seus sofriments, tots aquells turments que els puguin ser infligits tard o d’hora acabaran, son limitats en el temps i que la nova vida supera tot allò que aquí puguem considerar com a calamitat, perquè en la vida terna, no hi ha temps, ni dolor, ni angoixes; hi ha tant sols vida.

És cert que l’home és capaç d’infligir els més refinats turments i que acceptar-los no és mai plat de grat, però els màrtirs no els busquen, no els provoquen, ells no gaudeixin patint, sofrint; el que els mou a suportar-ho i a perdonar als qui els hi apliquen, és la certesa de que els mals que els infligeixen no son res comparats amb els béns que rebran.

La fe no és insensatesa, és confiada i esperançada. Els màrtirs no inventen res, tenen un model, que és Crist; Ell va patir, va morir, va ser sepultat i va vèncer la mort. Però els màrtirs ens donen a més una altra lliçó, és la del perdó vers els seus botxins, el perdó d’aquells que creuen haver triomfat i que a la fi perden la batalla, els qui creuen haver acabat amb els qui consideraven els seus enemics i el que succeeix és que ells també acaben morint, tard o d’hora, i en el balanç de la seva vida no hi ha sinó odi i sentiments de venjança; mentre que en el balanç de les seves víctimes hi ha sempre amor.

Podríem dir que els màrtirs, de fet qualsevol innocent que mor a mans d’un altre, mor en pau; mentre que el botxí mor turmentat per allò que ha fet i que qui sap si en algun moment l’ha satisfet però que fent balanç ha vist que no havia servit per a res el mal que va causar.

Sembla més difícil ser màrtir que ser botxí; però malgrat això no manquen botxins en el nostre món. Son aquells que exterminen pobles, tant infants com dones indefensos; son aquells que no podent suportar la contradicció acaben matant a la seva dona o fins i tot als seus fills amb el sol interès de fer mal. No cal fer-ne una llista de botxins, ens venen al cap a tots molts exemples. Tots ells a la fi perden, mentre que les seves víctimes guanyen.

En tenim un bon exemple en sant Cosme i sant Damià, els sants metges com se’ls coneix; van ser dos germans cristians, hàbils en l'exercici de la medicina i generosos a l’hora d’ajudar als altres. Aquests dos germans van ser torturats, cremats vius i, com que van sobreviure a aquest primer martiri, van ser finalment decapitats. Els seus botxins es deurien donar per satisfets d’haver acabat la feina, però ells que havien ajudat a salvar tantes vides i perderen la seva per la fe, acabaren per obtenir-ne una on els seus serveis ja no foren necessaris.

La dinàmica del martiri és la dinàmica de l’amor per a uns i la de l’odi per als altres; però estiguem certs de que la victòria final és sempre per l’amor.

«No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima» digué Jesús i això és el que cregueren sant Cosme i sant Damià i amb ells tots els màrtirs, estaven certs de que el cos fineix i de que l’anima perdura. Però malgrat estar-ne certs dedicaren la seva vida a guarir els cossos dels altres, com ho feu vosaltres professionals de la salut. Esperançats en la vida eterna mostraven com estimaven a Déu, guarint als malats mostraven com estimaven als germans.

No hi pot haver millor resum d’una vida cristiana, no hi pot haver millor exemple de l’acompliment del manament del Senyor d’estimar a Déu i als germans, d’estimar a Déu, amb tot el cor i amb tota l'ànima i d’estimar als altres com a nosaltres mateixos. Per això el seu record perdura i serveix d’exemple als qui es dediquen a guarir als altres i a tenir-ne cura quan estem malalts. Perquè també aquesta vida que ara vivim és un regal de Déu, des del moment inicial fins al darrer, un regal que ens cal viure amb dignitat i amb esperança.

Que l’exemple de sant Cosme i sant Damià ens encoratgi a ajudar als altres a viure millor en aquest món i a posar l’esperança en la vida eterna.

Sant Cosme i Sant Damià

 

Sant Cosme i Sant Damià

Parròquia de Sant Cebrià de Vallalta

Missa d’acció de gràcies per als professionals sanitaris i difunts

Església dels Sants Metges a Sant Julià de Ramis

Divendres 26 de setembre de 2025

Rm 8,31b-39; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9 i Mt 10,28-33

«No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l’ànima.» hem escoltat en l’Evangeli. La dicotomia cos i ànima ha tingut al llarg dels segles diverses interpretacions. La vida la vivim en un cos concret que a vegades ens dona maldecaps i que a la fi tard o d’hora acaba el seu curs vital, és a dir arriba la mort.

La vida que vivim aquí és un do de Déu, un regal que ens ha fet Déu, tot i que a vegades en segons quin moment o segons quines vides vivim ens decantem per pensar que la vida més que un regal sembla un càstig. Però la vida que ara veiem, la que tots podem comprovar no és sinó tant sols una part de la vida, la terrenal. Més enllà hi ha una altra vida que adquireix la seva plenitud i que vivim ja no en aquest cos sinó que qui la viu és la nostra ànima.

Aquí vivim, com ens diu sant Pau, contratemps, por, persecucions, fam, nuesa, perills i experimentem evidentment la mort. Més enllà quan en sortim fàcilment vencedors de tot això amb l’ajut d’aquell qui ens estima, ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estels del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima, serà la vida eterna.

