Dimarts de la setmana XXII durant l'any / II. Basílica de Sant Sebastià

Dimarts de la setmana XXII durant l'any / II

Basílica de Sant Sebastià

Pelegrinatge diocesà de l'Esperança a Roma

Dimarts 2 de setembre de 2025

1Te 5,1-6.9-11; Salm 26,1.4.13-14 i Lc 4,31-37

Celebrem avui l'Eucaristia en un lloc emblemàtic, aquí es va viure la fe en els primers anys de presència del cristianisme a Roma quan creure en Crist implicava jugar-se la vida.

Aquest matí visitàvem el Coliseu, on a part de ser lloc de jocs i d'entreteniment, perderen la vida molts cristians a causa de la seva fe. A ells la mort els vingué de sobte, semblava que era devastació i dolors de part, però això era sols aparença. A aquests primers cristians, a aquests germans nostres en la fe, Déu no els havia destinat al càstig, sinó a ser llavor de nous cristians.

A vegades ens sembla que vivim de nou un cristianisme, una fe de catacumbes, de sagristia es diu sovint, quan no ens atrevim a manifestar la nostra fe en públic, proclamar-la en veu alta i sobretot amb joia.

No hauria mai de ser així, la nostra fe, la fe en Crist, l'hem de viure sempre de cara, mai d'amagat, ans al contrari, l'hem de fer ben present enmig de nostre món, amb respecte, certament, però sense renúncies gratuïtes; sols així serà llavor de nous cristians.

Viure la fe amb joia, amb la certesa de que estem cridats a viure la bondat que ens te el Senyor, com ens ha dit sant Pau. El Senyor els parlava amb autoritat, ensenyava en públic i tampoc no ho tenia fàcil perquè la gent s'estranyava del seu ensenyament i els esperits malignes, és a dir el mal, mirava de cridar més fort que Ell per tal de que la seva veu no se sentís.

Malgrat la resistència, al seva anomenada s'escampava per tota la terra, perquè per Crist anunciar el Regne calia fer-ho amb rotunditat i amb fermesa. 

No hem de tenir por de viure pr Crist, de viure la nostra fe amb aquesta rotunditat, com ho feren Pere i Pau, com ho feu sant Sebastià i tants altres màrtirs. Posem tota la nostra esperança en el Senyor i siguem valents, com ho foren ells.

Ens ho deia el papa Francesc el testimoni dels màrtirs és el més convincent d'aquesta esperança que ve de Crist.

Demanem-li al Senyor la fermesa, la sol·licitud i l'esperança de ser testimonis de la fe enmig del nostre món; avui els testimonis som nosaltres.

Certs sempre de que el Senyor ens il·lumina i ens salva.

Dilluns de la setmana XXII durant l’any / II. Basílica de Sant Pau Extramurs

 

Dilluns de la setmana XXII durant l’any / II

Basílica de Sant Pau Extramurs

Pelegrinatge diocesà de l’esperança a Roma

Dilluns 1 de setembre de 2025

Col 1,15-20 ; Salm responsorial 103,1-2A.5-6.10 i 12.24 i 35c i Mt 8,23-27

L’Església ens convida aquests dies a pregar per la cura de la creació. I nosaltres representants de l’Església de Girona ho fem aquí a la basílica de Sant Pau Extramurs en el context de la celebració del Jubileu de l’Esperança.

La creació és el gran regal que Déu ha fet a la humanitat i nosaltres estem cridats a custodiar amb amor l’obra de Déu posada a les nostres mans, no per destruir-la o esgotar-la, sinó per conservar-la per a les noves generacions.

La creació parla de la gloria de Déu,, és expressió d’aquesta gloria i nosaltres, fràgils com som, no sabem reconèixer aquesta riquesa que Déu ens ha posat a les mans, ni la seva bellesa, ni la seva grandesa.

Tal com Jesucrist és imatge de Déu, Déu es reflexa, tot i que d’una manera diferent, en la seva obra, la creació, perquè és Déu qui ho ha creat tot i ho ha destinat al gaudi de la humanitat per al seu sosteniment. Com els deixebles a la barca, davant dels estralls de la humanitat contra la obra de Déu, no sabem que fer i ens desesperem demanat a Crist que ens salvi d’aquesta calamitat. I no ens manquen motius d’alarma: grans sequeres, grans incendis; tot plegat fa que a vegades creguem que la fi del món s’apropa, que ens cobriran les aigües dels mars i que la vida tal com l’hem conegut fins avui desapareixerà.  

Però encara hi som a temps de fer alguna cosa si mirem la creació com l’obra de Déu, un regal que ens ha fet no per satisfer el nostre caprici, sinó per al nostre gaudi i el de les generacions que han de venir. Nosaltres som avui els responsables de que la creació arribi als qui ens venen darrere. En paraules del papa Lleó en Crist som llavors. No sols això, sinó «llavors de pau i esperança».

Vivim aquests dies amb intensitat l’any de l’esperança, no matem doncs l’esperança, que aquesta esperança sigui una realitat és en gran part decisió nostre.

Avui aquí la figura de sant Pau, la del apòstol dels gentils, se’ns fa ben present, Crist era la seva vida i la seva esperança. Que el seu mestratge doncs ens ajudi en el nostre camí de fe, ell que la visqué d’una manera radical i plena, convençut de recórrer el millor camí malgrat les dificultats.

Que siguem també nosaltres transformats per obra de l’Esperit sant com ho fou Pau i que aquesta conversió de cor ens mogui a estimar cada dia més a Déu, als seus fills i a la seva obra.