La valentia dels màrtirs és una valentia confiada, esperançada, estan certs de que la seva mort, els seus sofriments, tots aquells turments que els puguin ser infligits tard o d’hora acabaran, son limitats en el temps i que la nova vida supera tot allò que aquí puguem considerar com a calamitat, perquè en la vida terna, no hi ha temps, ni dolor, ni angoixes; hi ha tant sols vida.

És cert que l’home és capaç d’infligir els més refinats turments i que acceptar-los no és mai plat de grat, però els màrtirs no és que gaudeixin patint, sofrint, el que els mou a suportar-ho i a perdonar als qui els hi apliquen, és la certesa de que els mals que els infligeixen no son res comparats amb els béns que rebran.

La fe no és insensatesa, és confiança i esperança. Els màrtirs tenen un model, que és Crist; Ell va patir, va morir, va ser sepultat i va vèncer la mort. Però els màrtirs ens donen una altra lliçó, és la del perdó vers els seus botxins, el perdó d’aquells que creuen haver triomfat i que a la fi perden la batalla, creuen haver acabat amb els qui consideraven els seus enemics i el que succeeix és que ells també acaben morint, tard o d’hora, i en el balanç de la seva vida no hi ha sinó odi i sentiments de venjança; mentre que en el balanç de les seves víctimes hi ha amor.

Podríem dir que els màrtirs, de fet qualsevol innocent que mor a mans d’un altre, mor en pau mentre que el botxí mor turmentat per allò que ha fet i que qui sap si en algun moment l’ha satisfet però que fent balanç ha vist que no havia servit per a res el mal que va causar.

Sembla més difícil ser màrtir que ser botxí; però malgrat això no manquen botxins en el nostre món. Son aquells que exterminen pobles tant infants com dones indefensos; son aquells que no podent suportar la contradicció acaben matant a la seva dona o fins i tot als seus fills amb el sol interès de fer mal. No cal fer-ne una llista de botxins, ens venen al cap a tots molts exemples. Tots ells a la fi perden, mentre que les seves víctimes guanyen.

En tenim un bon exemple en sant Cosme i sant Damià, els sants metges com se’ls coneix; van ser dos germans cristians, hàbils en l'exercici de la medicina i generosos a l’hora d’ajudar als altres. Aquests dos germans van ser torturats, cremats vius i, com que van sobreviure a aquest primer martiri, van ser finalment decapitats. Els seus botxins es deurien donar per satisfets d’haver acabat la feina, però ells que havien ajudat a salvar tantes vides i perderen la seva per la fe, acabaren per obtenir-ne una on els seus serveis ja no foren necessaris.

La dinàmica del martiri és la dinàmica de l’amor per a uns i la de l’odi per als altres; però estiguem certs de que la victòria final és sempre per l’amor.

«No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'ànima» digué Jesús i això és el que cregueren sant Cosme i sant Damià i amb ells tots els màrtirs, estaven certs de que el cos fineix i de que l’anima perdura. Però malgrat estar-ne certs dedicaren la seva vida a guarir els cossos dels altres. Esperançats en la vida eterna mostraven com estimaven a Déu, guarint als malats mostraven com estimaven als germans.

No hi pot haver millor resum d’una vida cristiana, no hi pot haver millor exemple de l’acompliment del manament del Senyor d’estimar a Déu i als germans, d’estimar a Déu, amb tot el cor i amb tota l'ànima i d’estimar als altres com a nosaltres mateixos.

Per això el seu record perdura. Aquesta vida que ara vivim és un regal de Déu, des del moment inicial fins al darrer, un regal que ens cal viure amb dignitat i amb esperança.

Que l’exemple de sant Cosme i sant Damià ens encoratgi a ajudar als altres a viure millor en aquest món i a posar l’esperança en la vida eterna.

Dijous de la setmana XXV durant l'any / I

 

Dijous de la setmana XXV durant l'any / I

Parròquia de Sant Vicenç a Tossa de Mar

Dijous 25 de setembre de 2025

Ag 1,1-8; Salm 149,1-2.3-4.5-6a i 9b i Lc 9,7-9

Herodes intrigat tenies ganes de veure a Jesús. Donar a conèixer a Jesús és la nostra tasca com a cristians, com a creients; donar-lo a conèixer mitjançant una paraula, un gest i especialment amb la nostra vida, que qui ens conegui i tracti sàpiga reconèixer que en la nostra vida hi ha una força que ens mou.

Viure la fe és viure per Crist i la fe l’hem de viure en comunitat, la fe no la podem viure tot sols. Cert que cadascun de nosaltres fa una experiència concreta i determinada de Crist, però units en comunitat en fem experiència eclesial. L’Església de Crist està formada per la gran comunitat estesa arreu del món i unida entorn de la figura del successor de Pere, avui el papa Lleó XIV. Aquesta Església universal a la vegada està formada pel conjunt de les esglésies particulars, que son les diòcesis, en el nostre cas l’Església de Girona.

Les esglésies particulars estan aleshores formades per comunitats parroquials o religioses i aquestes per les que podríem dir esglésies familiars, perquè cada família on s’hi viu la fe forma una petita església, no reconeguda pel dret com a tal, però si que és un lloc, un entorn on viure i sobretot on créixer en la fe.

Durant el seu viatge a Terra Santa, sant Pau VI a Natzaret deia: «Ensenyi Natzaret el que és la família, la seva comunió d'amor, la seva senzilla i austera bellesa, el seu caràcter sagrat i inviolable; ensenyi el dolç i insubstituïble que és la seva pedagogia; ensenyi el fonamental i insuperable de la seva sociologia.» (5 de gener de 1964).

I si la família és la primera escola de fe, la parroquia és la segona. Així el papa Francesc escrivia que «Mai arribarem a ser Església sinodal i missionera si les comunitats parroquials no fan de la participació de tots els batejats en l'única missió d'anunciar l'Evangeli el tret característic de les seves vides. Si les parròquies no són sinodals i missioneres, tampoc ho serà l'Església.» (2 de maig de 2024). Una parròquia sinodal és una parroquia oberta, participativa, inclusiva i alhora respectuosa amb la diversitat de carismes i de sensibilitats que integren l’Església, sols així esdevindrà el lloc on el Senyor s’hi complagui i en pugui fer un lloc gloriós, com ens ha dit el text del profeta Ageu.

Avui és un dia important per aquesta comunitat parroquial de Tossa de Mar, posada sota la protecció de sant Vicenç. Malgrat la fragilitat de ministres que viu la nostra església diocesana teniu a partir d’avui un nou rector que compaginarà el seu ministeri amb Lloret de Mar. Tot donant gràcies pel ministeri que ha exercit Mossèn Esteve Sureda amb l’ajuda de Mossèn Joan Robé, avui rebeu un bon pastor, amb una gran experiència i que a Lloret, ara, i en les altres parròquies que abans ha tingut confiades, ha fet un gran servei. Confieu en ell perquè arriba amb el desig de servir-vos i de formar tot junts aquesta comunitat parroquial sinodal i missionera que somiava el papa Francesc, ara que iniciem la fase d’aplicació del Sínode ens cal per viure la fe units, afrontant les dificultats i els reptes que ens presenta la nostra societat.

L'Església no podria anar endavant sense el vostre compromís i servei; és tan obvi que dir-ho sona a reiteratiu, però això no treu que calgui reconèixer la tasca de la vostra comunitat. A una comunitat parroquial li cal un rector que coneixent tot això molt bé, conegui  la vida del Poble de Déu des de dins, les seves fatigues i les seves joies, les seves necessitats i les seves riqueses. Per això cal un rector; sense ell mai podrem aprendre prou a caminar junts, mai podrem recórrer aquest camí de la sinodalitat que «és el camí que Déu espera de l'Església del tercer mil·lenni» en paraules del papa Francesc adreçades al membres del Sínode per a la sinodalitat.

El profeta Ageu transmeté al poble allò que el Senyor li deia: «Aquest poble creu que encara no ha arribat el moment de reconstruir el temple del Senyor.» abans de convidar-lo a anar a tallar fusta i reconstruir el temple. A vosaltres no us cal reconstruir-lo materialment aquest temple, però si que us pertoca, juntament amb el vostre nou rector, mantenir-lo espiritualment, com a pedres vives que sou de l’Església de Crist i aquesta tasca no és fàcil.

Obriu la porta a qui hi truqui preguntant per Crist, a tots aquells que cerquen el vertader sentit de la vida, a aquells que havien format part de la vostra comunitat i se n’havien allunyat i volen de nou tornar-hi; als nou vinguts que comparteixen la nostra mateixa fe, a tots, qui sap que vol d’ells el Senyor.

En som tots ben conscients de les dificultats, de la pobresa i de la migradesa personal que vivim en el conjunt de l’Església i en la nostra diòcesis en particular; que això no us faci perdre la il·lusió, l’alegria de viure la fe en cadascuna de les vostres famílies i aquí a la vostra comunitat.

Deia el papa Benet XVI a les acaballes del seu pontificat que hi ha «un element que es troba una mica amagat fins i tot en el Concili mateix, és a dir: el nexe entre Poble de Déu i Cos de Crist és precisament la comunió amb Crist en la unió eucarística. Aquí ens convertim en Cos de Crist.» (14 de febrer de 2013).

Que sigui doncs Crist el centre de la vostra vida i la celebració de l’Eucaristia el centre de la vostra comunitat. 

Festa de sant Dalmau Moner

 

Festa de sant Dalmau Moner

Parròquia de Santa Coloma de Farners

Dimecres 24 de setembre de 2025

1R 19,4-9a.11-15a i Mt 22,34-40

Sant Dalmau Moner cercava a Déu, va entrar a l’Orde de Predicadors per cercar a Déu, però la seva recerca no s’acomodà a la vida habitual dels dominics i mirant de trobar un lloc adequat, Dalmau trobà a Déu finalment en la solitud. Per a ell, com per a Elies, Déu era  en aquell aire suau; no pas en fortes ventades que esberlen muntanyes i esmicolen roques, ni tampoc en grans terratrèmols i focs ardents. Elies i Dalmau trobaren a Déu en la solitud del desert i en el silenci.

Semblantment la nostra societat, fins i tot també nosaltres creients que hauríem d’estar més avesats al llenguatge de Déu, a reconèixer-lo en les coses senzilles, cerquem de ser espectadors de grans manifestacions, però Déu no entén d’aquestes coses, millor dit sí que les entén però no és pas la seva manera de fer. Quan volgué venir al món per compartir la nostra humanitat no ho feu amb un gran exèrcit d’àngels, ni amb grans trons i llamps que esquerdessin el cel; ho feu en la discreció d’una cambra a Natzaret on s’encarnà, en la humilitat d’una cova a Betlem, on nasqué i en la solitud d’un turó maleït on morí.

El llenguatge de les grans manifestacions no és el de Déu, però sí que és sovint el dels homes. El llenguatge de Déu que parla en un ventijol suau es concreta en un manament que ens sembla simple però que com veiem en la pràctica de cada dia, en la nostra personal, en la de les nostres comunitats i en la de la mateixa humanitat com a conjunt, no és en realitat tant fàcil de practicar: Estimar a Déu i estimar als altres com a nosaltres mateixos. Sant Dalmau ho deixà tot per tal de trobar el lloc més adient on poder estimar a Déu i estimant-lo a Ell, estimar als germans.

Aquest és l’exemple que ens ha deixat sant Dalmau Moner, el d’un home que dedicà tota la seva vida a cercar a Déu i a fer-ho complint aquest doble manament del Senyor que és el manament de l’amor. Ens deia el papa Lleó fa pocs dies que enmig de tanta prepotència, estem segurs, Déu no deixarà que faltin cors i mans que portin ajuda i consolació, constructors de pau capaços d'animar als qui estan en el dolor i la tristesa. Perquè l’amor que Déu ens demana no és un amor teòric, sobre el paper, sinó un amor pràctic. En el nostre món manca aquest amor; en les nostres relacions personals hi ha sovint indiferència, desconeixement i aleshores és fàcil que sorgeixi la desconfiança. En les relacions internacionals veiem com dia rere dia es va imposant de nou la dinàmica de la tensió, una dinàmica que després de viure el nostre món tantes guerres i calamitats semblaven superades, però que apareixen de nou i cada vegada amb més freqüència i intensitat.

La humanitat, o millor dit una part d’ella que no és pas majoritària, pretén imposar de nou el llenguatge de grans tempestes i terratrèmols que ensordeixen i no deixen escoltar la veu dels més febles. Déu estima ser present en un ventijol suau, en una remor suau que permet escoltar els crits dels germans que aquí o lluny d’aquí clamen pel dret a la vida, a un territori on viure, a un plat a taula, a una feina digne i a una llar on reposar i formar una família. No tot està perdut però aparentment sembla que ens precipitem per una pendent de la que, si seguim així,  difícilment en podrem sortir i recuperar el rumb que ha de marcar la dinàmica de l’amor que Déu ens demana.

Qui sap quines coses portava sant Dalmau Moner en el seu cor i en la seva pregària quan en la solitud cercava a Déu, però de ben segur que no eren massa diferents a les que avui també nosaltres portem o hauríem de portar davant del Senyor. El papa Lleó XIV, tot recordant a sant Pau VI, ens diu que el primer element de l'evangelització és el testimoniatge i per això tots els cristians estan cridats a aquest testimoniatge i, en aquest sentit, podem ser veritables evangelitzadors. Testimonis de l’amor de Déu que es tradueix en amor als germans, no n’hi ha d’altre de millor.  Que l’exemple de sant Dalmau Moner ens ajudi a ser testimonis de Crist i del seu amor.

Missa de l’Esperit Sant

 

Missa de l’Esperit Sant

En l’inici del curs del ISCRG 2025-2026

Capella de Sant Martí del Seminari de Girona

Dimarts 23 de setembre de 2025

1 Cor 12,4-13; Salm 116 i Lc 4,16-22a

Dons diversos i serveis diversos. L’Església de Crist està formada per la diversitat de dons i de carismes, tant sols així pot esdevenir comunitat on uns i altres aporten el que tenen amb generositat i amb honradesa. La fe és un do de Déu, un do que nosaltres portem en febles gerres de terrissa i per tant un do que ens cal cuidar per tal de no perdre’l i mirar sempre d’incrementar-lo.

Un mateix Esperit ens atorga béns diversos, que cadascun de nosaltres rep de forma diversa, però que, com ens ha dit l’apòstol, son en bé de tots. Aquí, en aquest Institut Superior de Ciències Religioses de Girona aquesta multiplicitat de dons es fa evident. Els dons atorgats a uns es posen al servei dels altres i tots es posem al servei de Crist i de l’Església. Entre tots us formeu per formar un sol cos ja que heu rebut com a beguda un sol Esperit.

No és poca cosa la tasca que teniu encomanda tant professors com alumnes; fer créixer la fe i enriquir-la us pertoca a cadascun de vosaltres en la mesura de la tasca que us ha estat encomanada i els qui éreu alumnes ahir, ara teniu la responsabilitat de formar a d’altres germans i germanes vostres que assoliran aquesta tasca respecte als qui ajudin a formar com a catequistes, com a professors de religió o com a simples cristians, que és el que som tots.

Us cal doncs ser responsables en la vostra tasca tant de professors com d’alumnes. La matèria que us ocupa no és pas secundària; és l’aprofundiment en la fe, el coneixement de Crist i de la seva Església. Us cal formar-vos bé i ensenyar amb rigor per tal de portar a terme la tasca d’evangelitzadors que ens ha estat a tots encomanada i fer-ho amb la màxima eficàcia i moguts sempre per l’amor a Déu i als altres.

L’ensenyament de Jesús sorprenia als seus conciutadans, aquella seva autoritat en llegir al profeta Isaïes i reclamar per a Ell aquella profecia, meravellava i interpel·lava alhora als qui erren presents a la sinagoga aquell dia. Però cap d’ells dubtava de que aquelles paraules seves eren plenes de gràcia.

Com ens ha dit fa poc el papa Lleó XIV: «ho diu l'evangelista sant Joan en la seva primera carta: «Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida, ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se'ns ha manifestat.» (1Jn 1,3). Aquesta és la missió de l'Església, aquesta és la missió de tot cristià. Benvolguts germans i germanes, aquesta és la nostra vocació com a batejats, per això, hem de transmetre el que al seu torn hem rebut, perquè tots arribem a ser un en Crist.» (29 d’agost de 2025).

Doneu-ne doncs també vosaltres testimoni, aquesta és la vostra missió, donar-ne testimoni i formar-vos per a donar-ne als altres un bon testimoni. Als qui creuen i als qui han deixat de creure, als qui no creuen i als qui creuen en una altra cosa. Fent-ho sense avergonyir-vos mai de l’Evangeli.

Que l’Esperit Sant il·lumini els vostres cors; i, tal com Crist ens va prometre, ens faci a tots comprendre la veritat. Ell que és el camí que hi porta i la vida que en neix.

Festa de la Minerva

 

Festa de la Minerva

Parròquia de Santa Maria i Sant Nicolau a Calella

Dimarts 23 de setembre de 2025

Col 3,9b-17; Salm 33 i  Jn 1,29-34

Recordem avui l’origen de la vostra comunitat posada sota la protecció de Santa Maria i de sant Nicolau; recordem quan es va traslladar solemnement en processó l’Eucaristia des de Pineda de Mar fins aquí a Calella. La presència real de Crist a través del misteri de l’Eucaristia esdevingué signe visible i sensible de la constitució de la nova comunitat que adquiria així vida eclesial pròpia aquí. Una presència la del Senyor que es fa present en cada celebració perquè ens reunim aquí en el seu nom i Ell ens va dir que «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20). Una presència que esdevé real, única, destacada i central quan el pa i el vi es transformem en el seu cos i en la seva sang.

Crist és l’anyell de Déu, aquell sobre qui davallà l’Esperit Sant i que és el Fill de Déu. Seria ben pobre el contingut de l’Eucaristia, del misteri eucarístic, si oblidéssim que en ell trobem l’aliment que ens dona vida, la vida per sempre. Potser ens pot semblar que l’Eucaristia és una simple trobada, un memorial, la reunió dels qui professem una mateixa fe; certament és això però alhora és molt més que això. Està clara la presència real de Crist en l’Eucaristia, una presència sacramental, però Crist no s’hi fa present perquè sí; hi és present sobretot perquè Ell mateix és ofrena; el sacrifici de la creu, la més gran realitat de la història de la salvació, es fa present en cada Eucaristia, es renova sobre l’altar per estar amb nosaltres, enmig dels seus.

Si per a viure certament ens cal menjar i beure; per a viure espiritualment, per a viure la nostra fe ens cal menjar el seu cos i beure la seva sang. La comunió és font de vida eterna, de la vida vertadera, per això l’accent del text del quart evangelista està posat en el mot veritat. Jesús parla amb tota veritat, la seva carn és un veritable menjar i la seva sang una veritable beguda; per això els qui mengen d’aquest pa viuran per sempre i han de ser testimonis de la veritat.

La característica central de l’Eucaristia és la comunió amb Crist, viure gràcies a Crist, tal com Crist viu gràcies al Pare. La nostra societat és esquerpa davant del misteri, necessita certeses, realitats palpables. L’Eucaristia és pa de vida i calze de salvació; menjar que alimenta la nostra vida però ho és tant sols si fem comunitat, si estem en comunió amb Crist, per la fe i per la gràcia. El pa i el vi que el representen, són també fruit del nostre treball, del treball de l’home i de la dona; fins a esdevenir pa i vi, han estat segats i veremats; pastats o premsats, cuits al forn o elaborats en cups. Així quan presentem el pa i el vi sobre la taula de l’Eucaristia compartim en certa manera el sofriment de Crist; nosaltres hi posem quelcom que ens ha costat suor i fatiga elaborar; mentre que Jesús hi posa la seva pròpia vida.

L’Eucaristia està en relació molt directe amb el misteri de la passió, mort i resurrecció de Crist. La celebrem amb solemnitat els diumenges, dia per excel·lència de record de la resurrecció, perquè el diumenge és el dia del Senyor, el dia en que Crist vencé la mort i, en cert sentit, cada diumenge celebrem la Pasqua. Per aquesta raó l’Eucaristia ha de transformar la nostra vida. En ella ens reunim en nom de Crist, escoltem la seva paraula, se’ns fa present el seu cos i la seva sang, a partir del pa i del vi; però cal que també nosaltres el fem present, cal que cada Eucaristia ens transformi en missatgers de la Paraula i de la resurrecció de Crist i tant sols podrem transmetre-ho si és l’amor el que ens guia, el que ens motiva, el que ens mou, el que ens alimenta. Compartir amb Crist el seu cos i la seva sang és voler compartir Crist amb els nostres germans; amb tots: amb els qui creuen i els qui no,  amb els que són d’un color o d’un altre; amb els qui tenen una religió o no creuen en res; amb els rics i amb els pobres; amb les víctimes de les guerres injustes i amb els seus botxins, als que qui sap si Crist pot canviar el cor, amb els poderosos i amb els qui es juguen i massa sovint perden la vida navegant en una pastera o saltant una balla construïda per nosaltres mateixos per preservar-nos de la seva fam de justícia. Compartir l’Eucaristia ha de significar compartir la nostra fe i compartir la nostra fe no ho podem fer d’altra manera que compartint el nostre amor amb tots els homes i dones, amb tots els fills de Déu, constituint comunitat.

En una bella catequesis el Papa Francesc (21 de març de 2018) ens deia que celebrem l'Eucaristia per nodrir-nos de Crist, que se'ns dona a si mateix, tant en la Paraula com en el sagrament de l'altar. Som nosaltres els qui ens apropem a l’altar per rebre el seu cos i la seva sang¸ però en realitat és Crist qui ve a trobar-nos. Perquè quan rebem l'Eucaristia ens convertim en cos de Crist. La comunió ens uneix a Crist, arrencant-nos dels nostres egoismes, i sols aleshores la comunió ens obre als altres i ens uneix a tots aquells que són una sola cosa en Ell. És el misteri de l’Eucaristia, de la comunió; ens convertim en el que rebem. Per això tot just després de rebre a Crist, ens hi ajuda el silenci, l'oració silenciosa o algun cant; allargant aquest moment de silenci, parlant amb Jesús en el nostre cor. Així l'Eucaristia ens fa forts per donar fruits de bones obres per viure com a cristians, per compartir-la amb els nostres germans i germanes, que són tots els homes i dones del món sencer.

Ens cal ser testimonis de la veritat. Que els qui ens tracten ens preguntin, per què viviu així? I amb el testimoniatge apareixerà la resposta, perquè així es transmet la fe. Tenim fe, perquè seguim les petjades de Crist, perquè som la comunitat de Crist. Vivint-la amb sentiments de comprensió, de bondat, d’humilitat, de dolcesa i de paciència, com ens diu sant Pau.

Visquem germans i germanes en plenitud cada Eucaristia, apropem-nos a l’altar amb joia i amb voluntat de ser emplenats per Crist i que aquesta participació del seu cos ens transformi cada dia més, per fer-nos testimonis de Crist en el món que ens envolta. Aquest Crist fet Eucaristia que va arribar aquí un dia com avui per restar ja per sempre més entre vosaltres, la seva comunitat, els seus, us demana que sigueu testimonis seus entre els vostres conciutadans.

Tant sols aleshores podrem clamar amb plenitud com Jacob, també plens de temor com ell: «que n'és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,17).

Sant Mateu, Apòstol I Evangelista

 

Sant Mateu, Apòstol I Evangelista

Festa

Trobada dels delegats de joves dels bisbats amb seu a Catalunya

Dilluns 22 de setembre de 2025

Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels a Sant Feliu de Guíxols

Ef 4,1-7.11-13; Salm 18,2-3.4-5 i Mt 9,9-13

Viure com demana la vocació que hem rebut, vol dir ser fidels a la nostra vocació. Una vocació que és primer que tot de cristians, de seguidors de Crist i aquest seguiment el podem concretar en vocacions concretes: la matrimonial, la sacerdotal o la religiosa, entre d’altres. Ajudar a descobrir la vocació és una tasca fonamental, molt important, ho ha estat sempre però avui per avui quan els missatges socials es multipliquen i la confusió encara més, ajudar a conèixer la vocació i a respondre positivament a la crida esdevé molt important. Vivim en una societat que és d’una banda fugissera, on la paciència i la perseverança no son pas les notes dominants. Però per l’altra banda ens costa canviar de vida o de costums quan es tracta de fer-ho amb profunditat i abandonar les rutines materialistes.

Mateu, aquell home que estava assegut al teloni recaptant impostos deuria pensar que havia triomfant en la vida, que tenia una bona feina i no li calia patir per res. Cert que no estava massa ben considerat pels qui havien de donar-li el tribut adreçat al Cèsar, però al cap i a la fi no li feia res el que diguessin els altres mentre ell tingués plat a taula i un sostre on viure.

N’hi va haver prou amb una frase, ben curta «vine amb mi» com perquè ho deixés tot, s’aixequés i se n’anés amb Jesús. I lluny d’aquella vida poc o molt còmode que havia viscut fins llavors, començaren a sorgir els problemes perquè els fariseus quan el veieren assegut amb Crist entre publicans i pecadors no dubtaren a criticar al mestre per aquell fet.

Però el Senyor quan crida a qui és cridat no li demana altra cosa que amor, de res no li serveixen les ofrenes de víctimes. Ell se sent més content d’atraure un pecador que de contemplar un just, que en el fons no és tant just si creient estimar a Déu menysprea als altres mentre ell es creu superior.

La vostra tasca, la nostra tasca, la de tots els qui formen l’Església no és fàcil, però és que hem respost sí al Senyor quan ens ha cridat tot cercant la comoditat? No pas, o si així ho hem cregut en algun moment estàvem ben equivocats i a hores d’ara ja ho hem descobert. Però malgrat la dificultat, a la tasca de tot cristià d’evangelitzar, de ser testimoni del Regne enmig del món, al qual també pertanyem, no hi hem de renunciar mai, perquè és apassionant seguir a Crist.

L’home també cerca avui respostes, s’interroga sobre la transcendència, sobre el sentit de la vida, del sofriment, de la mort i les respostes que obté són majoritàriament decebedores. La filosofia del carpe diem mal entesa s’estén però no convenç. Per això ens cal estar a punt, els qui formem el poble sant de Déu, perquè els qui se’ns apropen: creients, allunyats o descreguts trobin no pas una resposta, sinó la resposta única i vertadera que és Crist. Ens cal evangelitzar com ens diu l’apòstol amb humilitat, amb mansuetud, amb paciència i no escatimant mai cap esforç, emprant per a Déu la gràcia que hem rebut.

Edificar el cos de Crist, que és l’Església, bé es mereix qualsevol esforç. Com ens deia ahir el papa Lleó XIV hem d'administrar tot el que tenim com a do de Déu, i emprar-ho com a instrument per a compartir, per a crear xarxes d'amistat i solidaritat, per a edificar el bé, per a construir un món més just, més equitatiu i més fratern; en definitiva per a construir el Regne. A aquesta tasca hem estat cridats i hem estat també convidats a cridar-hi als qui se’ns apropen, a tots els qui tenen necessitat de Crist, que és la humanitat sencera.

Diumenge XXV durant l’any / C Celebració de l’any jubilar de l’esperança al Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet

 

Diumenge XXV durant l’any / C

Celebració de l’any jubilar de l’esperança al Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet

Diumenge 21 de setembre de 2025

Am 8,4-7; Salm 112; 1Tm 2,1-8 i Lc 16,1-13

El Senyor que tot ho coneix no oblida mai el que fem, no oblida a aquells que tenen com a pla de vida abraonar-se sobre els pobres, viure de mala gana les festes per tal de poder seguir amb el seu negoci, estafar en el pes fent trampa amb les balances o aprofitar-se de la gent necessitada per esclavitzar-la. La maldat, origen de totes les guerres i de tots els conflictes, és tan antiga com la mateixa humanitat, tot i que seguim essent vertaders constructors d’excuses i d’arguments justificadors del mal fent-lo passar per bé, com viem cada dia en el nostre món. Però malgrat tot Déu és pacient amb nosaltres i per acollir-nos a aquesta seva paciència ens cal, com ens ha aconsellat sant Pau, adreçar al Senyor oracions, súpliques i accions de gràcies per tothom, sense exclusions, i fer-ho amb la mateixa paciència que Déu te amb nosaltres.

Com ens deia el papa Francesc en convocar aquest any jubilar que avui celebrem de manera especial en aquest santuari dedicat a la misericòrdia de la Mare de Déu: «Aquest entreteixit d’esperança i paciència mostra clarament com la vida cristiana és un camí, que també necessita moments forts per a alimentar i enfortir l’esperança, companya insubstituïble que permet entreveure la meta: l’encontre amb el Senyor Jesús.» (Spes non confundit, 5).

Així hauríem de viure aquest any jubilar, com un moment fort per al rencontre amb Déu, per recuperar l’esperança que en tants moments de la nostra vida decau, perquè quan tot o gran part del que emprenem no va de la manera que voldríem l’esperança és difícil de mantenir i la paciència encara més difícil de practicar.

La fidelitat, ens ho ha dit el Senyor en l’Evangeli, s’educa essent fidels a les coses més petites. Es comença per ser fidel amb les coses de poc valor per acabar essent-ho amb les de més valor. Correm sempre el perill de canviar de bàndol, perquè la comoditat, la inèrcia, el desencís ens empenyen cap a la desesperança i acabem estimant més uns valors caducs i fugissers que no pas posar l’esperança en el Senyor que ens va dir: «Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare.» (Jn 15,15).

Les veritables riqueses no són pas les que nosaltres aquí considerem com a tals, les veritables riqueses són les del cel. Jesús elogia, en certa manera, l’astúcia d’aquell administrador malversador que va saber buscar un recer per al seu futur. No és que Jesús el justifiqui ni encara menys el lloï. Jesús en primer lloc ens vol fer veure que  no hem de posar l’accent en les riqueses enganyoses sinó en les veritables. Jesús ens ensenya que perdonant nosaltres als altres ens podem arribar a guanyar el perdó malgrat haver comés moltes mancances al llarg de la nostra vida. Podríem posar en paral·lel aquest text evangèlic d’avui amb aquell altre del capítol XVIII de l’Evangeli de Mateu; allí un altre senyor perdonà a aquell servent que devia deu mil talents i estava a punt de ser venut ell i la seva família com a esclau; ell rebé el perdó del deute, però  fou incapaç de perdonar al que li devia cent denaris; la seva manca de misericòrdia rebé el càstig fins a pagar la totalitat del deute que poc abans li havia estat perdonat. Avui l’evangelista sant Lluc ens presenta un relat en certa manera similar, però aquí el protagonista té l’astúcia de guanyar-se amics a costa de la riquesa enganyosa per tal de ser rebut quan li calgui; sap que perdonant, ni que encara sigui de manera fraudulenta, perdonant el deute d’un altra, ni que encara sigui parcialment, acabarà per ser ell mateix perdonat. Qui sembra perdó, recull perdó, qui sembra esperança, recull esperança.

Com podem aconseguir ser fidels en allò que val poc per tal d’esdevenir fidels en allò de més valor? Estimant l’amo al que val la pena verdaderament estimar, servint a Déu abans de servir a les riqueses i als poders d’aquest món. Aquell qui és mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, ens ho ha mostrat al llarg de la seva vida. Ell podent haver estar ric fou pobre; podent haver tingut poder, el rebutjà; podent imposar-se, tractà sempre de convèncer. Obrant així esdevingué vertaderament poderós, servint a Déu, servint al Pare, ens ensenyà com obtenir allò de més alt valor.

Ens poden escandalitzar les paraules del profeta Amós, parlar de fer trampes o de comprar amb pocs diners gent necessitada; però si ho mirem tant sols amb una mica de deteniment veurem que no està tant lluny del que vivim també avui, perquè vivim en un món, en una societat on servim abans al diner que a Déu, on fem bastant més de cas de les riqueses que de Déu. Aquestes paràboles, escrivia sant Agustí, s’anomenen contradictòries perquè comprenguem que si va poder ser lloat pel seu amo aquell que va defraudar els seus béns, han d'agradar a Déu molt més els que fan les mateixes obres segons els seus preceptes.

La nostra força l’hem de cercar en la pregària, pregant per nosaltres, però pregant alhora per tothom. Pregant també pels qui tenen autoritat, perquè aconsegueixin l’honestedat, la pietat i la serenitat. Evitar les baralles, les discussions, alçant-nos amb les mans netes, com deia l’Apòstol a Timoteu. No ho aconseguirem pas sinó posem a Déu per davant de tot. De la nostra vida i del nostre món en som administradors, no pas els amos, perquè Déu n’és l’únic amo, Ell és l’única riquesa, la millor riquesa, la de més valor; un valor no es pot adquirir amb diners, sinó sols amb la pregària. Sols així administrarem bé la nostra vida, una vida que de fet i de dret pertany a Déu,  no pas a nosaltres mateixos ni als altres homes. Això ho oblidem massa sovint volent controlar la vida i la mort amb mil mitjans. La vida és sagrada perquè pertany a Déu, és un do seu i a Ell ha de retornar.

I tenim un model de fidelitat, un model de paciència, un model de vida i un model d’esperança. És Maria, la Mare de Déu i mare nostra que aquí venerem sota l’advocació de la misericòrdia. Ella practicava «les obres de misericòrdia – que - són igualment obres d’esperança, que desvetllen en els cors sentiments de gratitud.» (Spes non confundit, 11).

Escrivia el papa Francesc en convocar aquest any jubilar de l’esperança: «La indulgència, en efecte, permet descobrir com d’il·limitada és la misericòrdia de Déu. No sense raó a l’antiguitat el terme “misericòrdia” era intercanviable amb el d’indulgència”, precisament perquè pretén expressar la plenitud del perdó de Déu que no coneix límits.» (Spes non confundit, 23).

Aquest any jubilar ens ha de servir per això, sinó no ens servirà per a res. Ens ha de servir per recuperar la capacitat de perdonat per tal poder ser perdonats. Sovint oblidem el que preguem en cada Eucaristia, la pregària que Jesús va ensenyar als seus deixebles. Quan diem «perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors».

Al respecte escrivia el papa Benet XVI que la petició del perdó suposa alguna cosa més que una exhortació moral, que també ho és i, com a tal, representa un desafiament nou cada dia. Ens recorda a aquell que pel perdó ha pagat el preu de davallar a les misèries de l'existència humana i a la mort en la creu. Per això ens convida abans de res a l'agraïment, i després també a esmenar amb Ell el mal mitjançant l'amor, a consumir-lo sofrint. I en reconèixer cada dia que per aconseguir-ho, no n’hi ha prou amb les nostres forces, que sovint tornem a ser culpables, llavors aquesta petició ens dona el gran consol que la nostra oració és assumida en la força del seu amor. Cal però que hi posem de la nostra part i no hi posem res, si ens engresquem en polèmiques inútils per imposar el nostre criteri quan no és el dels altres.

Com escrivia el papa Francesc: «Perdonar no canvia el passat, no pot modificar el que ja ha passat; i, tanmateix, el perdó pot permetre que canviï el futur i es visqui d’una manera diferent, sense rancor, ira ni venjança. El futur il·luminat pel perdó fa possible que el passat es llegeixi amb uns altres ulls, més serens, encara que estiguin solcats per les llàgrimes.» (Spes non confundit, 23).